Bon (i atlètic) 2010!

Aquest nou any que aviat començarà serà el del 20è Campionat europeu d'atletisme a Barcelona (del 27 de juliol a l'1 d'agost), un esdeveniment indefugible per a tots els que ens agrada córrer, un dels esports més fàcils de practicar (només cal buscar una zona a l'aire lliure que ens sigui propera), que menys dispendi econòmic suposa (amb un bon calçat i uns mitjons adequats n'hi ha prou) i que més gratificacions personals comporta (es nota la progressió amb rapidesa).

La lexicografia, atenta com és habitual a l'esdevenidor quotidià, no podia restar al marge d'aquest campionat. Així, a petició dels organitzadors, el TERMCAT ha publicat un Diccionari d'atletisme en línia on es recullen uns 450 termes definits en català, amb els seus equivalents en castellà, francès i anglès. Les cerques es poden realitzar a partir de les quatre llengües. A banda de ser un recull interessant per als professionals i els aficionats també ho serà per als periodistes que informaran d'aquest esdeveniment internacional, així com per als equips de voluntaris i traductors.

El precedent que ja existia d'aquesta obra és el Diccionari d'atletisme del mateix TERMCAT, elaborat amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. S'ha partit d'ell i s'ha revisat, tenint en compte la feina feta per al Diccionari general de l'esport, amb uns 11.000 termes, que properament publicarà el TERMCAT.

Potser el teu és vell i te'n cal un de nou

M'hi sento absolutament identificat perquè m'agrada tenir diccionaris, m'agrada tenir-ne dos (i uns quants més) per si de cas i sí, els tinc vells i sempre penso que me'n cal un de nou (novament un altre de vell, em refereixo). Allò que és fotut és que crec que això és un acudit.

Font de l'acudit: Toothpastefordinner

El darrer dia de Pompeu Fabra

Curiosa coincidència: el dia de Nadal, un dels més festius de l'any, va ser també el dia de la mort del mestre Fabra. Com que estic segur que tots ja haurem rebut moltes felicitacions plenes d'alegria i xerinola (i més que n'esperen) i a mi aquestes dates no em fan especialment feliç, aprofito per equilibrar la balança amb un petit recordatori d'aquell dia, confegit a partir de retalls de diverses fonts biogràfiques.

25 de desembre de 1948. El vell mestre Fabra tenia 80 anys. Es trobava, amb la família, refugiat a Prada de Conflent. Aquell mateix any, el 20 de gener, se li havia mort la segona filla, Teresa, a Perpinyà. Aquesta mort, d'una noia sempre malaltissa, li suposà un cop de mall que l'anà enfonsant lentament, el preàmbul de la seva pròpia mort. Era Nadal i, com li era costum, havia anat a Perpinyà amb la dona, Dolors Mestre, i la filla gran, Carola, per dinar a casa de la filla petita, de nom també Dolors. Aquesta s'havia casat a l'exili amb en Ferran Rahola, fill d'en Carles Rahola, l'intel·lectual afusellat a Girona. La Dolors i el Ferran havien donat al matrimoni Fabra dos néts que els alegraven l'existència, tot i viure'n separats. A Perpinyà el primer que va fer en Fabra va ser anar a visitar el gendre de l'Amadeu Hurtado, en Ferran Cuito, un bon amic seu. Amb ell va fer l'aperitiu i, durant el matí, també coincidí amb el periodista Eugeni Xammar. Anà a dinar a casa de la filla i a la tarda es dirigiren a l'estació de tren de Perpinyà, el que seria anys després el centre del món dalinià, per tornar a Prada. Fabra s'acomiadà dels néts amb molts petons i abraçades, amb tanta efusió que la filla Carola ho comentà a la mare. Durant el trajecte, Fabra, que no tenia el cor bé, ja advertí que no sabia si podria arribar a casa. Arribaren a Prada. Feia molt de fred i l'estació els quedava lluny de casa. Carola es separà dels pares per anar a buscar llet a casa d'uns pagesos. El matrimoni arribà a casa i el mestre pujà amb dificultat els graons d'aquell petit pis (segona planta) del carrer dels Marxants (o Rue des Marchands). Diuen que eren dos quarts de nou del vespre quan, cansat, s'assegué al silló i demanà un vas d'aigua a la dona. El va agafar i li va caure dels dits. La dona li preguntà què li passava. No va contestar.

La seva divisa personal: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".

Fonts utilitzades: Pompeu Fabra (1968) i Vida de Pompeu Fabra (1968) de Josep Miracle; Pompeu Fabra, el meu pare (1991) de Carola Fabra i Rosa Maria Piñol; Pompeu Fabra (1991) de Mila Segarra; Pompeu Fabra (1998), Nadala de la Fundació Jaume I; Pompeu Fabra: Vida i obra (2007) de Ginebra i Solà; i l'apunt Dos Nadals de dol (18/12/09) d'Emili Casademont (gràcies, Víctor).

