Erosió diccionaire

Gràcies a un bloc d'en David Gálvez Casellas, acabo de descobrir el canadenc Guy Laramée, un altre dels artistes que es dediquen al noble art de destrossar diccionaris. A l'obra Deux hermitages (2008) s'ha dedicat a foradar minuciosament un dictionnaire, amb un estri semblant a una barrinadora de sorra. A banda de la tècnica quirúrgica —resultant-ne un "eroded dictionary" (diccionari erosionat) segons la fitxa de l'obra—, també hi aplica grapes de coure. Aquests artistes acostumen a tenir el costum de no identificar el nom de les seves víctimes —hàbit que potser prové d'un estrany mal de consciència envers l'obra destruïda, però que em serveix per exercitar les habilitats per a desenterrar cadàvers lexicogràfics. Les indagacions em porten a pensar que es tracta d'alguna edició del Dictionnaire Général de la Langue Française au Canada et Dictionnaire Oxford Français-Anglais Anglais-Français (première édition intégrale; reliure de luxe) de Louis-Alexandre Bélisle (Montreal: A.C.B.A. Société des Éditions Leland). Sembla que la primera edició d'aquesta obra és dels anys 50 del segle passat.



El segon diccionari erosionat que mostro —les següents dues imatges, amb Buda inclòs— s'anomena Longmen (2010). En desconec el diccionari manipulat —la fitxa diu que és una enciclopèdia—, tot i que tot sembla indicar que es tracta d'alguna edició d'algun Dictionnaire de la langue française de Robert.





D'aquesta tercera obra, el títol, Dictionnaire chinois (2008), ens parla d'un nou diccionari erosionat, però malauradament el meu deficient bagatge lexicogràfic xinès fa que no sigui capaç d'identificar l'obra.



Més fàcil m'ho posa amb aquesta quarta obra, que respon al títol La taille des idées (2009), feta a partir del modern Dictionnaire Mini Larousse de 38.000 mots.





Un altre dels aspectes interessants d'aquests autors és la justificació teòrica que acostuma a acompanyar les seves produccions. En el cas de Laramée, l'erosió de llibres es justifica perquè creu que el coneixement podria ser més una erosió que no una acumulació ("My work, in 3D as well as in painting, originates from the very idea that ultimate knowledge could very well be an erosion instead of an accumulation", afirma l'artista).

Conscient que Laramée té obres més monumentals —fins i tot espectaculars—, us deixo amb altres erosions. Aconsello observar-les detalladament, deixant que els ulls vagaregin pels plecs d'aquests paisatges llibrescos. Potser en alguna d'elles també s'amaga algun altre diccionari erosionat. D'enciclopèdies segur que n'hi ha. La primera obra que ve a continuació, per exemple, s'anomena Grand Larousse (2010).

Orelles

"El millor diccionari d'un escriptor són les seves orelles.

Ramon Solsona

Citació d'una conferència de Ramon Solsona dins del cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, el dilluns, 9 de gener de 2012.

Tot i que per als qui no tinguin l'oïda prou fina, sempre hi ha les fantàstiques orelles de paper o de bit que són els diccionaris.



Ear anatomy. Dictionary art print on dictionary page



Lend me your ears. Oxford dictionary of political quotations
d'Antony Jay


De bouche à oreille. Dictionnaire des étudiants étrangers de Besançon
de Jacques Montredon


Diccionario de la irreal academia de la oreja
d'Alberto Bastida


Arracades lexicogràfiques per a orelles d'escriptor (altres models)

Font de la citació: del Diccitionari

De Bona Ninon! a Bona Ninou!

No és un fet gens inusual. De fet el més normal és que passi. Un va llegint per aquests mons de déu i es topa amb mots nous que ens fan descobrir noves realitats, des de noms d'objectes que desconeixíem a conceptes que ens poden servir per entendre una mica més aquest atzar que és la vida.

A mi em va passar ahir llegint el Piscolabis librorum de Galderich. Ell anava dissertant eruditament i deliciosa sobre el Canigó de Verdaguer quan va deixar anar:

"La dedicatòria a més té un element molt interessant i és la datació en la Vigilia de Ninon, 1885. Popularment en català el dia 1 de gener se’l coneix amb el nom de Ninon i la Vigília del Ninon és el dia anterior, per la qual cosa la dedicatòria fou escrita el 31 de desembre de 1885."

