GAZOPHYLACIUM

Com si fos un poema

2012-01-29T12:00:00.003+01:00

Cap delit superior,
per a un poeta,
al de la lectura,
com si fos un poema,
dels diccionaris de Pompeu Fabra.
Cap?
El de trair-los, per ventura.

Així s'expressà J.V. Foix a l'obra Diccionari general de la llengua catalana. Opinions autògrafes (Barcelona: Llibreria Catalònia, s.d.). No descobrirem re de nou si diem que Foix no fou un escriptor espontani. La recerca lèxica de la literatura fociana havia de passar necessàriament per la consulta de diccionaris i vocabularis. I de més d'un.

Una petita mostra la trobem al "Fons J.V. Foix" de la Biblioteca de Catalunya, on es conserven els seus exemplars del Diccionari ortogràfic de Fabra (1917), el Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana amb la correspondència castellana de Salvat (1933-35), el Vocabulari anglès-català del curs de conversa Linguaphone Anglès (¿1929?) i el Vocabulari català-alemany de l'any 1502 (facsímil per Pere Barnils de 1916).

Ah, Foix, a diferència de Fabra, sí que té una discreta placa a la façana del número 57 de Gran de Sarrià, el lloc on va néixer.

Una placa per a Pompeu Fabra

2012-01-22T08:06:00.018+01:00

Manifest a favor de la col·locació d'una placa commemorativa al lloc on va néixer Pompeu Fabra

1. El gramàtic i lexicògraf Pompeu Fabra i Poch és una de les figures cabdals de la història contemporània de Catalunya.

2. Va néixer al barri de la Salut de la vila de Gràcia, actual Barcelona, el 20 de febrer de 1868. Va estudiar a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona. També a Barcelona, cridat per Prat de la Riba, treballà com a professor de català de la Diputació de Barcelona, a la Secció Filològica i les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans i com a catedràtic de la Universitat de Barcelona, entre d'altres. Fou un actiu partícip en la vida cultural associativa de la ciutat comtal.

3. Essent considerat una persona cabdal per a l'impuls i normalització de la llengua catalana, ha estat objecte de diversos homenatges, i el seu nom és present en diversos espais de la geografia dels Països Catalans.

Per tot això,

4. Demanem que l'Ajuntament de Barcelona col·loqui una placa commemorativa en record del lloc on va néixer en Pompeu Fabra i Poch.

VULL ADHERIR-M'HI

Fa anys que faig comentaris públics al bloc demanant la simple col·locació d'una placa que recordi el lloc on va néixer en Fabra. A banda d'aquests comentaris, també m'havia posat en contacte amb alguna entitat de Gràcia i l'Ajuntament de Barcelona. El 3 de juliol de 2010 vaig enviar una consulta al Districte de Gràcia (codi 5028BGB) a la qual se'm va respondre el 18 d'agost de 2010 amb aquesta resolució:

Benvolgut ciutadà,

Responem a la vostra consulta rebuda el 03/07/10 amb codi 5028BGB sobre la instal.lació d'una placa commemorativa al lloc on va néixer en Pompeu Fabra:

La instal.lació de dita placa està prevista es faci dins del proper trimestre.

Us agraïm que hagueu contactat amb nosaltres, ja que considerem que és molt important que la ciutadania participi i col·labori activament amb l'Ajuntament per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat. Restem a la vostra disposició per a futures comunicacions.

Cordialment,
Districte Gràcia
Ajuntament de Barcelona

Com podeu imaginar, jo estava prou satisfet amb la determinació presa pel consistori gracienc, tot i que la prudència em va portar a no fer pública llavors la resolució i esperar pacientment el gran moment. Al mes d'agost del 2010 em deien que "la instal.lació de dita placa està prevista es faci dins del proper trimestre" i jo anava comptant els dies, confiant que dins del 2010 es faria efectiva la resolució de l'Ajuntament. Passà el 2010 i res. Passà el 2011 i res. El 28 de desembre de 2011 torno a escriure a l'Ajuntament (consulta amb codi 8921XQC). En la resposta, el consistori es lamenta que encara no s'hagi posat la placa però m'indiquen que han iniciat els tràmits pertinents per tal de donar resposta a la meva sol·licitud, cursant la corresponent petició a l'ICUB (Institut de Cultura de Barcelona), que és l'encarregat de vetllar per la memòria història de la nostra ciutat. A banda d'això també m'informen de la pròxima reubicació del Monòlit a Pompeu Fabra de Josep Miret a la plaça Lesseps.

O sigui que d'allò que havia de tenir lloc el darrer trimestre del 2010, ara se n'han iniciat els tràmits pertinents. Sé que anem pel bon camí i que en un futur no massa llunyà haurem aconseguit un objectiu que no per simple sembla administrativament complex. Per això al lateral del Gazophylacium, i fins que es faci efectiva la col·locació, hi haurà la imatge superior d'aquest apunt, que juga amb el disseny de la coberta original del Diccionari General de la Llengua Catalana en l'edició de 1932.

Paral·lelament, he creat un grup al Facebook per recollir adhesions personals a la instal·lació d'una plaça al lloc on va néixer Pompeu Fabra, i es molt probable que enviï escrits a entitats del país per tenir també un cert recolzament institucional, amb el convenciment que l'Ajuntament de Barcelona no trigarà a fer realitat aquest acte tan simple com necessari.

Us demano que en feu el màxim de difusió possible en els vostres blocs, facebooks, twitters i d'altres mitjans d'expressió social. La unió fa la força.

50 penics del Johnson's Dictionary

2012-01-20T13:33:00.000+01:00

L'any 2005, amb un tiratge de 17.649.000 monedes, el Royal Mint britànic va posar en circulació 50 penics (sovint pronunciat fifty pee en anglès) amb un revers commemoratiu dedicat al 250 aniversari de la publicació del Dictionary of the English Language de Samuel Johnson.

La moneda presenta, com totes les monedes britàniques de 50p, un anvers amb el rostre de la reina Elisabet II, a partir d'un retrat d'Ian Rank-Broadley. Al lexicogràfic revers trobem, a la part superior, un 50. A continuació, les definicions de fifty i pence i la inscripció: "Johnson's Dictionary 1755". El disseny és de l'artista Tom Phillips.

La moneda està fabricada amb una mescla de coure i níquel, pesa 8 grams i fa 27,3 mm de diàmetre.

De la mateixa moneda se'n va fer un tiratge de 5.000 en plata de 0,925 (mateix diàmetre, pes de 16 grams) i un altre de 1.000 en or de vint-i-dos quirats (mateix diàmetre, pes de 15,5 grams).

Aquests 50p ens recorden la moneda dedicada a Pompeu Fabra de 1997, tot i que en aquell cas no arribés a circular. Per acabar, és amb gran goig que agraeixo el detall que ha tingut la blocaire que m'ha fet arribar la moneda dedicada a Samuel Johnson.

Quantes vegades no t'enamores

2012-01-16T15:24:00.002+01:00

"Quantes vegades no t'enamores d'un mot caçat al vol dins el diccionari!"
Montserrat Roig

Arran de l'homenatge blocaire que es va dedicar a l'escriptora Montserrat Roig pels 20 anys de la seva mort, una citació del Diccitionari va provocar un comentari de Quadern de mots incloent la citació que encapçala aquest apunt. Pertany al llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i, en concret, la trobem a la p. 45, a l'inici del capítol "Les coses mai no van ser així". El paràgraf sencer, que comença per una altra citació, fa: "Una novel·la són paraules, deia la Mercè Rodoreda. I confirmava la teoria stendhaliana de la selecció dels detalls. La novel·lista observa, recorda i imagina. Voldria que les tres forces s'equilibressin i esborra, dins la ment, els records que sobren, per molt boniques que siguin les paraules. Els records duen les paraules, són anteriors a aquestes, i aquestes esdevenen les grans enemigues. Quantes vegades no t'enamores d'un mot caçat al vol dins el diccionari! La novel·lista ha de contenir la poesia... quan aquesta esdevé massa fàcil. La novel·lista imagina que és capaç de crear vida nova perquè és immodesta. Han passat els anys, i ha descobert que la literatura mai no és un calc de la vida, ni els veristes, els naturalistes extrems, ho van aconseguir. I s'hi deixa les dents."

Posats a recordar homenatges passats, en recordaré un parell de futurs i propers:

29 de gener: 25 anys de la mort de J.V. Foix
convoca en Parèmies

7 de febrer: 200 anys del naixement de Charles Dickens
convoca l'Assumpta

Erosió diccionaire

2012-01-13T13:07:00.001+01:00

Gràcies a un bloc d'en David Gálvez Casellas, acabo de descobrir el canadenc Guy Laramée, un altre dels artistes que es dediquen al noble art de destrossar diccionaris. A l'obra Deux hermitages (2008) s'ha dedicat a foradar minuciosament un dictionnaire, amb un estri semblant a una barrinadora de sorra. A banda de la tècnica quirúrgica —resultant-ne un "eroded dictionary" (diccionari erosionat) segons la fitxa de l'obra—, també hi aplica grapes de coure. Aquests artistes acostumen a tenir el costum de no identificar el nom de les seves víctimes —hàbit que potser prové d'un estrany mal de consciència envers l'obra destruïda, però que em serveix per exercitar les habilitats per a desenterrar cadàvers lexicogràfics. Les indagacions em porten a pensar que es tracta d'alguna edició del Dictionnaire Général de la Langue Française au Canada et Dictionnaire Oxford Français-Anglais Anglais-Français (première édition intégrale; reliure de luxe) de Louis-Alexandre Bélisle (Montreal: A.C.B.A. Société des Éditions Leland). Sembla que la primera edició d'aquesta obra és dels anys 50 del segle passat.

El segon diccionari erosionat que mostro —les següents dues imatges, amb Buda inclòs— s'anomena Longmen (2010). En desconec el diccionari manipulat —la fitxa diu que és una enciclopèdia—, tot i que tot sembla indicar que es tracta d'alguna edició d'algun Dictionnaire de la langue française de Robert.

D'aquesta tercera obra, el títol, Dictionnaire chinois (2008), ens parla d'un nou diccionari erosionat, però malauradament el meu deficient bagatge lexicogràfic xinès fa que no sigui capaç d'identificar l'obra.

Més fàcil m'ho posa amb aquesta quarta obra, que respon al títol La taille des idées (2009), feta a partir del modern Dictionnaire Mini Larousse de 38.000 mots.

Un altre dels aspectes interessants d'aquests autors és la justificació teòrica que acostuma a acompanyar les seves produccions. En el cas de Laramée, l'erosió de llibres es justifica perquè creu que el coneixement podria ser més una erosió que no una acumulació ("My work, in 3D as well as in painting, originates from the very idea that ultimate knowledge could very well be an erosion instead of an accumulation", afirma l'artista).

Conscient que Laramée té obres més monumentals —fins i tot espectaculars—, us deixo amb altres erosions. Aconsello observar-les detalladament, deixant que els ulls vagaregin pels plecs d'aquests paisatges llibrescos. Potser en alguna d'elles també s'amaga algun altre diccionari erosionat. D'enciclopèdies segur que n'hi ha. La primera obra que ve a continuació, per exemple, s'anomena Grand Larousse (2010).

Orelles

2012-01-10T13:29:00.006+01:00

"El millor diccionari d'un escriptor són les seves orelles.
Ramon Solsona

Citació d'una conferència de Ramon Solsona dins del cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, el dilluns, 9 de gener de 2012.

Tot i que per als qui no tinguin l'oïda prou fina, sempre hi ha les fantàstiques orelles de paper o de bit que són els diccionaris.

Ear anatomy. Dictionary art print on dictionary page

Lend me your ears. Oxford dictionary of political quotations
d'Antony Jay

De bouche à oreille. Dictionnaire des étudiants étrangers de Besançon
de Jacques Montredon

Diccionario de la irreal academia de la oreja
d'Alberto Bastida

Arracades lexicogràfiques per a orelles d'escriptor (altres models)

Font de la citació: del Diccitionari

De Bona Ninon! a Bona Ninou!

2012-01-01T09:48:00.012+01:00

No és un fet gens inusual. De fet el més normal és que passi. Un va llegint per aquests mons de déu i es topa amb mots nous que ens fan descobrir noves realitats, des de noms d'objectes que desconeixíem a conceptes que ens poden servir per entendre una mica més aquest atzar que és la vida.

A mi em va passar ahir llegint el Piscolabis librorum de Galderich. Ell anava dissertant eruditament i deliciosa sobre el Canigó de Verdaguer quan va deixar anar:

"La dedicatòria a més té un element molt interessant i és la datació en la Vigilia de Ninon, 1885. Popularment en català el dia 1 de gener se’l coneix amb el nom de Ninon i la Vigília del Ninon és el dia anterior, per la qual cosa la dedicatòria fou escrita el 31 de desembre de 1885."

Coi, "Ninon"... ¿D'on deu haver sortit això? I llavors comença aquest apunt. El primer que va passar és que vaig buscar ninon als diccionaris més usuals que es troben a la xarxa (alguns dels primers dels DCL, per entendre'ns). I res. Llavors ho vaig buscar en diccionaris més antics, com el Fabra o el Labèrnia. Diccionaris de paper. I tampoc ho vaig trobar, però vaig topar amb ninou. En concret aquesta és la primera accepció que vaig trobar, al Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (1909):

Aladern remet també a ninoy, que és l'única forma que trobem al Labèrnia (1839), en aquest cas masculina!:

"NINOY. m. Capdany."

El ninoy desapareix amb els anys. El ninou es manté. És un mot que trobem en l'actualitat en el DIEC2 i també en el monumental DCVB, on se'ns diu que (i en aquest cas, un ninou masculí!):

"NINOU m.
1. Primer dia de l'any (Empordà, Garrotxa, La Selva, Ripollès, Gironès, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Vall d'Àneu); cast. año nuevo. Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola, Jaume I, Cròn. 433. Yo partiré aprés ninou tantost en tal guisa que yo seré ab vós per tot lo mes de giner, doc. a. 1330 (Anuari IEC, ii, 322). Lo primer dia de janer qui és appellat Ninou, Pere IV, Cròn. 379. Un cas estrany, | en lo món nou, | jorn de Ninou | se esdevench, Spill 1650."

I se'ns aclareix l'etimologia, lluny de l'opció de la contracció de "nit nova" d'Aladern:

"Etim.: del llatí anni novi, ‘de l'any nou’."

D'aquí vaig passar a buscar el Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor, en una edició recent (2008), de Jordi Bruguera a Proa. I dins del capítol 433 trobem la nota 146, que fa:

"Ninou: forma antiga de 'Any Nou' o 'Cap d'Any', encara usada en moltes comarques catalanes. I la més originària, Aninou, del cap. 472."

O sigui que el rei Jaume no només va registrar ninou, sinó també aninou, fet que sembla donar la raó etimològica al DCVB.

Fabra, en el DGLC, recull tant el final com l'inici de l'any (i en forma femenina):

"ninou f. Primer dia de l'any, Cap d'any."

Finalment, el DIEC2 manté el femení per dir-nos que:

"ninou 1 1 f. [LC] ant. Primer dia de l’any, Cap d’Any. 1 2 f. [AN] Present que es dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou. 2 f. [BOS] [AGA] Nadala 1."

Enmig d'aquestes anades i vingudes entre llibres, jo ja havia començat a escriure un apunt que es deia primer "Bona Ninon!". Del Ninon de l'apunt d'en Galderich, per ara, no n'he trobat cap rastre (tot i que la grafia de Verdaguer sembla inequívoca en la ena final). Hem passat per ninoy i aninou, i, malgrat estar parlant de formes antigues, la forma ninou sembla més o menys actual. Casualment avui és el primer dia de l'any, així que aprofitarem per desitjar Bona Ninou! a tothom, i com sembla que prové d'anni novi, que serveixi també per desitjar un Bon Any Nou.

PS: La Mercè, lectora molt ocasional del bloc, em fa veure allò que tenia davant dels ulls: Verdaguer escriu realment Ninou. La qüestió es resol, simplement, veient que Verdaguer escrivia igual les enes que les us! Tot i que com que les escrivia igual, mai sabrem amb absoluta certesa què va escriure, dic jo... :-)

La gent del fang

2011-12-27T12:12:00.001+01:00

Lorenzo Bacale fotografiat per Jordi Socías a El País

L'any 1966, el principal historiador baixllobregatí, el pratenc Jaume Codina i Vilà, publicava una obra cabdal dins de la seva extensa bibliografia sobre el delta llobregatí: Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat 965-1965 (Granollers: Montblanc, 1966). En ella es dissecciona la microhistòria del territori del llogarret pratenc, des dels seus inicis fins al segle XX. La presència del fang al títol no és ni gratuïta ni simbòlica: és la pura realitat d'una terra fangosa procliu a estanyar-se, a ser de difícil conreu i a ser un mitjà de propagació de malalties palúdiques endèmiques.

