"Criteris lexicogràfics" de Francesc de Borja Moll

1928: "Criteris Lexicogràfics" de Francesc de Borja Moll, a la revista La Paraula Cristiana, volum 7, any quart, pàg. 236-241:

Francesc de Borja Moll (Ciutadella, 1903 - Palma de Mallorca, 1991) va ser un lingüista menorquí. Autor de moltes obres sobre la llengua catalana i les seves variants balears, fou el principal col·laborador de Mossèn Antoni Maria Alcover en el Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment com a Alcover-Moll. Com a lexicògraf també és autor d'un bilingüe Diccionari català-castellà/castellà-català (Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1a ed. 1965 en dos volums i 2a ed. 1978 en un volum).

La revista barcelonina La Paraula Cristiana, fundada per Carles Cardó, es publicà des de 1925 fins a 1936. Inicialment de temàtica religiosa, estava oberta a molts d'altres temes culturals, com ara la crítica lexicogràfica. Josep Maria Junoy, Josep Gudiol o Miquel d'Esplugues, entre molts d'altres, en van ser col·laboradors.

En aquest article Borja Moll respon punt per punt les crítiques que Emili Vallès, en el seu article "Lexicografia catalana", havia publicat en el número anterior d'aquesta mateixa revista sobre alguns aspectes del DCVB. Diu d'en Vallès que és un "adversari doctrinal" i que li ha de respondre els "retrets". Quins són alguns d'aquests retrets?

1. El canvi de nom del DCVB. Vallès no entenia, i molts encara ara tampoc entenem, els veritables motius de passar de dir-se Diccionari de la llengua catalana a Diccionari català-valencià-balear. