Una darrera edició impresa que no és la darrera versió

Abril del 2007: un volum en tapa dura.
Novembre del 2007: un volum en tapa dura (esmenant l'anterior).
Març del 2009: dos volums en rústica (esmenant l'anterior).
Juny del 2011: un volum en rústica (¿esmenes?).

Si la memòria i la informació no em falla, aquest és el recorregut que té fins a dia d'avui la segona edició en paper del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui les quatre versions impreses diferents que tenim del DIEC2. I dic impreses i en paper perquè a aquestes quatre cal sumar unes esmenes, que només van aparèixer en format digital l'abril del 2011.

La darrera versió va ser oferta en primícia per La Vanguardia al preu de 14,95 € els dies 11 i 12 de juny. És aquesta una fantàstica manera d'apropar el nostre diccionari normatiu a la gent: difondre'l a través d'un gran mitjà de comunicació i fer-ho a un preu ben assequible. Ara que La Vanguardia es pot llegir en català els seus lectors segur que en faran un bon ús.

Allò que no s'entén és perquè l'abril del 2011 s'anuncien unes esmenes respecte l'anterior versió impresa, es publiquen en línia i, malgrat això, aquestes 33 pàgines de modificacions no apareixen en l'edició en paper del juny del mateix any. ¿Han passat les presses editorials davant del rigor acadèmic? Fins ara totes les edicions impreses del DIEC2 havien incorporat les esmenes a les anteriors edicions. Aquesta "primera edició en rústica en un sol volum" és la darrera edició impresa i és una bona iniciativa comercial, sí, però no és la darrera versió del DIEC2. La darrera és la que podem consultar en línia de fa un parell de mesos.

Paraules siscentistes

El 1714, després de l'assalt borbònic a Barcelona, les forces d'ocupació iniciaren tot de mesures de repressió cap als vilatans. Dins d'aquest règim de terror, i per tal de controlar la ciutat, Felip V ordenà la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella, per a la qual s'enderrocà gran part del barri de la Ribera. Aquest barri també es coneixia amb el nom de Born (l'antiga Ribera del Rec Comtal). L'any 2002, arran de les obres al Mercat del Born (borren en pratenc) per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, es van trobar restes d'aquest històric barri de la Ribera. Aquestes restes formen un jaciment arqueològic de l'edat Moderna a Barcelona que s'obrirà properament com a centre cultural, amb un museu dedicat a la Guerra de Successió.

Abans d'obrir el nou mercat arqueològic del Born, l'Ajuntament de Barcelona està coeditant, amb l'Editorial Barcino (Fundació Lluís Carulla), tot un seguit de llibres que analitzen temes diversos de la societat barcelonina dels segles XVI, XVII i inicis del XVIII. La col·lecció "La ciutat del Born. Barcelona 1700" ja havia tret publicacions sobre jardineria i botànica, dansa i música, jocs, festes i drogues, dolços i tabacs, i ara li ha tocat al torn a la Llengua i literatura. Barcelona 1700.



L'obra, magníficament editada (moltes il·lustracions a color i un preu més que raonable de 12 €), recull textos de sis autors: Joan Santanach que parla de la revisió conceptual de la Decadència, Xavier Torres de les competències lingüístiques del Sis-cents, Xavier Cazeneuve sobre el català dels documents notarials del 1700, Albert Garcia Espuche sobre el lèxic de l'època, Francesc Feliu sobre la història literària de l'època i Josep Solervicens sobre la literatura catalana barroca.

A "Paraules de la ciutat del Born", Albert Garcia Espuche, que és també el director de la col·lecció i que ja havia fet una tesi doctoral sobre la Barcelona del Divuit, mostra tot de mots que ha anat recollint en anys d'investigació de milers de documents, bàsicament notarials, siscentistes i de l'inici del Divuit. Són mots que ara ja no tenen ús i que, a més, no tenen presència ni en diccionaris de l'època ni en els actuals. Els diccionaris d'època amb què ha treballat són els d'Antoni Font (1637), Pere Torra (1640) i Pere Lacavalleria (1642); els actuals són l'Alcover-Moll i l'etimològic d'en Coromines. Com a conclusió esperable (i que també ho seria avui dia), es mostra que el lèxic comú de l'època supera el que recullen les obres lexicogràfiques del moment. Aquesta riquesa lèxica es deu sobretot a la presència de mots relacionats amb oficis (teixits, cuir, fusta, ferro, vidre, indumentària, joieria, adrogueria, alimentació, mobiliari), senyal d'un "dinamisme econòmic, social i cultural més important del que s'havia admès per a la societat d'aquella etapa històrica". L'anàlisi lèxica, així, permet reafirmar també una nova visió més rica i diversa de la Decadència.

