23 de desembre del 2008

La naturalitat de les llengües

"La naturalitat de les llengües" per Jesús Tuson

Els pronòstics més optimistes avancen que, a finals del segle XXI, la meitat de les sis mil llengües actuals hauran desaparegut. Els més pessimistes, però, vaticinen que la desfeta arribarà al noranta per cent. I si aquestes previsions es referissin a espècies animals en perill d’extinció, totes les alarmes s’haurien disparat, ja de fa temps, i s’estarien dissenyant estratègies conservacionistes per fer front a una catàstrofe ecològica de dimensions planetàries. En canvi, encara no s’ha estès una sensibilitat paral·lela davant del daltabaix que pot representar l’extinció massiva d’allò que més ens singularitza com a membres de l’espècie humana: la capacitat natural de ser parlants.

Dic “capacitat natural” perquè sovint s’afirma que les llengües són un patrimoni cultural de primer ordre. I se n’oblida una característica més fonda i més essencial: les llengües són, molt especialment, un patrimoni natural. Perquè, de manera espontània (i no pas com a fruit d’una decisió voluntària o d’una planificació), els pares transmeten a la seva descendència la llengua primera, la de la màxima facilitat i comoditat, la que és viva en un territori determinat. I ho fan al marge de si aquesta llengua té la consideració legal de ser, o no, l’oficial d’un estat. Així ha estat, des de sempre, en la immensa majoria dels casos, seguint el procés natural de transmissió intergeneracional que, finalment, ha dibuixat el panorama lingüístic plural del nostre món.

I val a dir que aquest llegat no s’ha produït per anar contra ningú; ni per ganes de ser diferents o de rebelar-se davant l’embranzida de llengües multimilionàries. Els pares no parlen amb les seves criatures, en la llengua en què ho fan, amb la voluntat de fer perviure una llengua: la transmissió és del tot natural i forma part del procés de creixement i de convivència, tant en el cas de les llengües demogràficament reduïdes, com en el cas de les que tenen centenars de milions de parlants (que tampoc es relacionen lingüísticament amb la seva prole per aconseguir un augment de les estadístiques). Cal, doncs, respectar i defensar el panorama lingüístic del nostre planeta, si volem respectar i defensar els drets de les persones que, en la seva terra de sempre, conserven el do meravellós d’haver concretat la facultat humana del llenguatge en cada parla singular, irrepetible i insubstituïble: un fragment que reflecteix a la perfecció el tret més característic del mirall immens de la condició humana.

En cas contrari, si els pronòstics arribessin a convertir-se en realitat, caldria que ens avancéssim en l’avaluació de la catàstrofe: centenars de milions de persones desarrelades, convertides en semiparlants; l’extensió, doncs, de la inseguretat lingüística; la generació dels avis incomunicada amb la dels néts; el desencís (potser la desesperació) de tot de pobles amb la sensació que ja no són útils, que no hi compten al mateix nivell que d’altres pobles. Tot això, encara que sigui per egoisme, també s’hauria d’avaluar des del punt de vista econòmic, si és que algú encara no és prou sensible des d’altres perspectives.

En canvi, el reforçament del panorama lingüístic actual (arbitrats, si cal i quan calgui, els sistemes de traducció i l’aprenentatge lliure de segones i terceres llengües) contribuiria a la pau mundial i a la relació igualitària entre els individus i els pobles. Perquè no hem de voler pas una terra empobrida, mancada del senyal distintiu que ens fa sapiens.


(publicat al diari AVUI el dissabte, 13 de desembre del 2008)

(reproduït amb l'autorització de l'autor)


PD: Un complement: l'article Espanya no compleix d'Albert Branchadell (UAB).

16 comentaris:

  1. Bon article i amb l'inconvenient que té raó. Que Déu ens agafi confessats perquè sembla que tot va cap als pitjors pronòstics...

    ResponElimina
  2. És un aspecte més en la devastació del planeta, del qual no es parla prou.

