La dansa com a diccionari

 
Fa un temps parlàvem de diccionaris no verbals, i ens referíem a alguns catàlegs de llenguatge corporal, obres d'Andrea de Jorio, Bruno Munari, Joan Amades, David B. Givens... Puma Dance Dictionary és un projecte, per definir paraules amb moviments del cos, executat per ballarins bastant talentosos. En aquest diccionari, els moviments de dansa esdevenen la representació física de les paraules. El seu origen està en una aplicació social per enviar missatges codificats en moviments. L'afany comercial és evident, però la creativitat de la idea també és notable. Crec que porten ballades unes 280 paraules, que combinades permeten un cert joc lingüístic no verbal a les xarxes socials.

Introducing: The Puma Dance Dictionary from Grey London on Vimeo.

Desconeixem si la història quedarà on és ara o continuarà, però, no contents amb paraules aïllades, aquests experts mims lexicogràfics ja s'han atrevit amb un clàssic: el monòleg de Hamlet mot a mot, moviment a moviment.

Puma Dance Dictionary presents 'A Classic' from Grey London on Vimeo.

Camilo José Cela de la Real Academia Española

 Si els continguts dels diccionaris són tresors, de tant en tant també descobrim pròlegs que susciten un interès comparable al de les entrades que els segueixen. És el cas del doble pròleg que presenta el Diccionari manual Vox castellà-català català-castellà (Barcelona: Biblograf, 1974; reeditat durant més de vint anys). Fent honor al concepte de diccionari bilingüe, hi trobem dos pròlegs en dues llengües: un en castellà de Camilo José Cela i un en català d'Antoni Maria Badia i Margarit. El prólogo del Nobel Cela porta per títol "Breves palabras para servir de pórtico a una noble empresa" i, només en quatre pàgines, està farcit de reflexions sobre temes diversos de la nostra realitat lingüística. Aquestes en són algunes.

- El patiment del bilingüisme: "El fenómeno del bilingüismo suele caracterizarse más por el aproximado conocimiento de dos lenguas que por el puntual uso de una sola de ellas; el bilingüismo es fruto que nace como la yerba borde, sin que nadie se cuide de su buen concierto, y con él sufren —que no gozan— las dos lenguas, quienes, en su estéril dolor, engendran monstruos". A continuació Cela posa molts exemples d'aquests monstres trets de la toponímia fronterera entre Aragó i Catalunya. El primer ja mostra per on va: el falsament castellanitzat Aguinalíu, amb origen a Aguilaniu, clar i català. A la Franja, precisament, en el Viaje al Pirineo de Lérida, Cela dóna testimoni que s'hi parla una llengua que s'anomena "català".

- El català i el castellà a l'escola: "Siempre he creído que para que los catalanes, pongamos por caso conveniente al trance, hablasen mejor el castellano sería prudente que en las escuelas, además del castellano, se les enseñase también el catalán". Malgrat els intents barroers d'alguns de canviar-ho, ara tenim català a l'escola i el castellà té una salut de ferro als carrers. Tot i que Cela no es refereix a parlar més castellà, sinó a parlar-lo millor. 

- La ràbia del monolingüe: "al hombre castellano, lo han venido educando históricamente en la falsa idea de que el catalán, el gallego y el vasco, el hombre catalán, gallego y vasco, habla en su lengua "para darle rabia a él". Cela insisteix que no és culpa de l'home castellà, sinó de l'educació enverinadora que ha rebut de la realitat de les altres llengües veïnes. 

- Separadors i separatistes: "desde que España es España [...], siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas". Reflexió que ens porta a pensar que ara hi ha més separatistes perquè també hi ha més separadors que mai.

- El nacionalisme lingüístic del castellà: "La resistencia a no considerar al gallego y al catalán como lenguas se prolongó en el registro oficial de voces del castellano  —el Diccionario de la Real Academia Española— hasta fechas bien pròximas: hasta el año 1970. En su edición anterior (la XVIII, 1956) se llamaba "lenguaje" al catalán y "dialecto" (!) al gallego". Cela explica que fou gràcies a la seva intervenció que es canvià aquesta situació. La disputa en la definició de les llengües no acaba aquí; sant tornem-hi recentment amb el valencià.  

- El divorci entre cultures i literatures: "Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán (lo mismo habría de decir del gallego y del euskera en circunstancia paralela)". A alguns sembla que sempre els ha interessat aquest divorci, lluny de la natural fraternitat lingüística que s'hauria de respirar en un estat plurilingüe real. Educar en la ràbia cap al qui no parla en castellà, com abans deia Cela, acaba provocant aquestes situacions.  