Al costat de la mescla pastosa d'argila i aigua, al DIEC2, el mot fang presenta una segona accepció menys popular, la que es refereix a l'individu —i a la llengua— d'un poble africà repartit entre Gabon, Camerun i Guinea Equatorial. Precisament d'aquest darrer territori era en Lorenzo Bacale Andeme, autor d'un dels vocabularis trilingües més curiosos de la lexicografia catalana: Vocabulario castellano-fang-català (Huesca, 1999).

El periple vital de Bacale el portà des d'una tribu Obuc —ètnia Fang— del petit poble de San Antonio —demarcació d'Acurenan, Río Muni - Guinea Equatorial— fins a obtenir una plaça de policia local a Donòstia. El fet d'haver estudiat a l'illa de Bioko —abans l'espanyola colònia de Fernando Poo—, devia afavorir que el 1965 optés per una beca d'estudis a Espanya, on passà per Jaén i Daimiel abans d'anar a raure a Donòstia, casat amb una salmantina. Bacale estudià la llengua fang a l'escola i des dels estudis elementals. Posteriorment, i malgrat el seu desplaçament vital i lingüístic, continuà el contacte amb el seu país, i va ser traductor de llengües africanes i europees.

En el pròleg del vocabulari som informats que a Guinea Equatorial hi viuen actualment bastants castellanoparlants i que alguns d'ells són d'origen català. Aquests a vegades viatgen per petits pobles i aldees on es troben amb parlants monolingües de fang. Aquesta va ser una de les raons que empenyé a Lorenzo Bacale a la creació d'un vocabulari com aquest, a banda de tenir també com a destinatària a la comunitat guineana d'Espanya, que l'autor adverteix que està perdent completament el coneixement de la llengua dels seus avis.

Afortunadament aquesta obra no existeix només en format paper, sinó que l'autor, per tal de donar-ne un màxim de difusió, va autoritzar, un mes abans de morir —el dia de sant Joan del 2010— que es pengés íntegrament a Internet, dins d'un web de Guinea Equatorial. A banda de les aproximadament 8.200 entrades del vocabulari (aba en fang), trobem un resum de característiques fonològiques i morfosintàctiques del fang i quadres de numerals i lèxic de dies, mesos i estacions. Un web que és un petit homenatge en la xarxa a un home molt vinculat amb la lluita humanitària per Guinea i a qui li van dedicar una plaça a Guinea i un carrer a Donòstia.

Transcric una part de la dedicatòria del llibre per tal mostrar mínimament la llengua fang —d'influències franceses i castellanes— i el tarannà de Lorenzo Bacale:

"Abadi Mengachiledò ye nem ye abum, metemná ebort besagse bakobe abuiñ menu, tam ensing chà yiane so bia eto file - Ofereixo de tot cor aquest vocabulari a aquells que creuen que el llenguatge ens durà a unir-nos i fer les paus arreu del món."

Col·leccionistes de diccionaris: Pierre de Witte

2011-12-18T19:27:00.004+01:00

Un altre gran col·leccionista de diccionaris francesos —i blocaire—, en Pierre Bouillon, va dir d'ell que probablement tenia la col·lecció de diccionaris antics i enciclopèdies més rica del món occidental. Bouillon, qui per cert té blogue i no blog —els catalans no sóm els únics d'adaptar el mot anglès—, es referia al belga Pierre de Witte, que manté el web Dico-collection (une belle collection de dictionnaires anciens, de beuax livres, de belles reliures).

Pierre de Witte s'autodefineix com a dicopathe, aprofitant que l'amor que els francòfons senten pels diccionaris fa que ells tinguin una abreviatura per al mot: dico —abreviatura que recull el Petit Robert. Segons de Witte, un dicopathe és un col·leccionista de diccionaris i enciclopèdies antics. Al Dico-collection —que l'autor, igual que nosaltres el Gazophylacium, defineix com un site-amateur— s'hi troben els exemplars de la seva col·lecció privada ordenats cronològicament per segles, des del XVI fins al XXI, amb informació bibliogràfica i imatges de cada obra (coberta i portada, normalment). Aquesta és la part principal del web, però de Witte aprofita per indicar el seu contacte per si algú li pot proporcionar alguna obra que li manca o vol fer algun intercanvi o compra. Un dels atractius del web és el seu estil personal, ja que a banda d'extensa informació lexicogràfica s'hi troben altres aficions i reflexions personals, com són els dibuixos que feia de jove i diversos comentaris sobre el col·leccionisme i la bibliofília. Un dels seus aspectes menys atractius és el disseny, que recorda els webs de fa anys, a banda d'una barreja de mides de lletres i colors que no resulta tan estètica com la seva biblioteca, on podem gaudir d'una barreja de mides i colors certament més equilibrada.

El que s'ha de saber de l'Editorial Moll

2011-12-17T09:00:00.004+01:00

El meu primer contacte llibresc amb l'editorial Moll va tenir lloc quan als quinze anys — primer o segon de batxillerat— em van fer comprar la novena edició d'El que s'ha de saber de la llengua catalana de Joan Coromines. Aquest opuscle el va escriure Coromines l'any 1950 —primer en anglès— per difondre la llengua catalana entre els novaiorquesos, amb motiu de la celebració dels 50ns Jocs Florals de Llengua Catalana a Nova York l'octubre de 1951. Va ser un llibre important per als meus escassos coneixements de llengua catalana. El tinc subratllat a llapis, senyal que em va interessar. Recordo que no em va sobtar que a Nova York se celebressin Jocs Florals catalans; poc en sabia jo llavors de la literatura catalana a l'exili... Però allò que sí em va fer gràcia és que fos un llibre d'una editorial mallorquina. Molt probablement fou el meu primer llibre mallorquí.

Uns quants anys després, als prestatges de la meva biblioteca hi ha d'altres llibres mallorquins. I la majoria comparteixen l'editorial del primer. Dins d'un catàleg de més d'un miler de publicacions, en citaré només un parell de fantàstiques que tenen com a autor —o coautor— el fundador de l'editorial, en Francesc de Borja Moll (1903-1991): el Dicccionari català-valencià-balear —els impressionants deu volums d'Alcover-Moll que són una de les fites de la nostra cultura— i el Diccionari català-castellà castellà-català — el nostre bilingüe més elegant.

El 29 de setembre de 2011 es publicava al Diari de les Balears que "L'editorial Moll fa un preconcurs de creditors". Ràpidament va córrer per la xarxa un crit d'alarma cultural del tot justificat: Salvar l'editorial Moll. Una empresa (editorial, llibreria i distribuïdora) amb 77 anys d'història, que ha apostat de sempre per la difusió de llibres d'un contingut cultural insubornable, ara està patint de forma greu la crisi al món llibreter —han reduït més d'un 30% les vendes.

Estem parlant d'una empresa —com tantes d'altres que malauradament tenen dificultats—, però en aquest cas ens trobem davant d'un dels pals de paller de la defensa de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears. Com deia fa poc en Xavier Rull, l'editorial Moll ens necessita, però no perdem de vista que la comunitat lingüística i cultural catalana també necessita l'editorial Moll.

Una de les mostres de la seva manera de fer és que l'Editorial Moll no ha destruït mai un exemplar de cap obra que ha publicat. Així, dins del seu fons, trobem llibres editats des dels anys 50, primeres edicions que trobem al nostre abast per preus que van majoritàriament de 4 a 7 €. Aquí en podeu fer un tast: Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joaquim Carbó, Jaume Cabré, E.T.A. Hoffman...

Ara que estem en èpoques de fer regals i que a vegades no sabem ben bé què comprar, és una bona ocasió per acudir al catàleg de llibres de la Moll. Acabem amb un missatge clar de l'actual responsable de l'editorial, Francesc de Borja Moll (fill del fundador): "Em trobo molta gent que em mostra una solidaritat emotiva, començant pels autors". "Si el públic vol que l'editorial continuï, ja sap què ha de fer: anar a les llibreries o a la nostra web i comprar els nostres llibres".

15 de desembre, sant ...

2011-12-12T23:19:00.003+01:00

Desconec si en Joan Arimany és parent d'en Miquel Arimany, però sé que, a banda del cognom, comparteixen la inclinació lexicogràfica. En Joan és un devot blocaire que fa temps que omple la blocosa de manifestacions religioses populars catalanes, beneïda dèria que l'ha portat a publicar un curiós Diccionari de sants històrics catalans (El Farell edicions):

"Les santes i els sants han ocupat un lloc rellevant dins el cristianisme. Se’ls considera intercessors i protectors de la resta de devots. El Diccionari de sants històrics catalans ens permet conèixer, a part de la seva biografia i de la seva obra, d’altres aspectes: les poblacions on han estat vinculats, com se’ls representa en l’art i la seva devoció popular. Entre aquests, en cal destacar els màrtirs de l’antiguitat, bisbes de les diòcesis medievals, missioners a terres d’Amèrica i Àsia o fundadors de diverses congregacions religioses."

Presentació del diccionari aquest dijous 15 de desembre, sant ..., a les 8 del vespre, a la Biblioteca Municipal de Manlleu.

Ningú no neix ensenyat

2011-11-25T15:06:00.002+01:00

Un cop vaig sentir explicar a Albert Jané que quan algú li trucava per algun dubte ortogràfic, ell demanava a l'interlocutor que s'esperés, anava a buscar un diccionari i li donava la resposta. Amb aquest gest, el lingüista mostrava dues coses: el camí per aprendre i que ningú no neix ensenyat.

"Ningú no neix ensenyat" és el títol d'una vinyeta-pròleg del dibuixant Cesc (Francesc Vila, 1927-2006), del qual ja li coneixíem l'"Homenatge a Pompeu Fabra", que apareix a l'inici d'un diccionari escolar, el Diccionari didàctic elemental (Barcelona: Cruïlla, 2006).

El dibuix, en blanc i negre, mostra una escena de carrer en què cinc bafarades, en lloc d'incloure diàlegs, inclouen sengles definicions dels mots brossa, cadell, gual, rètol i xerraire: una interpretació original de la presentació d'una obra, amb un títol que no podia ser més encertat. Des de la gent del carrer que dibuixa Cesc fins als gramàtics consagrats com Albert Jané, tothom cal que tingui clar que ningú no neix ensenyat. Per ensenyar-nos, precisament, tenim els diccionaris.

El diccionari més antic del món i la substitució lingüística

2011-11-23T13:13:00.001+01:00

Tauleta 16 (Louvre)

Són tauletes de fang amb escriptura cuneïforme, datades cap al 2.300 aC, època dels accadis, que es van descobrir a Ebla (actual Síria). S'anomenen Urra=hubullu i formen un diccionari enciclopèdic babilònic que consta de 24 toms (o sigui, tauletes) que parlen de noms de plantes, animals, pedres, estrelles, mesures de gra, de pesos i de superfícies, vehicles terrestres i marítims, professions... L'obra completa s'usava per servir de textos de pràctica per als escribes, antics redactors i copistes. Actualment té perfil d'afició al Facebook, potser obra d'algun copista del XXI.

La seva peculiaritat és que la informació es presenta en una llista bilingüe de mots sumeri-accadi, dues llengües certament poc parlades en l'actualitat. La llengua més antiga de les dues és el sumeri (aprox. 4.000 - 1.900 aC). De l'accadi, en canvi, en tenim notícia des del 2.300 aC (l'època d'aquest diccionari manual). Se sap que l'accadi va substituir el sumeri a les zones de Mesopotàmia on es parlava. El que alguns consideren el diccionari més antic del món és un primer testimoni del llarg procés de substitució lingüística que acabaria amb el sumeri. ¿Va tenir l'accadi millor fortuna? En absolut. L'arameu va ocupar amb el temps el seu territori lingüístic. De parlants d'arameu, que diuen era la llengua de Jesús, encara n'existeixen, prop de mig milió, tot i que es considera actualment una llengua en perill d'extinció.

Tauleta 13 (The Metropolitan Museum of Art)

Un segle de Filològica exposat

2011-11-20T18:27:00.000+01:00

D'esquerra a dreta

Fem un petit tast visual de l'exposició que podem veure actualment a l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya: "Cent anys de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911−2011)". La BC, creada per l'IEC, se suma, amb aquesta mostra documental, a la celebració del centenari de la secció que s'ocupa de manera científica de la llengua catalana. En el tríptic podem consultar els nombrosos documents que s'hi presenten: manuscrits, primeres edicions, fotografies... Només fins al 4 de desembre!

Sis vitrines

Un detall: a la primera vitrina, fotografia i manuscrit original d'en Pompeu Fabra

Un altre detall a la segona vitrina: Les Normes ortogràfiques de 1913 de la BC

Un darrer detall de la quarta vitrina: un DGLC de 1932 de la BC

The Age of the Dictionary

2011-11-16T22:20:00.003+01:00

"The Age of the Dictionary" o "The definition of a hopeless task" és el setè capítol de The history of English in ten minutes, una sèrie de deu vídeos molt breus i lleugerament didàctics sobre l'anglès de l'Open University. El capítol se centra en la tasca dels primers grans lexicògrafs anglesos, els superhomes autors del Dictionary of the English Language o l'Oxford English Dictionary.

A banda de descobrir nous usos domèstics dels diccionaris, un hi troba mots fantàstics com ara pickle herring, jobbernowl, fopdoodle o snuffbumble, paraules absolutament prescindibles (i per això fascinants) per a qualsevol dels 300 milions de parlants de l'anglesa llengua, però que podrien haver format part perfectament del bagatge imprecatori d'Arxibald Haddock.

Aquesta és la transcripció del text:

"With English expanding in all directions, along came a new breed of men called lexicographers, who wanted to put an end to this anarchy – a word they defined as ‘what happens when people spell words slightly differently from each other’.
One of the greatest was Doctor Johnson, whose ‘Dictionary of the English Language’ which took him 9 years to write.
It was 18 inches tall and 20 inches wide – and contained 42,773 entries – meaning that even if you couldn’t read, it was still pretty useful if you wanted to reach a high shelf.
For the first time, when people were calling you ‘a pickle herring’ (a jack-pudding; a merryandrew; a zany; a buffoon), a ‘jobbernowl’ (loggerhead; blockhead) or a ‘fopdoodle’ (a fool; an insignificant wretch) – you could understand exactly what they meant – and you’d have the consolation of knowing they all used the standard spelling.
Try as he might to stop them, words kept being invented and in 1857 a new book was started which would become the Oxford English Dictionary. It took another 70 years to be finished after the first editor resigned to be an Archbishop, the second died of TB and the third was so boring that half his volunteers quit and one of the ended up in an Asylum.
It eventually appeared in 1928 and has continued to be revised ever since – proving the whole idea that you can stop people making up words is complete snuffbumble."

Fopdoodle ja s'havia reivindicat en una obra del 2007

Via "Història de l'anglès en deu minuts" a Bloc de Lletres

11

2011-11-11T11:11:00.016+01:00

Onze prové del numeral indeclinable llatí undecim (d'unus i decem: u i deu). Entre d'altres faramalles al voltant de l'11 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 10, en fa dos amb el 9, en fa tres anys amb el 8 i en fa quatre amb el 7), esmentarem aquestes 11:

És el primer nombre capicua, simètric o palindròmic. Tots el capicues parells en són divisibles i, especialment segons els col·leccionistes de bitllets d'autobús, porten bona sort. El mot capicua diuen que prové de la jugada de dòmino en què s'acaba podent col·locar la darrera fitxa en qualsevol dels dos extrems.

A banda de capicua, per a la matemàtica recreativa, l'11 és el primer nombre uniforme de dues xifres (en anglès repdigit, portmanteau de repeated digit), un nombre enter natural format per la repetició d'una sola xifra (el nombre de la bèstia, 666, també ho és).

Apollo 11, la primera nau que va fer arribar l'home al seu únic satèl·lit natural. Es va enlairar el 16 de juliol de 1969 i va arribar-hi el dia 20. Va tornar a la Terra el dia 24, prop de Hawaii.

En basc, eusquera o èuscar, l'11 (hamaika) és 11 i també vol dir "moltíssim". Hamaika aldiz etortzeko esan dizut! (T'ho he dit onze/un munt de vegades!). Potser té relació amb el basc amaigabe (infinit). Casualment és el primer número que supera el que podem comptar amb les mans.

Tothom sap que és tradicional celebrar els 11 anys de matrimoni. S'anomenen les noces d'acer, i és habitual regalar objectes fets d'aquest metall. En un ampli catàleg en línia trobem joies, rellotges, gerros de flors...

En anglès, l'expressió "up to eleven" o "these go to eleven" es fa servir quan una cosa excedeix el volum màxim de so. Al Shorter Oxford English Dictionary ho defineixen com "up to maximum volume". Sembla ser que el control de volum d'alguns aparells musicals clàssics arriba fins a 11.

Si naveguem amb Mozilla, Internet, Chrome, Opera..., prement F11 la finestra s'obre en mode pantalla completa. Amb un Mac just el contrari: se'ns amaguen les finestres obertes.

Diu la llegenda que el 1106 es van trobar les relíquies d'onze verges cristianes (entre elles, santa Úrsula), màrtirs d'una persecució del 304. Per error es passà de les onze a les "onze mil verges", i amb aquest nom es coneix una antiga advocació cristiana que es propagà, des de Colònia, a tot Europa. A Catalunya existí, des del segle XIII al XIX, el priorat de les Onze Mil Verges. L'error té diverses hipòtesis: que si ve de la traducció del nom llatí d'una de les verges, Undecimilla (la petita que fa onze), del mot undecimila (que té onze anys) referit a l'Úrsula...

L'hendecasíl·lab, o vers d'onze síl·labes mètriques, és un vers clàssic del sonet. Diuen que va néixer d'algun poeta sicilià i després passà a la resta d'Itàlia (és el vers de la Divina comèdia de Dante, el Cançoner de Petrarca...). També s'utilitza en teatre: Shakespeare va escriure Romeu i Julieta en versos hendecasíl·labs.

L'Onze de setembre té lloc "la festa de Catalunya" (article 8.3 de l'estatut), recordant la resistència de Barcelona després de 14 mesos de setge, amb la batalla de l'11 de setembre de 1714 contra els borbons. La diada de 1976, a Sant Boi de Llobregat (lloc on visqué i morí Rafael de Casanova), va ser-ne la primera celebració legal després de la guerra civil.

I, finalment, la referència lexicogràfica, en forma d'un parell de diccionaris publicats el 1911: el Diccionari catalá-castellá y castellá-catalá de Joseph Pujal y Serra és tristament famós perquè es considera un pillatge lexicogràfic del famós diccionari vuitcentista de Saura: "L'edició de 1911. Diguem també que l'obra de Saura fou objecte àdhuc d'un acte de pirateria. El 1911, el catedràtic Josep Pujal i Serra, sens dubte descendent de l'editor del vocabulari des de 1851, el feu estampar a nom seu." (Colon & Soberanas, p. 165). Més important, aparegut també el 1911, és el primer volum (català-alemany) del bilingüe Langenscheidts Taschen-Wörterbücher Katalanisch-Deutsch del Dr. Eberhard Vogel.

^{Nota: casualment aquest apunt és del dia 11 de l'11 de l'11, a les 11:11.}

Un petit vocabulari nazi-català

2011-11-10T00:01:00.004+01:00

El llibre que de sempre he trobat més important de l'obra de Montserrat Roig —i no ho he pas llegit tot— és un que va escriure per encàrrec de Josep Benet, però que ella mateixa explicava que va canviar-li la vida: Els catalans als camps nazis (Barcelona: 62, 1977). Al final de l'obra hi ha un petit vocabulari que ocupa tres pàgines (de la 531 a la 533), on es recull lèxic nazi. La recent lectura de Jo confesso de Cabré em va fer tornar a pensar en aquestes pàgines, ja que Cabré també utilitza algun d'aquests mots alemanys dins de la seva novel·la. No és un lèxic fàcil de llegir: els navegants queden avisats.

El vocabulari conté només 75 paraules. Per algú que desconegui el llibre de la Montserrat Roig o la història que explica —fet improbable avui en dia—, aquestes 75 paraules serveixen per mostrar de manera crua i sintètica allò que s'hi pot llegir. Només hi ha sis paraules que no siguin alemanyes: cinc de franceses i una de catalana. La paraula catalana és "organitzar". I diu d'ella: "En l'argot del camp, robar". L'altra referència que fa al català aquest vocabulari és que als Poschacher —presoners joves de Mauthausen que treballaven en una pedrera de l'empresari austríac Poschacher—, els anomenaven, per homofonia, els "butxaques".

I tota la resta és lèxic alemany. Hi trobem ordres (heraus!: fora!), objectes (Kartoffelschälmesser: ganivet de pelar patates), oficis (Kohlenfahrer: literalment, carboner d'un vaixell, però allí era l'encarregat del forn crematori), tipus de presoners (NN o Nacht und Nebel: literalment, nit i boira. Es referia als presoners destinats a morir sense deixar rastre i prové d'una referència wagneriana a l'Or del Rin), noms d'instal·lacions (Effektenkammer: magatzem de la roba i objectes personals dels deportats)... Hi trobem la barbàrie.

Montserrat Roig, al final del pròleg d'aquesta obra, descriu així els deportats: "I vaig pensar que els ex-deportats m'havien semblat, sobretot, uns homes que no acceptaven la hipocresia de les paraules, que havien arribat al fons del pou de la comèdia humana". Fa gairebé vint anys vaig visitar Dachau, el primer camp de concentració nazi (1933-1945). A l'entrada, a la porta metàl·lica, s'hi pot llegir un eslògan que també seria present en la majoria dels altres camps de la mort: "Arbeit macht frei". Vol dir que el treball fa lliure. El recinte de l'horror era presidit per una mentida, una cínica mostra de la hipocresia de les paraules.

Les tres pàgines del vocabulari

20 Anys sense Montserrat Roig

Dardada

2011-11-08T18:13:00.006+01:00

dardada

f.
1 Tret de dard.
2 Ferida de dard.

El dardo en la palabra es va publicar el 1997 i va tenir una popularitat i difusió enorme. El dardo en la academia encara no ha sortit de la impremta, però avui he rebut aquesta notificació del proper llançament de l'obra, juntament amb un extracte en primícia, i he pensat que era interessant donar-li difusió. Dos volums de crítica sociolingüística valenta:

El dardo en la Academia
Esencia y vigencia de las academias de la lengua española

VV. AA.

Silvia Senz y Montserrat Alberte (eds.)
Prólogo de Màrius Serra
Editorial melusina

El dardo en la Academia es una obra en colaboración, compuesta por 13 artículos de 16 autores, y dirigida y editada por Silvia Senz y Montserrat Alberte, a su vez coautoras del volumen.

Como proyecto editorial, El dardo en la Academia se propone el triple objetivo de dilucidar qué factores han contribuido a sustentar el extraordinario ascendiente social de la Real Academia Española, de analizar, a partir de ellos, su idiosincrasia institucional, y de plantear, finalmente, la necesidad de su existencia. Como obra de divulgación lingüística y sociolingüística, con un afán decididamente crítico y abarcador, tiene además la ambición de contribuir a contrarrestar las ideas lingüísticas, la visión social y cultural y la acción sobre el lenguaje que tanto la Real Academia Española como sus academias asociadas promueven, poniendo al alcance de todo lector interesado una minuciosa disección de la anatomía y el alma académicas.

Avance público

Extracto del libro

Doncs rosega un diccionari

2011-11-06T09:10:00.003+01:00

La rata

-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.

De Josep Carner, del llibre Museu zoològic (Barcelona: Nauta, 1963), on es recullen 24 retrats d'animals. El títol presenta la variant "Els animals s'expliquen com bonament poden". El poema "La rata" és el darrer d'ells, i ens mostra un diàleg entre una rata —probablement de biblioteca— i un nebot ratolí. L'edició original porta 24 dibuixos a color de Josep Granyer, convertits en gravats al taller de Jaume Pla. La rata de la il·lustració superior, però, s'anomena Firmin, és obra de Fernando Krahn i és realment saberuda.

Pompeu Fabra, filòlec

2011-11-01T18:40:00.008+01:00

Un homenatge sempre és un homenatge, encara que es faci amb més bona fe que no bon resultat. Fidels a l'errare humanum est, al poble de Sant Quirze del Vallès (Occidental), limítrof amb Terrassa, van batejar un carrer amb el nom de Pompeu Fabra, però l'encarregat de fer-ne la placa no devia tenir cap diccionari a mà —fet que sempre pot comportar funestes conseqüències—, i va escriure la dedicació professional del filòleg amb prefabriana grafia. La imatge potser és antiga i en l'actualitat desconeixem si ja s'ha esmenat la paradoxa.

Una altra possibilitat fóra que l'autor del rètol viari tingués a mà algun diccionari prefabrià —fet que excusaria per la seva originalitat aquest singular error. Algunes de les formes catalanes que trobo, fullejant prefabrians a l'atzar, són:

"Filólog" (Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italià d'Una societat de catalans, 1839).
"Filólogo" (forma catalana igual a la castellana, en el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana i llatina de Pere Labèrnia, 1839 o en el Diccionario manual ó vocabulario completo mallorquin-castellano d'Unos amigos, 1859).
"Filòlog" (Diccionario valenciano-castellano de Jose Escrig, 1851).
"Filóloc" (Diccionario catalan-castellano y vice versa de D. y M., 1854 o en el Diccionario manual catalan-castellano de D.J. M., 1856).
"Filòloch" (Diccionari popular de la llengua catalana de Joseph Aladern, 1909).
"Filòlech" (Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana, circa 1910).
"Filólech" (Enciclopedia moderna catalana de Joseph Fiter, 1913).
"Filòlec" (Vocabulari ortogràfic valencià-castellà de Lluís Fullana, 1921).

Tot un panorama ortogràfic d'aquest cas de sufixació, acompanyat, evidentment, de vacil·lacions en l'accentuació. Uns anys abans de la promulgació de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, al Vocabulari esperanto-català (1908) de Pujulà i Vallès, trobem la forma que és normativa actualment: filòleg.

PD 2/11/11: La imatge és actual. Més detalls al comentari de Quadern de mots en aquest apunt.

(La imatge me l'ha enviada un blocaire terrassenc, qui no en recorda l'origen precís, però potser d'una piulada)

"Joan Solà, de viva veu"

2011-10-28T23:13:00.005+02:00

Dijous 3 de novembre de 2011

Acte d’homenatge a Joan Solà: «Joan Solà, de viva veu»

Per mitjà d’una selecció d’imatges, vídeos i textos de Joan Solà, en aquest acte, es retrà homenatge al lingüista, que va ser vicepresident de l’IEC des del 2009 fins que va morir, el 27 d’octubre del 2010. Hi participaran Salvador Giner, president de l’IEC; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC; Albert Soler, director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona; Jordi Suïls, director del Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, i Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural. El Cor La Fontana, del qual Solà formava part, participarà també en aquest acte. Cal confirmar l’assistència abans del 30 d’octubre al telèfon 932 701 630 o a l’adreça sf@iec.cat.

Lloc: Sala Prat de la Riba de l’IEC

Hora: 18.30 hores

Organitza: IEC, Universitat de Barcelona, Universitat de Lleida i Òmnium Cultural

El somieig del Canigó

2011-10-27T07:27:00.010+02:00

La noia d'aquesta imatge es troba gaudint d'un moment de relaxació ajaguda al llit. O és terriblement curta de vista, o ha aprofitat que tenia un diccionari sobre el rostre per fer una pausa en el seu quefer intel·lectual.

La fotografia és de Carme Puértolas i es troba en la coberta del Bocabulvari eròtic de la llengua catalana. Segles XVIII, XIX i XX (1990) de Pep Vila, una obra que recull mots i expressions del llenguatge eròtic català a partir de textos de la nostra literatura. Pertany a Edicions de la Magrana, tot i que, per a l'ocasió, com es pot veure a la coberta, es van rebatejar com a "La Marrana".

Fa pocs dies, un lector del bloc em va fer adonar que la model de la coberta sostenia un diccionari Canigó. Les lletres estan invertides (tota la imatge deu estar girada), però no hi ha lloc per al dubte: el motiu d'aquest agradable moment de relaxament és un diccionari Canigó català-castellà castellà-català de l'editorial Sopena, obra del terrassenc Pere Elies i Busqueta (1909-2002), que es publicà el 1975 en primera edició i es reedità repetidament.

Pere Elies, com a lexicògraf, també és autor d'El meu primer Sopena. Diccionari infantil il·lustrat (Barcelona: Sopena, 1968), el Diccionari Iter castellà-català catalán-castellano (Barcelona: Sopena, 1979) i del Nostre. Diccionari il·lustrat de la llengua catalana (Barcelona: Sopena, 1983); d'aquest darrer en vam parlar recentment.

Cobertes del Canigó de 1975 (com les de la fotografia)

Sobrecobertes del Canigó de 1975 (no apareixen a la fotografia)

Les relacions entre el Canigó i l'erotisme no acaben aquí. D'altres blocaires troben referències filogais en innocents il·lustracions com aquesta (p. 439 de la primera edició):

Hi ha dos aspectes més de la coberta de La Marrana que no desvetllaré aquí. Un perquè no el sé i l'altre perquè el trobareu fent clic a la paella (contingut només per a adults):

El que desconec és quin és l'altre llibre que acompanya el somieig de la model de la portada. El que es troba a tocar del coixí...

Lèxic en remull

2011-10-24T07:27:00.004+02:00

Fotos de David Barbour

Disposat sobre una taula, el cadàver d'un diccionari de medicina obert mostra al mig un gran forat circular. Just a sota, dins d'una gerra de vidre amb aigua floten definicions retallades del mateix diccionari. També floten dins de vells tubs d'assaig Pyrex.

Diu un intèrpret més autoritzat que un servidor que l'autora d'aquesta instal·lació, Cindy Stelmackowich, critica la deshumanització de la ciència mèdica actual retallant definicions de lèxic de parts del cos humà i posant-les en remull. Atacant el llenguatge objectiu dels diccionaris mèdics, sembla ser que posa en qüestió l'autoritat mèdica. L'obra de les dues primeres imatges és del 2002 i s'anomena Submerged; les altres dues imatges, de 2002-2004, són de l'obra Suspending the laws of medical practice.

"Whether tracing emotional and personal histories against the languages of medical objectivity, or suspending actual dictionary definitions of body parts, these works beckon us to reconsider the authority of medical texts and their orders of objective knowledge."

Esquarterament lexicogràfic barrejat de crítica social. No hem identificat el cos de la víctima. Més detalls del doble crim (perforació i mutilació múltiple) a la Revue d'art canadienne.

Publicitat del Fabra de 1931

2011-10-20T07:27:00.003+02:00

Anunci del Fabra per fascicles a la revista D'Ací i d'Allà
de desembre de 1931 (núm. 168, penúltima pàgina)

Anunci del Fabra en un sol volum a la revista D'Ací i d'Allà
d'abril de 1933 (núm. 172)

Anunci del Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana
de Salvat (4 vol., 1930-1935) a la revista D'Ací i d'Allà de
desembre de 1933 (núm. 175)

En aquesta època, l'editor de la revista D'Ací i d'Allà era Antoni López Llausàs, qui també edità el diccionari Fabra; el director literari era Carles Soldevila i el director artístic era l'estudi Frisco-Llovet, que també signa (intercanviant l'ordre dels cognoms) el segon i el tercer d'aquests anuncis. El segon d'ells es pot veure, versió cartell, a la botiga actual de la Llibreria Catalònia de Barcelona, llibreria també fundada per López Llausàs.

Abecedari Braille de 1931

2011-10-17T07:27:00.010+02:00

Fa 70 anys, quan el Fabra començava a distribuir-se en fascicles, des de la Impremta especial per a cecs de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona s'imprimia un Abecedari català en relleu tipus "Braille" i usual.

S'entén per anagliptografia l'elaboració de caràcters visuals que combinen les lletres en relleu i la lectura visual. Aquesta obra que presentem mostra les lletres i altres caràcters en la seva forma "usual" i en codi Braille.

El codi Braille combina punts en relleu en diferents posicions. La mida de cada signe està dissenyada per ser captada perfectament pel capciró del dit. És un precedent vuitcentista dels sistemes binaris que s'usarien en la invenció dels ordinadors.

L'alfabet Braille combina 6 punts en dues columnes de 3, jugant tant amb la seva presència com amb la seva absència i aconseguint 64 combinacions possibles. Es llegeix primer la columna esquerra i després la dreta, i sempre de dalt a baix. En el full imprès de l'alfabet (segona imatge), les lletres s'agrupen en grups de 10, ja que de la A a la J (s'anomena el grup bàsic) només s'utilitzen els punts superiors: 1, 2, 4 i 5. En el segon grup (i línia), de la K a la T, s'utilitzen els punts del grup bàsic més el punt 3. En la tercera línia, de la U a la Z, s'afegeixen els punts 3 i 6 al grup bàsic.

L'obra que presentem consta de 4 plecs de paper dur, gruixut i pautat (16 pàgines) impresos per la banda inversa (com si fos un mirall), amb un total de 7 cares impreses (les de les il·lustracions). Hi trobem l'alfabet (incloses ce trencada, vocals amb dièresis i ela geminada), les vocals accentuades, els signes de puntuació, els nombres cardinals i ordinals, els signes matemàtics i d'altres signes especials.

La impremta va ser un dels tallers més importants i rendibles de la Casa Provincial de Caritat, un establiment mig benèfic mig escola d'oficis, que funcionà des de 1802 a 1957. Actualment és la seu del CCCB.

Coberta de l'edició castellana de la mateixa obra, amb el segell de la copisteria i impremta especial per a cecs:

Seccions de caixes i de màquines de la impremta de la Casa Provincial de Caritat:

El Fabra de 1931

2011-10-12T08:00:00.002+02:00

Gràcies, Xavier

El Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra és de 1932. ¿O no del tot?*

Poc s'esperava —i mai oblidarà— qui escriu aquestes ratlles la trucada que va rebre el migdia del 31 de juliol de 2011, mentre dinava amb família i amics vendrellencs al restaurant L'àncora, just a una punta del passeig marítim de Calafell: l'amic Xavier Caballé, el bibliòfil del Diari d'un llibre vell, en la seva habitual visita dominical al mercat de llibre vell de Sant Antoni, havia localitzat una edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra de 1931!

Perquè qui escriu aquestes ratlles sabia de l'existència d'aquest llibre, i n'havia vist imatges —de l'exemplar de Jordi Mir segons em comunicà en Joan Solà—, en la reedició del Fabra del 2007, al volum 5 de les Obres completes, però mai havia tingut ocasió de veure i tocar aquesta raresa de la bibliografia lexicogràfica catalana. En aquest mateix bloc n'havia parlat en diferents apunts (27/9/10, 05/1/09, 19/12/07).

La primera notícia que vaig tenir sobre l'edició en fascicles em va venir l'any 2007 de la mà de Miquel Colomert i Planagumà, de la Llibreria Catalònia, qui en recordava un anunci a la revista D'ací d'allà. Aquesta revista l'editava el mateix que va fundar la llibreria Catalònia i que va publicar el diccionari Fabra, Antoni López Llausàs. La venda per fascicles es va fer per subscripció, des de principis de novembre de 1931. De la primera edició se'n van vendre uns 18.000 exemplars —desconeixem si aquesta xifra inclou fascicles i edicions en un volum o bé només una de les dues modalitats. Van ser 19 fascicles quinzenals, que feien 14x19, d'unes 100 pàgines —la numeració arriba a 1.782 però hi ha fulls preliminars—, i que costaven 2,50 pessetes cadascun. Quan s'acabà l'edició en fascicles, el 30 de novembre de 1932, l'editor envià als subscriptors un altre primer plec de vuit fulls —per substituir el primer plec de quatre fulls del 31—, amb la portada del 32, com consta a la clàssica primera edició en un sol volum. Aquest canvi de plec inicial és el responsable que l'edició de 1931 sigui molt rara —crec que només es troba en col·leccions privades. A banda d'això, l'editor demanava als subscriptors de fer-li arribar els plecs 19, 40, 56 i 80 per reemplaçar-los, ja que hi constaven errades greus.

Una mostra del fet diferencial del Fabra de 1931:

- La portada. A banda de la diferent tipografia, trobem diferències en l'explicació de l'autor (el 32 s'afegeix que Fabra és professor de català a la UB) i en la data del peu d'impremta.

- "Advertiment". Dues pàgines inicials que només apareixen a 1931; el 1932 es canviaren per un "Prefaci" de cinc pàgines i unes "Instruccions per al maneig del diccionari" de cinc pàgines. En l'advertiment s'indica el caràcter provisional de la publicació per fascicles, la impaciència que la motiva i el pla global de l'obra, amb les diferents parts que es presentaran al final.

- "Llista de les principals abreviatures" en un full el 1931 i "Llista d'abreviatures" en dos fulls el 1932. Una provisional i l'altra definitiva.

- Exemple de petites diferències a l'interior: l'entrada "calent" a 1931 i "calent -a" a 1932:

Per acabar, unes imatges de l'exemplar: del llom i de l'estoig que li ha fet a mida una monja cistercenca del monestir barceloní de Santa Maria de Valldonzella, on també fan treballs artesanals d'enquadernació.

* A les Actes del II Col·loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabrà", Joan Solà, parlant de l'edició de les obres completes de Fabra, escriu: "El Diccionari general de la llengua catalana (1931-1932)".

Vocabularis d'Enric Valor

2011-08-22T09:54:00.023+02:00

Enric Valor i Vives (1911-2000), muntanyenc de la Foia de Castalla, fou, entre moltes d'altres coses importants, difusor de l'ortografia fabriana adaptada al valencià, amb obres com ara Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), Temes de correcció lingüística (1983), La flexió verbal (1983) o Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (1993). També col·laborà des de jove subministrant lèxic del valencià meridional per al gran diccionari Alcover-Moll i aportà, des dels anys vuitanta, diferents glossaris per a les seves edicions de Rondalles valencianes. La seva tasca lexicogràfica es concretà en dos títols dels anys vuitanta, el Vocabulari escolar de la llengua i el Vocabulari fonamental. Anem a comentar, superficialment, algunes, no pas totes, de les seves aportacions lèxiques:

- Curso de lengua valenciana (València: Fermar, 1966). Tot i la data del peu d'impremta, al colofó s'indica que el llibre s'acabà d'imprimir el 28 de gener de 1967. Escrit en castellà, té capítols de prosòdia, sintaxi, morfologia i ús de les lletres. A banda d'un glossari del capítol IV, el darrer apartat del llibre, com si fos un annex, porta per títol "Vocabularios" (p. 262 a 287) i s'hi inclouen 53 petits vocabularis temàtics valencià-castellà: el cos humà, els aliments, les hores, el món moral... Un lèxic bàsic (calculo que menys de 2.000 paraules) per a una obra eminentment didàctica.

- Millorem el llenguatge (València: Gorg, 1971). Normes de lectura, ortografia, morfologia, sintaxi, sobre els verbs, paraules mal dites i barbarismes. I un capítol, el sisè, que porta per títol "Ampliació de vocabulari" i on ens parla de lèxic molt variat, també agrupat temàticament: vocabulari de muntanya, del carrer, etc, tot subministrat en petites lliçons d'un parell de pàgines, en general.

- Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (València: Eliseu Climent, 1977): L'obra s'obre amb un regal per als aficionats als diccionaris, un petit "Diccionari de termes filològics" que ocupa cinc pàgines, i que és una pura delícia (delícia que comparteixo amb els lectors més avall) per la seva brevetat i claredat expositiva. A l'obra trobem apartats de fonologia, ortografia, morfologia i sintaxi, i, com a penúltim apartat, com un annex, "Vocabularis" (p. 257 a 282). Es tracta de vocabularis temàtics amb equivalències castellanes. Alguns són iguals als del Curso de lengua valenciana i d'altres són diferents.

- Vocabulari fonamental (Barcelona: Plaza & Janés, 1988). Recull lèxic, bilingüe català-castellà castellà-català, realitzat amb E. Lleonard Valor. En el text de presentació l'autor diu que inclou unes 22.000 entrades del català de la modalitat valenciana i també d'altres formes dialectals. Una de les seves virtuts és que etiqueta algunes de les entrades segons el camp científic a què pertanyen, a banda d'alguns aclariments conceptuals per fer l'obra més didàctica.

- Vocabulari escolar de la llengua (València: Carena: 1989). Un llibre per a xiquets i xiquetes: lletres, sons, gentilicis, comarques, pràctica del llenguatge i un diccionari ideològic. Obra reeditada, donat el seu pràctic caràcter escolar.

Acabaré aquest petit passeig pel vessant lexicogràfic de Valor amb la citació d'una recensió d'Amaia Iturraspe del llibre Enric Valor, un home de Poble. Jornada d'estudi i homenatge a Enric Valor i la seua obra (editat per Casanova, Mora i Sanchís), i que resumeix el valor d'Enric Valor per a la lexicografia catalana:

"Emili Casanova considera que Valor fou lexicògraf, arreplegador i vehiculador de lèxic i etimòleg i que va fer un ús coherent del policentrisme convergent en la creació del model estàndard de la llengua i va aportar un cabal enorme de lèxic valencià a la lexicografia catalana."

"Diccionari de termes filològics" d'Enric Valor (clicar per veure)

Curso de lengua valenciana, Millorem el llenguatge,
Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valèncià,
Vocabulari escolar de la llengua

Homenatge en xarxa #100anysdeValor

Nostre versus Rancés

2011-07-29T07:47:00.009+02:00

Els dos diccionaris protagonistes d'aquest darrer apunt abans del parèntesi agostenc són molt especials per al seu propietari. El de la dreta és el meu primer diccionari, que jo recordi. Malgrat haver estat escolaritzat en democràcia, la presència del català no era en absolut majoritària durant els meus anys d'escola, als anys 80. Així, el meu primer diccionari va ser en castellà, el Rancés. No ha estat fins molt recentment que, portat per la dèria de col·leccionar diccionaris, ha anat a parar a les meves mans el Nostre, el Rancés català.

De fet dir que el Nostre és el Rancés català és una afirmació més personal (la meva referència de sempre ha estat el Rancés) que no objectiva. Malgrat compartir algunes característiques, són dues obres escolars diferents, tal i com mostrarem a continuació.

La primera gran diferència és que, malgrat els títols semblants (Nostre. Diccionari il·lustrat de la llengua catalana i Rancés, diccionario ilustrado de la lengua española), el Nostre té autor i en el Rancés no consta. L'autor del Nostre és en Pere Elies i Busqueta, qui, per a la mateixa editorial Ramon Sopena, ja havia redactat un diccionari bilingüe i amb fonètica figurada de gran èxit, el Canigó català-castellà castellano-catalán (1975). El Nostre, a més, té un pròleg del també lexicògraf Josep Miracle, mentre que el pròleg del Rancès el signa l'editorial.

Quant a característiques de contingut, ni les entrades ni les definicions coincideixen. De fet, el Nostre té unes 65.000 accepcions en 448 pàgines i el Rancés en té unes 70.000 en 480 pàgines.

Els dos llibres comparteixen disseny i la majoria d'il·lustracions (incloses les dels animals desventrats que tanta estona ens feien perdre), ja que els dos són diccionaris escolars de l'editorial Ramon Sopena, però un té molta més història que l'altra. Malgrat que les dues edicions que mostro són del mateix any, 1983, el Rancés és un diccionari que prové d'una obra molt anterior, el Diccionario de la lengua española de Atilano Rancés (Barcelona: Sopena, 1911; reeditat, com a mínim, fins a 1966). Amb aquesta referència desvetllem un dels misteris més ben guardats del Rancés: l'origen del seu nom. Aquest detall era un enigma per a nosaltres, quan anàvem a escola, ja que dins del Rancés de 1983 no es fa cap esment del Sr. Atilano Rancés.

Edició de 1942 del precedent del Rancés

Com que sé que ara és una època d'una activitat blocaire frenètica, plantejo a l'ocasional lector una enquesta sobre el seu primer diccionari escolar, que estarà al lateral del bloc fins que me'n cansi, però, com a mínim, fins al setembre.

Un últim detall: el Nostre ha estat el diccionari que fa 500 de la meva col·lecció diccionaire, consultable a Librarything. Les casualitats no existeixen, esclar. Bones vacances a tothom!

Alpha beurk

2011-07-25T07:27:00.003+02:00

A la prof Romagosa,
que té flaca per la marrana cosa

En francès beurk (o berk o berkh) és una onomatopeia que expressa repugnància, així com en català tindríem ecs o puah. Amb el fastigós beurk juga el títol Alpha beurk, un "petit alphabet marrant et dégoutant" de Sylvain Dayras i Roland Garrigue (Paris: Gründ, 2011). Tot partint de les vint-i-sis lletres de l'alfabet francès (idèntiques a les nostres), els autors fan marranades lèxiques amb exemples que destil·len repulsió per totes bandes.

Cada lletra ocupa quatre pàgines. A la primera hi ha un petit text (a vegades en forma d'endevinalla) per introduir l'exemple. A la segona hi ha la lletra, dissenyada a l'estil repugnant de l'exemple, que ocupa les dues següents pàgines, amb una il·lustració a doble pàgina acompanyada d'un petit consell. De fet, no tots els exemples són tan repulsius com els dos que he triat. Una de les gràcies d'aquest llibre (adreçat a petits i grans) és que hi ha alguns mots sorprenents, que donen un toc surrealista al llibre i que no penso descobrir (per si algú va aquests dies vacacionals per França, aquesta porcada té un preu ajustat de 6,95 €).

Confio que aviat trobarem la seva versió catalana. Per avançar feina, cedeixo generosament dos possibles títols: Alfabecs o Abecscedari.

Grec-català

2011-07-22T17:28:00.015+02:00

A la Neus Foix, la meva tutora d'abans,
d'ara, i per molts anys

La relació lexicogràfica entre català i grec (a diferència del llatí) ha patit de sempre una manca molt important d'obres de referència. Amb comptades excepcions, era un camp desert de les nostres arts diccionaires, llargament reclamat pels aficionats a la llengua homèrica.

Anotem com a isolats precedents:

- El Diccionari grec-català de Guadalupe Golobardes (primer a Reus: Publicacions de l'Institut de Batxillerat Gaudí, 1983; després a Barcelona: Pòrtic, 1985), fa temps exhaurit.
- Thalassa: grec: Tercer curs de Batxillerat de Manuel Balasch i Enric Roquet (Barcelona: Vicens-Vives, 1997), un llibre de text d'un curs que ja no existeix i que inclou un vocabulari grec-català.

A banda d'obres literàries bilingües grec-català, fins fa ben poc no coneixíem cap altre repertori lexicogràfic que els citats. Recentment, quatre professors de secundària s'han unit per adaptar al català l'obra que més utilitzaven a escola els professors de grec a Catalunya, el Diccionario griego-español de José Manuel Pabón i Eustaquio Echauri (Barcelona: Spes, 1943, i llargament reeditat i reimprès per Spes, Biblograf,Vox...). Aquest obra va ser tan reelaborada per Pabón al llarg dels anys que a partir de 1967 s'edità amb un canvi al títol: Diccionario manual griego-español de José Manuel Pabón (Barcelona: Biblograf).

El nou Pabón català porta per títol Diccionari manual grec clàssic- català (Barcelona: Vox, 2011), i els seus traductors i adaptadors al han estat Vicenç Reglà, Remei Tomàs, Guillem Cintas i Priscila Borrell. L'obra consta d'unes 35.000 entrades, en què "s'han buscat els girs més propis i precisos del català i s'han actualitzat les referències".

Confiem que aquest diccionari esdevingui, a partir del setembre vinent, l'eina imprescindible a totes les classes de grec dels instituts de Catalunya. Tot això a l'espera del llargament desitjat diccionari grec-català d'Enciclopèdia Catalana (una absència encara més remarcable sabent que GREC són, o eren, les sigles del grup de l'Enciclopèdia).

I a la xarxa (DCL):
- Diccionari grec-català d'Antonio Góngora.
- Diccionari grec-català de Teophilos Vamvakos.
- Google traductor grec-català.

Diccionari d'insults tintinaires

2011-07-15T08:37:00.007+02:00

Llamp de llamp! La lexicografia catalana tintinaire està d'enhorabona: acaba d'aparèixer el llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! (A Contra Vent, 2011), obra que recull el fantàstic Diccionari d'insults que Joaquim Ventalló recopilà com a base de dades per als vint-i-dos anys de traduccions al català dels àlbums de Tintín. Com qualsevol tintinaire coneix a bastament, aquests insults i renecs representen el principal tret distintiu del capità Haddock, president de la Lliga dels Mariners Antialcohòlics, però de tant en tant també hi ha d'altres personatges que els utilitzen.

Ventalló recopilà mots obsolets, en desús, i, fugint sovint de la traducció literal, adaptà l'insult a la llengua catalana, mostrant una gran creativitat en aquest bell (i vell) art. Les més de 800 paraules i expressions de què consta el diccionari no apareixen totes als Tintins, ja que, malgrat ser totes prou interessants, algunes foren utilitzades en les traduccions, i d'altres no. Personalment, trobo fascinants dos tipus d'insults d'aquest recull. En primer lloc, els neologismes (sovint compostos) fonèticament incisius (adriacritolàtrics, criptocèfal, escurçatites...). En segon lloc, i els que trobo més encertats de tots, els mots normals que usats en un context diferent es converteixen en insults d'allò més sorprenents (bibliòfil, crustaci, fullaraca, matafaluga, sípia...). El recull d'imprecacions es completa amb interessants (però massa breus per als tintinòfils empedreïts) textos d'Eulàlia Ventalló, filla del traductor, Salvador Garcia-Arbós, Pau Vinyes i August Rafanell.

A qui vulgui aprofundir més en alguns dels insults, li recomanem L'il·lustre recull dels renecs del capità Haddock d'Albert Algoud (Norma Editorial, 1996), obra que adaptà al català el nostre gran lingüista Albert Jané i on trobem etimologies i apunts semàntics ben aclaridors.

Peu d'impremta la 1a ed. catalana d'Objectiu: la lluna.

"Traduït del francès per Joaquim Ventalló"

En plena imprecadora efervescència

"Llamp de llamp del contrarellamp"

Un il·lustre complement de l'obra de Ventalló

Diccionaris piscolabis

2011-07-07T08:35:00.013+02:00

Llibre digital, llibre en paper i llibre-piscolabis

De la mà del polifacètic Galderich, ha nascut un nou format de llibre: el llibre-piscolabis. La seva primera exhibició oficial va tenir lloc a la seu barcelonina d'Òmnium Cultural el passat 1 de juny de 2011, amb motiu de la joiosa presentació de l'obra Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull del paremiòleg Víctor Parèmies.

El conjunt original està format per dos diccionaris esquarterats, cadascun en vint fragments. Cada porció té una cara encolada, com si del llom d'un nou llibre es tractés, i al seu interior inclou un full plegat amb la justificació de tiratge (numeració i signatura manual). Cada obra resultant és trepanada per un esmolat escuradents, operació que crea un nou minillibre (4x3,5). La presentació es realitzà en safata de rebosteria, i la voracitat dels múltiples assistents a l'acte convertí l'esdeveniment en una experiència efímera plena de sentit i sensibilitat. La dispersió dels quaranta fragments forma part d'una reflexió de l'artista sobre la inconstància humana, la fragilitat de la matèria i la volatilitat del desig.

El concepte llibre-piscolabis és hereu d'una llarga tradició d'esquarterament lexicogràfic, que situa el seu autor, en Galderich, al costat d'artistes com Karen Trask, Valeria Brancaforte, Don Ripper, Jane Prophet, Natalie Roberts, Abelardo Morell, Brian Dettmer... Però els diccionaris guillotinats són només la matèria primera bàsica. El procés creativodestructiu implica un ampli ventall de referències culturals: a la gastronomia catalana creativa (Coch, Sent Soví, La teca, Carmencita o la buena cocinera...), a la gastronomia basca del pintxo, als treballs manuals amb escuradents, etc.

Verba volant, piscolabis manent.

Una mirada punxant

A taula

La dispersió

Sobre el llibre de paper

Justificació de tiratge

Una darrera edició impresa que no és la darrera versió

2011-06-15T07:14:00.007+02:00

Abril del 2007: un volum en tapa dura.
Novembre del 2007: un volum en tapa dura (esmenant l'anterior).
Març del 2009: dos volums en rústica (esmenant l'anterior).
Juny del 2011: un volum en rústica (¿esmenes?).

Si la memòria i la informació no em falla, aquest és el recorregut que té fins a dia d'avui la segona edició en paper del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui les quatre versions impreses diferents que tenim del DIEC2. I dic impreses i en paper perquè a aquestes quatre cal sumar unes esmenes, que només van aparèixer en format digital l'abril del 2011.

La darrera versió va ser oferta en primícia per La Vanguardia al preu de 14,95 € els dies 11 i 12 de juny. És aquesta una fantàstica manera d'apropar el nostre diccionari normatiu a la gent: difondre'l a través d'un gran mitjà de comunicació i fer-ho a un preu ben assequible. Ara que La Vanguardia es pot llegir en català els seus lectors segur que en faran un bon ús.

Allò que no s'entén és perquè l'abril del 2011 s'anuncien unes esmenes respecte l'anterior versió impresa, es publiquen en línia i, malgrat això, aquestes 33 pàgines de modificacions no apareixen en l'edició en paper del juny del mateix any. ¿Han passat les presses editorials davant del rigor acadèmic? Fins ara totes les edicions impreses del DIEC2 havien incorporat les esmenes a les anteriors edicions. Aquesta "primera edició en rústica en un sol volum" és la darrera edició impresa i és una bona iniciativa comercial, sí, però no és la darrera versió del DIEC2. La darrera és la que podem consultar en línia de fa un parell de mesos.

Paraules siscentistes

2011-06-10T14:54:00.001+02:00

El 1714, després de l'assalt borbònic a Barcelona, les forces d'ocupació iniciaren tot de mesures de repressió cap als vilatans. Dins d'aquest règim de terror, i per tal de controlar la ciutat, Felip V ordenà la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella, per a la qual s'enderrocà gran part del barri de la Ribera. Aquest barri també es coneixia amb el nom de Born (l'antiga Ribera del Rec Comtal). L'any 2002, arran de les obres al Mercat del Born (borren en pratenc) per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, es van trobar restes d'aquest històric barri de la Ribera. Aquestes restes formen un jaciment arqueològic de l'edat Moderna a Barcelona que s'obrirà properament com a centre cultural, amb un museu dedicat a la Guerra de Successió.

Abans d'obrir el nou mercat arqueològic del Born, l'Ajuntament de Barcelona està coeditant, amb l'Editorial Barcino (Fundació Lluís Carulla), tot un seguit de llibres que analitzen temes diversos de la societat barcelonina dels segles XVI, XVII i inicis del XVIII. La col·lecció "La ciutat del Born. Barcelona 1700" ja havia tret publicacions sobre jardineria i botànica, dansa i música, jocs, festes i drogues, dolços i tabacs, i ara li ha tocat al torn a la Llengua i literatura. Barcelona 1700.

L'obra, magníficament editada (moltes il·lustracions a color i un preu més que raonable de 12 €), recull textos de sis autors: Joan Santanach que parla de la revisió conceptual de la Decadència, Xavier Torres de les competències lingüístiques del Sis-cents, Xavier Cazeneuve sobre el català dels documents notarials del 1700, Albert Garcia Espuche sobre el lèxic de l'època, Francesc Feliu sobre la història literària de l'època i Josep Solervicens sobre la literatura catalana barroca.

A "Paraules de la ciutat del Born", Albert Garcia Espuche, que és també el director de la col·lecció i que ja havia fet una tesi doctoral sobre la Barcelona del Divuit, mostra tot de mots que ha anat recollint en anys d'investigació de milers de documents, bàsicament notarials, siscentistes i de l'inici del Divuit. Són mots que ara ja no tenen ús i que, a més, no tenen presència ni en diccionaris de l'època ni en els actuals. Els diccionaris d'època amb què ha treballat són els d'Antoni Font (1637), Pere Torra (1640) i Pere Lacavalleria (1642); els actuals són l'Alcover-Moll i l'etimològic d'en Coromines. Com a conclusió esperable (i que també ho seria avui dia), es mostra que el lèxic comú de l'època supera el que recullen les obres lexicogràfiques del moment. Aquesta riquesa lèxica es deu sobretot a la presència de mots relacionats amb oficis (teixits, cuir, fusta, ferro, vidre, indumentària, joieria, adrogueria, alimentació, mobiliari), senyal d'un "dinamisme econòmic, social i cultural més important del que s'havia admès per a la societat d'aquella etapa històrica". L'anàlisi lèxica, així, permet reafirmar també una nova visió més rica i diversa de la Decadència.

P. 168 de l'obra

El treball és molt interessant, però hi ha un aspecte que no entenc: la tria dels tres diccionaris del XVII. Els especialistes (Colon & Soberanas 1986 i Rico & Solà 1995) coincideixen en què les tres obres lexicogràfiques de referència del XVII, totes dirigides principalment a l'ensenyament del llatí, són el Fons verborum d'Antoni Font, el Dictionarium de Pere Torra (que es reedità molt) i un Lacavalleria, però no pas el de Pere Lacavalleria, sinó el de Joan Lacavalleria. El Dictionario castellano ; Dictionaire françois ; Dictionari català de Pere Lacavalleria (1642), que l'autor ha utilitzat, és més una guia de conversa trilingüe que no un diccionari. En Joan Lacavalleria, fill d'en Pere, farà el diccionari més important del XVII, a les seves acaballes, el Gazophylacium catalano-latinum (1696). Aquesta sí que és l'obra més original del segle, amb més de mil pàgines plenes de terminologia científica i fraseologia. Aquest em sembla que hauria d'haver estat el Lacavalleria triat per l'autor a l'hora de buscar lèxic que no aparegués en diccionaris de l'època. He fullejat a l'atzar algunes de les inèdites "paraules del Born" i tampoc no apareixen al Gazophylacium, fet que em fa pensar que les conclusions del text d'en Garcia Espuche, malgrat aquesta crítica de plantejament, són completament vàlides.

Amb en Víctor, a Òmnium Cultural

2011-06-01T18:00:00.003+02:00

P ARÈM I E S

Mots curts

2011-05-30T07:27:00.022+02:00

El monosil·labisme (mot de sis síl·labes) té obres de referència dins de la nostra llengua, ocupant un lloc d'honor la "Tirallonga dels monosíl·labs" (1968) de Pere Quart. Però no és aquest l'únic autor que s'ha deixat seduir pel laconisme sil·làbic. Màrius Serra, a Verbàlia, indica diversos exemples de composicions monosil·làbiques des del segle XVII fins als nostres dies (i també dels blocaires en tenim algun exemple). No és d'estranyar, així, que la lexicografia també s'hagi ocupat d'aquesta qüestió.

El Vocabulari monosilábich valenciá-castellá del lexicògraf Joaquim Martí i Gadea (apareix a la portada com a "Jogim Martí y Gadea, prèbere") és una obra petita, de 71 pàgines, publicada a València l'agost de 1915 pel mateix autor, i impresa a la impremta valenciana d'Antonio López y Cª. En el breu full introductori ("Al que lea"), l'autor parla de la importància que va prenent la "lengua regional o valenciana" i es considera seguidor dels iniciadors dels "Estudis valenciàns". Amb aquesta expressió no es pot referir a l'Institut d'Estudis Valencians, l'acadèmia de la llengua que es crearia a l'estil de l'IEC l'any 1937, sinó que probablement es diu referir als treballs impulsats pel Centre de Cultura Valenciana, el que després seria la Real Academia de Cultura Valenciana. Aquest Centre de Cultura havia encarregat al pare Lluís Fullana la publicació de la Gramática elemental de la llengua valenciana, que tindria lloc el 1915, el mateix any de sortida del nostre vocabulari. A banda d'aquesta influència contemporània, la inspiració més directa de Martí i Gadea va ser el coneixement d'uns poemes monosil·làbics valencians. Benet Altet i Ruate (1827-1893), poeta de temàtica religiosa, publicà a València el 1854 l'obra Deu y lo mon: ensayo de monosílabos valencianos. L'obra, corregida i augmentada, es tornaria a publicar el 1858. Un tastet:

I dic: ¡Què vinc jo fer a la fi al món?

¿A què neix un, i es mor, i ve, i se'n va?

Els béns! Els gusts!, ¿què són, per a qui són

Si del ser al no ser sols un pas hi ha?

Si el sol del goig surt, al punt es pon!

El front, en tant que viu, sua l'home pel pa...

Mai veu, trist, als seus mals ni llum ni port

I quan més bo se sent, toc, toc! La Mort!

L'obreta (28 pàgines) d'Altet ens presenta una reflexió poètica sobre Deú, l'home i el seu destí, tota confegida amb octaves de mots monosíl·labs que ocupen més de 600 versos. Té una introducció en monosíl·labs ("Vull y dech dir áns de tot, que no me tinc per vát: res mes llunt de ma ment; puix bé sé que ho son pòchs, y molt menys yo") i, a l'última pàgina, recopila una seixantena de mots monosíl·labs valencians que Benet Altet considerava ja en desús a finals del XIX. L'esforç literari dels poemes, gens menyspreable, i el seu darrer full especialment, inspiraren a Martí i Gadea el seu Vocabulari monosilábich, publicat més de cinquanta anys després de l'obra d'Altet.

Inici de la A

Per tal d'omplir l'obra, Martí i Gadea inclou plurals de noms i adjectius com a entrades diferents ('art'/'arts', 'car'/'cars'), formes que ara (¿i abans?) ens resulten molt estranyes ('a' per anus; 'agr' per agre, 'çorr' com a zorro...), així com formes verbals, topònims, noms propis, cognoms i fins i tot abreviatures. A la secció dedicada a la k en podem trobar exemples, com ara 'Kant' (cognom del filòsof de Königsberg), 'Kiev' o 'Kil' (abreviatura de quilo, segons Gadea). Tot plegat acaba essent un repertori monosil·làbic sovint surrealista, ja que hi trobem tant monosíl·labs habituals com mitges paraules un pèl sospitoses. Per tal de passar del solitari full d'en Benet Altet a una publicació completa de 71 pàgines, els recursos imaginatius del prevere (carrollià de mena) es van posar en marxa sense aturador, fins i tot incloent alguns mots (pocs, la veritat) que m'agradaria saber per què considerava monosíl·labs: 'Tuviá', 'uja', 'ukás', 'ulba', 'úter', 'util'... El rècord potser se l'endú la interjecció monosíl·labica 'uiaixque' (¿l'oixque del DIEC2?).

La lletra K

Aquestes sospites vers l'obra de Martí i Gadea no són noves. Rico & Solà (1995: 135), referint-se al seu Diccionario general valenciano-castellano (1891) també li retreuen que allargui o escurci paraules al seu gust o se les inventi directament. Francesc Almela, a "El monosilabismo valenciano" (Revista Valenciana de Filologia, I, 1951, p. 131), es refereix al vocabulari monosil·làbic de Gadea no gaire positivament: "la selección de vocablos no parece excesivamente rigurosa. Hay alguna palabra que no es monosilábica. También figuran muchos nombres propios […]. Como se ve, el autor no era muy riguroso en la admisión de las palabras que habían de integrar su vocabulario". Malgrat aquestes crítiques, no deixa de ser un exercici lexicogràfic curiós. No es tracta, però, del primer lexicògraf valencià a ocupar-se de la matèria: cap al 1770, en Carles Ros va escriure un Ràro diccionàrio valenciàno-castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas, inèdit en el seu moment i publicat no fa molt.

Als nostres dies, la recopilació de monosíl·labs té un digne successor en la Llista de monosíl·labs catalans de la Viquipèdia, que aplega uns 1.200 mots (inclosos noms propis, formes verbals, etc.). Perquè "hi ha qui creu que cal fer un bon ús dels mots curts... i hi ha qui diu que si el que vols dir ho dius en pocs mots, tot és molt més pla i clar, clar i ras, ras i curt".

Internet serà lexicogràfica o no serà

2011-05-25T23:20:00.009+02:00

1. Bloc de Lletres: Les Converses filològiques de Pompeu Fabra a la xarxa.

2. Beat: L’obra d’Alcover i de Fabra, a Internet.

3. Taller de creació literària: "Joan Solà, l'home i el lingüista" a St. Cugat.

4. De més verdes en maduren: El nou Diccionari jurídic català.

Els tres primers apunts són d'ahir. El quart és d'avui mateix. La passió per la vida i l'obra dels lexicògrafs s'estén per la xarxa com la indignació per les places públiques.

D'en Coromines, de Chicago cap a Itàlia

2011-05-24T17:52:00.012+02:00

El 15 de juny de 1946 Joan Coromines és nomenat professor de filologia romànica, francesa i castellana a la Universitat de Chicago (o Xicago). A partir de 1947 també hi imparteix cursos de català. Són els anys en què comença la redacció del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (hi havia estat treballant des de molt abans i es publicarà, en quatre volums, entre 1954 i 1957). A Chicago hi treballarà fins l'any de la seva jubilació, el 1967, quan intenta tornar definitivament a Catalunya (havia estat voluntari per a l'exèrcit republicà).

És d'aquests anys d'exili estatunidenc que pertany aquesta carta en italià del filòleg, de la qual no sabem el destinatari. Al final trobem que agraeix els records que li han donat per a la seva dona (Bàrbara de Haro), fet que ens demostra que el destinatari d'aquesta carta era algú conegut d'en Coromines, no tractant-se de la resposta a la consulta d'un desconegut. La carta (adquirida a ebay fa uns anys i enviada des d'Itàlia), mostra la lletra petita i minuciosa d'en Coromines, així com el detall amb què responia les consultes lèxiques. Exemple del seu poliglotisme i erudició, hi trobem, en poques línies, referències a l'italià, al grec, al català, al castellà, al llatí, al francès... Fa temps vaig enviar una còpia digital de la mateixa a la Fundació Coromines, però encara no sabem a quin col·lega italià devia respondre.

A continuació, la traducció al català, gentilesa de l'amic traductor Francesco Ferrucci (hi ha un parell de paraules que no som capaços d'entendre):

Traducció

12 de novembre de 1953

Estimat amic,

Em sembla que sgheriglio “almogàver al servei d’un partit florentí” és un malnom de creació purament italiana, el mateix que scarafone; derivat possiblement, en última instància, de gheriglio, gariglio, la veu antiquada i dialectal per a “la nou sense la clofolla; cada ????? que tingui pinyol” (gr. καρύλλιον, REW 1726.3), que té com a area d’extensió tota la part septentrional d’Itàlia, des dels Alps fins a Mòdena, i més al sud també, i a Vicenza té justament la forma sg(a)rigio; es tractarà precisament d’un derivat del verb sgherigliare, sg(a)ria’, sgarie’, que no significa només esclofollar, sinó també esgarrapar, lacerar: molt probablement els almogàvers van esgarrapar molta gent! La semblança amb sgherro ????? ajudar-vos, naturalment.

Un escaran no ha sigut mai català, com tampoc sgherro. El català esgarriar significa perdre, foraviar, dispersar i és una paraula recent (segle XIX, finals del XVII); guerrilla és només castellà i no el trobem abans del segle XVI (amb el sentit de “guerra petita” i “escaramussa”; amb sentit tàctic dubto que guerrilla i guerrillero apareguin abans de la guerra napoleònica. –illo és més aviat un sufix vivaç en castellà (-ĔLLUM), però en català –ill, –illa (ĪCULUM) és un sufix més aviat rar i poc vivaç.