Coi, "Ninon"... ¿D'on deu haver sortit això? I llavors comença aquest apunt. El primer que va passar és que vaig buscar ninon als diccionaris més usuals que es troben a la xarxa (alguns dels primers dels DCL, per entendre'ns). I res. Llavors ho vaig buscar en diccionaris més antics, com el Fabra o el Labèrnia. Diccionaris de paper. I tampoc ho vaig trobar, però vaig topar amb ninou. En concret aquesta és la primera accepció que vaig trobar, al Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (1909):

Aladern remet també a ninoy, que és l'única forma que trobem al Labèrnia (1839), en aquest cas masculina!:

"NINOY. m. Capdany."

El ninoy desapareix amb els anys. El ninou es manté. És un mot que trobem en l'actualitat en el DIEC2 i també en el monumental DCVB, on se'ns diu que (i en aquest cas, un ninou masculí!):

"NINOU m.

1. Primer dia de l'any (Empordà, Garrotxa, La Selva, Ripollès, Gironès, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Vall d'Àneu); cast. año nuevo. Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola, Jaume I, Cròn. 433. Yo partiré aprés ninou tantost en tal guisa que yo seré ab vós per tot lo mes de giner, doc. a. 1330 (Anuari IEC, ii, 322). Lo primer dia de janer qui és appellat Ninou, Pere IV, Cròn. 379. Un cas estrany, | en lo món nou, | jorn de Ninou | se esdevench, Spill 1650."

I se'ns aclareix l'etimologia, lluny de l'opció de la contracció de "nit nova" d'Aladern:

"Etim.: del llatí anni novi, ‘de l'any nou’."

D'aquí vaig passar a buscar el Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor, en una edició recent (2008), de Jordi Bruguera a Proa. I dins del capítol 433 trobem la nota 146, que fa:

"Ninou: forma antiga de 'Any Nou' o 'Cap d'Any', encara usada en moltes comarques catalanes. I la més originària, Aninou, del cap. 472."

O sigui que el rei Jaume no només va registrar ninou, sinó també aninou, fet que sembla donar la raó etimològica al DCVB.

Fabra, en el DGLC, recull tant el final com l'inici de l'any (i en forma femenina):

"ninou f. Primer dia de l'any, Cap d'any."

Finalment, el DIEC2 manté el femení per dir-nos que:

"ninou 1 1 f. [LC] ant. Primer dia de l’any, Cap d’Any. 1 2 f. [AN] Present que es dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou. 2 f. [BOS] [AGA] Nadala 1."

Enmig d'aquestes anades i vingudes entre llibres, jo ja havia començat a escriure un apunt que es deia primer "Bona Ninon!". Del Ninon de l'apunt d'en Galderich, per ara, no n'he trobat cap rastre (tot i que la grafia de Verdaguer sembla inequívoca en la ena final). Hem passat per ninoy i aninou, i, malgrat estar parlant de formes antigues, la forma ninou sembla més o menys actual. Casualment avui és el primer dia de l'any, així que aprofitarem per desitjar Bona Ninou! a tothom, i com sembla que prové d'anni novi, que serveixi també per desitjar un Bon Any Nou.

PS: La Mercè, lectora molt ocasional del bloc, em fa veure allò que tenia davant dels ulls: Verdaguer escriu realment Ninou. La qüestió es resol, simplement, veient que Verdaguer escrivia igual les enes que les us! Tot i que com que les escrivia igual, mai sabrem amb absoluta certesa què va escriure, dic jo... :-)

La gent del fang

Lorenzo Bacale fotografiat per Jordi Socías a El País

L'any 1966, el principal historiador baixllobregatí, el pratenc Jaume Codina i Vilà, publicava una obra cabdal dins de la seva extensa bibliografia sobre el delta llobregatí: Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat 965-1965 (Granollers: Montblanc, 1966). En ella es dissecciona la microhistòria del territori del llogarret pratenc, des dels seus inicis fins al segle XX. La presència del fang al títol no és ni gratuïta ni simbòlica: és la pura realitat d'una terra fangosa procliu a estanyar-se, a ser de difícil conreu i a ser un mitjà de propagació de malalties palúdiques endèmiques.

Al costat de la mescla pastosa d'argila i aigua, al DIEC2, el mot fang presenta una segona accepció menys popular, la que es refereix a l'individu —i a la llengua— d'un poble africà repartit entre Gabon, Camerun i Guinea Equatorial. Precisament d'aquest darrer territori era en Lorenzo Bacale Andeme, autor d'un dels vocabularis trilingües més curiosos de la lexicografia catalana: Vocabulario castellano-fang-català (Huesca, 1999).



El periple vital de Bacale el portà des d'una tribu Obuc —ètnia Fang— del petit poble de San Antonio —demarcació d'Acurenan, Río Muni - Guinea Equatorial— fins a obtenir una plaça de policia local a Donòstia. El fet d'haver estudiat a l'illa de Bioko —abans l'espanyola colònia de Fernando Poo—, devia afavorir que el 1965 optés per una beca d'estudis a Espanya, on passà per Jaén i Daimiel abans d'anar a raure a Donòstia, casat amb una salmantina. Bacale estudià la llengua fang a l'escola i des dels estudis elementals. Posteriorment, i malgrat el seu desplaçament vital i lingüístic, continuà el contacte amb el seu país, i va ser traductor de llengües africanes i europees.

En el pròleg del vocabulari som informats que a Guinea Equatorial hi viuen actualment bastants castellanoparlants i que alguns d'ells són d'origen català. Aquests a vegades viatgen per petits pobles i aldees on es troben amb parlants monolingües de fang. Aquesta va ser una de les raons que empenyé a Lorenzo Bacale a la creació d'un vocabulari com aquest, a banda de tenir també com a destinatària a la comunitat guineana d'Espanya, que l'autor adverteix que està perdent completament el coneixement de la llengua dels seus avis.

Afortunadament aquesta obra no existeix només en format paper, sinó que l'autor, per tal de donar-ne un màxim de difusió, va autoritzar, un mes abans de morir —el dia de sant Joan del 2010— que es pengés íntegrament a Internet, dins d'un web de Guinea Equatorial. A banda de les aproximadament 8.200 entrades del vocabulari (aba en fang), trobem un resum de característiques fonològiques i morfosintàctiques del fang i quadres de numerals i lèxic de dies, mesos i estacions. Un web que és un petit homenatge en la xarxa a un home molt vinculat amb la lluita humanitària per Guinea i a qui li van dedicar una plaça a Guinea i un carrer a Donòstia.

Transcric una part de la dedicatòria del llibre per tal mostrar mínimament la llengua fang —d'influències franceses i castellanes— i el tarannà de Lorenzo Bacale:

"Abadi Mengachiledò ye nem ye abum, metemná ebort besagse bakobe abuiñ menu, tam ensing chà yiane so bia eto file - Ofereixo de tot cor aquest vocabulari a aquells que creuen que el llenguatge ens durà a unir-nos i fer les paus arreu del món."

Col·leccionistes de diccionaris: Pierre de Witte

Un altre gran col·leccionista de diccionaris francesos —i blocaire—, en Pierre Bouillon, va dir d'ell que probablement tenia la col·lecció de diccionaris antics i enciclopèdies més rica del món occidental. Bouillon, qui per cert té blogue i no blog —els catalans no sóm els únics d'adaptar el mot anglès—, es referia al belga Pierre de Witte, que manté el web Dico-collection (une belle collection de dictionnaires anciens, de beuax livres, de belles reliures).

Pierre de Witte s'autodefineix com a dicopathe, aprofitant que l'amor que els francòfons senten pels diccionaris fa que ells tinguin una abreviatura per al mot: dico —abreviatura que recull el Petit Robert. Segons de Witte, un dicopathe és un col·leccionista de diccionaris i enciclopèdies antics. Al Dico-collection —que l'autor, igual que nosaltres el Gazophylacium, defineix com un site-amateur— s'hi troben els exemplars de la seva col·lecció privada ordenats cronològicament per segles, des del XVI fins al XXI, amb informació bibliogràfica i imatges de cada obra (coberta i portada, normalment). Aquesta és la part principal del web, però de Witte aprofita per indicar el seu contacte per si algú li pot proporcionar alguna obra que li manca o vol fer algun intercanvi o compra. Un dels atractius del web és el seu estil personal, ja que a banda d'extensa informació lexicogràfica s'hi troben altres aficions i reflexions personals, com són els dibuixos que feia de jove i diversos comentaris sobre el col·leccionisme i la bibliofília. Un dels seus aspectes menys atractius és el disseny, que recorda els webs de fa anys, a banda d'una barreja de mides de lletres i colors que no resulta tan estètica com la seva biblioteca, on podem gaudir d'una barreja de mides i colors certament més equilibrada.

