Els diccionaris de Joana Raspall amb Jaume Riera i Joan Martí

Enguany, any 2013, a banda de ser any Espriu, també és any Joana Raspall. La poetessa santfeliuenca nascuda a Barcelona encara no ha complert el segle, però falten pocs dies per a l'efemèride. Joana Raspall Juanola potser és més coneguda per la dedicació a la poesia infantil i juvenil, però la seva tasca lexicogràfica, sempre realitzada en col·laboració amb altres autors, és molt digna de tenir en compte. Aquests diccionaris tenen el valor afegit de tractar aspectes de la llengua que no acostumem a trobar fàcilment en els diccionaris generals o en els bilingües: sinònims, locucions, frases fetes, homònims i parònims.

Edició de 1975

Edició de 2012

El primer diccionari que va escriure és el Diccionari pràctic de sinònims catalans. Mots i frases, fet juntament amb en Jaume Riera i Sans (Barcelona: Miquel Arimany, 1972; 1979²). L'obra recull unes 12.000 entrades i té un pròleg de l'editor. Pocs anys després aquesta obra s'amplià en el Diccionari usual de sinònims catalans. Mots i frases (Barcelona: Miquel Arimany, 1975; 1982²). Aquesta segona obra incorpora dues novetats principals: arriba a les 13.000 entrades, o sigui que augmenta en un miler de registres el cabal lingüístic de l'anterior, i porta una llista-índex de frases per a la recerca de sinònims. En aquestes dues obres, l'autora apareix com a Joana Raspall de Cauhé, adoptant el cognom del seu marit Antoni Cauhé, amb qui es casà el 1942. Sota el títol de Diccionari pràctic de sinònims, el Grup 62 (educaula) en publicà l'any 2012 una edició revisada. D'aquesta darrera edició n'existeix una versió digital per iTunes, iPhone, iPad...  En Jaume Riera i Sans és un filòleg i erudit medievalista de Sant Feliu de Llobregat (1941-), especialista en els jueus catalans, que treballà d'arxiver de la Corona d'Aragó.

1a edició de 1984 i 3a edició de 1997 de la primera part

El següent diccionari que va escriure Joana Raspall, en col·laboració amb el professor Joan Martí, és potser el més conegut d'ells. Es tracta del Diccionari de locucions i de frases fetes (Barcelona: Edicions 62, 1984; 1985² (reimpressió); 1986³ (corregida i ampliada); 1989⁴; 1991⁵; 1992⁶; 1995⁷; 1996; 1997; 2002). Aquesta obra té unes 7.800 entrades i va ser la primera de la nostra llengua de tractar exclusivament aquest aspecte de la llengua. Té un pròleg d'Antoni Maria Badia i Margarit i va obtenir el premi Marià Aguiló de 1986. Les darreres edicions, com a mínim des de 1997, inclouen un índex de paraules-clau que no existia en les primeres. L'any 1995, Edicions 62 va separar la primera part del llibre, dedicada a les locucions i la va publicar de manera autònoma: Diccionari de locucions (1995; 1996²; 1997³). I el mateix va fer amb la segona part de l'obra: Diccionari de frases fetes (1996; 1997²; 1998³; 1999⁴; 2001⁵; 2003; 2009). El coautor d'aquesta obra és el filòleg Joan Martí i Castell (Tarragona, 1945-), qui fou primer rector de la Universitat Rovira i Virgili i president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

1a edició de 1988

El darrer dels diccionaris de Joana Raspall, també en col·laboració amb el professor Joan Martí, és, a causa del seu caràcter més específic, el que ha tingut un recorregut editorial més curt. Parlem del Diccionari d'homònims i parònims (Barcelona: Barcanova, 1988), amb un pròleg des de Basilea de Germà Colon. Recull unes 15.000 entrades. Quan va aparèixer era el primer diccionari dedicat a aquest tema en català i quasi en qualsevol altra llengua (Colon només troba dos altres exemples en francès i alemany). Recordem que els homònims són els mots que s'escriuen i sonen igual però tenen diferent significat (frau: congost / engany) i que els parònims són els que també tenen significats diferents i s'escriuen de manera semblant (simple i ximple). Entremig hi ha els que s'escriuen de manera diferent però sonen igual (badar i vedar), els homòfons.

L’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat conserva les fitxes originals del Diccionari de locucions i frases fetes i les dels altres diccionaris de Joana Raspall, uns documents d’arxiu que pertanyen al Fons Joana Raspall i Juanola.  

