29 de novembre del 2010

Col·leccionistes de diccionaris: Madeline Kripke

"As far as I am aware, my friend Madeline is the only person in the world who ever made her living solely from buying and selling dictionaries."

Ammon Shea: Reading the Oxford English Dictionary, p. 35

Quan vaig llegir el llibre d'aquell que s'havia llegit sencer l'OED, vaig saber que ell col·leccionava diccionaris vells, arribant a la gens menyspreable xifra d'un miler de volums. Però en el quart capítol de l'obra, el dedicat a la quarta lletra, Ammon Shea ens presenta la seva amiga, i proveïdora de diccionaris, Madeline Kripke. I llavors la seva gesta esdevé certament més relativa.

Madeline Kripke (¿nascuda als anys 40?), germana del filòsof Saul Kripke, és possiblement la primera col·leccionista mundial de diccionaris d'anglès, especialitzada en obres sobre argot i slang (té un assaig sobre bíblies de Tijuana). Antiga llibrera de vell novaiorquesa, al seu loft de Manhattan —a Greenwich Village, a deu minuts del riu Hudson— hi té uns 20.000 diccionaris, que sovint posa a la disposició —i venda— de lexicògrafs i altres estudiosos. El seu apartament, com podeu imaginar, és una espècie de biblioteca-santuari dedicat a la lexicografia: diccionaris i vides de lexicògrafs per totes bandes i racons, prestatgeries amb escales mòbils per accedir als prestatges superiors, quadres, fotografies i cartes emmarcades de lexicògrafs famosos i desconeguts, anuncis de diccionaris, ressenyes... Els diccionaris i tot allò que els envolta (dictionaryalia, en anglesa llengua).

Actualment Kripke fa dues coses: adquireix més material —això requereix, sens dubte, temps i diners en proporcions adequades— i crea una base de dades amb tota la seva col·lecció, per tal que pugui ser de més utilitat per als investigadors. La seva idea és que algun dia tot aquest catàleg sigui accessible a la xarxa, sota supervisió d'alguna institució. I nosaltres que ho veiem.


Més: "The Gifted in Pursuit of the Valued" (un article a Americana Exchange de Bruce McKinney, del 2007).

24 de novembre del 2010

El bilingüe elegant



Les equivalències lèxiques entre català i castellà tenen, com és de suposar, una llarga tradició dins de les publicacions diccionaires a casa nostra, sobretot a partir del XIX, "una època amb una forta dependència o al servei d'una altra llengua, el llatí i/o el castellà" (Rico & Solà, 1995:90). Si defugim obres que abastin més llengües, podem citar, entre d'altres, les del notari valencià Carles Ros (al XVIII), la d'Agustí Antoni Roca (a inicis del XIX), les de Magí Ferrer o les de l'exitós Jaume Àngel Saura, passant pels enigmàtics bilingües vuitcentistes amagats sota inicials: el D. y M., el J. G. y C. o el D.J.M. Al segle XX el panorama s'amplia considerablement amb els bilingües de Bulbena, Rovira i Virgili, Rius Vidal, Civera Sormaní, Albert Torrellas, Arimany, Albertí, Artells...

Menció a part mereix el Diccionari català-castellà / castellà-català del menorquí Francesc de Borja Moll Casasnovas, el més bellament editat dels nostres bilingües actuals (fitxa 48 a Cabré & Lorente, 1991). És actual, i molt, que la seva tretzena edició és d'aquest 2010, tot i que és una obra de llarg recorregut, amb una primera edició de 1977. Editat inicialment en dos volums (fins a la segona edició), es presenta de fa temps en un de sol, que inclou els dos sentits de la consulta.

El propòsit i tret diferencial d'aquest bilingüe, en relació amb els seus nombrosos companys a les prestatgeries de les llibreries, és, a banda de la cuidada presentació, la incorporació de lèxic de les terres perifèriques de Barcelona, com les valencianes o balears. És voluntat de l'autor que amb els seus 60.000 mots "hi figurin representats els respectius vocables de cada contrada dels Països Catalans" (p. VIII). No ens trobem així davant d'un diccionari normatiu, sinó d'una obra que pretén aprofitar el cabal dialectològic de les nostres contrades. I com afirma l'autor, "el fet d'ésser dialectal un mot no significa que no sigui correcte ni digne de figurar en el diccionari general" (p. XII).

Francesc de B. Moll (1903-1991) va ser propagador del fabrisme a les Illes Balears i fundador de l'editorial Moll l'any 1934, empresa que és una continuació de l'obra iniciada l'any 1896 per Mn. Antoni M. Alcover, i que té com a resultat més reeixit l'impagable DCVB, l'Alcover-Moll, el més ambiciós dels nostres diccionaris.

Si hom vol aprofundir en aquest bilingüe, disposem de "Lexicografia, fraseologia i diatopisme. A propòsit del Diccionari català-castellà / castellà-català de Francesc de Borja Moll" de Santiago Vicente, dins de Llengües i fets, actituds i franges. Miscel.lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font, a cura d’Hèctor Moret, (Calaceit: Associació Cultural del Matarranya i Institut d'Estudis del Baix Cinca, 2009, p. 529-548), un article centrat en l'aportació d'aquesta obra quant al català de l'Aragó.

16 de novembre del 2010

Tots a taula

La criança de la recentment duplicada progenitura, juntament amb d'altres quefers, fan que a cal Gazo no hi hagi novetat tan sovint com un voldria. Per sort la blocosa nostra és curosa i curiosa amb els fets que val la pena destacar, com va demostrar en Xavier, cavaller de la bibliofília, en fer-se ressò de la inauguració de l'exposició Pompeu Fabra. Una llengua per a tot i per a tothom, així com de l'itinerari Pompeu Fabra per Badalona. Ara que l'exposició és a punt de tancar-se (ho farà el proper dissabte 20 de novembre), voldria dedicar un apunt a un dels objectes que hi apareixen.



La imatge, deliciosament desenquadrada, és també del cavaller bibliòfil, i ens mostra una taula bastida completament amb llibres fabrians. Quan la vaig rebre vaig començar l'exercici d'identificar els llibres que s'hi mostraven. Tasca que pot semblar fàcil però que té una dificultat afegida, la d'identificar les edicions, que en el cas d'en Fabra, sovint són moltes. El resultat d'això és aquesta imatge etiquetada, penjada a Flickr.



Hi ha 65 etiquetes, d'un total de 33 obres diferents identificades, que són, per ordre cronològic:

  • 1904: Tractat de ortografia catalana. Barcelona: Tipografia l'Avenç.
  • 1911: Qüestions de gramatica catalana. Barcelona: L'Avenç.
  • 1913: Normes ortogràfiques. Barcelona: IEC.
  • 1917: Diccionari ortogràfic. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans / Palau de la Diputació.
  • 1918: Gramàtica catalana (Curs mitjà). Barcelona: Editorial Pedagògica.
  • 1919: Gramàtica francesa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Vol. IX.
  • 1924: Gramàtica anglesa. Barcelona: Editorial catalana.
  • 1925: Ortografia catalana. Barcelona: Barcino.
  • 1925: Les principals faltes de gramàtica (manera d'evitar-les). Barcelona: Barcino.
  • 1926: La conjugació dels verbs en català. Barcelona: Barcino.
  • 1927: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. I, Ortografia. Barcelona: Barcino
  • 1928: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. II, Morfologia. Barcelona: Barcino.
  • 1928: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. III, Sintaxi, 1a part, Barcelona: Barcino.
  • 1928: Abrégé de grammaire catalane. Paris: Les belles lettres.
  • 1929: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. V, Prosòdia. Barcelona: Barcino.
  • 1929: Compendio de gramática catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia.
  • 1932: El català literari. Barcelona: Barcino.
  • 1937: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. VI, Formació de paraules. Barcelona: Barcino.
  • 1941: Grammaire catalane. Paris: Les belles lettres.
  • 1946: Gramàtica catalana. París: Edicions de cultura catalana.
  • 1954-1956: Converses filològiques. Barcelona: Barcino.
  • 1956: Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.
  • 1963-1968: Estudis de lingüística i de filologia catalanes dedicats a Pompeu Fabra en el centenari de la seva naixença, II. Barcelona : IEC.
  • 1968: Introducció a la gramàtica catalana. Barcelona: Ed. 62.
  • 1968 (?): Gramàtica catalana. Barcelona: Teide. (l'any dependrà de l'edició concreta. N'hi ha 19 fins al 2007).
  • 1980: La llengua catalana i la seva normalització (a cura de Francesc Vallverdú). Barcelona: Ed. 62.
  • 1988: Diccionari ortogràfic abreujat. Barcelona: Barcino (indica reimpressió 1926).
  • 2005: Obres completes, 1. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
  • 2006: Obres completes, 2. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
  • 2006: Obres completes, 3. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
  • 2007: Obres completes, 5. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
  • 2008: Obres completes, 4. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
  • 2009: The architect of modern catalan: selected writings. Amsterdam: John Benjamins Publishing Co.
A la taula d'en Fabra, qui no hi és, no hi és citat; però no tots els llibres hi són citats. A part de possibles errors, potser encara queden algunes obres per identificar. Així que si us hi atreviu, jo aniré etiquetant amb les vostres esmenes i afegitons.

PS al vespre del mateix dia: Després d'una lul·liana il·luminació, he identificat la quasi totalitat de les obres de la imatge superior. Si al matí eren 24 obres amb 53 etiquetes, ara són 33 obres amb 65 etiquetes. Dins de la il·luminació també he vist aquestes 4 imatges, que no sé si són somni o realitat:






5 de novembre del 2010

Aquell home de gran ardit

"Conta'm, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre; de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer; molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, fent per guanyà' el seu alè i el retorn de la colla que duia; mes ni així els companys no lliurà, tanmateix desitjant-ho, car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l'Altura, van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna. Parla'ns-en, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres."
Homer, L'Odissea. Trad. de Carles Riba, 1953

Així comença la segona traducció de Riba de L'Odissea d'Homer ("I, 1-10", com si de la bíblia de la literatura es tractés). Aquesta invocació, i els més de dotze mil versos que la segueixen, representen l'únic dels projectes que el lingüista de Bell-lloc d'Urgell, llicenciat en filologia clàssica, va deixar a mitges: l'edició crítica de la segona traducció ribiana de L'Odissea (1948-53), encarregada per La Magrana i en col·laboració amb el seu deixeble Jordi Cornudella.

En el discurs que Joan Solà pronuncià en rebre el Doctorat Honoris Causa de la UdL ja deixà ben clar fins a quin punt la coneixença d'aquest text l'havia marcat, quan tenia poc més de vint anys (a la dècada dels seixanta, estant ja a Barcelona): "em va causar un impacte tan important com anys enrere L'Atlàntida. Posats en el seu context històric, per mi els dos grans poemes de Verdaguer i la segona traducció de L'Odissea són tres de les obres més importants de tota la nostra història des dels punts de vista literari i lingüístic", "Quan has llegit una obra com aquesta, el teu camí ja és irreversible, el teu camí lingüístic i el teu pensament patriòtic i polític: perquè aquesta realitat pren sediment en les teves entranyes per sempre. Per sempre més t'adones del que és una llengua, del que és la teva llengua, que secularment ha sigut un objecte prohibit i reprimit. Sí, després hi ha hagut moltes altres impressions vigoroses, però el camí ja no canviarà ni un pèl". El segon de desembre del 2009, dins del III Simposi Carles Riba, Solà també s'aproximà al tema, amb la comunicació "Impressió que em va causar la segona traducció de L’Odissea de Carles Riba". El febrer d'enguany s'hi tornà a referir en "La meravellosa traducció de L'Odissea, de Carles Riba", dins dels XIV Tallers de Llengua i Literatura Catalanes. En el guió que preparà per aquests tallers prenem consciència de la complexitat de la seva anàlisi: l'hexàmetre homèric, el lèxic no mariner, la sinonímia, els derivats i compostos, les frases, les llicències, les innovacions, els nivells de llenguatge (col·loquial o elevat), els versos interessants, les figures, les descripcions... El passat 5 d'octubre Solà, finalment, havia de participar amb les paraules de presentació de dos volums homèrics de la col·lecció Bernat Metge de literatura clàssica: L'Ilíada i L'Odíssea. Però ja no va poder ser-hi, a l'Ateneu. La malaltia ja no li permeté, però encara tingué energies per escriure una nota per ser llegida aquell dia: "[Riba] savi, madur i independent com se sentia als anys quaranta, es va proposar que la seva traducció pogués volar, superba i poderosa, paral·lela a l'original, independent de l'original; va apuntar al punt més alt que un humanista pot apuntar: a convertir la seva obra en un clàssic de la nostra cultura".

Tot i estroncar-se el projecte, un té la sensació d'un cert equilibri en la relació entre Solà i l'Odissea: cronològicament, de la joventut a la plena maduresa; intel·lectualment, de la fascinació de l'estudiant, a l'anàlisi de l'erudit. Malauradament, després d'en Joan Solà, caldrà un altre home de gran ardit que s'enfronti a aquesta important (i imponent) tasca de crítica literària. Tot arRibarà.

Coberta de L'Odissea d'Homer, "novament traslladada en versos catalans per Carles Riba", (Barcelona: Alpha, 1953, col. "Clàssics de tots els temps")


Revers de l'esquela que es repartí durant la cerimònia de comiat a Joan Solà, amb la invocació homèrica



PD: Dos articles d'en Solà que s'hi refereixen:
"'L'Odissea' de Carles Riba (1948)" (Avui, 25 X 2001) i "Buscant una dièresi" (Avui, 25 II 2010). Gràcies, Anònim.

3 de novembre del 2010

Premis Pompeu Fabra 2010

Demà 4 de novembre tindrà lloc al Palau de la Generalitat l'entrega dels Premis Pompeu Fabra 2010, instituïts el 2008 per la Secretaria de Política Lingüística. L'acte serà presidit pel vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, en Josep-Lluís Carod-Rovira. Els premiats d'enguany són (DOGC 5745 de 29/10/10):


- Categoria de comunicació i noves tecnologies: Vilaweb (Partal, Maresma & Associats).
- Categoria de l'àmbit socioeconòmic: Cerveses Moritz, SA.
- Categoria de projecció i difusió de la llengua catalana: Bernard Lesfargues.
- Categoria de trajectòria professional, científica o cívica: Albert Jané i Riera.
- Categoria d'incorporació a la comunitat lingüística catalana: Celia Angulo.
- Premi Robèrt Lafont a la defensa, projecció i promoció de la llengua occitana: Peire Bèc.

Tots els guardons premien la projecció social del català excepte el darrer, el Robèrt Lafont, que és novetat d'enguany i es refereix a l'occitana llengua. L'occitanista Lafont va morir el juny de l'any passat i aquest premi l'homenatja. Bernard Lesfargues també és una de les personalitats de la literatura occitana actual, tot i que ha tingut molta relació amb el català. És el traductor de Rodoreda al francès, per exemple. De fet, amb el trinomi Lafont-Lesfargues-Bèc tenim tres dels màxims exponents de l'occitanisme recent. Alguns dels premiats han desenvolupat una tasca pel català més coneguda que altres: especialment l'incansable Albert Jané, escriptor i lingüista vinculat a Cavall Fort des de 1963, i la gent de Vilaweb, el portal d'en Partal, el primer informatiu digital en català. D'altres fan bona cervesa (Moritz) etiquetada en català. L'enhorabona a tots.


Vilaweb, Moritz, Lesfargues, Jané, Angulo i Bèc

Poema "Catalonha" de Bernard Lesfargues, a Ni cort ni costièr (1970):

Disi Catalonha

e vèsi l’òrle de la mar

e sa lenga salada dins una calanca.

Los pescaires donan al peis

son nom de peis.

Disi Catalonha

e vèsi al pè dels cingles

una glèisa romana.

e vèsi d’aiga freja

per estancar ma set.

E la gent del campèstre

dona a la font son nom de font,

al blat son nom de blat

e a l’ausèl son nom de vent.

Disi Catalonha

e vèsi d’òmes que trabalhan

dins de ciutats que son destin

se farga en lenga catalana.

Lo pan, l’amor, la libertat

en drecha lenga catalana.

Disi Catalonha

e lo còr me dòl

per mon poble occitan,

que s’es botat dins los piaus

las plumas de tres colors

d’un òrre jau.

E badascla que badasclaràs

en lenga tòrsa e francimanda.

Disi Catalonha

pr’amor que sòi un òme

que vòl una patria,

pas un taüt. Que vòl un brèç.


Enllaç al vídeo de l'acte

Premis Pompeu Fabra anteriors: 2008 / 2009

Gràcies per la informació, bibliòfil terrassenc