    Nosaltres potser no ho veurem, però generacions futures patiran la nostra irresponsabilitat.

    ResponElimina
  3. És increïble que la natura demani a crits ajuda, però més increïble és que ningú l'escolti !!bones festes!!

    ResponElimina
  4. Anava a escriure un article sobre els mals de l'ecologisme; però em veuré obligat a incloure aquesta referència per a honorar els seus bens.

    ResponElimina
  5. Reusenc, en aquest cas la natura som nosaltres i qui demana ajuda a crits també som nosaltres. Sembla paradoxal, això d'anar contra la natura pròpia, però és així.

    Allau, deia l'Espinàs que l'ecologisme és un egoisme. En aquest cas tant de bo ho fos.

    Bones festes a tots.

    ResponElimina
  6. Bon article. Us en recomano un del Branchadell que surt avui al Patufet:

    http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=573420&idseccio_PK=1006

    ResponElimina
  7. Merci per l'enllaç, Marc. És un bon complement, amb un cas que ens toca a nosaltres, de les tesis d'en Tuson.

    Ho afegeixo a l'article.

    ResponElimina
  8. Encara que sóc la primera interessada en defensar la meva llengua per molts motius, no m'agrada l'alarmisme excessiu, les llengües, com tot al món, han nascut, viscut i mort, unes grosses se n'han menjat d'altres de petites, com va passar amb el llatí. Les generacions futures faran la seva via com nosaltres l'hem fet, i com s'han oblidat les llengües iberes i d'altres.

    No estic d'acord del tot en considerar la llengua 'natural' des del moment que l'academicisme, les institucions, l'escola, hi incideixen, i molt. Jo he perdut la forma dialectal de català xava del Poble-sec, ja sabem que els dialectes també són importants, avui, però encara els menystenim, sobre tot si van lligats a sectors socials desafavorits, però tenen la seva riquesa.

    La llengua, com tantes coses, es mou entre la necessitat conservadora i l'ànsia de llibertat i la llibertat comporta contaminació, encara més en un món com el d'avui, on t0thom va amunt i avall i on la llengua franca, ens agradi o no, és, avui l'anglès (però un altre dia pot ser una altra).

    L'altre dia llegia que Bernadotte, francès que va esdevenir rei de Suècia no sabia ni va aprendre mai el suec, de fet no li feia falta car a la Cort tothom parlava francès. Hi ha moltes paradoxes i contradiccions en la història de les llengües.

    Tuson s'explica molt bé i l'admiro però no m'agrada el catastrofisme ni l'ecologisme lingüístic restrictiu. Una altra cosa és que, de forma inevitable, hi barregem la política, és clar. Què se n'ha fet de l'esperit esperantista d'altres èpoques?

    No voldria que em malinterpretessiu, precisament jo mateixa intento conservar i enriquir el català tant com puc, però tampoc no m'agraden els dogmes.

    ResponElimina
  9. No crec que l'escrit del Tuson sigui gaire alarmista. En tot cas, és un toc d'alerta.

    Portem molts anys d'estudis per saber la rapidesa amb què llengües parlades encara al segle xx han desaparegut del mapa (jo mateix vaig ser testimoni indirecte de la mort del darrer parlant d'una llengua indígena a la Terra del Foc). El mateix passa amb moltes espècies naturals. Però així com hi ha moltes espècies naturals que no s'han descobert encara, el patrimoni lingüístic està més estudiat i controlat.

    Quan algú, com tu mateixa, sap el gran valor que tenen els mots de la seva parla, pensar en l'extinció d'altres parles és una qüestió a lamentar, com a mínim.

    T'agraeixo molt unes reflexions tan interessants, Júlia!

    ResponElimina
  10. Ja creia que t'oblidaves del padrí en aquestes dates... Brosses Festes, bandoler de mots!

    ResponElimina
  11. Una llengüa sense Estat i en un país en més d'un 50% d'immigrants té possibilitats de sobreviure?
    Crec que solament té alguna possibilitat si som capaços de crear cultura de qualitat.
    Que tingyuem sort.