Demà, 30 d'abril, es farà una taula rodona a Sant Feliu de Llobregat sota el títol de "Les frases fetes, les frases que ens fan. Apunts al peu del Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall", a càrrec de Víctor Pàmies, Àngels Massip, Joan Puigmalet i M. Luz Retuerta.

PD 3/5/13: "Frases fetes del Baix Llobregat" per Joan Puigmalet.

Alfabets camioners

Éric Tabuchi (París, 1959) és un artista amb orígens familiars entre Dinamarca i Japó que basa la seva obra en sèries de fotografies amb un aspecte formal, geomètric, molt acurat i amb motius sovint repetitius i allunyats de la presència humana, com ara les benzineres abandonades. El seu objectiu retrata els voltants de París, tot i que la seva estètica s'acosti als paisatges americans. Una de les seves sèries més conegudes és Alphabet Truck, que ja té dues edicions, en pòster i en llibre de postals. El primer volum de fotos de camions alfabètics, amb la coberta vermella, és del 2008 i el publicà Florence Loewy, amb un tiratge de 500 exemplars. El segon volum d'aquest alfabet camioner, amb la coberta verda, el publicà també Florence Loewy l'any següent, el 2009,amb un tiratge de 600. 

Preguntat per la inspiració d'Alphabet Truck, Tabuchi parla d'una primera fotografia d'una ena camionera que va fer per atzar anant per l'autopista. Un altre element a tenir en compte és el seu coneixement de les 32 imatges del treball The back of all trucks passed while driving from Los Angeles to Santa Barbara de John Baldessari. Això, unit al seu interès per la tipografia i les arts gràfiques, va ocasionar que rodés quilòmetres i més quilòmetres per immortalitzar aquest alfabet dispers i en moviment.

Baldessari va fotografiar aquests camions inspiradors el diumenge 20 de gener de 1963

Diccionari de ceràmica

Susan Mussi és ceramista i especialista en ceràmica, concretament en majòliques. Autora del llibre electrònic Majolica. The method of decorating ceramic, també ha creat un altre recurs digital que tracta de la mateixa disciplina: el Diccionari de ceràmica.

El diccionari digital

Coberta del llibre digital

Aquest diccionari és trilingüe: tots els seus continguts es troben en anglès (la llengua original), català (ajudada per la també ceramista Núria Pié) i espanyol. Tot i ser anglesa de naixement, Mussi (Henfield, 1940) té vinculacions familiars amb Barcelona, i d'aquí el caràcter multilingüe de l'obra. Quant a la feina, l'autora explica que el seu mestre en la decoració de majòliques va ser Benito Arroyo, qui fa 30 anys es va retirar. Llavors ella va obrir el seu negoci de ceràmiques: Bensu ceràmica, especilitzant-se en el mètode Majòlica de rajoles pintades a mà.

L'obra, atractiva visualment, és enciclopèdica i molt il·lustrada, tant amb dibuixos com amb fotografies (fins i tot diu que està realitzant vídeos). Inclou aproximadament un miler de termes ceramístics definits, amd diferents estils i tècniques de treball. Mussi diu que és un diccionari obert a tots els entesos que vulguin compartir coneixements sobre la matèria, i per aquesta finalitat posa formularis de contacte.    

Com a precedents lexicogràfics, i sense ànims d'exhaustivitat, trobem l'article "Vocabulari ceràmic" d'Albert Pérez a la revista de Paterna Alborgí (1998, núm. 1, p. 19-47), amb 248 termes. El mateix autor va ampliar la seva recerca a Vocabulari valencià de ceràmica (Paterna: Ajuntament de Paterna, 1995), amb uns 375 termes en català i castellà; La ceràmica de Manises: els seus vocables i locucions de Ferrís i Gimeno (València: Diputació Provincial de València, 1987), amb uns 850 termes; el Glossari escultòric: termes relacionats amb el treball de la ceràmica, el ferro i la pedra d'Armand Pedrós (Mallorca: Documenta Balear, 2008), amb un centenar de termes centrats en l'escultura; i el Lèxic dels oficis d'art de Matilde Giner (Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1988), amb els termes en català i castellà. Aquesta obra també inclou termes ceramístics, però el seu camp de treball és molt més ampli. Aquest lèxic es reimprimí amb el nom de Vocabulari dels oficis d'art. També podem trobar alguns termes relacionats amb la ceràmica al Lèxic d'art de Rosina Lajo (Madrid: Akal, 1993) o al Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció de Miquel Fullana (Mallorca: Moll, 1974). En línia tenim el més senzill (uns 200 termes) glossari ocupacional del Terrissaire ceramista .(Barcelona: Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya, 2003), en català i castellà. Moltes d'aquestes obres estan il·lustrades. Incloure dibuixos als diccionaris no és el més habitual, però l'àmbit lexicogràfic de l'art hi té inclinació.

