Les noces de platí del canemàs (I)

El pròleg del Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de Pompeu Fabra no és un 'pròleg', sinó un 'prefaci'. Gràcies a aquest subtil detall alguns lectors comencem a entendre que no ens trobem davant d'una obra qualsevol, sinó davant de "l'obra". Diu el tal prefaci a la pàg. VI que "L'obra que se'ns encomanava -que és la que ara surt al públic- pot realment ésser considerada com el canemàs del futur Diccionari de l'Institut." Quanta raó tenia Fabra! Sobretot en l'ús de l'adjectiu 'futur'. Hauríem d'esperar l'any 1995 per veure el Diccionari de l'Institut...

Aquest canemàs en cursiva sempre l'he trobat interessant. Si no ho hagués escrit en cursiva es referiria, metafòricament, al sentit literal del terme, o sigui, a la roba, feta originalment de cànem (d'aquí el nom), sobre la qual s'hi broda amb seda o llana de colors. És una roba clara i pautada per facilitar-hi la feina posterior. I la metàfora seria ben bona, perquè el diccionari és aquest suport clar i pautat a partir del qual construïm la llengua viva.
Però, ai las!, és en cursiva. El mateix diccionari diu que, en un sentit figurat, un 'canemàs' és el 'fons sobre el qual es fan desenvolupaments'. I aquí trobem el sentit de la cursiva. Fabra volia informar-nos que calien 'desenvolupaments' a partir del DGLC. L'autor tenia ben clar que la feina no s'havia enllestit. "Apa, ja tenim un diccionari normatiu. Tots a descansar". Aquesta és la impressió que Fabra volia defugir. Allò que Fabra no podia preveure és allò que passaria uns quatre anys després de la publicació.

El DGLC s'acabà d'enllestir als tallers NAGSA el 30 de novembre de 1932. El publicà la Llibreria Catalònia de Ronda de sant Pere, 3, la mateixa Catalònia d'ara. Allò que sempre m'he preguntat és de quants colors publicaren les cobertes en aquesta primera edició. Jo conec les dues versions de la fotografia que adjunto: en marró i en vermell. Algú sap d'alguna altra?

Les noces de platí del canemàs (IV)

Alguns preus del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra de 1932:

• 2,50 ptes. valia cada fascicle (des de l'any 1931 i per subscripció). Només sabem que van fer d'uns 20 fascicles (serien 50 ptes. en total) a 25 fascicles (serien 62,50 ptes. en total).
• 65 ptes. valia al comptat i relligat l'any de publicació (1932).
• 75 ptes. valia a terminis i relligat l'any de publicació (1932).
• De 4.492 ptes. (27 €) a 14.974 ptes. (90€) pots pagar avui per la primera edició a Abebooks.

D'altres preus: la darrera edició del DGLC (1994) costa 30€. El DIEC1 (1995) té un preu actual de 53€, mentre que el DIEC2 (2007) val 67€.

1,2,3,19 (o la primera edició del Fabra)

Si la primera impressió és la que compta, quan ens referim al Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra la dita es complica. La majoria de llibres no presenten gaire problema quant a les primeres edicions, que són fàcilment identificables i, sovint, molt cobejades pels lletraferits. El cas del Fabra és tota una altra història, en quatre episodis més o menys clars: 1, 2, 3, 19, que passo a relatar.

1. En un sol i únic volum coneixem la majoria, sigui en cobertes marrons o vermelles, la primera impressió del Fabra, la de la Llibreria Catalònia, enllestida el 30 de novembre de 1932 (data del colofó). Una edició que és encara avui en dia fàcilment localitzable en biblioteques i llibreries de vell.



2. En dos volums consta la primera edició a la "Bibliografia de Pompeu Fabra" que es publicà a la pàg. 37 de Destino (núm. 1586, 24 de febrer de 1968), un número dedicat al centenari del naixement del mestre. Una de dos: o qui va redactar la informació tenia a mà una edició dels fascicles originals que algú havia enquadernat en dos volums, o bé algú va partir en dues parts una primera edició d'un sol volum. La tercera opció, l'error en la informació de Destino.


3. Del Fabra en tres volums ja n'havia parlat abans a cal Gazo, gràcies a un amable lector del bloc. Igual que en el cas anterior es pot tractar d'una enquadernació personal dels fascicles originals o bé la tripartició d'un sol volum de 1932. Una tercera possibilitat se m'escapa i aquí no hi ha espai per a l'error: el Fabra tripartit (A-C/D-M/N-Z) existeix.



19. Finalment, l'origen. El primer Fabra de tots es va publicar en dinou fascicles, entre novembre de 1931 i novembre de 1932. El primer plec (de quatre fulls) del primer fascicle portava la data de 1931. Quan s'acabà l'edició en fascicles, l'editor substituí aquest primer plec per un altre de vuit fulls amb l'any 1932, com consta a la clàssica edició en un sol volum. Més informació a la "Nota dels directors", que són Jordi Mir i Joan Solà, del vol. 5 de les Obres completes de Fabra (2007). Dels fascicles, que eren quinzenals, se'n van vendre uns 18.000 exemplars.



