La lectura de la primera novel·la de Marc Cerdó, Males companyies (Barcelona: Club Editor, 2010), em va ser motivada principalment i única per haver rebut el flamant primer premi Exhaurim-lo! de mans del bloc El Llibreter. El meu ha sigut un acte de fe blocaire incondicional, ja que he acabat comprant dos exemplars del llibre en qüestió. Quan portava un terç llegit del primer, el vaig portar a la feina per si podia continuar-lo durant alguna estona lliure. Error fatal, ja que allí el vaig perdre (o me'l van perdre). Aquest fet propicià que divendres passat n'adquirís un altre a la pratenca i santjordiana Llibreria Drac i que durant el cap de setmana (entre curses olotines i múrgoles vilallonguines) finalitzés una lectura en dos temps i dos exemplars.
El llibre m'ha divertit. Malgrat la interrupció, ha sigut una lectura ràpida: personatges adorables, especialment els avis del protagonista, diàlegs col·loquials frescos i un embolica que fa fort d'argument acompanyat d'una narració àgil. Per a un lector peninsular imagino que el fet que més pot sobtar és la llengua que ens presenta l'autor. La història, igual que va fer el seu autor fa uns anys, viatja de Mallorca a Barcelona. D'una banda del mar trobem una barreja de català estàndard i baleàric (sense salar; Cerdó és nascut a Pollença, on no salen articles). De l'altra banda del mar trobem una barreja de xava barceloní amb anglès. Si a això hi afegim un joc de registres diferents molt treballat, el resultat és prou amè. I original.
L'abundosa presència de mallorquinismes en aquest llibre ha provocat que hagi trobat en un parell de blocaires (Entrellum i Palumbus Columbus en un comentari a cal Llibreter) l'ús del terme diccionarisme. Per entendre el seu significat transcric una part del comentari d'en Palumbus Columbus: "Fenomen curiós, el dels diccionarismes. Si jo escric una paraula que els meus veïns diuen cada dia, posem per cas "bajoca", "càgon l'orba" o "angorfa" (i ep! no és que només tinguem dues vocals...), i el text arriba a algú que empra l'estàndard (i prou), aquell mot casolà esdevé un "diccionarisme" barroc. Bàsicament, pel fet que ell l'ha hagut de buscar al diccionari". Abans d'aquest apunt que esteu llegint, Google donava un sol resultat per a diccionarisme i set per al plural, diccionarismes, de tres fonts diferents. A banda de les dues ja indicades, el tercer ús del terme, i primer cronològicament, apareix en una secció del premiat programa Paraulofòbia de Mataró Ràdio: "Una altra de les seccions és Diccionarismes, que de la mà de l’Oriol Carreras consisteix a triar paraules poc usuals, intentar col·locar-les en mig d’una trama narrativa i posteriorment reptar els companys de programa per endevinar-ne el significat". Segur que amb els resultats de sant Google no s'acaba la història d'aquest neologisme, però m'ha fet gràcia deixar constància dels inicis del mot diccionarisme com a paraula poc usual que cal buscar al diccionari.
Per cert, el mot diccionari també apareix a Males companyies, concretament a la p. 148: "A la mujer loca, más le agrada el pandero que la toca. Aquesta perla rescatada d'un diccionari de refranys castellans em féu pensar de forma automàtica en la Mònica".
Entrades