Medalló ceràmic dedicat al lexicògraf Samuel Johnson

13

Tretze prové del numeral indeclinable llatí tredecim (de tres i decem: tres i deu). Entre d'altres faramalles al voltant del 13 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 12, en fa dos amb l'11, en fa tres amb el 10, en fa quatre amb el 9, en fa cinc amb el 8 i fa ja sis anys amb el 7), esmentarem aquestes 13:

Triskaidekaphobia (tris de tres, kai de i, deka de deu i phobos de por): la tan famosa superstició que es refereix a la por al 13. Si reblem el clau i, dins de la cultura anglosaxona, ens atemorim del divendres 13, parlem de paraskevidekatriaphobia o friggatriskaidekaphobia. Per les nostres contrades sembla que és pitjor el dimarts i 13.

Un dels exemples més evidents d'aquesta por és la 13a carta del Tarot de Marsella, que simbolitza la mort com a un esquelet amb una dalla sobre un camp ple de restes humanes on hi ha un parell de caps. En altres tarots se la presenta com a cavaller amb armadura negra.

Un dels que es diu que patia la por al 13 és el músic austríac Arnold Schönberg, Se'l considera el creador del dodecafonisme, l'ús per igual dels 12 sons de l'escala cromàtica. Evidentment, va néixer i morir un dia 13.

A Itàlia sembla ser que el 13 era un número afortunat, en contraposició al 17 que era el de la mala sort. Diem 'era' perquè ara mateix també hi ha molta gent que ja no el considera. Coses de la globalització.

La bandera americana, la stars and stripes, té 13 franges (stripes) vermelles i blanques en record de les 13 colònies britàniques que el 1776 van proclamar la seva independència. Antigament també tenia 13 estrelles.

Molts grups de música han tret (o estan a punt de treure) àlbums amb el 13, potser com a provocació davant les seves connotacions culturals. És el cas de Black Sabbath, Blur, The Doors, Die Ärzte... En cap d'aquests casos és el seu tretzè àlbum.

L'11 d'abril de 1970, a les 13.13h!, s'enlairà l'Apollo XIII. Havia d'arribar a la Lluna però després de dos dies de vol va patir una explosió en un tanc d'oxigen que va fer fracassar la missió. La famosa frase "Houston, we have a problem" s'ha atribuït sovint a aquest tràgic moment, tot i que la frase real va ser "Houston, we've had a problem".

13 és, per als anglesos, la dotzena del panader (baker's dozen). Aquest clàssic de les lleis angleses, des del segle XIII, ocasionava que els panaders anglesos coguessin 13 pans en lloc de 12 per si algun d'ells es cremava o s'havia de llençar per alguna imperfecció. D'aquesta manera asseguraven que sempre es garantia la dotzena.

Tretze són també les postres (treize desserts o calenos) que se serveixen tradicionalment pel sopar de Nadal a la Provença. La quantitat no varia, però el tipus de postre no és fix. El que és fix és l'empatx.

"Tretze són tretze" o "estar en els seus tretzes" són expressions adverbials per referir-se a la tossuderia, la insistència. Afegeix l'Alcover-Moll a l'entrada tretze que "«Tretze són tretze»: el punt de les dones: es diu perquè se sol atribuir a les dones el defecte de la caparrudesa". Al mateix diccionari trobem que a Olot diuen que "no farà pas any de tretze mesos" per indicar que quelcom no durarà gaire.

Ara que ens trobem en ple conclave, és bo de recordar l'antipapa Benet XIII d'Avinyó, nascut Pedro Martínez de Luna i que, mantenint-se en els seus tretzes, va ser elegit el 1394 i morí al castell de Penyíscola el 1423. Se'l conegué com el Papa Luna. Aquest personatge és una de les possibles explicacions de l'expressió "estar en els seus tretzes".