La meva dona li agraeix les seves salutacions, i jo quedo sempre a la seva disposició.

Atentament seu,

Joan Coromines

Si no m’equivoco, en francès també escaran és un italianisme efímer.

______________

La correspondència d'en Coromines és precisament la protagonista de l'obra Epistolari Joan Coromines & Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon, que es presenta demà dimecres 25 de maig a les 18.30 a la Sala Pere i Joan Coromines de l'IEC.

Aquest nou llibre forma part d'un important projecte de recull de la correspondència d'en Joan Coromines, i que ja té diversos volums publicats de cartes amb Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Josep Pla, Joan Fuster, Carles Riba, Hipòlit Nadal, Avel·lí Artís, Joan Sales, Josep Maria de Casacuberta, Pere Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Ramón Menéndez Pidal, Lluís Nicolau d'Olwer, Francesc Cambó, Josep M. Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent, MaxCahner i Joseph Gulsoy. Potser algun dia aquesta carta en italià de destinatari desconegut (per ara) també formarà part d'algun recull epistolar del nostre genial filòleg...

Diccionaris despentinats

2011-05-20T08:00:00.000+02:00

New Century (2006)

Cara Barer (1956-) fotografia llibres. Fa un temps, Diari d'un llibre vell n'havia parlat sota l'evocador títol Monstres. Algunes de les obres fotografiades d'aquesta artista americana són diccionaris. De fet, ella mateixa afirma, en un text del seu web, la importància dels diccionaris dins del seu procés creatiu: "As I begin the process, I first consider the contents of each volume. I didn’t spend more than a few seconds on “Windows 95,” but the “New Century Dictionary of the English Language,” is a treasure that, because of its fascinating illustrations, and archaic examples, saved it from taking on a new form". Us en presento un parell de fetes amb diccionaris, però estic segur que moltes de les seves altres fotos també ho són.

Roget's (2006)

El diccionari més venut del món

2011-05-16T07:27:00.004+02:00

10a edició de 2004 (Wikipedia)

Si hagués convertit el títol d'aquest apunt en una pregunta, d'entrada és possible que la majoria de respostes haguessin tirat cap a la lexicografia anglesa més clàssica. Seria el meu cas. Però la llampant il·lustració que encapçala el cos del text ja mostra que la resposta la trobem dins de la lexicografia xinesa. Amb més de 1.300 milions d'habitants, la República Popular de la Xina és el país més poblat del món. Diuen que una de cada cinc persones del món té el xinès com a llengua materna, així que és lògic que, dins dels rècords, també ostenti el del diccionari més venut del món.

El diccionari Xinhua, amb la desena edició de 2004 (i, en total, unes 200 reimpressions), arribà als 400 milions de còpies. Es tracta d'una obra en caràcters xinesos, i en format de butxaca, molt popular a la República Popular, principalment entre els estudiants. És el primer diccionari estàndard de xinès simplificat de l'època moderna, publicat a Pequín per l'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials i Commercial Press, la primera editorial xinesa. El nom complet de l'obra és Xinhua Zidian (en xinès simplificat (a la coberta): 新华字典; en xinès tradicional: 新華字典; en pinyin: Xīnhuá Zìdiǎn) i significa "Diccionari de la Nova Xina". L'obra, dividida en 189 radicals, conté uns 3.500 compostos i 11.200 logogrames. People's Education Press el va publicar per primer cop el 1953. El 1956 la Xina va adoptar la simplificació de caràcters i això va provocar que, ja amb Commercial Press, el 1957 aparegués una primera edició amb l'ordre alfabètic del pinyin. L'autor principal de l'obra, hi consta com a editor en cap, fou el lexicògraf Wei Jiangong, 魏建功, (1901–1980), professor de la Universitat de Pequín i un dels primers lingüistes moderns de la llengua xinesa.

P. 53 de la 1oa ed.

Segons la llista, sembla que el diccionari d'anglès estatunidenc de Noah Webster és el següent més venut, amb uns 55 milions d'exemplars. Una diferència abismal.

11a edició de 2006 (Wikipedia)

Més: El xinès als diccionaris catalans

La tercera llengua oficial de Catalunya

2011-05-11T17:47:00.000+02:00

És una llengua romànica amb milions de parlants repartits irregularment per quatre estats europeus, però no té reconeixement estatal en cap d'ells. No és el català però diuen que és la llengua que més s'hi assembla. Es parla a França (en gairebé una tercera part), a Catalunya, a Itàlia i a Mònaco i (sí) és la llengua d'oc.

De fa un grapat d'anys, l'occità és llengua oficial a la Vall d'Aran, bàsicament perquè l'aranès és occità, via gascó. Allò que alguns (no m'atreveixo a dir molts) desconeixíem és que, des del 9 d'agost de 2006, dia en què entrà en vigència el darrer (i esperem que ho sigui definitivament) Estatut d'Autonomia, l'occità és llengua oficial de tot Catalunya, esdevenint la tercera llengua oficial d'aquest territori. Com si el gallec, llengua parlada a l'estat espanyol, fos oficial a Espanya, vaja. Aquesta oficialitat es desenvolupa en la Llei de l'Occità, Aranès a l'Aran. Dins dels articles de la llei em limito a mostrar dos casos en què, per ells sols, es demostra l'encert d'aquesta tercera oficialitat. El primer cas és considerar l’aranès "la llengua normalment emprada per les administracions catalanes en les seves relacions amb l’Aran, de la manera que aquesta llei determina". El segon cas, en l'altre sentit de la comunicació, és considerar que "totes les persones, en les relacions escrites amb l’Administració de la Generalitat i els organismes i les empreses que en depenen arreu de Catalunya, tenen el dret d’emprar l’occità en la seva varietat aranesa i no se’ls pot exigir cap mena de traducció. També poden usar oralment aquesta llengua en el servei unificat d’informació i consulta ciutadana de la Generalitat". Com si els polítics gallecs poguessin xerrar en gallec de les seves coses públiques a Madrid, vaja. Tot plegat porta a una situació ben paradoxal: l'occità és oficial només on menys parlants té, ja que a França encara no ho és.

Aquesta introducció ve a tomb perquè n'Aitor Carrera i Baiget ha publicat recentment una obra referencial sobre la tercera llengua oficial de Catalunya: L'occità. Gramàtica i diccionari bàsics (Lleida: Pagès, 2011). Carrera també és l'autor de la primera gramàtica aranesa moderna, publicada el 2007 i amb pròleg de Joan Solà, de treballs sobre toponímia aranesa, i de diferents obres de divulgació de la llengua occitana en general.

El llibre és una completa aproximació (i això no és oxímoron) al fet sociolingüístic i dialectològic tant de l'occità referencial com de l'aranès. A la part gramatical es comparen les formes de l'occità referencial, de base llenguadociana, amb les formes araneses, que ja hem dit que són gascones. A continuació, la part més extensa de l'obra, hi ha un breu diccionari català-occità, d'unes 2.500 entrades, amb equivalents tant en occità referencial com en aranès, formes que sempre es distingeixen i que sumades arriben a uns 10.000 equivalents occitans dels mots catalans. Les 2.500 entrades catalanes són les paraules més freqüents en aquesta llengua, triades de la següent manera: primer es van agafar les 700 paraules més freqüents del Diccionari de freqüències de l'Institut d'Estudis Catalans; a aquestes formes s'hi van afegir altres mots extrets de vocabularis en imatges catalans (de l'estil dies de la setmana, noms de parentiu bàsics, aliments, etc.); finalment es van incloure les paraules del clàssic Diccionari de mila mots de Jacme Taupiac que no havien estat incloses a partir dels dos procediments anteriors. Una arreplega de mots bàsics en tres etapes ben raonades i que condueix a la xifra indicada, que pot semblar minsa, però, en el context aranès, poden resoldre un bon nombre de necessitats lexicogràfiques bàsiques.

Per als lectors que no puguin esperar a tocar el paper d'aquesta interessant obra, recordem que dins dels DCL trobem tres traductors entre occità i català (i invers), així com un petit vocabulari occità-català.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T07:27:00.001+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Igual que del 17 al 18 de febrer, per una iniciativa de Vilaweb, vam deixar sense senyal el bloc, avui publiquem aquesta editorial d'Acció Cultural del País Valencià.

Bitter Bierce, al seu The devil's dictionary (1906), fa dues entrades dedicades a la política que en aquests moments semblarien pertinents:

- Política s. Medi de vida castigat pel sector més degradat de la nostra classe criminal.

- Política s. Lluita d'interessos emmascarada com a enfrontament de principis. Conducció dels assumptes públics a la recerca d'avantatges personals.

L'assagista valencià Joan Fuster, en un altre diccionari, el Diccionari per a ociosos (1964, p. 143-144), ens parla amb un xic més d'esperança:

"D'altra banda, cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Finalment, pensem que "política" no és sinó l'art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d'home. Ara cedeixo la paraula -la reflexió- al lector."

Alfabet imaginari de Giralt Miracle

2011-05-05T07:15:00.008+02:00

Alfabeto imaginario és una obra del creador gràfic, dissenyador i impressor Ricard Giralt Miracle on es poden veure molts dels recursos estètics que omplen la seva obra gràfica: gravats, dibuixos, collages... aplicats tots ells a la creació de lletres. També és una obra d'Andreu Balius, qui s'ha dedicat a homenatjar l'artista buscant aquestes lletres al llarg de l'obra d'en Giralt Miracle, al principi de versos o de paràgrafs, en papers de carta, etc. Aquesta recopilació contemporània i miscel·lània té forma d'abecedari, però amb la llicència de repetir alguna lletra quan aquesta s'ha trobat en diferents dissenys. L'ús lliure dels marges és un dels aspectes que trobo més encertats (v. la transició de la g a la i, per exemple).

Amb un tiratge de 500 exemplars, es va publicar primer en paper, a principis d'enguany, a l'editorial valenciana especialitzada en tipografia i edició de llibres Campgràfic.

Recomano la visualització d'aquest espectacle a pantalla completa i sense presses.

Via el Fary

Abecedari del còmic

2011-05-03T18:10:00.004+02:00

No té el disseny elegant de l'abecedari de superherois que l'Allau magistralment (sic) va resoldre, però, al menys per a mi, comparteix el seu grau de dificultat. En aquest cas l'autora es diu Lucy Knisley i m'ha arribat via el faceciós José Luis Cantero.

Cremar el diccionari del Dr. Johnson

2011-05-02T07:27:00.001+02:00

Arran d'un comentari de l'enigmàtic Pere Llada, m'assabento de l'existència d'un fantàstic segon capítol de la tercera temporada de l'Escurçó negre ("Ink and incapability"; "Incansable i incapaç" en l'emissió de TV3), en què un dels personatges principals és el lexicògraf anglès Samuel Johnson, interpretat per Robbie Coltrane. L'argument gira al voltant de l'únic manuscrit original del clàssic A Dictionary of the English Language, obra que l'Edmund Escurçó Negre, majordom del príncep de Gal·les, considera "el llibre més inútil des que van traduir al francès Parleu francès en 15 dies" i que en Baldrick casualment crema, fet que ocasiona que l'Escurçó es vegi obligat a reescriure tota l'obra en un cap de setmana (el Dr. Johnson diu que li ocupà deu anys). L'argument té molts moments hilarants (i un final sorprenent) que, òbviament, no cal consignar amb detall.

Si voleu veure'l en català, podeu baixar-lo des d'aquí en tres parts. Aquí us deixo la versió original, en dues parts.

Després de veure'l, em pregunto si en Baldrick no va inspirar en Mark Paton...

El que s'ha de saber de la llengua cerdana

2011-04-29T07:27:00.004+02:00

El parlar de Cerdanya. Gramàtica, diccionari cerdà, dites populars (La Seu d'Urgell: Salòria, 2011) de Manel Figuera, Anna Montané, Agnès Figuera, Enric Quílez i Salvador Vigo.

De fa temps que els habitants de la capçalera del Segre mostren amb orgull el paisatge de les seves muntanyes (mig dels esquiadors, mig dels boletaires), els naps dels seus camps (amb peus de porc, si us plau), els formatges dels seus tupins, i els trinxats dels seus fogons. Ara, a més, poden ensenyar-nos (i ensenyar-se a ells mateixos), el seu important patrimoni lingüístic. Perquè després d'anys de treball (la recerca s'inicià als anys vuitanta...), acaba d'aparèixer una extensa obra sobre el parlar cerdà que inclou aspectes gramaticals (fonètics, morfosintàctics i sintàctics), lèxic i dites populars. Aquests tres apartats principals (amb més de 500 pàgines) són complementats amb una contextualització del dialecte, amb fragments de textos escrits, i entrevistes, i amb un breu epíleg reflexiu que porta per títol "El futur del parlar de Cerdanya".

La part més extensa de l'obra l'ocupa el diccionari cerdà, el primer en aparèixer com a llibre. És un recull alfabètic, amb categoria gramatical i definició, d'uns 3.000 mots, des de localismes genuïns a castellanismes freqüents (pronunciats en cerdà). De fet el català parlat a Cerdanya (pas "la Cerdanya", aquí) és septentrional de transició, això és, el dialecte que es troba entre el septentrional o rossellonès al nord i el central al sud. A banda de la influència d'aquests parlars, també hi trobem occitanismes, gal·licismes, castellanismes i altres mots de l'urgellenc o el pallarès. Igual que en d'altres reculls, en els exemples que acompanyen algunes entrades trobem un humor que fa ben amena la lectura: "Con va tornar de viatge va trapar la dona embrassada", "Que tu ara ets pogressista? Pro si fa conts anys naves vestit de falangista!", "Aquest govern que tenim ara és de xixel·les, xixamaixetes i tomacaldos"...

En la reflexió final sobre el futur de la parla cerdana s'indiquen elements que posen en risc la seva pervivència, especialment l'estandardització dels mitjans de comunicació i el sistema educatiu, dues realitats que tant serveixen per consolidar el català com per uniformitzar-lo. Però aquesta diagnosi no es presenta d'una manera alarmant, sinó com part d'un procés natural en la normalització lingüística: es dilueixen les parles locals però s'enforteix la llengua estàndard. Això no implica però, que s'hagin d'oblidar els trets lingüístics locals. Com més elements locals salvem, més ampliem el patrimoni lingüístic global. En aquest sentit hi tenen molt a dir les decisions, lèxiques i gramaticals, dels escriptors de cada territori. Amb eines com aquest llibre la seva feina pot ser més fàcil.

Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes, paraules d'amor senzilles i tendres

2011-04-26T21:51:00.005+02:00

"Me sobren paraules" és la primera cançó del disc Lamparetes (Robot Innocent Companyia Discogràfica, 2011) d'Antònia Font. En la lletra, a banda de parlar de diccionaris, també diuen que d'aquí dos anys es retiren...

Les lectures predilectes de Josep Pla

2011-04-23T07:27:00.001+02:00

"La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, moltes dotzenes d’anys, que no s’havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra."

Homenots (sisena sèrie), Barcelona: Selecta, 1962, p. 47

"El 18 d'agost de 1917, mossèn Antoni M. Alcover, vicari general de Mallorca, desembarcà a Ciutadella. Venia a "cercar mots", com deia ell, i exactament a fer un estudi de la flexió verbal en els pobles de l'illa. Ja feia anys que Mossèn Alcover anava a Menorca per tal de recollir del poble el llenguatge viu. [...] Mossèn Alcover era un home gras, cara-rodó, cap pelat, de gest enèrgic i contundent. Davant dels acudits i de les capvuitades dels al·lots reia sorollosament: tots els sacsons de la seva còrpora robusta entraven en moviment."

Homenots (vuitena sèrie), Barcelona: Selecta, 1962, p. 13-14

"Jo estic agraït a l'autor del Diccionari. Conec, fins on un profà de la filologia pot conèixer aquestes coses, els volums d'aquesta obra. M'han fet molta companyia. Hi he passat hores i hores, en aquests últims anys, de la meva vida. Hi he après moltes coses. Hi he trobat una gran quantitat de coneixements, molta amenitat -cosa importantíssima en els temps que correm i en les circumstàncies en què ens trobem- i ni una ombra de pedanteria. La lectura del Diccionari és pura delícia. L'obra de Moll és gustosa, plena, literalment saturada d'essències d'aquest país, d'una varietat prodigiosa, d'un popularisme elegant, d'un bon sentit científic -és un sentit que demana una moderació arriscada- admirable, d'un gust saborosíssim. Aquest Diccionari i, és clar, el de Joan Coromines són les meves lectures predilectes. És una lectura que em va bé per al cos i per a l'esperit. No m'ensopeix ni m'exalta. Em manté l'esperit despert, sensorialment i intel·lectualment despert. El contacte amb el parlar d'un poble a través dels segles és la cosa més gustosa, la més lliure, la més fascinadora i la més obsessionant que es pot donar en el terreny de les sensacions i de l'esperit. La història d'una llengua és una lliçó d'humilitat permanent- i una font d'il·lusions inexhaurible."