Fins aquí, per ara, la petita, però complexa, història de la primera edició del Fabra, aquell canemàs que pretenia "ésser normatiu" i ho va ser durant més de seixanta anys. I dic "per ara" perquè sospito que, anys a venir aquesta troca, lluny de desfer-se, potser encara s'enreda més.

Les noces de platí del canemàs (II)

Des de l'any 32, 32 edicions.
Les diferents edicions del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra:

• 1a: 1932*, de Llibreria Catalònia, 1.782 pàg. (cobertes marrons o vermelles)
• 2a: 1954, d'Antoni López Llausàs**, 1.761 pàg. (cobertes blaves)
  
• 3a: 1962, d'Antoni López Llausàs, 1.761 pàg.
• 4a: 1966, d'Antoni López Llausàs, 1760 pàg.
• 5a: 1968, d'Edhasa-López Llausàs, 1.762 pàg.
• 6a: 1974, d'Edhasa-López Llausàs, 1.768 pàg. (rev. i ampl. per Josep Miracle)
• 7a: 1977, d'Edhasa, 1.768 pàg.
• 8a: 1977, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 9a: 1978, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 10a: 1979, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 11a: 1980,d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 12a: 1980, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 13a: 1981, d'Edhasa, 1.779 pàg.
  
• 14a: 1981, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 15a: 1981, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 16a: 1982,d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 17a: 1983, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 18a: 1983, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 19a: 1984, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 20a: 1985, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 21a: 1986, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 22a: 1986, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 23a: 1988, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 24a: 1988, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 25a: 1990, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 26a: 1991, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 27a: 1991, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 28a: 1992, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 29a: 1993, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 30a: 1993, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 31a: 1994, d'Edhasa, 1.824 pàg.
• 32a: 1994, d'Edhasa, 1.824 pàg. (actualment a la venda).

* El Sr. Miquel Colomert Planagumà, de la Llibreria Catalònia, ens informa d'un detall important: la primera edició del DGLC va ser en fascicles. Ens diu que a la llibreria tenen un anunci de la revista D'ací d'allà on es venen aquests fascicles. Aquesta revista era propietat de l'editor del diccionari, Antoni López Llausàs. Després he pogut ampliar aquí aquesta pista: aquesta primera edició va ser per subscripció i en fascicles, i se'n van vendre 18.000 exemplars. També he trobat en diverses biblioteques una edició de 1931, que probablement es deu referir a aquesta edició en fascicles. Així, Colon i Soberanas (1991:278) indiquen que el peu d'impremta de 1931 devia pertànyer al primer quadern o fascicle. Eren quaderns bimensuals (quinzenals) que feien 14x20, d'unes 100 pàgines i costaven 2,50 pessetes. Se'n van fer de 20 a 25.

** El mateix Sr. Colomert ens diu que el Sr. López Llausàs va ser un dels fundadors de la Llibreria Catalònia. Abans tenia l'Editorial Catalana i aquesta passà a ser la Catalònia. Abans de la guerra era habitual que la Catalònia publiqués llibres. Així, podem considerar el Sr. López Llausàs com l'editor del DGLC des de la primera edició fins a la 6a, com a mínim.


Afegit (16/12/07):
Ens fa goig agrair a la molt correcta Anna, del bloc Lectura i decoració, que s'hagi fet ressò d'aquest article.

Les noces de platí del canemàs (i V)

Tanquem amb brillantor la sèrie d'apunts dedicats al 75è aniversari del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb la reproducció de l'article que el Dr. Joan Solà Cortassa li dedicà al suplement "Cultura" de l'AVUI el passat dia 6 de desembre de 2007. Ningú millor que el màxim coneixedor actual de l'obra de Fabra (i un dels més grans lingüistes catalans des d'ell) per cloure l'homenatge:

DGLC 75

Fa 75 anys que es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana de Fabra. Els seus usuaris no sabien que aquesta obra se situava al capdavant de la lexicografia peninsular. Però sí que sabien que per fi tenien a les mans un diccionari fiable i selecte, una imprescindible i poderosa eina de normalització de la llengua. Si tota l'obra lingüística de Fabra és admirable, aquesta culmina la seva llarga vida de lingüista genial, de patriota clarivident al servei d'una de les llengües més apassionants de la Romània però més maltractades per la història.

El DGLC és fruit d'una trentena d'anys d'anàlisi rigorosa i de selecció del lèxic, amb vista a ser una guia de la llengua estàndard. La dictadura de Primo de Rivera va estroncar la feina més ambiciosa de L'IEC i l'editor López Llausàs va animar Fabra a fer una obra més modesta però imprescindible. A l'exili, Fabra no tenia ni tan sols aquest diccionari, i Sagarra li va regalar el seu exemplar, on l'autor va fer anotacions marginals. Al final de la vida Fabra va fer unes llistes de millores que només en part figuren a la segona edició (1954).