Ara que és bastant més famós per la novel·la Victus, no oblidem que Albert Sánchez Piñol ha escrit altres llibres tant o més entretinguts. Un d'ells, del 2008, recull tretze contes plens d'humor i s'anomena Tretze Tristos Tràngols, un títol a l'estil dels Tres tristes tigres de Cabrera Infante o els Tristos tròpics de Levi-Strauss.

I finalment la nota lexicogràfica. De les 32 edicions del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra que es publicaren entre 1931-32 i 1994, enguany, any 13, n'hem adquirit la tretzena. La tretzena en dos sentits: perquè és la tretzena edició de febrer de 1981 i perquè és la tretzena que tenim. Triple coincidència al voltant del 13.

Nota: casualment aquest apunt és del dia 13 del 3 del 13, a les 13.13h.

Els falsos noms dels autònims

Fer diccionaris és una tasca llarga en el temps i laboriosa en la confecció. Aquesta obvietat es concreta constantment quan veiem les produccions lexicogràfiques que van apareixent en el mercat editorial. Una de les darreres, apareguda aquest 2013, és el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l'emigració. Publicada per Pagès, aquesta obra és d'Albert Manent i Josep Poca, dos autors amb una llarga trajectòria de coneixement cultural del país. El diccionari recull la gens menypreable xifra d'uns 7.500 pseudònims a partir d'uns 4.500 creadors, i és una valuosa actualització de l'obra Els pseudònims usats a Catalunya de Josep Rodergas (Barcelona: Millà, 1951), que en recollia, fa més seixanta anys, uns 3.800. Una altra obra que tenim, anterior en el temps, és Cinc-cents pseudònims catalans de Joan Givanel (Barcelona: Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 1934). 

Els pseudònims són l'altra banda del mirall dels autònims, que són els noms reals dels autors que utilitzen normalment pseudònims. Però també tenim pseudònims d'autors que normalment no n'utilitzen. Uns i altres pertanyen bàsicament a gent del món de les lletres i de les arts, on les obres creades se signen, a diferència dels cuiners amb els seus plats. Així, al Manent-Poca —nom suggerit amb encert per Diari d'un llibre vell—, trobem falsos noms que provenen d'escriptors, pintors, actors, músics, cineastes... Fullejant el pràctic índex final de noms, un se sorprèn de casos particulars d'autors que eren creadors obsessius de pseudònims. Un cas palmari és Josep Carner, de qui se n'han registrat 52. 

La lexicografia no s'escapa de l'inventari. Així trobem registrats els pseudònims de Pompeu Fabra, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll, Jaume Àngel Saura... Aquest darrer, autor del diccionari noucentista més reeditat, va utilitzar els curiosos falsos noms d'Eblid-ben Aram o Berenguer de Montgat, entre d'altres.

Tot i que Manent i Poca inclouen des d'autors de fa anys i panys fins a creadors actuals —Jordi Évole com a El Follonero, posem per cas—, es tracta d'una obra colossal però que necessita anar-se ampliant i perfeccionant. Això avui en dia no és tan difícil, i els autors posen a la disposició dels lectors l'adreça pseudonimscatalans@tinet.cat destinada a aquesta funció (jo ara mateix els escriuré per informar-los que l'il·lustre pratenc Jaume Codina i Vilà va utilitzar de jove el pseudònim Nocadi, anagrama del cognom). I si voleu fer-ne un tast, aquí en teniu alguns fulls, gentilesa dels editors lleidatans.

Fora, metàfora!

D'aquest "bloc de treball" valencià

 Avui he entrat a Google Translate, he teclejat "I've opened a blog in internet" i ho he passat al català. Després "He abierto un bloc en internet" i el mateix. En els dos casos m'ha donat com a resposta "He obert un bloc a internet". Però avui, aquest matí, l'IEC ha acceptat el mot blog amb ge de garrofa, dins de les esmenes del DIEC2 amb data de 27 de febrer de 2013. Els de Google potser encara no ho saben, però sembla ser que els catalans avui hem perdut una metàfora.

Qui sí ho sap és el Termcat. El Consell Supervisor, en l'acta núm. 405 de 10 de març de 2005, acceptava els mots bloc i blocaire, amb una motivació semàntica que sempre m'ha seduït. Diu l'extracte de l'acta d'aquell llunyà 2005:

"la nova solució adoptada (bloc), és una adaptació gràfica de la denominació anglesa (a partir de la realització fonètica del terme en català) i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme: el concepte es refereix, de fet, a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions regularment."