    ResponElimina
  12. O que tinguem estat algun dia, Sr. Ferret! Bones Festes!

    ResponElimina
  13. Estic molt d'acord amb Joan Lluís, el camp de batalla no ha d'estar en la quantitat sinó en la qualitat. Si durant els seixanta i setanta molt de jovent es va acostar al tema va ser pel prestigi de la literatura, la música... Quan una cosa s'oficialitza massa i és obligatòria i normativista també crea un cert rebuig.

    Una part de gent castellanoparlant al principi de la tevetrès es 'passava' al canal perquè feien coses 'diferents'.

    Ara hem anat a menys i a molt menys, en el camp de la quantitat ho tenim molt negre.

    I en el de la qualitat... uf va dir ella.

    Bé, esperem que els blogs o blocs hi facin més que no pas nosaltres.

    ResponElimina
  14. D'acord amb els dos.

    En el món dels blocs catalans hi ha molta quantitat i bastant qualitat, però ja sabem que no és precisament un reflex de la societat.

    Per cert, Júlia, has estat la inspiradora del meu apunt d'avui. :)

    ResponElimina
  15. Obviaré per no allargar-me la incorrecta analogia entre extinció d'espècies i de llengües que no s'aguanta per enlloc per centrar-me en la tesi principal de l'article. En un primer moment i després de llegir aquest fragment "l'extinció massiva d'allò que més ens singularitza com a membres de l’espècie humana: la capacitat natural de ser parlants" m'ha sobtat molt que ell, il•lustre catedràtic, no fos capaç d’entendre la distinció entre llenguatge (aquell instint natural que ens caracteritza com espècie) i les llengües (construccions culturals). I que el que ens singularitza com espècie no són pas les llengües sinó el llenguatge, i per sort aquest instint no està pas amenaçat que jo sàpiga.

    Però llavors, en el següent paràgraf, he entès que el que es proposava era una pirueta intel•lectual que dotava a les llengües d'una dimensió natural que les sacralitzava i les feia superiors a qualsevol altre construcció cultural quan afirmava “… les llengües són, molt especialment un patrimoni natural”. La seva tesis es sustenta sota l'argument que la transmissió de les llengües mai és fruit d'una planificació o d’una decisió voluntària. No sé en quin estudi sociolingüístic basa la seva afirmació però m'atreveixo a afirmar que la tesi és incorrecte ja que només que trobéssim un cas que contradigués la seva tesi aquesta quedaria invalidada. I jo personalment en conec un. És el que tenen les piruetes, si no calcules bé te la fots. Però és que encara que no trobéssim cap cas que contradigués la seva tesi aquesta també seria errònia, i ens mostra el poc coneixement científic de molts dels nostres homes de lletres. Potser que llegim una mica de Darwin per celebrar el 150è aniversari de ‘L’origen de les espècies”. “L’instint o la capacitat per al llenguatge, no entrarem ara en disquisicions lingüístiques, es transmeten genèticament i per tant són “naturals” en el sentit que pretén donar-li el Jesús Tusón; les llengües no perquè encara que la decisió de transmetre una llengua concreta no fos racional, ni voluntària seguiria sent fruït d’una transmissió cultural i no pas genètica”

    L'idealisme lingüístic impel•leix a dotar de qualitats sobrenaturals a les llengües atorgant-li cosmovisions i suposades qualitats naturals, però no per molt desitjar-ho s'esdevindrà. Em sembla molt bé que es lamenti molt la pèrdua de llengües i fins i tot puc arribar a defensar lleis proteccionistes que defensin els drets lingüístics (també una construcció cultural) dels parlants d’un país, o comunitat autònoma (llengües oficials, of course). Però compte amb sobrepassar la línia que separa la realitat de la fantasia. Cada cosa al seu lloc.

    ResponElimina

Quelcom a dir?