Vent de futur

“A la proa del llenguatge hi ha escuma i turbulència,
més escuma com més corre el món,
com més gran el món més resistència;
a la proa del llenguatge les paraules ja no són
ni una plàcida rutina ni una amable confidència.

A la proa del llenguatge el món és nou,
la vida hi canta i el futur hi balbuceja,
els mots es fan batalla i enrenou
i la incertesa hi tempesteja.

Triar, buscar, adaptar, jutjar, discernir,
incorporar mots nous on xiuxiueja el destí,
tractar de convèncer els usuaris...
A la proa del llenguatge, si hi aneu, podreu sentir
quin vent de futur hi ha al fons dels diccionaris.

Poema "Terminologies" del sitgetà David Jou i Mirabent (L’èxtasi i el càlcul, Barcelona: Columna, 2002). Dedicat al Termcat, evidentment.

O també aquest altre dedicat a Joan Coromines: 

Etimologies

Cada paraula és un viatge en el temps; cada mot que ara dic va ser dit amb accents diferents:

de vegades el so d'una síl·laba s'obrí com un clar enmig d'un bosc i el vent hi plantà remolins palatals; de vegades un tro s'amagà en una lletra;

altres cops un accent s'enfosquí, com si l'ombra d'un núvol s'hi hagués aturat, i una vocal s'allargà com amb por de morir o de trobar consonants al darrere;

alguns sons s'extingiren i d'altres van créixer -fogall, averany, mercadeig, deixondir- fins a ser una música pròpia que anava adaptant al seu to els mots nouvinguts a la llengua.

I anava formant-se un nou ordre en la frase -una forma d'obrir-se la ment a la vida i al món, de fixar-se i de créixer en un flux de paraules.

Ah, que fascinant

haver preguntat a pastors, mariners, filadores, pagesos, els mots amb què deien i feien el món, el nom de muntanyes i pobles, de núvols i d'eines, els fràgils cognoms que perdem d'any en any,

i pujar tenaçment, d'indici en indici, aigua amunt de la història, als mots primitius, als prats o deserts dels orígens, a la glòria fontal del silenci!

Cada mot és un pou i és un cim, una espurna de llum, una onada que trenca en els llavis, feixuga de canvis i segles.

Diccionari de sinònims en línia OpenThesaurus

Dues importants eines lingüístiques es presenten avui a Vilaweb: el diccionari de sinònims en línia Openthesaurus i el corrector gramatical Language Tool, que s'ha utilitzat per a corregir articles de la Viquipèdia. 

OpenThesaurus-ca és un projecte de codi obert per al català en el qual Softcatalà ha treballat durant 4 anys.  Ve a omplir una demanda real dels usuaris, que fins fa poc només disposàvem del diccionari VOX de Larousse a diccionaris.cat. Al diccionari OpenThesaurus s'hi podia arribar actualment per la web de diccionaris del Punt AVUI.

Es tracta d'un diccionari de sinònims, antònims i mots afins que es pot consultar tant pel navegador web com des d'altres programes, com el LibreOffice, l'Apache OpenOffice o el Kword. El coordinador del projecte és el pratenc Joan Montané, i a la presentació d'avui també intervindrà Lluís de Yzaguirre, que ha participat aportant col·laboracions d'estudiants de la Universitat Pompeu Fabra per millorar-ne el corpus lèxic. Aquí trobareu més dades del projecte.

 

Accés per Softcatalà

Accés per OpenThesaurus

L'espill

L'anglesa autora del bloc Carnival Crafts fa un temps va dedicar un apunt a mostrar com dissenyava un marc de mirall amb fulls de diccionari vell, a banda de molta altra faramalla. Entre l'ètica de conservar el diccionari i l'estètica de manipular-lo artísticament, sovint triomfa la segona, per a gaudi d'alguns i plany d'altres, com tot a la vida.

L'obra resultant porta per títol "Time gentlemen please", que també és una comèdia britànica dels anys 50, una sèrie televisiva de principis del XX, un videojoc de Zombie Cow Studios i, sobretot, la frase que es diu quan els pubs estan a punt de tancar. Tot de referents per a la reflexió.

La dansa com a diccionari

 
Fa un temps parlàvem de diccionaris no verbals, i ens referíem a alguns catàlegs de llenguatge corporal, obres d'Andrea de Jorio, Bruno Munari, Joan Amades, David B. Givens... Puma Dance Dictionary és un projecte, per definir paraules amb moviments del cos, executat per ballarins bastant talentosos. En aquest diccionari, els moviments de dansa esdevenen la representació física de les paraules. El seu origen està en una aplicació social per enviar missatges codificats en moviments. L'afany comercial és evident, però la creativitat de la idea també és notable. Crec que porten ballades unes 280 paraules, que combinades permeten un cert joc lingüístic no verbal a les xarxes socials.

Introducing: The Puma Dance Dictionary from Grey London on Vimeo.

Desconeixem si la història quedarà on és ara o continuarà, però, no contents amb paraules aïllades, aquests experts mims lexicogràfics ja s'han atrevit amb un clàssic: el monòleg de Hamlet mot a mot, moviment a moviment.

Puma Dance Dictionary presents 'A Classic' from Grey London on Vimeo.