Homenots (vuitena sèrie), Barcelona: Selecta, 1962, p. 41-42

"Jo tinc l'impressió que és l'home que treballa més d'aquest país- que treballa d'una manera segura, compassada i llarga. El lector que hagi passat els ulls per aquesta notícia, que tingui un coneixement, per petit que sigui, del diccionari, que conegui, encara que només sigui de referències, el que ha escrit i elaborat, potser es preguntarà, com jo mateix m'he preguntat moltes vegades: ¿és compatible la vida humana amb tot el que Coromines vol abraçar? Si arriba cap sense defalliments físics, deixarà una obra immensa, utilíssima, formidable. Que Déu conservi la salut i la vida a aquest català de primeríssima categoria, tan important!"

Homenots (vuitena sèrie), Barcelona: Selecta, 1962, p. 163

Avui fa 30 anys de la mort d'en Josep Pla, el 23 d'abril de 1981 a Llofriu.
Bona diada de Sant Jordi!

Torna la nova cançó!

2011-04-20T21:00:00.005+02:00

Un dels moments estel·lars de la primera presentació del primer llibre del primer paremiòleg del país: Víctor Pàmies & family interpreten "Raons que rimen".

El so no és perfecte; només per això (i sense cap afany de voler comparar res), us la deixo cantada per un tal Joan Manuel Serrat:

En Parèmies i alguns dels seus groupies, després del concert

català, idioma oficial

2011-04-18T07:27:00.008+02:00

Abecedari de la campanya per a l'ús oficial del català del Congrés de cultura catalana. Aquesta fou una de les cinc campanyes del Congrés, un dels elements centrals de la qual fou el Manifest per a l'ús oficial del català als Països Catalans, que el 1976 recollí 399.422 signatures.

L'abecedari mostra només 24 de les 26 lletres d'un abecedari estàndard actual, mancant la ca i la ve doble. Així és possible aquesta disposició de 6x4. De les 24 lletres apareix el nom, però n'hi ha 6 amb el nom però sense la lletra majúscula: la a, la e i la ela (amnistia, estat d'autonomia, llibertat) i la ce, la i la o (català, idioma oficial).

La publicació original del cartell fou a càrrec de la Tip. Empòrium l'any 1976 i també s'edità en format postal (PAGSA, col·lecció Perla). L'autor de l'abecedari fou l'apassionat dels còmics Pasqual Giner (no va signat), tot i que, a primera vista, segur que a més d'un (jo inclòs) ens recorda l'estil el·líptic dels poemes visuals d'un altre artista català:

Elegia al Che (1978)

A més, el cartell d'en Giner (i molta de la campanya visual del Congrés, com es pot veure amb el manifest i amb el logo oficial), juga amb dos colors típicament brossians, que són els de la novel·la d'Stendhal i els de l'homenatge blocaire a Brossa del 2008.

Logo de l'homenatge blocaire

Reialment

2011-04-14T06:00:00.006+02:00

Dedicat

Reincidencia. s. f. Repetició de una matèxa culpa ó defecte. Reincidencia. Iterata culpae admissio, patratio. Récidive. Recidiva.
Reincidir. v. n. Tornar á cáurer en algun erròr, falta ó delicte. Reincidir. In errorem aut culpam iterum incidere. Récidiver, rechoir, retomber. Ricadere, ricascare.

(Societat de catalans. Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, Barcelona: Joseph Torner, 1839).

Reyección. f. La acción de desechar. Rejectable.
Reyectar. a. Desechar. Rejectar.
Reyezuelo. Calificativo desdeñoso del empleado que abusa de sus facultades y obra á su capricho. Reyetó.

(Labèrnia, Pere. Novísimo diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana, Barcelona: Espasa Hermanos, 1867)

Reinflament. m. tumor, inflamació.
Reinflat, da. adj. orgullós, superbiós, presumit.

(Aladern, Joseph. Diccionari popular de la llengua catalana, Barcelona: Bartomeu Baxarías, 1909)

Tindre un rei al cos. fr. Ésser superbiós, no volguerse subgectar, afectar superioritat. Llevar, tener, traer al rey en el cuerpo.

(Diccionari de la llengua catalana, Barcelona: Salvat y comp., 1910 circa)

Reialment. (ant. escrit també realment). adv. D'una manera reial; cast. realmente. E axí reyalment, ab la dita corona al cap..., muntà-se'n en la cambra, Muntaner Cròn., c. 298. Lurs senyors tenen viandes realment e maravellosa aparellades, Metge Somni iii. Realment has dit: egregie dixisti, Esteve Eleg.

(Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Diccionari català-valencià-balear, Palma: Moll, 1926-1962).

Vocabulario castellano-catalán de Miguel Dalmau
Casa Editorial Maucci, Barcelona, c. 1933

El llegat, l’estela i l’obrador de Joan Solà

2011-04-10T19:23:00.003+02:00

Setmana en memòria de Joan Solà
«El llegat, l’estela i l’obrador de Joan Solà» (1940-2010)
Lleida i Bell-lloc d’Urgell, 11-16 abril 2011

‘El llegat’
Dilluns 11 abril
(17.30h)
Universitat de Lleida (Campus de Rectorat / Saló Víctor Siurana)
Inauguració pel Rector de la Universitat de Lleida, Joan Viñas.
Presentació de la Setmana per Joan Julià-Muné (UdL).
Gemma Rigau (UAB, IEC): "El llegat de Joan Solà".

‘L’estela’
Dimecres 13 abril
(19h)
Universitat de Lleida (Campus de Rectorat / Saló Víctor Siurana)
Presentació de l'obra guanyadora del I Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà: “La morfologia verbal del català nord-occidental: descripció i anàlisi dels segments velar i palatal”.
A càrrec de Maria-Rosa Lloret (UB), Laia Querol (autora) i Lluís Pagès (editor).

‘L’obrador’
Divendres 15 abril
(11h)
Universitat de Lleida (Campus de Rectorat / Saló Víctor Siurana)
Conferència-col·loqui sobre les últimes obres de i amb Joan Solà: “Joan Solà: 10 textos d'homenatge”; “Obres completes de Pompeu Fabra: Les converses filològiques (vol. VII)”; “L'última lliçó”; “Ortotipografia” (nova edició).
A càrrec de Jordi Mir, coeditor, amb Joan Solà, de les OC de Pompeu Fabra; Miquel Pueyo (UdL/exSPL) i Joan Julià-Muné (UdL).

Divendres 15 abril
(20h)
Bell-lloc d’Urgell (Sala Multifuncional)
Cloenda de la Setmana Cultural amb una doble xerrada:
Imma Creus, "Joan Solà: l'home, el mestre i el lingüista";
Jordi Mir, "L'experiència de treballar amb Joan Solà i les seves últimes publicacions".

Dissabte 16 abril
(12h)
Bell-lloc d’Urgell (Biblioteca Municipal)
Acte de nomenament de la nova biblioteca com a Biblioteca Pública 'Joan Solà'.
(17.30h)
Bell-lloc d’Urgell (Sala Cultural)
Lliurament dels premis de la VII convocatòria de Narrativa Breu 'Joan Solà'.

Informació via Infozèfir

PD 11/4/11:

Abecedari de superherois

2011-04-08T08:12:00.006+02:00

Veig aquest abecedari de Fabian Gonzalez (ABC Superheroes, s'anomena) penjat a Microsiervos. Algunes lletres són evidents, però, com a mínim per a mi, la gran majoria resulten críptiques. I és que un va créixer entre els Tintin que li regalaven i el Roberto Alcázar y Pedrín i El guerrero del antifaz del pare. Coses que passen.

Celebració

2011-04-05T08:53:00.005+02:00

El TERMCAT es complau a convidar-vos a la celebració del seu 25è aniversari

Obriran l’acte Yvonne Griley, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i Rosa Colomer, directora del TERMCAT.

A continuació, Joan Rebagliato, terminòleg del TERMCAT, presentarà l’obra El diccionari terminològic, que difon els criteris metodològics del Centre per a l’elaboració de diccionaris.

La celebració es clourà amb una conferència a l’entorn de la neologia, a càrrec de Màrius Serra, amb la col·laboració de Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret, d’Els Amics de les Arts.

Data: 6 d’abril, a les 19 h
Lloc: auditori del CaixaForum Barcelona (av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8)

La capacitat de la sala és limitada; és imprescindible que confirmeu l’assistència amb aquest formulari

Al final de l’acte s’oferirà una copa de cava per gentilesa de l’Escola de Viticultura i Enologia Mercè Rosell i Domènech (INCAVI)

Més: 25 raons per celebrar-ho.

PD 11/4/11:

upcycled

2011-03-31T16:29:00.006+02:00

Obres de collageOrama (Tucson, EUA) a partir de la tradició artística dels diccionaris vells esquarterats. N'hi ha moooolts més. De fet amb qualsevol imatge es pot fer, ja que és simplement una impressió sobre el full vell original.

"This is an upcycled print from an old dictionary. We take old books about to be destroyed and upcycle them in order to give them new life. The aging, slighly-yellowed page is carefully removed, and the image is printed directly on the recycled paper. The result is a unique and absolutely beautiful print suitable for framing. These prints are definite conversation-starters and look just gorgeous while hanging on the wall.

The pages are approximately 8.5 x 11 in size, with a very slight variation. No two are exactly the same, but all will fit nicely in an 8.5 x 11 frame.

You will not get the exact page shown in the image, but you will get a print from the same book. Every piece is original."

Gramàtica catalana en línia

2011-03-29T07:27:00.013+02:00

[post in progress]

Gramàtica de la llengua catalana: De la Secció Filològica de l'IEC. Destinada a esdevenir la gramàtica normativa i oficial del català, actualització de la setena, i darrera, edició de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, la de 1933. Són els textos més avançats d'una obra que també està in progress. Es presenta en format pdf. Al peu de cada pàgina s'indica "Esborrany provisional", i hi ha, de fa anys, un apartat buit: Sintaxi.

Gramàtica catalana de Pompeu Fabra: Facsímil de l'IEC (Barcelona, 2006 ) de la setena i darrera edició de la gramàtica fabriana, de 1933.

Gramàtica normativa valenciana: o GNV. De l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), es va publicar el 2006. La versió en línia es presenta en format pdf. A la interessant introducció indica que és "una contribució de l'AVL al procés de construcció d'un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l'idioma comú. Un model que dóna preferència a les fomes valencianes, però que també descriu les variants usades en la resta de l'àmbit lingüístic compartit".

Resum de gramàtica bàsica: És un recurs d'autoaprenentatge del Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona. Molt breu i esquemàtica, realitzada amb quadres explicatius. Inclou un índex des del qual s'accedeix als diferents temes.

Gramàtica de l'ésadir: L'explicació sobre fonètica, ortografia, morfologia i sintaxi del portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Gramàtica del Servei Català de la Salut: Estructurada en 28 fitxes, que inclouen exercicis i claus dels exercicis.

Gramàtica del català antic: O GCA. Projecte in progress compartit entre diversos professors de diferents universitats dels Països Catalans (Universitat d'Alacant, de València, UAB...), que estudia la sintaxi i la morfologia del català del segle XII al XVI. Segueix el model de la Gramàtica del català contemporani. En línia trobem l'explicació del projecte, i alguns esborranys.

Més:

Fonètica i fonologia:

Gabriel Bibiloni: Guia de correcció fonètica
Pilar Prieto, Teresa Cabré (coord.), Atles interactiu de l'entonació del català (Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge, Grup d'Estudis de Prosòdia, 2010)
Pilar Prieto, Maria del Mar Vanrell (coord.), Corpus oral de l'alguerès (Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge, Grup d'Estudis de Prosòdia)

Secció Filològica, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I: Fonètica (Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2009)
Joan Solà, Josefina Carrera, Clàudia Pons (dir.), Els sons del català (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008)

Morfologia general:

Secció Filològica, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II: Morfologia (Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2009)

Flexió verbal i conjugadors:

Allverbs.com
Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll (dir. M. Pilar Perea), La flexió verbal en els dialectes catalans (Castelló de la Plana, Barcelona: Fundació Germà Colón, Universitat de Barcelona). Edició electrònica amb suport cartogràfic i d'àudio i base de dades
Conjugació, Edu365.cat Primària i ESO [Dóna els models de conjugació del Didac]
Conjugador català del DACCO
Conjugador l'Enciclopèdia – Diccionari, a partir d'un giny de Claudi Martínez a Google Gadgets. [Models de conjugació del GDLC]
Diccionari valencià online [Dins de la consulta avançada hi ha l'opció Verbs en valencià]
El con jugador [El Con Jugador conjuga 8.637 verbs agrupats en 86 paradigmes i dóna les variants dialectals acceptades normativament]
Els verbs conjugats
Learnverbs.com [Usuari: learn Contrasenya: verbs] [Conjugador oral de 102 verbs]
Optimot, Generalitat de Catalunya [Conjuga seguint els models de la Gramàtica provisional de l'IEC]
Verbix (també per l'ÉsAdir)
Verbs catalans.com
Viccionari: llista dels verbs catalans

Correctors en línia [no responem del grau de fiabilitat de la correcció]

El Corrector, Universitat Pompeu Fabra
Corrector ortogràfic, Softcatalà
Corrector ortogràfic de valencià [no segueix la normativa vigent], Softwarevalencia.com
Corrector ortogràfic de valencià [no segueix la normativa vigent], Llengua i tecnologia
Corrigemoi [Corrector multilingüe que inclou l'opció del català]
MesOutils.com, Correcteur d'orthographe, Vérificateur d'orthographe multilingue gratuit. [Corrector multilingüe que inclou l'opció del català]
Correcteur orthographique, Translated Labs [Corrector multilingüe que inclou l'opció del català.]
Catalan spell checker

Manuals i llibres d'estil

Mireia Sopena, Enciclopèdia Catalana, llibre d'estil (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2009)
Rudolf Ortega, Gemma Brunat (coord.), Llibre d'estil (Barcelona: COMRàdio, 2008)
Llibre d'estil, Govern de les Illes Balears
Llibre d'estil, Universitat Pompeu Fabra
Llibre d'estil de la CCMA, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
Glòria Arimon, Montserrat Pocorull, Llibre d'estil de l'Ajuntament de Mollet del Vallès
David Ordóñez, Llibre d'estil de la revisió de la toponímia estrangera (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2010)
Llibre d'estil per a escrits de teologia i filosofia, Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat de Filosofia de Catalunya (URL), Associació Bíblica de Catalunya, 2008
Llibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (Menorca: Universitat de les Illes Balears, Consell Insular de Menorca, 2006)
Llibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits, 2a ed. (Palma: Universitat de les Illes Balears, Consell de Mallorca, 2009)
Llibre d'estil v. 1.0, Vilaweb
Manual de correcció del Diari de sessions, Parlament de Catalunya
Manual d'estil, Ajuntament de Mataró
Manual d'estil del Port de Barcelona, Port de Barcelona
Manual d'estil per a la redacció de documents administratius, Ajuntament de Son Servera
Xavier Fuentes, Manual d'estil per a les ciències de laboratori clínic
Gemma Gimeno, Daniel Martí, El Manual dels informatius i les notícies, Xarxa de Televisions Locals, 2007
Propostes per a un llibre d’estil que servisca de marc de referència a les editorials valencianes per a l’elaboració de materials curriculars en valencià, Associació d'Editors del País Valencià
Laura Puigdomènech, Marina Solís, Proposta de llibre d'estil per a Andorra Televisió, 2005
Ramon Sangles, Compendi de normes d'estil (Barcelona: SPD, 2010, 5a ed.)

I més: Ajuda lingüística (del Servei d'assessorament lingüístic i traducció de la Generalitat Valenciana), Analitzador sintàctic (CLIC), Aspectes gramaticals (Guia d'usos lingüístics de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Capsa de llengua (de l'Escola Balear d'Administració Pública; nivell B i nivell C), Criteris lingüístics (Servei Lingüístic de la UOC), Derivats (cap. 6 de Morfologia a la Gramàtica del català contemporani), Descriptive grammar of the catalan language (Miyara, Floriach i Brunelli), Dictats en línia (gencat, amb tres nivells: intermedi, suficiència i superior), El bon català de Josep Maria Domènech i Roca, Els signes de puntuació (UPC), Enlloc.com de Carles Lindín, [2003-2006; sense actualitzar], Fitxer lingüístic (UPC), "Gramàtica catalana" (Viquipèdia), Gramática de català d'Aragó, Guia lingüística pràctica (UPC), La norma ortogràfica del valencià (AVL), Lliçons i exercicis de gramàtica, Lliçons i exercicis ortografia catalana (Es racó des PT), Recull ortogràfic (Barcanova).