Selecció, he dit. Fabra va haver de decidir quina de les tretze variants següents era més apta per a l'estàndard: llavors, lavors, allavons, allavonses, allavòrens, allavores, allavors, llavò, llavons, llavonses, llavòrens, llavores i llavoros. Va optar per llavors, que té el sinònim aleshores. I es va haver d'enfrontar al difícil terreny dels neologismes (recull cel·luloide, cabaret, feixista, vitamina, gasolina, film) i al més difícil dels préstecs o dels barbarismes (accepta boda, preguntar, quedar, buscar, resar, curandero, però no apoiar, entregar, despedir, enterar(-se), xispa, disfrutar).

El primer lloc peninsular el va aconseguir modernitzant la tècnica lexicogràfica. Primer, marcant el complement directe dels verbs transitius. Definint obeir com a "Executar allò que mana (algú); complir (un manament)", indica que el complement pot ser "algú" (Els fills han d'obeir llurs pares) o bé "un manament" (Obeir la llei). Segon, donant molts exemples, el detall més útil per als escriptors. A més a més, entrava en el terreny de les anomenades concurrències, aleshores pràcticament inexplorat però avui molt prominent: definint frescal com a "Fresc, dit esp[ecialment] d’un paratge, d’una planta", prevenia d'aplicar l'adjectiu a una noia, per exemple; que és el mateix que fa l'Alcover-Moll amb l'adjectiu gerd, però ara Fabra no s'hi fixa. Tampoc Fabra no diu que la preposició sense pot mancar de complement (fet curiós i excepcional): ¿Vols el cafè amb sucre o sense? Ni explicita si, a part de fer una excursió (que consta), es pot dir anar d'excursió. Ni si hem de dir "He comprat un enciam" o bé una mata d'enciam. No era, doncs, Fabra això que absurdament en diem "perfecte". Però, escoltin: aquests quatre casos (gerd, sense, excursió, enciam) es troben encara avui exactament iguals al diccionari oficial, fet per una legió de tècnics.

(Agraïm al Dr. Solà el permís i les facilitats donades per a poder penjar aquí aquest article)

I per concloure, provisionalment, el tema, direm que ahir vam iniciar l'article del Diccionari General de la Llengua Catalana a la Viquipèdia. Igual que tota l'enciclopèdia, sou ben lliures d'esmenar, afegir o mutilar l'entrada, o sigui, millorar-la.

Les noces de platí del canemàs (III)

La mateixa Llibreria Catalònia que edità el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra publicà un temps després* aquest recull d'Opinions autògrafes. Hi consten les opinions manuscrites (i alguna mecanoscrita) d'intel·lectuals influents a la Catalunya de l'època: Francesc Macià, Jaume Aguadé, Jaume Bofill, Manuel Brunet, Just Cabot, Francesc Cambó, Josep M. Capdevila, Pere Comas, Pere Coromines, P. Miquel d'Esplugues, A. Esclasans, J. Estelrich, Miquel Ferrà, J. V. Foix, Tomàs Garcés, Ventura Gassol, Gaziel, Domènec Guansé, C. A. Jordana, J. Ma. Junoy, J. Ma. López Picó, Manuel de Montoliu, Nicolau d'Olwer, J. Pous i Pagès, J. Puig i Ferreter, Carles Riba, A. Rovira i Virgili, J. Rubió, Joaquim Ruyra, Josep Maria de Segarra, Jaume Serra Hunter, Carles Soldevila, F. Soldevila i F. Valls Taberner.

Diu el prefaci del llibret:

"Tots plegats -i podem dir que tots plegats representen Catalunya- es someten (sic) joiosos, si no a la dictadura, almenys al fet normatiu que implica un diccionari que esdevé OFICIAL per voluntat de tots."

Quaranta-dues planes plenes d'estimació i respecte per la tasca del mestre Fabra. Entre d'altres valors s'hi destaquen l'esperit científic, la claredat i precisió de les definicions, la utilitat, la necessitat... Alguns uneixen el nom de Fabra al d'Aribau, que havia publicat l'Oda a la Pàtria cent anys abans (1833): una justa manera de cloure la Renaixença.
Donem un petit tast de l'obra amb les opinions de Cambó (política), J. V. Foix (poètica), Joan Puig i Ferreter (lingüística) i Josep Maria de Segarra (literària). Hi trobem el text manuscrit, la signatura i a sota la transcripció, per si alguna lletra se'ns fa difícil (clicar per augmentar):

* En aquest llibret no consta cap data de publicació. Els elogis que porten data ens remeten a la primera meitat de l'any 1933. Probablement aquest sigui l'any de publicació d'aquest recull.