Més: Un conte de Nadal de veritat i un pessebre blocaire (amb un dormilega de la casa).


PD (27/11/09):
Un lector comparteix fotos que va fer un bon amic seu de la tomba de Fabra, i del carrer, la casa i el portal on va morir. Gràcies!

Folded dictionary

De tots els artistes manipuladors de diccionaris dels quals he conegut l'obra (i ja en són un bon grapat), aquest és sens dubte un dels més espectaculars. Es diu Sam Winston, viu a Londres, on va néixer l'any 1978, i s'anuncia com a artist-typographer. I el que ha fet és manipular els vint volums de l'Oxford English Dictionary. Plegant pàgina rere pàgina. Unes 80.000. Cadascuna amb un doblec diferent. El resultat és Folded dictionary (2004), una carena de crestes impreses, una filera de ventalls lèxics, o, des de la perspectiva d'aquesta allargassada imatge inferior, el resultat de fer-li punta a un immens llapis-diccionari.


Sam Winston té més obres relacionades amb diccionaris. De fet la quasi totalitat de la seva obra gira al voltant de paraules, històries fetes de paraules i tipografies. Podeu descobrir-ho vosaltres mateixos clicant en algun dels enllaços que he indicat. O potser més endavant hi tornaré.

Aquesta troballa me l'ha facilitada l'estimat i mai oblidat elbokabulari

Premis Pompeu Fabra 2009

Demà dia 21 de desembre el vicepresident Carod-Rovira lliurarà els segons Premis Pompeu Fabra "per tal de reconèixer i premiar les persones, entitats, empreses o organitzacions que hagin contribuït a l'impuls del català", segons diu el DOGC que n'ordenà la creació l'any passat. Aquests són els cinc premis d'enguany, que corresponen a les cinc mateixes categories que en la primera edició:

- Premi de comunicació i noves tecnologies: Google.
- Premi de l'àmbit socioeconòmic: Galetes Trias.
- Premi a la projecció i difusió de la llengua catalana: Patrizio Rigobon.
- Premi a la trajectòria professional, científica o cívica: Isabel-Clara Simó.
- Premi a la incorporació a la comunitat lingüística catalana: Giovanni Castro.


D'entre els cinc guanyadors n'hi ha un parell que potser sonen menys que els altres: l'italià Patrizio Rigobon, entre d'altres aficions catalanòfiles, és professor de literatura catalana a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia i traductor del català a l'italià (de Perucho i de Sánchez Piñol, per exemple); el colombià Giovanni Castro (Nigio), per la seva banda, és un artista gràfic que viu a Cervera i que va obtenir els rècords de permanència (21 programes) i de diners acumulats (més de 30 mil euros) del concurs televisiu sobre llengua i cultura catalanes Bocamoll, on participà amb el seu cunyat Oriol Collell. En Nigio fa deu anys que viu a Catalunya.

La promoció que s'ha fet enguany d'aquests premis s'acompanya del joc interactiu De qui és aquesta pipa?, una nova aproximació lúdica a la figura del mestre, després del joc de cartes Pompeu Fabra i el seu temps d'Oriol Comas i Jep Ferret.

Més: Els Premis Pompeu Fabra 2008.

L'audioguia "La badalona de Pompeu Fabra"

Fa mesos que el lateral d'aquest bloc mostra una bafarada amb el text Volem la plaça de Pompeu Fabra, una campanya badalonina de reivindicació del seu il·lustre fill adoptiu. Ara ens trobem amb una altra iniciativa que també busca retre homenatge al seny ordenador de la llengua catalana: una audioguia que mostra l'estreta vinculació entre Fabra i Badalona. L'itinerari que hi trobarem comença a la cantonada entre el carrer Arnús i la plaça Vella; després es dirigeix a la primera casa de Fabra, situada al carrer Santa Madrona, 33; a continuació, va cap a la plaça Josep Cortinas (on hi havia la casa on Fabra va elaborar el GDLC); segueix cap al carrer de la Mercè, on va viure els anys trenta, abans de marxar cap a l'exili francès. També es recorren altres llocs que sovintejava, com ara l'antiga escola d'arts i oficis on va treballar (actual conservatori), el monument d'Òmnium Cultural, el carrer de Sant Anastasi, l'avinguda Martí Pujol i la plaça de la Vila.

Aquest proper dissabte 19 de desembre els seus creadors, Coloma Lleal, Joan Soler i Amigó i Jordi Monés, en faran la presentació a Badalona (a les 10:30 h, a la plaça de les Puntaires, antiga fàbrica Parera). S'ha anunciat que l'audioguia es podrà descarregar gratuïtament des del web dels seus creadors, el grup cultural La sargantana, tot i que ara mateix hi ha disponibles d'altres guies centrades en Badalona, però aquesta encara no.

La imatge de Fabra pertany a la biografia Pompeu Fabra de Josep Miracle (Barcelona: Aymà, 1968, p. 557)
La imatge de la plaça de Badalona pertany al bloc El badiu dels micacos

Vist a El Punt, via Raons que rimen

Donació de diccionaris catalans

Segons informa l'Opinió Andreuenca, la Biblioteca Catalana de la Goethe-Universität de Frankfurt am Main ha rebut del Fons Joan Vinyes i Riera una col·lecció de més de cent diccionaris catalans dels segles XIX i XX. La donació l'ha efectuada l'historiador Pau Vinyes i Roig, fill de Joan Vinyes i Riera (1922-1991) i de Maria Isabel Roig. Tot plegat ho ha gestionat el catalanòfil Tilbert Dídac Stegmann, professor de la Universitat de Frankfurt i un dels guardonats amb el Premi Pompeu Fabra 2008, per la projecció i difusió de la llengua catalana. Stegmann va fundar aquesta Biblioteca Catalana l'any 1981 i ja compta amb més de 35.000 volums.

La notícia ha aparegut en un mitjà d'informació local de Sant Andreu de Palomar perquè la família Vinyes hi té una estreta vinculació. Pare i fill, per exemple, són autors de l'obra Com es passava el temps abans a Sant Andreu de Palomar (Llop Roig, 1999). El fill Pau, nascut l'any 1964, té una àmplia bibliografia d'obres dedicades a aquest indret barceloní. Joan Vinyes, de qui provenen els diccionaris, és també autor d'un inèdit Assaig sobre la història de l'oceanografia catalana (1975?).

Diu la notícia que feia temps que la família Vinyes buscava un lloc per a aquesta col·lecció lexicogràfica: "La col·lecció està exposada en una secció especial de la biblioteca amb un cartell on s´hi fa constar " Fons Joan Vinyes i Riera, col·lecció de diccionaris catalans dels segles XIX i XX". Després d´anys i panys per trobar un lloc digne on fer donació de la col·lecció sencera, la família Vinyes ha trobat una institució que n´ha volgut preservar la seva integritat tot respectant els desitjos dels hereus de Joan Vinyes i Riera. D´alguna manera és vincula Joan Vinyes amb Alemanya, i concretament amb Frankfurt, donat que en va ser un admirador d´aquesta cultura així com l´havia visitat més d´un cop.". Ens alegrem que amb aquesta iniciativa s'hagi preservat íntegrament el fons. Només ens resta saber quines són les obres, informació que esperem obtenir aviat.

A la imatge superior: Stegmann davant la Biblioteca Catalana de Frankfurt.
A la imatge central: El diploma que dóna fe de la donació.

Gràcies per la informació, Pisco!

PD 1/1/10: Ressò a l'Opinió Andreuenca

Facsímil del Gazophylacium

Una gran notícia! Després de més de 300 anys, es reeditarà per primer cop el diccionari Gazophylacium catalano-latinum (1696) de Joan Lacavalleria, obra que dóna nom al bloc. Desconec si aquest bloc és en part responsable de la decisió de l'editorial Alta Fulla (de ben segur que no, però a mi em fa gràcia pensar que sí i pobre del qui ho posi en dubte).

Es tracta d'una edició facsimilar digitalitzada de tiratge molt limitat que no es distribuirà a les llibreries. L'editorial demana als interessats que, sense compromís de compra, facin reserves de la primera tirada, que serà d'entre 25 i 50 exemplars en cartolina verjurada i paper offset de color os d'excel·lent qualitat. Un cop exhaurida aquesta tirada inicial, Alta Fulla no tornarà a imprimir-ne facsímils fins que no tingui un nombre mínim de comandes, que no especifica. O sigui que el Gazophylacium continuarà essent una raresa bibliogràfica, fins i tot en facsímil. Jo ja l'he demanat a la carta als Reis.

Per a més informació o reserves: altafulla@altafulla.com.

Font de la informació: El Caballé bibliòman

Potser tot plegat forma part de l'onada de febre filològica que ens està afectant...

Samuel Johnson 2009: Llibres i un bloc

Ara fa dies que no parlo del Tercentenary. Enguany s'han complert 300 anys del naixement de l'eminent lexicògraf anglès Samuel Johnson i, bàsicament a Anglaterra, s'han celebrat tot d'actes al voltant de la seva figura (xerrades, exposicions, actuacions teatrals i musicals, visites especials a la seva casa natal...). Quan se centra tanta activitat en un període de temps, és d'agrair que també en quedin testimonis més duradors. ¿I quin testimoni d'una activitat cultural és més durador que un llibre?

Aquestes són algunes de les publicacions que s'han dedicat al Dr. Johson amb motiu del Tercentenary. Hi ha tant reedicions d'obres d'ell mateix (la cèlebre Vides dels poetes (1779-1781), per exemple) com biografies generals o centrades en aspectes més concrets, com el cas de l'obra que ens parla de la seva amiga/amant Hester Thrale:

• Sir John Hawkins: The Life of Samuel Johnson, LL.D, ed O M Brack (University of Georgia Press, 2009).
• Peter Martin: Samuel Johnson: A Biography (Orion and Harvard University Press, 2008).
• Ian McIntyre: Hester: the Remarkable Life of Dr Johnson’s ‘Dear Mistress’ (Constable, 2008).
• Jeffery Meyers: Samuel Johnson: The Struggle (Basic Books, 2008).
• David Nokes: Samuel Johnson (Faber, 2009).
• John Wiltshire: The Making of Dr Johnson (Helm, 2009).
• Samuel Johnson After 300 Years, ed Philip Smallwood and Greg Clingham (Cambridge University Press, 2009).
• Samuel Johnson: Lives of the Poets. A Selection, text edited by Roger Lonsdale, introduction and notes by John Mullan (Oxford World's Classics, 2009).
• Samuel Johnson: The History of Rasselas, Prince of Abissinia (ed. Thomas Keymer) (Oxford University Press, 2009).
• Samuel Johnson: Selected Writings, selected and edited by Peter Martin. A Tercentenary Edition. (Harvard University Press, 2009).

Per altra banda, potser hi ha qui també considera que els blocs són testimonis culturals duradors (com a màxim, seran duradors fins que arribi l'apagada energètica; els llibres duraran molt més). Per celebrar aquest Tercentenary també es va crear fa temps el Dr. Johnson's Dictionary, un bloc a l'estil a-word-a-day (cada dia, un mot) on pengen cada dia (ho expresso impersonalment perquè desconec qui hi ha al darrere) una paraula de la primera edició del Dictionary of the English Language (1747-1755) de Samuel Johnson. Hi apareix la imatge original del vell diccionari i la transcripció del text. La imatge següent, treta d'aquest bloc, correspon a l'adjectiu jejune, la paraula escollida per al 27 d'abril d'enguany:


He tingut interès a mostrar aquest bloc perquè els lectors no es pensin que el Gazophylacium és l'únic bloc lexicogràfic del món. Potser és un dels més interessants, però no pas l'únic.

Orígens

"Com les abelles van xuclant la mel en els boscos florits, així vosaltres, llibreters -i ara m'adreço d'una manera particular als llibreters de vell-, i nosaltres, llegidors, en les pàgines dels llibres destriem amb un plaer lentíssim, en un aprenentatge perpetu, serenes, lluminoses, alliberadores paraules d'or."

Salvador Espriu

Aquí poques vegades parlo directament de mi mateix. Ara tampoc ho faré. Com un mèdium qualsevol, seran els diccionaris els que parlaran per mi. El contingut d'aquest apunt és estrictament personal, ja que informa dels meus hàbits d'obtenció d'una de les principals matèries que alimenten el Gazophylacium: els diccionaris catalans vells, considerant-ne tot aquell que es publicà fins l'any 1932, quan aparegué el Diccionari General de la Llengua Catalana de mestre Fabra. En l'actualitat disposo de 123 d'aquests diccionaris, petita col·lecció personal que es pot consultar a LibraryThing. A banda de la informació que allí s'hi mostra públicament, mantinc una base de dades paral·lela, més completa i més antiga, on recullo, entre d'altres informacions, l'origen de cada llibre (bé, d'alguns pocs no, que es perden en la història del meu temps). Així, he sentit curiositat per saber d'on provenen aquests primers 123 exemplars de col·leccionisme lexicogràfic. I heus aquí el resultat:

1. Dels locals de les llibreries de vell: 36 (29,2 %)
2. Per Internet, a Todocolección: 22 (17,8 %)
3. Per Internet, a Vialibri: 17 (13,8 %)
4. Per Internet, a Ebay: 15 (12,1 %)
5. A cases de subhastes: 7 (5,6 %)
6. A fires de llibre vell: 7 (5,6 %)
7. D'origen desconegut: 6 (4,8 %)
8. Regals (els millors): 6 (4,8 %)
9. A Sant Antoni: 5 (4 %)
10. Als Encants: 2 (1,6 %)

De fet, i malgrat la presència creixent de la compra virtual, l'origen de gairebé tots és la llibreria de vell; aquesta pot ser que vengui en una fira, que tingui parada a Sant Antoni, que també vengui a Vialibri (el més probable), a Todocolección, a Ebay... I no indico quines són les meves llibreries de vell preferides per no ferir sensibilitats, hehe.

Font de la imatge: L'alba des d'Igualada. A Panoramio.

Fiabilitat positiva

"Els diccionaris (i els codis en general) només són de fiabilitat absoluta positivament, no pas negativament: si et donen un mot o expressió, pots usar-los amb confiança; però si no te'ls donen no en pots deduir que no existeixin o que són incorrectes."

Joan Solà

Les grans veritats són així de senzilles. Però això no evita els maldecaps dels traductors i correctors, em temo, ja que hi ha el grau d'autoritat de les fonts (lexicogràfiques o no), el context del mot o expressió, la intuïció de la qual tant parla el mateix Solà... A vegades dir que sí és més fàcil que dir que no.


La citació pertany a un article publicat el 3.VI.1999 (Plantem Cara, p. 76).

Presentació del Diccionari de Textos Catalans Antics en xarxa

El proper dilluns 30 de novembre tindrà lloc una jornada acadèmica de presentació del Diccionari de Textos Catalans Antics. Aquesta obra fa temps que està disponible en xarxa, aquí ja n'havíem parlat, però ara se'n fa la presentació oficial a la Sala de Professors de l'edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la UB. El Centre de Documentació Ramon Llull ho organitza i aquest n'és el programa:

- “Banca dati e dizionario storico: l’esempio del Tesoro della Lingua Italiana delle Origini”. Prof. Pietro Beltrami, director de l’Opera del Vocabolario Italiano (18′30 h).

- Presentació del Diccionari de Textos Catalans Antics en xarxa, primera concreció del projecte de Diccionari del Català Antic. Amb la intervenció de la prof. M. Teresa Anguera, vicerectora de Política Científica de la Universitat de Barcelona; del prof. Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans; i del prof. Joaquim Rafel, director del Diccionari del Català Antic (19′30 h).

- “Los corpus. La hora del filólogo”. Prof. José Antonio Pascual, sotsdirector de la Real Academia de la Lengua Española (20′15 h).

Via Bloc de Lletres

La imatge de l'apunt prové de la Bibliografia de Textos Antics Catalans, Valencians i Balears de la Universitat de Califòrnia, Berkeley.


PS 30/11/09: Als comentaris trobareu més informació i enllaços d'altres projectes lexicogràfics relacionats amb el català antic.

Martínez de Sousa: del diccionari al manual

Dedicat a la Silvia Senz Bueno, blocaire multilingüe i especialista
en plantes, massatges i edició de llibres

Per als aficionats a la lexicografia (de tot hi ha d'haver en aquesta vida) hi ha alguns manuals imprescindibles escrits en castellà. Dos d'ells són obra del mateix autor: el bibliòleg, ortotipògraf i lexicògraf gallec José Martínez de Sousa ("Pepe" per als amics o "el azote de la Academia" per a d'altres, no sé si també amics). President d'honor de l'Asociación Española de Bibliología, ha estat també president de l'Associació Internacional de Bibliologia. Tot un expert en el món del llibre, vaja.



Primer va publicar el Diccionario de lexicografía práctica (Barcelona: Biblograf, 1995, dues edicions), un diccionari sobre diccionaris, un bucle lexicogràfic que va néixer del primer curs de postgrau de lexicografia impartit a la UB, l'any acadèmic 1992-1993. Martínez de Sousa, un dels directors del curs, tot i ser especialista en la matèria, va assistir a les diferents lliçons i va compilar els termes lexicogràfics que hi anaven apareixent. El resultat va ser "el primer diccionario que trata de recoger y definir o explicar voces y nombres del entorno lexicográfico". Es tracta d'un diccionari enciclopèdic i, a banda de conceptes teòrics i pràctics, no hi falten entrades dedicades a Antoni Maria Alcover, Maria Teresa Cabré, Joan Coromines, Pompeu Fabra, Joan Solà, etc.



Més recentment ha aparegut el Manual básico de lexicografía (Gijón: Trea, 2009), una actualització del diccionari anterior. L'obra ens acosta a la tècnica lexicogràfica: orígens, desenvolupament, conceptes principals, lexicògrafs il·lustres... Ningú millor que l'autor per parlar d'aquest obra nascuda per a ser una referència indiscutible dins d'aquest camp:

"Normalmente, la gente cree, por ejemplo, que un diccionario es un libro formado por una serie de artículos situados exclusivamente en orden alfabético de las voces o frases con que comienzan. Más difícil le parece definir una palabra, por simple que sea. Si lo intenta, casi seguro que fracasa. Los lexicógrafos se convierten, así, en brujos de la tribu para muchos consultantes de cualquier obra lexicográfica. He aquí, pues, que el universo lexicográfico al alcance de cualquier usuario de la lengua puede devenir fácilmente en algo sumamente complejo. [...] La presente obra tiene por objeto introducir al lector en los entresijos de una técnica científica llamada lexicografía y explicar qué es una obra lexicográfica (por ejemplo, un diccionario o una enciclopedia) y cómo se definen, manejan y emplean los términos que dan vida a esa técnica. Es decir, se trata de poner a disposición de cualquier lector aquello que a cierta distancia le parece raro o incomprensible."

Si voleu saber-ne més sobre aquest important lexicògraf castellà, no deixeu de visitar el seu divertit portal web: www.martinezdesousa.net. La triple imatge del lexicògraf pertany a una entrevista de la revista La linterna del traductor.


En anglès: Dictionary of lexicography de Hartmann i James (Londres: Routledge, 1998).

Contumèlies

Al Profanity Dept. de l'OED són experts en contumèlies, deshonries, greuges, blasfèmies, dicteris, vituperis, irreverències, oprobis, procacitats, renecs, paraulotes, paraulades, morrades, execracions, insolències, grosseries, ultratges, afronts, flastomies, imprecacions, grolleries, ofenses, injúries, insults, invectives, blasmes, improperis, blastomies, befes, motades, paraules fortes, gruixudes, malsonants, despectives i afrontoses..., un dels aspectes més refotudament creatius de tota llengua.

Un vocabulari gitano-català

L'escriptor modernista barceloní Juli Vallmitjana Colominas (1873-1937), argenter de professió (el seu pare fundà Platería y Metales Vallmitjana i tenien botiga a Gràcia), estudià belles arts a la Llotja. Tot i relacionar-se amb ambients bohemis de la ciutat comtal, també se sentia atret per altres classes socials més marginals encara. Aquest interès es centrà sobretot en els gitanos de Montjuïc i Hostafrancs, protagonistes de molta de la seva producció literària. Per tal de reproduir el més fidelment la llengua dels seus personatges, Vallmitjana usà formes de català col·loquial i de l'argot gitano barceloní, tant de gitanos catalans com castellans.

L'any 1908, el noucentisme s'obria pas entre les lletres catalanes, però en Vallmitjana anava per una altra banda. Amb el nom de J. V. Colominas, publicà Sota Montjuich: novela* (Barcelona: Tip. L'Avenç), on retrata la Barcelona pobra del peu de Montjuïc, des de les Drassanes fins al Llobregat, un paisatge de pidolaires, lladres, estafadors, meuques, macarres... És al final d'aquesta obra que en Vallmitjana inclogué un vocabulari de les paraules que usaven els gitanos de la zona. Aquest vocabulari el reproduïrà dos anys després a La Xava** (Barcelona: Tip. L'Avenç, 1910), una de les seves obres més conegudes.

Clicar per augmentar. El vocabulari en pdf.

Quan un es troba amb fragments com aquest del personatge Hospici de La Xava: " Vaig al poleio: acabo d'escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot.", un s'adona, d'una banda, de la riquesa d'una llengua que en Vallmitjana salvà per a la literatura i, de l'altra, de l'encert que va tenir d'afegir l'apèndix amb termes del caló. Respecte al mot caló, el DIEC2 recull dues accepcions que es complementen en el cas de què parlem: en primer lloc, és el parlar dels gitanos de les nostres contrades; en segon lloc, és l'argot de lladres, trinxeraries i d'altra gent que viu del qüento, sovint d'origen gitano.

Fins al 22 de novembre, a la Sala petita del TNC es pot veure El casament d'en Terregada, la primera adaptació important del teatre d'en Vallmitjana. El TNC, sensible a la llengua del text d'en Vallmitjana, facilita un Glossari de termes de l'argot de malfactors per entendre millor l'obra.

Més: apunt sobre aquest argot (d'on prové el pdf) al bloc The Psycho-Hamster's Way.

* N'hi ha una segona edició dels anys vint d'Antoni López i de la Llibreria Espanyola. Fa poc ha aparegut la doble novel·la-assaig Sota Montjuïc; Criminalitat típica local, a cura d'Elisabet Velázquez, publicada per Arola i 1983 (2004, amb un estudi de Francesc Foguet i Albert Mestres).

** Reeditat primer per La paraula viva (1975, amb pròleg de Josep Miracle) i, més recentment, per Edicions 1984 (2003, edició d'Enric Casasses).

Enginy, saviesa, refranys

Al Parèmies

Els catalans podem gaudir de l'immens cabal lingüístic que representen les parèmies (refranys, locucions, frases fetes...) gràcies a l'esforç d'uns quants compiladors, entre els quals destaquen Sebastià Farnés, Joan Amades, Cels Gomis, Valeri Serra i Boldú, Joana Raspall, Maria Conca, etc. A l'era d'Internet, els mètodes i les possibilitats de recerca i difusió han augmentat enormement, però continua essent bàsica la tasca de recopiladors que posin a l'abast de tothom aquest material. Dins l'àmbit de la nostra llengua, a Internet hi ha un nom que destaca, en Víctor Pàmies i Riudor. Actualment manté de manera activa més d'una dotzena de blocs dedicats a diferents aspectes de la paremiologia: refranys catalans amb equivalents castellans, dites, frases fetes, citacions, etimologies, refranyers temàtics... La seva tasca demostra l'enginy d'un de sol compartint la saviesa de tots. Una saviesa que es veu plasmada ara mateix en una xifra concreta, tres-cents mil, els registres paremiològics a què ha arribat. I ell diu que acaba de començar...