P. 168 de l'obra

El treball és molt interessant, però hi ha un aspecte que no entenc: la tria dels tres diccionaris del XVII. Els especialistes (Colon & Soberanas 1986 i Rico & Solà 1995) coincideixen en què les tres obres lexicogràfiques de referència del XVII, totes dirigides principalment a l'ensenyament del llatí, són el Fons verborum d'Antoni Font, el Dictionarium de Pere Torra (que es reedità molt) i un Lacavalleria, però no pas el de Pere Lacavalleria, sinó el de Joan Lacavalleria. El Dictionario castellano ; Dictionaire françois ; Dictionari català de Pere Lacavalleria (1642), que l'autor ha utilitzat, és més una guia de conversa trilingüe que no un diccionari. En Joan Lacavalleria, fill d'en Pere, farà el diccionari més important del XVII, a les seves acaballes, el Gazophylacium catalano-latinum (1696). Aquesta sí que és l'obra més original del segle, amb més de mil pàgines plenes de terminologia científica i fraseologia. Aquest em sembla que hauria d'haver estat el Lacavalleria triat per l'autor a l'hora de buscar lèxic que no aparegués en diccionaris de l'època. He fullejat a l'atzar algunes de les inèdites "paraules del Born" i tampoc no apareixen al Gazophylacium, fet que em fa pensar que les conclusions del text d'en Garcia Espuche, malgrat aquesta crítica de plantejament, són completament vàlides.

Amb en Víctor, a Òmnium Cultural

PARÈMIES

Mots curts

El monosil·labisme (mot de sis síl·labes) té obres de referència dins de la nostra llengua, ocupant un lloc d'honor la "Tirallonga dels monosíl·labs" (1968) de Pere Quart. Però no és aquest l'únic autor que s'ha deixat seduir pel laconisme sil·làbic. Màrius Serra, a Verbàlia, indica diversos exemples de composicions monosil·làbiques des del segle XVII fins als nostres dies (i també dels blocaires en tenim algun exemple). No és d'estranyar, així, que la lexicografia també s'hagi ocupat d'aquesta qüestió.

El Vocabulari monosilábich valenciá-castellá del lexicògraf Joaquim Martí i Gadea (apareix a la portada com a "Jogim Martí y Gadea, prèbere") és una obra petita, de 71 pàgines, publicada a València l'agost de 1915 pel mateix autor, i impresa a la impremta valenciana d'Antonio López y Cª. En el breu full introductori ("Al que lea"), l'autor parla de la importància que va prenent la "lengua regional o valenciana" i es considera seguidor dels iniciadors dels "Estudis valenciàns". Amb aquesta expressió no es pot referir a l'Institut d'Estudis Valencians, l'acadèmia de la llengua que es crearia a l'estil de l'IEC l'any 1937, sinó que probablement es diu referir als treballs impulsats pel Centre de Cultura Valenciana, el que després seria la Real Academia de Cultura Valenciana. Aquest Centre de Cultura havia encarregat al pare Lluís Fullana la publicació de la Gramática elemental de la llengua valenciana, que tindria lloc el 1915, el mateix any de sortida del nostre vocabulari. A banda d'aquesta influència contemporània, la inspiració més directa de Martí i Gadea va ser el coneixement d'uns poemes monosil·làbics valencians. Benet Altet i Ruate (1827-1893), poeta de temàtica religiosa, publicà a València el 1854 l'obra Deu y lo mon: ensayo de monosílabos valencianos. L'obra, corregida i augmentada, es tornaria a publicar el 1858. Un tastet:

I dic: ¡Què vinc jo fer a la fi al món?

¿A què neix un, i es mor, i ve, i se'n va?

Els béns! Els gusts!, ¿què són, per a qui són

Si del ser al no ser sols un pas hi ha?

Si el sol del goig surt, al punt es pon!

El front, en tant que viu, sua l'home pel pa...

Mai veu, trist, als seus mals ni llum ni port

I quan més bo se sent, toc, toc! La Mort!