Cela, de múltiples facetes, era procliu a polèmiques que feien créixer el seu personatge, com si la seva vida fos una novel·la que anés escrivint amb cruels estirabots i estranyes genialitats. Aquest pròleg ens parla d'una visió crítica de la realitat lingüística espanyola que amb el temps, lluny d'arreglar-se, encara s'ha agreujat. De aquellos barros, estos lodos.

Escultura de Cela a Padrón, vila natal

La mania pels diccionaris era fora mida:

"Quan vam fer el viatge que ens va dur a la convenció d'editors europeus que l'homenatjava, a la qual va dur-me com a secretari personal, i val a dir que mai havia fet tant de secretari i mai n'he tornat a fer tant, el mestre va vestir tots i cadascun dels dies la mateixa roba i, com que jo carretejava la seva maleta, que pesava com un mort, vaig acabar demanant-li què hi portàvem.  

Diccionaris!

El de sinònims, el de mots dialectals, el de rimes, l'invers, el de locucions i frases fetes, tres o quatre de terminologia científica, tant arcaica com neològica, dos glossaris d'autors medievals, el diccionari de símbols, el de mites, el de filosofia, el biogràfic d'artistes, el de literatura, el de figures retòriques, el Duden, el de noms propis i malnoms, el de renecs, el d'onomatopeies, el d'aforismes...".

Josep Pedrals, Escola italiana (Barcelona: Edicions 62, 2003), p. 66. 

El poeta Pedrals té també un grup de música, Els nens eutròfics, amb lletres tan curioses com la del tema "Subterrània".

Pompeu Fabra, el científic de la llengua. 100 anys de les normes ortogràfiques

Sota aquest llarg títol es presenta aquests dies, a la Biblioteca P. Gual i Pujadas de Canet de Mar, una exposició que s'emmarca dins de la commemoració del centenari de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. L'organitza la Plataforma per la Llengua Canet de Mar i compta amb la col·laboració de la CAL (Coordinadora d´Associacions per la Llengua catalana).

Va començar el 13 de gener i hi serà fins l'1 de febrer, així que encara queden uns dies per anar-hi a veure els plafons expositius. Aquí més detalls.

El residencial carrer Pompeu Fabra de Canet de Mar, on no té lloc l'exposició

Un jonqui del diccionari

"Els diccionaris, però, tenen una importància cabdal. N'hi ha un munt; alguns d'ells fins i tot vénen amb una lupa. Són raonablement barats, però fins i tot els més cars entre ells (els que compten amb una lupa) costen molt menys que una sola visita a un psiquiatre. Si n'has de visitar un, però, vés-hi amb els símptomes d'un jonqui del diccionari."

El poeta i assagista Joseph Brodsky va pronunciar aquestes paraules el 18 de desembre de 1988, durant un acte d'inici de curs a la Universitat de Michigan. Es va publicar pòstumament, el 1997, en el seu recull On grief and reason: essays, dins del capítol "Speech at the Stadium".

El diccionari és un mitjà per adquirir més vocabulari i per ser més precís en la comunicació. I això serveix especialment per a qüestions molt personals, que si no som capaços d'expressar, poden acabar en allò que Brodsky anomena una explosió o implosió psicològica. Per això ell recomana adquirir un diccionari i llegir-lo regularment, al costat de la lectura de poesia. Com podeu imaginar, comparteixo plenament aquest consell. 

El detall que em sobta d'aquestes paraules tan assenyades és la referència als diccionaris que es venen acompanyats de lupes. És del tot cert que algunes edicions, sobretot antigues, aprofitaven excessivament el paper i un bon vidre d'augment devia facilitar la lectura, però Brodsky està parlant el 1988, no el segle divuit. En els anys que porto col·leccionant diccionaris, mai he trobat un diccionari català que anés acompanyat de lupa, o un anunci d'un producte així. Fa un temps sí que vaig referir-me a un diccionari amb una lupa a l'estoig, però es tractava del diccionari d'anglès més petit de tots.

El més petit de tots. Fotografia del Daily Record

Gràcies a Brodsky descobreixo que la lupa no era un objecte tan estrany per a la lexicografia anglesa. El cas que trobo més documentat a Internet és el d'una edició compacte de l'Oxford English Dictionary que va acompanyada d'estoig amb lupa. Es comercialitzava els anys 70 i 80 del segle passat, així que pot ser perfectament l'obra que Brodsky tenia en ment.

Exemplars amb lupa a la venda a ebay

Aquesta edició de l'OED conté en cada pàgina quatre de les pàgines de l'edició normal, així que la lupa sembla bastant necessària.

Imatges del bloc de Holly Homemaker

El discurs de Brodsky parla d'altres temes tant o més importants, i paga la pena llegir-lo amb deteniment, gairebé amb lupa. La blocaire mediàtica Maria Popova n'ha compartit alguns fragments importants al seu bloc Brain Pickings. Incloc aquí el fragment original sencer del qual prové la rudimentària traducció que he perpetrat. La citació inicial és al final:

"Now and in the time to be, I think it will pay for you to zero in on being precise with your language. Try to build and treat your vocabulary the way you are to treat your checking account. Pay every attention to it and try to increase your earnings. The purpose here is not to boost your bedroom eloquence or your professional success — although those, too, can be consequences — nor is it to turn you into parlor sophisticates. The purpose is to enable you to articulate yourselves as fully and precisely as possible; in a word, the purpose is your balance. For the accumulation of things not spelled out, not properly articulated, may result in neurosis. On a daily basis, a lot is happening to one’s psyche; the mode of one’s expression, however, often remains the same. Articulation lags behind experience. That doesn’t go well with the psyche. Sentiments, nuances, thoughts, perceptions that remain nameless, unable to be voiced and dissatisfied with approximations, get pent up within an individual and may lead to a psychological explosion or implosion. To avoid that, one needn’t turn into a bookworm. One should simply acquire a dictionary and read it on the same daily basis — and, on and off, with books of poetry. Dictionaries, however, are of primary importance. There are a lot of them around; some of them even come with a magnifying glass. They are reasonably cheap, but even the most expensive among them (those equipped with a magnifying glass) cost far less than a single visit to a psychiatrist. If you are going to visit one nevertheless, go with the symptoms of a dictionary junkie."

Luxe lexicogràfic

Un luxe per a una llengua és disposar d'autors com en Joan Coromines, un dels més grans romanístics del segle XX. Entre les seves obres destaquen els monumentals Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l'Onomasticon Cataloniae. El primer, conegut com a DECat o simplement el "Coromines", és un diccionari en deu volums publicat per Curial entre 1980 i 1991, després de 60 anys de recerca i gràcies a l'impuls final de Max Cahner. És la principal referència lexicogràfica de l'etimologia catalana, i una de les més importants de tota la lingüística romànica.

Aquest 2013 que acabem de deixar enrere la Fundació Coromines i Ara Llibres han tret al mercat un luxe lexicogràfic: una versió abreujada en tres volums del Coromines, sota el nom de Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana. La revisió ha anat a cura del lingüista Josep Ferrer, membre de la Fundació Coromines i deixeble de l'autor. Aquesta nova obra conté més de deu mil de les entrades principals dels deu volums originals —de fet en l'obra inicial hi ha nou volums d'entrades i un darrer d'índexs i suplement. A més, té el valor d'incorporar les darreres correccions que va fer-hi el mateix Joan Coromines.

Els catalanoparlants tenim la immensa sort de disposar en línia d'alguns dels principals diccionaris de la nostra llengua. Malauradament no és el cas del DECat, així que, si tenim dèria per saber l'origen dels nostres mots i no anem fluixos d'armilla, aquest nou Coromines tripartit és un luxe lexicogràfic a tenir en compte. 

    

Fabra a Prada

Fa 65 anys, el mestre Fabra ens deixava. Moria exiliat a Prada de Conflent, on és enterrat.

Esquela reusenca per la mort de Pompeu Fabra

Fa 44 anys —ininterrompudament des del 1969— que a la capital del Conflent durant l'agost té lloc la Universitat Catalana d'Estiu. Des del 2004 la UCE, per mostrar el lligam existent amb el gramàtic de Gràcia, encarrega a un especialista una conferència fabriana. Així que enguany ja en portaven 10 i era un bon moment per plantejar-se'n la publicació. El resultat és Pompeu Fabra. 10 aspectes de l'home i de l'obra, editat per la Diputació de Barcelona, la Fundació Universitat Catalana d'Estiu i Edicions Galerada, dins de la col·lecció "Llibres de Padra".

El volum, a banda de les presentacions de Salvador Esteve, Joandomènec Ros i Martí Sales, recull aquestes conferències:

• Jordi Casassas, “La significació cívica i patriòtica de Pompeu Fabra” 
• Joan Martí i Castell, “Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans” 
• Carles Santacana, “Pompeu Fabra i l’esport” 
• Oriol Casassas, “El llenguatge de les ciències i Pompeu Fabra” 
• Joan Julià-Munné, “Pompeu Fabra i l’entorn lingüístic europeu”
• Vicent Pitarch, “La influència de Pompeu Fabra en el valencianisme”
• Gabriel Bibiloni, “Pompeu Fabra i la genuïnitat de la llengua”
• Josep Murgades, “L’activisme conferenciant de Pompeu Fabra”
• Joan Ferrer i Francesc Feliu, “Pompeu Fabra i Joan Coromines” 
• Isidor Marí, “Pompeu Fabra: cultura i nació” 
  

Un recull divers sobre diferents facetes de la vida i l'obra del nostre il·lustre filòleg. Des de Prada, Fabra continua essent actualitat. Bon Nadal a tothom.