Aprofitem l'avinentesa per mostrar alguns dels diccionaris publicats en paper que s'ocupen exclusivament d'aquest aspecte tan ric de la llengua catalana. No s'inclouen diccionaris d'aforismes o de citacions. Ordenats cronològicament, i amb el constrenyidor (i certament absurd) requisit de tenir el mot diccionari al títol:

1. Diccionario de refranes catalanes y castellanos de D. J. A. X. y F.* (Barcelona: Impr. de Saurí, 1831).
2. Refranero castellano-catalán. Refranes, adagios, proverbios, aforismos, frases proverbiales, etc. Dispuestos en riguroso orden alfabético, con sus correspondencias catalanas. Separata del Novísimo Diccionario Manual de las lenguas castellana-catalana de Jaume Àngel Saura (Barcelona: Librería de Esteban Pujal, 1884).
3. Colección de vocablos y modismos incorrectos y viciosos usados por los catalanes cuando hablan el castellano. Materias diversas sobre lenguaje. Diccionario en compendio catalán-castellano de Joaquín Casanovas y Ferrán (Barcelona: López, 1884²).
4. Diccionario de aforismos, proverbios y refranes: con la interpretación para su empleo correcto, y la equivalencia en siete idiomas: portugués, francés, italiano, inglés, alemán, latín y catalán de Jorge Sintes Pros (Barcelona: Sintes, 1954).
   
5. Diccionari de locucions i de frases fetes de Joana Raspall i Juanola i Joan Martí i Castell (Barcelona: Ed. 62, 1984).
6. Diccionari de locucions de Joana Raspall i Juanola i Joan Martí i Castell (Barcelona: Ed. 62, 1995).
   
7. Diccionari de frases fetes català-castellà / castellà-català de Joan Abril Español (Barcelona: Ed. 62, 1996).
8. Diccionari de frases fetes de Joana Raspall i Juanola i Joan Martí i Castell (Barcelona: Ed. 62, 1996).
   
9. Diccionari de refranys: català/castellà i castellà/català d'Anna Parés i Puntas (Barcelona: Ed. 62, 1997).
10. Diccionari temàtic de modismes de Susana Rodríguez-Vida (Barcelona: Ed. 62, 1997).
    
11. Diccionari de frases fetes, refranys i locucions amb l'equivalència en castellà (Barcelona: Diccionaris de l'Enciclopèdia, 2000).
12. Frases fetes al nord de la llengua: diccionari de les comarques de Castelló de Maria Soledat González i Felip (Castelló: Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, 2000).
    
13. Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de València, 2004).
    
14. Diccionari català-francès d'expressions, locucions i refranys de Cristià Camps i Renat Botet (Canet de Mar: El Trabucaire, 2006).
15. Diccionari d'expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó (Mn. Antoni M. Alcover) d'Antoni Llull Martí (Palma: Moll, 2008).

* Avís a navegants: ¿algú sap qui s'amaga sota aquestes inicials?

(Logo de Pallidisseny)

Buscadors de paraules

"C'est la vie: ¿de què viurien, els buscadors de paraules, si els diccionaris fossin perfectes?"

Joan Solà

Aquesta és l'encertada conclusió de l'article "Sant Fiacre, ora pro nobis" (30.IX.1999, a Plantem cara, p. 87), on el Dr. Solà mostra la imperfecció (i les meravelles) dels diccionaris tot buscant-hi el mot fiacre.

Als blocs, sense anar més lluny, en trobem un bon grapat, de buscadors de paraules. Alguns que conec i recomano: Base de badades (neologismes festius), Català afinat (perquè errare humanum est), Desdefinicions (la calaixera de neologismes festius del bloc d'en Tibau), Diccionari afectiu de la llengua catalana (les paraules preferides), Disseccionari (una allau de neologismes festius), Gran Diccionari Interactiu Altempordanès (el blogdiccionari altempordanenc), La paraula de la setmana (la dosi setmanal del bloc Saps què vull dir-te?), Lo Vistaire (mots d'Andorra i l'Alt Urgell), Mot a mot (cada mot, un món), Paraules i mots (i poemes)...

Catalão

"É o catalão uma língua românica, tão independente como qualquer das suas co-irmãs: na Península Ibérica o português e o castelhano ou espanhol, em territorio da França o francês e o provençal - para citar apenas as que lhe são geograficamente mais próximas."

mb aquestes paraules comença la introducció, "Catalão, língua viva", del Dicionário catalão/português de William Agel de Melo (Goiânia: Oriente, 1975). És aquest un cas curiós de la lexicografia catalana: un diccionari català editat a més de vuit mil quilòmetres de les terres de parla catalana, a la brasilera ciutat de Goiânia. És un cas curiós però que té una senzilla explicació. L'autor d'aquest diccionari de catalão va néixer a Catalão. En aquest indret de Goiás (Brasil), fa uns quants segles, suposadament, es va establir un clergue d'origen català que hi feia negoci, produint queviures per als exploradors que anaven cap a les mines d'or de la Capitania de Goiás. D'aquí el nom.

