Això és una pipa

Darrera pipa de Pompeu Fabra

La pipa del Mestre Fabra! La seva companya de treball, de passeig i de conversa! Vaig agafar-la, la vaig omplir del seu tabac i la vaig encendre.

Joan Alavedra, Personatges inoblidables i altres records (1968)

Aquest home gris tenia, però, una cosa que el redimia de la més trista sort de l'anonimat: una pipa. Sort de la pipa! No anéssiu pas a creure que Pompeu Fabra no es tragués mai la pipa d'entre dents, ni que fos l'únic home de la Catalunya del seu temps que fumés amb pipa. Per començar, bé caldrà dir que Pompeu Fabra no fumava mai pel carrer. Però aquella pipa que no tenia res d'anormal ni per les dimensions ni per la forma, i que només sortia de la butxaca del Mestre quan l'home tenia ganes de fumar —i això no era pas a cada moment—, va contribuir a enrobustir i a eixamplar la fama del seu propietari. Recordo molt bé que quan el fotògraf Casas li demanà permís per a fotografiar-lo a ell tot sol en el meu despatx de corrector, al moment just d'anar a disparar, "Espereu!", va cridar el Mestre; i agafant la pipa que havia deixat damunt la meva taula i reprenent la posa indicada pel fotògraf, aclarí: "És que sense la pipa, els qui mirin la fotografia no es creuran que sigui jo." 

Josep Miracle: Pompeu Fabra (Barcelona: Aymà, 1968), p. 9

Gravat d'Isidre Miserachs

Caricatura de Jaume Passarell

Actualment, la darrera pipa gramatical del Mestre Fabra la conserva Montserrat Moner, vídua de l'escriptor Joan Alavedra. Fabra i Alavedra van compartir onze anys d'exili a Prada de Conflent. Aquest fet s'explica a El dia revolt. Literatura catalana de l'exili de Julià Guillamon (Barcelona: Empúries, 2008, p. 46).

Així apareix la darrera pipa de Fabra a El dia revolt (Ramiro Elena Photography)

Rosa Colomer, in memoriam

Fa uns anys vam tenir la sort que la directora del TERMCAT, Rosa Colomer i Artigas, ens convidés al Centre que dirigia des del 2002 i que ens ensenyés amb detall el seu funcionament. Sovint amb el somriure a la cara, era una persona que contagiava l'entusiasme i el respecte que sentia per la professió. Ahir ens assabentàvem de la seva mort als 47 anys. A banda de dirigir durant una dècada el centre català de terminologia, també va ser secretària de l'Associació Europea de Terminologia. Rosa Colomer va contribuir a la normalització de molts neologismes i va impulsar la realització de molts diccionaris i vocabularis especialitzats de fàcil accessibilitat en línia. A ella li devem una part de la difusió (nacional i internacional) de la terminologia catalana. Al desembre del 2011 l'entrevistaven a Terminàlia, revista de la Societat Catalana de Terminologia (llegir l'entrevista).

"La fruita d’or, llunyana.

—Deixa enrere el record
de la perduda tarda.
Deixa enrere la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l’esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d’or."

Salvador Espriu

 La cerimònia de comiat tindrà lloc avui dijous 24 d’octubre a les 16.30 al Tanatori Ronda de Dalt.

Lèxic català digital

El dimecres 23 d'octubre, a l'Espai Vilaweb (c. Ferlandina, 43 de Barcelona; a 2/4 de 7) es presenta una obra recentment publicada per Barcanova:  Digital.cat. El lèxic català de l’era digital, de Joan Carles Villalonga i Xavier Breil. A banda dels autors, hi intervindran el nou director del TERMCAT, Jordi Bover, i Vicent Partal, director de Vilaweb i autor del pròleg.

Aquest diccionari inclou més de 2.500 termes del món digital (ordinadors, telèfons, xarxes socials, comerç electrònic, videojocs...), alguns dels quals provenen de la feina que durant anys ja ve realitzant el TERMCAT en aquest sentit. En concret, dels següents repertoris lèxics que trobem en línia:

• Terminologia i fraseologia dels productes informàtic
• Terminologia dels videojocs 
• Terminologia bàsica de les xarxes socials 
• La telefonia al dia

També inclou equivalències lèxiques en castellà i anglès i vocabularis visuals classificats per temes. Per tenir-ne uma millor idea, aquí podeu veure tres fulls de l'obra:

DIGITAL. CAT. El lèxic català de l'era digital from Editorial Barcanova

Aquest diccionari ve a actualitzar altres obres semblants que s'han anat publicant els darrers anys. Els neologismes tenen un terreny molt fecund en les noves tecnologies, potser perquè la novetat mai dura massa i aquest tipus de lèxic deixa de ser nou en pocs anys. Malgrat aquesta circumstància, la galàxia digital en què ens trobem fa que aquestes obres sempre despertin un merescut interès. Només cal veure la coberta d'aquest diccionari de 1978 per veure com passen els anys en aquests àmbits:

1978

La pèl-roja

Aquest acudit francès, bastant simple, continua la tradició de l'estereotip del sexe femení amb cabells rossos. Només la lexicogràficament elogiosa resposta ens ha empès a portar-lo aquí (cap afany d'imitar els mestres). Per si algú no l'enganxa, aquí blonde és "rossa", rousse vol dir "pèl-roja" i brune, "morena".

Fabra per Dunyach, el 1938

Aquest bust fabrià realitzat el 1938 és obra de l'escultor barceloní Josep Dunyach i Sala (1886-1957) i es troba exposat a la Sala Pompeu Fabra del Palau Marc de Barcelona. El to classicista  i el realisme que transmet fa que se'l situï en l'etapa tardana de l'escultura noucentista.

El 20 de febrer de 1938 Fabra complia 70 anys. Amb aquest motiu, se li reté un homenatge important a la Universitat de Barcelona, amb la presència del president Companys, el govern català i moltes altres autoritats. Però estaven en guerra, i un mes després, el 17 de març, es va salvar d'un bombardeig que va destrossar el despatx on treballava a l'Institut d'Estudis Catalans. Des de l'agost del 38, Fabra s'instal·la amb la família a Sant Feliu de Codines i es desplaça sovint a Barcelona, en un trajecte on trobava morts a les cunetes i l'aturaven sovint per demanar-li la documentació. El gener de l'any següent marxava cap a l'exili nord-català. Com d'altres intel·lectuals i compatriotes, en poc temps passà de rebre honors a patir penalitats.

Imatges cedides amablement pel paremiòleg de capçalera.