El que s'ha de saber de l'Editorial Moll

El meu primer contacte llibresc amb l'editorial Moll va tenir lloc quan als quinze anys — primer o segon de batxillerat— em van fer comprar la novena edició d'El que s'ha de saber de la llengua catalana de Joan Coromines. Aquest opuscle el va escriure Coromines l'any 1950 —primer en anglès— per difondre la llengua catalana entre els novaiorquesos, amb motiu de la celebració dels 50ns Jocs Florals de Llengua Catalana a Nova York l'octubre de 1951. Va ser un llibre important per als meus escassos coneixements de llengua catalana. El tinc subratllat a llapis, senyal que em va interessar. Recordo que no em va sobtar que a Nova York se celebressin Jocs Florals catalans; poc en sabia jo llavors de la literatura catalana a l'exili... Però allò que sí em va fer gràcia és que fos un llibre d'una editorial mallorquina. Molt probablement fou el meu primer llibre mallorquí.

Uns quants anys després, als prestatges de la meva biblioteca hi ha d'altres llibres mallorquins. I la majoria comparteixen l'editorial del primer. Dins d'un catàleg de més d'un miler de publicacions, en citaré només un parell de fantàstiques que tenen com a autor —o coautor— el fundador de l'editorial, en Francesc de Borja Moll (1903-1991): el Dicccionari català-valencià-balear —els impressionants deu volums d'Alcover-Moll que són una de les fites de la nostra cultura— i el Diccionari català-castellà castellà-català — el nostre bilingüe més elegant.

El 29 de setembre de 2011 es publicava al Diari de les Balears que "L'editorial Moll fa un preconcurs de creditors". Ràpidament va córrer per la xarxa un crit d'alarma cultural del tot justificat: Salvar l'editorial Moll. Una empresa (editorial, llibreria i distribuïdora) amb 77 anys d'història, que ha apostat de sempre per la difusió de llibres d'un contingut cultural insubornable, ara està patint de forma greu la crisi al món llibreter —han reduït més d'un 30% les vendes.

Estem parlant d'una empresa —com tantes d'altres que malauradament tenen dificultats—, però en aquest cas ens trobem davant d'un dels pals de paller de la defensa de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears. Com deia fa poc en Xavier Rull, l'editorial Moll ens necessita, però no perdem de vista que la comunitat lingüística i cultural catalana també necessita l'editorial Moll.

Una de les mostres de la seva manera de fer és que l'Editorial Moll no ha destruït mai un exemplar de cap obra que ha publicat. Així, dins del seu fons, trobem llibres editats des dels anys 50, primeres edicions que trobem al nostre abast per preus que van majoritàriament de 4 a 7 €. Aquí en podeu fer un tast: Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joaquim Carbó, Jaume Cabré, E.T.A. Hoffman...

Ara que estem en èpoques de fer regals i que a vegades no sabem ben bé què comprar, és una bona ocasió per acudir al catàleg de llibres de la Moll. Acabem amb un missatge clar de l'actual responsable de l'editorial, Francesc de Borja Moll (fill del fundador): "Em trobo molta gent que em mostra una solidaritat emotiva, començant pels autors". "Si el públic vol que l'editorial continuï, ja sap què ha de fer: anar a les llibreries o a la nostra web i comprar els nostres llibres".

15 de desembre, sant ...

Desconec si en Joan Arimany és parent d'en Miquel Arimany, però sé que, a banda del cognom, comparteixen la inclinació lexicogràfica. En Joan és un devot blocaire que fa temps que omple la blocosa de manifestacions religioses populars catalanes, beneïda dèria que l'ha portat a publicar un curiós Diccionari de sants històrics catalans (El Farell edicions):

"Les santes i els sants han ocupat un lloc rellevant dins el cristianisme. Se’ls considera intercessors i protectors de la resta de devots. El Diccionari de sants històrics catalans ens permet conèixer, a part de la seva biografia i de la seva obra, d’altres aspectes: les poblacions on han estat vinculats, com se’ls representa en l’art i la seva devoció popular. Entre aquests, en cal destacar els màrtirs de l’antiguitat, bisbes de les diòcesis medievals, missioners a terres d’Amèrica i Àsia o fundadors de diverses congregacions religioses."

Presentació del diccionari aquest dijous 15 de desembre, sant ..., a les 8 del vespre, a la Biblioteca Municipal de Manlleu.