El prolífic escriptor i traductor Agel de Melo, català del Brasil (catalano és el gentilici en portuguès), és autor de 22 diccionaris, bàsicament repertoris bilingües entre el portuguès i la majoria de les altres llengües llatines. Una obra monumental (la més gran del món de diccionaris bilingües), entre la qual figura en un lloc d'honor aquest primer diccionari bilingüe català-portuguès. Advocat de formació i diplomàtic de carrera, de 1966 a 1969 va treballar com a vicecònsol brasiler a Barcelona. Aquests tres anys a Catalunya li desvetllaren l'interès per una llengua que no només aprengué, sinó que es decidí a difondre.

Fitxa bibliogràfica del volum

La llampant coberta reprodueix un mapa d'Europa (1670) del cartògraf holandès Frederik de Wit. A l'inici trobem una introducció d'Adriano da Gama Kury que situa el català entre les altres llengües romàniques: una breu història, el domini lingüístic, la vitalitat del moment... I tot seguit, els mots. El Dicionário catalão/português inclou més de 30.000 entrades, amb la categoria gramatical i la corresponent traducció al portuguès. Hi consten només les equivalències català-portuguès, no pas a l'inrevés.

Hi ha obres de la lexicografia catalana a les quals és difícil seguir-los la pista, malgrat que no són gaire velles. Aquest diccionari català-portuguès és una d'elles. Probablement la causa principal de la seva escassa difusió (no consta al repertori Els diccionaris catalans de 1940 a 1988 de M. Teresa Cabré i Mercè Lorente) es troba en el fet d'haver-se editat tan lluny.

En l'actualitat, disposem d'altres obres més actualitzades, com el Diccionari portuguès-català i català-portuguès de Clara Prat Turu (Pòrtic, 1982) i el Diccionari portuguès-català i català-portuguès de Manuel de Seabra i Vimala Devi (en dos volums, editats per Enciclopèdia Catalana el 1986 i el 1989, respectivament, i amb recents reimpressions).

Darrera pàgina del Dicionário, la zeta

Més: Relações literárias entre a cultura portuguesa e a catalã / Relacions literàries catalanoportugueses

Far East Dictionary

"Far East Dictionary" de Nicholas Jones

Els anglesos coneixen com a Far East les regions sud i sud-est d'Àsia: Xina, Japó, Corea del Nord i del Sud, Mongòlia... Així que pensem que aquest deu ser un diccionari d'equivalències entre l'anglès i alguna de les llengües asiàtiques dels països que hem indicat (probablement el xinès). L'artista bibliòpata, escultor de llibres s'autodefineix, és en Nicholas Jones, de Melbourne, qui afirma sobre els llibres que retalla: "these books were conceived, born, loved, stored, discarded, found anew, studied, cut, folded and reborn". Amb un web que porta per nom bibliopath.org, ja podem imaginar que el protagonista principal, la musa que l'inspira i la víctima que aquest australià transforma, és el llibre. Val la pena passejar-se per la seva galeria d'imatges. Heus aquí alguns altres dels seus cadàvers exquisits:

Merci, Belinda

Perdre de vista el significat

"De tant en tant, convé donar un cop d'ull al diccionari: ja he escrit en d'altres ocasions que una societat comença a decaure de debò quan perd de vista el significat de les paraules. El diccionari, doncs, és oportú quan alguna situació propicia que aquest significat es difumini, es retorci o es perverteixi. I la situació en què es troba Catalunya sens dubte és immillorable per a predicadors, demagogs i altres malabaristes verbals."

Sebastià Alzamora

Aquest fragment forma part de l'article "Corruptors de paraules" de l'imparable Alzamora, publicat a l'AVUI el 29/10/09 (p. 2). L'escrit complet comença per les definicions de corrupció i corrompre del diccionari d'Enciclopèdia Catalana (el mateix que accepta bloc, dit sigui de passada). Com ens podem imaginar, les tres primeres accepcions del verb estan estretament relacionades amb les informacions que darrerament ens ofereixen els mitjans de comunicació. Darrerament ens informen d'allò que tothom sap que és el nostre pa de cada dia a les avançades democràcies de què gaudim. Però tot i que ara ens n'informin, tothom intueix també que alguns periodistes en saben molt més del que n'escriuen. Però no tots són Mark Twain, clar. En el seu article, Alzamora també consigna la quarta accepció del verb, en aquest cas, com a mostra de "masclisme rampant": "seduir (una dona)". El diccionari Fabra (1932) inclou l'exemple "corrompre la dona d'altri", entremig d'"un home corromput" i "corrompre un jutge amb diners". L'actual DIEC2 (2009) d'aquests exemples només manté el darrer. El més encertat dels tres, deuen pensar els lexicògrafs.

L'article d'Alzamora va acompanyat de la inspirada il·lustració que encapçala aquest apunt, obra d'Anthony Garner, un il·lustrador anglès de premsa, editorials i publicitat establert a Barcelona. La reproduïm amb el seu permís i perquè ens sembla tan encertada com l'exemple fabrià.