En aquella acta també deien que la majoria dels experts en informàtica preferien blog, tot i que "els usuaris més vinculats al món dels blocs han mostrat la seva preferència per l’adaptació bloc i han confirmat que aquesta denominació té bona acollida entre els blocaires". Desconec les opinions dels experts en informàtica, però crec que la segona afirmació era un pèl excessiva. La catosfera estava i està fantàsticament i cordialment dividida entre blocaires i blogaires.

Màrius Serra, a qui felicitem públicament per la seva entrada tan recent com merescuda a la Secció Filològica de l'IEC, escrivia el 26 de març de 2008 que el Termcat és el centre de referència en el treball terminològic català i que la seva neoloteca era com una sala d'espera per a paraules susceptibles de ser adoptades en el diccionari normatiu. Doncs sembla ser que el neologisme bloc no ha superat la sala d'espera i abans d'entrar al diccionari normatiu ha exhalat la seva metàfora. 

Personalment, sempre he dit que trobo arguments potents en les dues opcions i que jo optava per la metàfora. Serà interessant seguir des d'avui mateix les conseqüències del seu assassinat —el mot assassinat aquí també és metafòric; m'encanten les metàfores! La divisió entre blocs i blogs fins ara vivia en una pax romana assumida per tots. A partir d'ara, caldrà observar què fa la plataforma de blocs de la Generalitat, la tan veterana plataforma de blocs de Vilaweb, els blocs de Blogger, la Viquipèdia, Google Blocs, els Blocs de Youtube, la gent dels Premis Blocs Catalunya i tants i tants blocaires com en Saül Gordillo i el seu expressiu Bloc sense fulls. I també caldrà veure què passa amb la segona accepció de bloc del Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana. De fet, perquè la pax romana continuï, pot ser que algun dia fins i tot l'IEC decideixi acceptar també la forma bloc amb ce de català i retornar la vida —la metàfora— al neologisme de la sala d'espera del Termcat. 

"Així doncs, som els únics éssers vivents que ens movem entre la literalitat i la metàfora: som animals rectes i figurats, alhora. És per això que no té gaire sentit que ens planyem perquè no tenim les paraules precises, una d'especial per a cada cosa; o que maldem per trobar designacions de sentit únic. Som com som; i ens hem fet com ens hem fet: a cavall entre la realitat i la il·lusió. I caminem pels espais de la il·lusió, ben agafats de les mans protectores de l'analogia" Jesús Tuson, Això és (i no és) allò (Badalona: Ara Llibres, 2009, pàg. 24)

Irònicament, la metàfora perduda il·lustra la notícia del Termcat

Alphaville i la RAE

Alphaville és una pel·lícula de ciència-ficció de Jean-Luc Godard de l'any 1965. En ella es planteja un futur distòpic en què la gent que actua fora de "paràmetres lògics" és executada. En aquestes faules futuristes (1984, Un món feliç, Fahrenheit 451...) sempre apareixen diferents elements que són els responsables del control del pensament dels ciutadans. A Alphaville els diccionaris formen part d'aquests elements.

Hi ha un moment de la història en què Natasha von Braun, que és la guia del protagonista Lemy Caution per Alphaville, està llegint un llibre de poesia de Paul Éluard, Capitale de la douleur (1926), i confessa que hi ha paraules que no entén, com ara "consciència". Per resoldre la llacuna semàntica, busca la "Bíblia".

A les cambres dels hotels, com la que ocupa Lemmy Caution, sempre hi ha un llibre que s'anomena "Bíblia", però que no és la Bíblia, sinó un diccionari. La seva peculiaritat és que el govern exerceix un control sobre les entrades del diccionari, modificant-les o fent-les desaparèixer. En el cas d'Alphaville, el llenguatge manipulat és bàsicament el que té a veure amb l'expressió d'emocions. Entre els minuts 67 i 69 es pot veure com el servei d'habitacions entra l'esmorzar a la cambra i aprofita per canviar el diccionari que la Natasha intentava consultar. I el mot "consciència" ja no el troba. Un recurs del cineasta francès per parlar del control del llenguatge que és semblant a la invenció orwelliana del newspeak.

Lemy Caution amb el diccionari a la mà

Sembla mentida, però aquests dies estem vivint canvis que ens recorden com d'importants poden arribar a ser els diccionaris. I com hi ha qui de manera subtil o barroera els pretén utilitzar per controlar la gent.