L'obreta (28 pàgines) d'Altet ens presenta una reflexió poètica sobre Deú, l'home i el seu destí, tota confegida amb octaves de mots monosíl·labs que ocupen més de 600 versos. Té una introducció en monosíl·labs ("Vull y dech dir áns de tot, que no me tinc per vát: res mes llunt de ma ment; puix bé sé que ho son pòchs, y molt menys yo") i, a l'última pàgina, recopila una seixantena de mots monosíl·labs valencians que Benet Altet considerava ja en desús a finals del XIX. L'esforç literari dels poemes, gens menyspreable, i el seu darrer full especialment, inspiraren a Martí i Gadea el seu Vocabulari monosilábich, publicat més de cinquanta anys després de l'obra d'Altet.


Inici de la A

Per tal d'omplir l'obra, Martí i Gadea inclou plurals de noms i adjectius com a entrades diferents ('art'/'arts', 'car'/'cars'), formes que ara (¿i abans?) ens resulten molt estranyes ('a' per anus; 'agr' per agre, 'çorr' com a zorro...), així com formes verbals, topònims, noms propis, cognoms i fins i tot abreviatures. A la secció dedicada a la k en podem trobar exemples, com ara 'Kant' (cognom del filòsof de Königsberg), 'Kiev' o 'Kil' (abreviatura de quilo, segons Gadea). Tot plegat acaba essent un repertori monosil·làbic sovint surrealista, ja que hi trobem tant monosíl·labs habituals com mitges paraules un pèl sospitoses. Per tal de passar del solitari full d'en Benet Altet a una publicació completa de 71 pàgines, els recursos imaginatius del prevere (carrollià de mena) es van posar en marxa sense aturador, fins i tot incloent alguns mots (pocs, la veritat) que m'agradaria saber per què considerava monosíl·labs: 'Tuviá', 'uja', 'ukás', 'ulba', 'úter', 'util'... El rècord potser se l'endú la interjecció monosíl·labica 'uiaixque' (¿l'oixque del DIEC2?).



La lletra K

Aquestes sospites vers l'obra de Martí i Gadea no són noves. Rico & Solà (1995: 135), referint-se al seu Diccionario general valenciano-castellano (1891) també li retreuen que allargui o escurci paraules al seu gust o se les inventi directament. Francesc Almela, a "El monosilabismo valenciano" (Revista Valenciana de Filologia, I, 1951, p. 131), es refereix al vocabulari monosil·làbic de Gadea no gaire positivament: "la selección de vocablos no parece excesivamente rigurosa. Hay alguna palabra que no es monosilábica. También figuran muchos nombres propios […]. Como se ve, el autor no era muy riguroso en la admisión de las palabras que habían de integrar su vocabulario". Malgrat aquestes crítiques, no deixa de ser un exercici lexicogràfic curiós. No es tracta, però, del primer lexicògraf valencià a ocupar-se de la matèria: cap al 1770, en Carles Ros va escriure un Ràro diccionàrio valenciàno-castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas, inèdit en el seu moment i publicat no fa molt.



Als nostres dies, la recopilació de monosíl·labs té un digne successor en la Llista de monosíl·labs catalans de la Viquipèdia, que aplega uns 1.200 mots (inclosos noms propis, formes verbals, etc.). Perquè "hi ha qui creu que cal fer un bon ús dels mots curts... i hi ha qui diu que si el que vols dir ho dius en pocs mots, tot és molt més pla i clar, clar i ras, ras i curt".

Internet serà lexicogràfica o no serà

1. Bloc de Lletres: Les Converses filològiques de Pompeu Fabra a la xarxa.

2. Beat: L’obra d’Alcover i de Fabra, a Internet.

3. Taller de creació literària: "Joan Solà, l'home i el lingüista" a St. Cugat.

4. De més verdes en maduren: El nou Diccionari jurídic català.

Els tres primers apunts són d'ahir. El quart és d'avui mateix. La passió per la vida i l'obra dels lexicògrafs s'estén per la xarxa com la indignació per les places públiques.

D'en Coromines, de Chicago cap a Itàlia

El 15 de juny de 1946 Joan Coromines és nomenat professor de filologia romànica, francesa i castellana a la Universitat de Chicago (o Xicago). A partir de 1947 també hi imparteix cursos de català. Són els anys en què comença la redacció del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (hi havia estat treballant des de molt abans i es publicarà, en quatre volums, entre 1954 i 1957). A Chicago hi treballarà fins l'any de la seva jubilació, el 1967, quan intenta tornar definitivament a Catalunya (havia estat voluntari per a l'exèrcit republicà).