Camilo José Cela de la Real Academia Española

 Si els continguts dels diccionaris són tresors, de tant en tant també descobrim pròlegs que susciten un interès comparable al de les entrades que els segueixen. És el cas del doble pròleg que presenta el Diccionari manual Vox castellà-català català-castellà (Barcelona: Biblograf, 1974; reeditat durant més de vint anys). Fent honor al concepte de diccionari bilingüe, hi trobem dos pròlegs en dues llengües: un en castellà de Camilo José Cela i un en català d'Antoni Maria Badia i Margarit. El prólogo del Nobel Cela porta per títol "Breves palabras para servir de pórtico a una noble empresa" i, només en quatre pàgines, està farcit de reflexions sobre temes diversos de la nostra realitat lingüística. Aquestes en són algunes.

- El patiment del bilingüisme: "El fenómeno del bilingüismo suele caracterizarse más por el aproximado conocimiento de dos lenguas que por el puntual uso de una sola de ellas; el bilingüismo es fruto que nace como la yerba borde, sin que nadie se cuide de su buen concierto, y con él sufren —que no gozan— las dos lenguas, quienes, en su estéril dolor, engendran monstruos". A continuació Cela posa molts exemples d'aquests monstres trets de la toponímia fronterera entre Aragó i Catalunya. El primer ja mostra per on va: el falsament castellanitzat Aguinalíu, amb origen a Aguilaniu, clar i català. A la Franja, precisament, en el Viaje al Pirineo de Lérida, Cela dóna testimoni que s'hi parla una llengua que s'anomena "català".

- El català i el castellà a l'escola: "Siempre he creído que para que los catalanes, pongamos por caso conveniente al trance, hablasen mejor el castellano sería prudente que en las escuelas, además del castellano, se les enseñase también el catalán". Malgrat els intents barroers d'alguns de canviar-ho, ara tenim català a l'escola i el castellà té una salut de ferro als carrers. Tot i que Cela no es refereix a parlar més castellà, sinó a parlar-lo millor. 

- La ràbia del monolingüe: "al hombre castellano, lo han venido educando históricamente en la falsa idea de que el catalán, el gallego y el vasco, el hombre catalán, gallego y vasco, habla en su lengua "para darle rabia a él". Cela insisteix que no és culpa de l'home castellà, sinó de l'educació enverinadora que ha rebut de la realitat de les altres llengües veïnes. 

- Separadors i separatistes: "desde que España es España [...], siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas". Reflexió que ens porta a pensar que ara hi ha més separatistes perquè també hi ha més separadors que mai.

- El nacionalisme lingüístic del castellà: "La resistencia a no considerar al gallego y al catalán como lenguas se prolongó en el registro oficial de voces del castellano  —el Diccionario de la Real Academia Española— hasta fechas bien pròximas: hasta el año 1970. En su edición anterior (la XVIII, 1956) se llamaba "lenguaje" al catalán y "dialecto" (!) al gallego". Cela explica que fou gràcies a la seva intervenció que es canvià aquesta situació. La disputa en la definició de les llengües no acaba aquí; sant tornem-hi recentment amb el valencià.  

- El divorci entre cultures i literatures: "Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán (lo mismo habría de decir del gallego y del euskera en circunstancia paralela)". A alguns sembla que sempre els ha interessat aquest divorci, lluny de la natural fraternitat lingüística que s'hauria de respirar en un estat plurilingüe real. Educar en la ràbia cap al qui no parla en castellà, com abans deia Cela, acaba provocant aquestes situacions.  

Cela, de múltiples facetes, era procliu a polèmiques que feien créixer el seu personatge, com si la seva vida fos una novel·la que anés escrivint amb cruels estirabots i estranyes genialitats. Aquest pròleg ens parla d'una visió crítica de la realitat lingüística espanyola que amb el temps, lluny d'arreglar-se, encara s'ha agreujat. De aquellos barros, estos lodos.

Escultura de Cela a Padrón, vila natal

La mania pels diccionaris era fora mida:

"Quan vam fer el viatge que ens va dur a la convenció d'editors europeus que l'homenatjava, a la qual va dur-me com a secretari personal, i val a dir que mai havia fet tant de secretari i mai n'he tornat a fer tant, el mestre va vestir tots i cadascun dels dies la mateixa roba i, com que jo carretejava la seva maleta, que pesava com un mort, vaig acabar demanant-li què hi portàvem.  

Diccionaris!

El de sinònims, el de mots dialectals, el de rimes, l'invers, el de locucions i frases fetes, tres o quatre de terminologia científica, tant arcaica com neològica, dos glossaris d'autors medievals, el diccionari de símbols, el de mites, el de filosofia, el biogràfic d'artistes, el de literatura, el de figures retòriques, el Duden, el de noms propis i malnoms, el de renecs, el d'onomatopeies, el d'aforismes...".

Josep Pedrals, Escola italiana (Barcelona: Edicions 62, 2003), p. 66. 

El poeta Pedrals té també un grup de música, Els nens eutròfics, amb lletres tan curioses com la del tema "Subterrània".

Pompeu Fabra, el científic de la llengua. 100 anys de les normes ortogràfiques

Sota aquest llarg títol es presenta aquests dies, a la Biblioteca P. Gual i Pujadas de Canet de Mar, una exposició que s'emmarca dins de la commemoració del centenari de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. L'organitza la Plataforma per la Llengua Canet de Mar i compta amb la col·laboració de la CAL (Coordinadora d´Associacions per la Llengua catalana).

Va començar el 13 de gener i hi serà fins l'1 de febrer, així que encara queden uns dies per anar-hi a veure els plafons expositius. Aquí més detalls.

El residencial carrer Pompeu Fabra de Canet de Mar, on no té lloc l'exposició