El tercer dia d'immersió lexicogràfica a Euralex va tenir un ponent d'excepció (i d'accepció, que és lexicògraf): l'acadèmic castellà José Antonio Pascual. Aquest salmantí, vicedirector de la RAE, va ser col·laborador de Joan Coromines. De fet el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico es coneix habitualment com el Coromines-Pascual. Des del 2002 dirigeix el Diccionario histórico de la lengua española, el projecte més important actualment de la RAE. La conferència anava sobre exemples de mots que apareixen en determinades èpoques, estan temps sense aparèixer, i després ho tornen a fer (la discontinuïtat històrica dels mots). Aquesta reaparició es pot deure a que un escriptor contemporani, per exemple, sigui fan de Cervantes i recuperi dins de la seva obra mots de fa quatre-cents anys. Però aquesta qüestió teòrica era el menys important. Allò més captivador va ser la seva oratòria i la capacitat de transmetre l'amor per les paraules. La història de mots en desús com alpende, barajón, estoyo, decibir, caler..., es barrejava amb la història del propi Pascual en un exercici comunicatiu magistral. Aquest senyor porta quaranta anys investigant el mot muralla... Una delícia.Parlant de la RAE, durant aquest congrés hi ha una exposició de diccionaris castellans. Són de la col·lecció personal de la professora Paz Battaner, i hi trobem les tretze primeres edicions (si no m'erro) del DRAE, tots oberts pel mot diccionari. Així fan més maco, com els rellotges que marquen les deu i deu. La imatge d'aquest apunt és la portada del primer d'ells, el que es coneix com a Diccionario de Autoridades (1726). Llàstima que no van demanar-me exposar diccionaris catalans...
A part d'això també he assistit a moltes d'altres conferències (paper presentations, es diuen). Una sobre la relació entre la definició de l'article lexicogràfic i el coneixement enciclopèdic, amb exemples molt bons en les definicions de primats, ara que l'any vinent serà l'any Darwin. Una altra sobre com escriure definicions lexicogràfiques en eusquera, que és una llengua que té el nucli de l'oració (el subjecte) a la dreta, al revés que el català. Una altra sobre el tractament en diccionaris castellans del XIX del sistema mètric decimal. Una altra sobre les construccions pronominals als diccionaris de quatre llengües romàniques diferents (català, castellà, italià i francès). Una altra sobre una base de dades paremiològica multilingüe, sobre la qual ja he informat a qui volia ser-ne informat. Una altra sobre traduccions incomprensibles, on vaig aprendre que "It's all Greek to me" i "to talk double Dutch" és allò que nosaltres diem "Això em sona a xinès". Una altra sobre verbs que traven el discurs (usos pragmàtics que cohesionen el discurs). I encara una darrera sobre, entre d'altres coses, la sfongia, una truita que es fa amb llet i en una banda se li posa mel i pebre negre.
I tot això havent de triar entre quatre exposicions que tenen lloc alhora. Duren uns quaranta minuts cadascuna i cada tres o quatre fem una pausa (coffee break, que aquí tot és molt international).