És d'aquests anys d'exili estatunidenc que pertany aquesta carta en italià del filòleg, de la qual no sabem el destinatari. Al final trobem que agraeix els records que li han donat per a la seva dona (Bàrbara de Haro), fet que ens demostra que el destinatari d'aquesta carta era algú conegut d'en Coromines, no tractant-se de la resposta a la consulta d'un desconegut. La carta (adquirida a ebay fa uns anys i enviada des d'Itàlia), mostra la lletra petita i minuciosa d'en Coromines, així com el detall amb què responia les consultes lèxiques. Exemple del seu poliglotisme i erudició, hi trobem, en poques línies, referències a l'italià, al grec, al català, al castellà, al llatí, al francès... Fa temps vaig enviar una còpia digital de la mateixa a la Fundació Coromines, però encara no sabem a quin col·lega italià devia respondre.

A continuació, la traducció al català, gentilesa de l'amic traductor Francesco Ferrucci (hi ha un parell de paraules que no som capaços d'entendre):

Traducció

12 de novembre de 1953

Estimat amic,

Em sembla que sgheriglio “almogàver al servei d’un partit florentí” és un malnom de creació purament italiana, el mateix que scarafone; derivat possiblement, en última instància, de gheriglio, gariglio, la veu antiquada i dialectal per a “la nou sense la clofolla; cada ????? que tingui pinyol” (gr. καρύλλιον, REW 1726.3), que té com a area d’extensió tota la part septentrional d’Itàlia, des dels Alps fins a Mòdena, i més al sud també, i a Vicenza té justament la forma sg(a)rigio; es tractarà precisament d’un derivat del verb sgherigliare, sg(a)ria’, sgarie’, que no significa només esclofollar, sinó també esgarrapar, lacerar: molt probablement els almogàvers van esgarrapar molta gent! La semblança amb sgherro ????? ajudar-vos, naturalment.

Un escaran no ha sigut mai català, com tampoc sgherro. El català esgarriar significa perdre, foraviar, dispersar i és una paraula recent (segle XIX, finals del XVII); guerrilla és només castellà i no el trobem abans del segle XVI (amb el sentit de “guerra petita” i “escaramussa”; amb sentit tàctic dubto que guerrilla i guerrillero apareguin abans de la guerra napoleònica. –illo és més aviat un sufix vivaç en castellà (-ĔLLUM), però en català –ill, –illa (ĪCULUM) és un sufix més aviat rar i poc vivaç.

La meva dona li agraeix les seves salutacions, i jo quedo sempre a la seva disposició.

Atentament seu,

Joan Coromines

Si no m’equivoco, en francès també escaran és un italianisme efímer.

______________

La correspondència d'en Coromines és precisament la protagonista de l'obra Epistolari Joan Coromines & Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon, que es presenta demà dimecres 25 de maig a les 18.30 a la Sala Pere i Joan Coromines de l'IEC.

Aquest nou llibre forma part d'un important projecte de recull de la correspondència d'en Joan Coromines, i que ja té diversos volums publicats de cartes amb Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Josep Pla, Joan Fuster, Carles Riba, Hipòlit Nadal, Avel·lí Artís, Joan Sales, Josep Maria de Casacuberta, Pere Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Ramón Menéndez Pidal, Lluís Nicolau d'Olwer, Francesc Cambó, Josep M. Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent, MaxCahner i Joseph Gulsoy. Potser algun dia aquesta carta en italià de destinatari desconegut (per ara) també formarà part d'algun recull epistolar del nostre genial filòleg...

Diccionaris despentinats

New Century (2006)

Cara Barer (1956-) fotografia llibres. Fa un temps, Diari d'un llibre vell n'havia parlat sota l'evocador títol Monstres. Algunes de les obres fotografiades d'aquesta artista americana són diccionaris. De fet, ella mateixa afirma, en un text del seu web, la importància dels diccionaris dins del seu procés creatiu: "As I begin the process, I first consider the contents of each volume. I didn’t spend more than a few seconds on “Windows 95,” but the “New Century Dictionary of the English Language,” is a treasure that, because of its fascinating illustrations, and archaic examples, saved it from taking on a new form". Us en presento un parell de fetes amb diccionaris, però estic segur que moltes de les seves altres fotos també ho són.

Roget's (2006)