Facsímils:

Ortografia:

Un Mahonés [ps. Joan Ramis i Ramis], Principis de la lectura menorquina (Mahò: Impr. de la Vda. de Fàbregues, 1804). En línia: Harvard University, Google Books
F. A. M. S. M., Nueva ortografia de la lengua mallorquina (Palma: Impr. de Sebastian Garcia, 1812). En línia: Harvard University, Google Books
Ensaig de ortografía catalana (Barcelona: Impr. y Libr. de Salvador Manero, 1863). En línia: Biblioteca de Catalunya, Google Books
Jaime Nonell, Análisis fonològich-ortográfich de la llènga catalana antiga y moderna (Manresa: Est. Tip de Sant Josep, 1896). En línia: The Internet Archive
Pompeu Fabra, Tractat d'ortografia catalana (Barcelona: Tip. L'Avenç, 1904). En línia: The Internet Archive
José Nebot Pérez, Tratado de ortografía valenciana clásica (Valencia: Angel Aguilar, 1910). En línia: The Internet Archive
Normes de ortografia valenciana (València: Ajuntament de València, 1933). En línia: Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives

Fonètica i fonologia:

Jaime Nonell, Análisis fonològich-ortográfich de la llènga catalana antiga y moderna (Manresa: Est. Tip de Sant Josep, 1896). En línia: The Internet Archive
B. Schadel, Manual de fonètica catalana (Cöthen: Otto Schulze, 1908). En línia: The Internet Archive
J. Arteaga Pereira, Textes catalans avec leur transcription phonétique précédes d'un aperçu sur les sons du catalan (Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1915). En línia: The Internet Archive
P. Barnils (dir.), Estudis fonètics, vol. I (Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1917). En línia: The Internet Archive

Sintaxi:

Emili Vallès (ed.), Primer Congrés Internacional de la llengua catalana (Barcelona: Impr. de J. Horta, 1908). En línia: The Internet Archive 1, 2 i 3
Anfós Par, Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) (Halle, Saale: Max Niemeyer, 1923). En línia: Gallica
Sebastià Bonet, La sintaxi del català (Barcelona: Grup Promotor Santillana, 2002). En línia: Santillana

Gramàtica comparada:

J. B. Mattes, Leçons pratiques de grammaire (Perpignan, J.-B. Alzine, 1844). En línia: Gallica
Magí Pers i Ramona, Gramática catalana-castellana (Barcelona: Impr. Berdeguer, 1847). En línia: Biblioteca de Catalunya, Google Books; Ateneu Barcelonès, Google Books
P. Puiggarí, Grammaire catalane-française (Perpignan: J.-B. Alzine, 1852). En línia: Biblioteca de Catalunya, Google Books; Universitat de Gant, Google Books
Ignacio Alabau, Tratado teórico-práctico de la analogía que guarda el idioma frances con el catalan (Barcelona: Libr. Isidro Cerdá, 1862). En línia: Biblioteca de Catalunya, Google Books
R. Foulché-Delbosc, Abregé de grammaire catalane (Barcelona: L'Avenç, 1902). En línia: The Internet Archive 1, 2, 3 i 4
Gaetano Frisoni, Grammatica, eserzici pratici e dizionario della lingua catalana (Milano: U. Hoepli, 1912). En línia: The Internet Archive

Gramàtiques generals i estudis gramaticals:

Joseph Pau Ballot y Torres, Gramática y apología de la llengua catalana (Barcelona: Est. de Joan Francisco Piferrer, [1814]). En línia: The Internet Archive
Joan Petit, Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla (1823). Manuscrit en línia a BC
Juan José Amengual, Gramatica de la lengua mallorquina (Palma: Impr. Real, 1835). En línia: Universitat de Michigan, Google Books
Pablo Estorch, Gramática de la lengua catalana (Barcelona: Impr. Herederos Vda. Pla, 1857). En línia: Biblioteca de Catalunya, Google Books; Bayerische Staatsbibliothek
Julio Soler, Gramatica de la lengua menorquina (Mahón: Impr. de Jua Fábregues y Pascual, 1858). En línia: Biblioteca de Catalunya, Google Books; Harvard University, Google Books
Antonio de Bofarull, Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana (Barcelona: Librería de El Plus Ultra, 1864). En línia: Biblioteca de Catalunya, Google Books; Biblioteca Nacional de Baviera, Google Books; Universitat de Harvard, Google Books; Bayerische Staatsbibliothek
A. de Bofarull, A. Blanch, Gramática de la lengua catalana (Barcelona: Espasa Hermanos, 1867). En línia: Oxford University, Google Books; Biblioteca Pública de Lió, Google Books; The Internet Archive
Juan José Amengual, Gramática de la lengua mallorquina, 2a ed. corr. y aum. (Palma: Impr. de P. J. Gelabert, 1872). En línia: The Internet Archive
Manuel Milá y Fontanals, Estudios sobre historia, lengua y literatura de Cataluña (Barcelona: Libr. de Álvaro Verdaguer, 1890). En línia: The Internet Archive
José Nebot, Apuntes para una gramática valenciana popular (Valencia: Impr. Ripollés, 1894). En línia: Biblioteca Valenciana Digital
Pompeu Fabra, Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (Barcelona: Tip. l'Avenç, 1898). En línia: The Internet Archive 1 i 2
Marián Grandía, Gramática etimológica catalana (Sarrià: Esc. Tip. y Llibreria Salesiana, 1901). En línia: The Internet Archive
Josep Poal, Gramática catalana. Grafia elemental (1901). Lluisvives
Antoni M. Alcover, Questions de llengua y literatura catalana (Palma: Estampa de ca n'Amengual y Muntaner, 1903). En línia: The Internet Archive
Pompeu Fabra, Qüestions de gramàtica catalana (Barcelona: L'Avenç, 1911). En línia: The Internet Archive
Lluis Fullana Mira, Compèndi de la gramática valenciana (Valencia: Libr. de la Vda. de Ramón Ortega, 1921). En línia: Biblioteca Valenciana Digital
Pompeu Fabra, Gramàtica catalana (1933) IEC
W. Irving Crowley, A Modern Catalan Grammar (New York: G. E. Strechert & Co, 1936). En línia: Hathi Trust

Aquest post in progress neix arran de la invitació de la blocaire de L'espiell a fer una trobada amb estudiants de català al CNL d'El Prat de Llobregat, el 29 de març de 2011, com a complement a l'apunt Diccionaris Catalans en Línia (DCL). La gramàtica no és el contingut principal d'aquest bloc, així que no s'hi trobarà, en principi, el mateix grau d'exhaustivitat a què s'aspira en l'apunt lexicogràfic.

Darrera actualització: abril de 2011

Pius ten Hacken

2011-03-28T07:27:00.012+02:00

Un amable (com tots) lector del bloc em fa arribar la següent informació sobre uns seminaris de lexicografia de l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la UPF:

Us recordem que, dins del programa de mobilitat del professorat, el Dr. Pius ten Hacken, de la University of Wales-Swansea, impartirà uns seminaris de lexicografia al voltant dels temes següents: The nature of words and the mental lexicon. Dictionaries as descriptions and as tools. The nature of terms in relation to language and communication. Standardization of words and terms in dictionaries and termbases. Les sessions tindran lloc a l'aula 52.429 els dies 29 i 30 de març de 14.30 a 17.00 h i el 31 de març i l'1 d'abril de 14.30 a 16.00 h. Totes les sessions són obertes a membres de la UPF i la sessió del dia 31 de març és oberta al públic en general.

La conferència oberta al públic del dijous 31 serà "The nature of words and the mental lexicon", a l'aula 52.429 del Campus de la Comunicació - Poblenou (Roc Boronat, 134) de Barcelona, a les 14:30 h.

Si voleu saber més coses sobre aquest poliglot lingüista holandès que durant la seva etapa escolar inventava sistemes morfològics i fonològics per a llengües imaginàries, ho podeu trobar a les confessions "How I became a linguist".

¿Com és possible que passis gust de llegir un diccionari?

2011-03-23T17:15:00.004+01:00

Glenn Ford llegint un diccionari. Anys 40. Font

No és ben bé una pregunta. És més aviat una interrogació retòrica que formula en veu alta Emili Manzano, autoconfés lector de diccionaris, a L'hora del lector, rodejat d'altres lectors de diccionaris: en Màrius Serra i en Jordi Fortuny, que entrecreuen mots catalans i castellans a La Vanguardia i n'Andreu Rossinyol, corrector. Naturalment no parlen de qualsevol diccionari, sinó d'obres que es poden llegir com si fossin una bona novel·la; allò que s'anomenen diccionaris d'autor: el María Moliner, el Coromines i l'Alcover-Moll, posem per cas.

L'altre tema més tractat del programa, igual d'interessant, és el de corregir textos. Per això hi conviden un dels correctors més il·lustres de les nostres lletres, n'Andreu Rossinyol, qui, a banda de confessar que odia corregir, resol amb una senzilla metàfora quin és el paper del seu ofici: el de la llevadora. Si tota obra té un moment de concepció i de gestació i l'edició n'és el part, el corrector és simplement un tècnic que hi intervé. La metàfora, de ser senzilla, passa a ser brillant quan se'ns presenta l'apunt etimològic: edere (d'on ve edició) és tant treure a la llum un llibre, publicar-lo, com donar a llum un infant, engendrar-lo.

I parlant de correctors que ens il·lustren, aprofitem per recomanar la lectura del bloc de la correctora Silvia Senz, De editione, un nou espai en llengua catalana sobre l'edició de textos i el món del llibre, que se suma al seu ja clàssic Addenda & Corrigenda. Per cert, avís als interessats en tipografia, correcció i edició de textos: la Silvia va anunciar fa uns dies que té la paradeta oberta.

PS: Les recomanacions bibliòfiles de la luxosa propina blocaire de L'hora del lector.

El naixement d'una paraula

2011-03-21T07:27:00.011+01:00

via Microsiervos

Quan vaig acabar de veure el vídeo The birth of a word vaig pensar que Deb Roy era la reencarnació de Jean Piaget. Piaget, igual que d'altres investigadors abans, va estudiar el desenvolupament psicològic infantil a partir de l'anàlisi dels seus propis fills. A finals dels anys 20 i principis dels 30, observà i experimentà amb Jacqueline, Lucienne i Laurent, des del naixement de cadascun i fins als dos anys, bàsicament. D'aquest treball de camp casolà en sortirien tres llibres claus per a la psicologia moderna.

Deb Roy fa el mateix, però amb mitjans i implicacions diferents. Roy, i el seu equip, transformen una casa familiar d'Arlington en un laboratori: instal·len càmeres de vídeo (11) i micròfons (14) a cada habitació i enregistren 90.000 hores de vídeo i 140.000 d'àudio (200 terabytes d'informació) per entendre com el fill de Roy aprèn el llenguatge. Això durà tres anys, a partir del 2005, any del naixement, i permet afirmar que el fill de Deb Roy i Rupal Patel (del qual no ens diuen el nom) és ja un dels humans més filmats de la història.

El vídeo té moments fantàstics, com els quaranta segons en què es resumeix mig any per passar de ga-ga a water. Som espectadors, senzillament, del naixement d'una paraula. Però també fa pensar molt en els límits de la intimitat i en les possibilitats de control social que aquests experiments anuncien, si enlloc d'una casa privada, s'enregistrés (i analitzés) un lloc públic, des d'un carrer a una ciutat sencera...

Lectura recomanada: Primeres paraules. Com aprenen a parlar els nostres fills de Mireia Llinàs (Barcelona: Empúries, 2006).

Per acabar, uns mots d'agraïment a en Ramon Solsona, qui es referí a aquest bloc als instants finals del seu espai "La paraula del dia" a RAC1 del divendres 18 de març.

Mentre hi residia va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana

2011-03-15T09:08:00.006+01:00

Nou homenatge a Pompeu Fabra. A Badalona, després de l'estació de metro (línia 2: Badalona Pompeu Fabra), la plaça i l'exposició que li han dedicat recentment, continuen els actes en record del seu fill adoptiu (des de 1934). En aquesta ocasió, ha estat una placa al seu domicili del carrer de la Mercè, 34, la que va ser la seva darrera casa abans de l'exili del gener de 1939, havent de passar dificultats materials de tota mena.

El 1912, tornant de Bilbao (i Begoña, on passà deu anys), la família Fabra es traslladà a Badalona, bàsicament per dos motius. Primer, volien un ambient mariner proper a Barcelona, ja que a la filla mitjana, Teresa, li convenia per motius de salut. Segon, perquè Fabra, després de viure a Begoña, s'havia acostumat a la vida lluny del bullici de les urbs. Hi van viure més de 25 anys, en tres cases diferents. La del carrer de la Mercè és l'única de les tres que resta dempeus. A Badalona, Fabra va escriure probablement la part més important de la seva obra, inclòs el Diccionari General de la Llengua Catalana, publicat el 1932.

Confiem que aviat podrem anunciar que a Barcelona també han fet els deures.

Imatges del CNL de Badalona i Sant Adrià
Merci per la informació, cavaller bibliòfil

Dictionnaire amoreux des dictionnaires

2011-03-11T21:27:00.007+01:00

Un diccionari enamorat dels diccionaris per als enamorats dels diccionaris. S'acaba de publicar a França (Plon: març de 2011), una obra d'un lexicògraf molt reconegut, Alain Rey, que gira al voltant de diferents temes, personatges i obres relacionades amb els dicos (nom familiar francès per als diccionaris).

L'autor, el lingüista Alain Rey, també és el responsable, juntament amb la seva dona Josette Rey-Debove (que va morir el 2005), del diccionari francès Le Petit Robert, una obra tan popular que va per la seva 43a edició (2010). També signa altres importants diccionaris francesos, com ara Le Grand Robert de la langue française (6 vol.), el Dictionnaire historique de la langue française (3 vol.), el Dictionnaire culturel en langue française (amb Danièle Morvan, 4 vol.), etc.

El llibre forma part d'una col·lecció que Plon va començar el 2000 i que ja porta més de 50 títols, Dicctionnaire amoreux ..., i en el lloc de les cometes s'hi pot trobar des de la caça (el primer) al catolicisme (el darrer), passant per l'òpera, Nàpols o Alexandre Dumas. La varietat està servida. Els autors acostumen a ser reputats escriptors, com Jean-Claude Carrière (l'Índia i Mèxic) o Vargas Llosa (l'Amèrica llatina), per posar un parell de exemples.

En aquest cas no es tracta d'un diccionari de diccionaris, tot i que se'n citen molts, sinó d'un voluminós assaig (998 p.), que, alfabèticament, s'ocupa de la lexicografia, especialment de la francesa, però no exclusivament, d'una manera lúdica i engrescadora, sense prejudicis ni límits, amb entrades (i històries) tan curioses com les que porten per títol "Batman", "Masochiste" o "Woolf, Virginia". Un llibre fantàstic que és potser el diccionari menys acadèmic del seu autor, però no per això el menys seriós, ja que està ple de cultura i d'amor pel llenguatge.

Una curiositat: l'octubre de 2007 vaig publicar un apunt amb una citació d'Alain Rey que anava (i va) acompanyada del quadre El bibliotecari de Giuseppe Arcimboldo, la mateixa il·lustració que més de 3 anys després han utilitzat els de l'editorial Plon per il·lustrar aquesta obra de Rey. ¿Casualitat? Segurament.

Gazopixacium

2011-03-09T07:00:00.007+01:00

GDLC (1a ed., coberta vermella, pixelat)

Píxel. m. [TC] [IN] [FIA] Unitat mínima d’informació en què resulta dividida una imatge en sotmetre-la a un escombratge electrònic. [DIEC2]

Píxel. [acrònim transformat dels mots anglesos picture element] m FOTOG/TELECOM/TV Cadascuna de les mínimes fraccions en què resulta dividida una imatge en sotmetre-la a un escombratge electrònic. [Diccionari.cat]

Pixelar. Fer perdre nitidesa a una imatge, o a part d'una imatge, engrandint els píxels que la componen fins a fer-los distingibles a la vista. Nota: És habitual pixelar imatges a la televisió i a la premsa, sovint amb l'objectiu de protegir la identitat de les persones que hi apareixen. Una imatge també es pot pixelar fortuïtament, sovint a causa d'una disminució defectuosa de la resolució. [termcat]

Píxel invisible. n m Imatge en format GIF, de la mida d'un píxel, inserida en una pàgina web o en un correu electrònic en HTML de manera no visible per a l'usuari, que permet de recollir informació sobre les característiques i les condicions de la connexió. Nota: Un píxel invisible s'activa quan baixa una pàgina. Aleshores, adreça una ordre al servidor perquè registri l'accés a la pàgina des d'una adreça IP i transmeti la informació a un altre servidor a distància, que pot explotar aquesta informació posteriorment. Entre les dades que es poden recuperar per mitjà d'un píxel invisible destaquen l'adreça IP, el nom d'amfitrió i el nom de la versió del sistema d'explotació i el navegador utilitzats. És un mètode usat generalment per entitats certificadores i agències de màrqueting. [termcat]

Nota: Avui és el dia del Pix. Seguiment (Zona Neutral Pix) a Riell Bulevard.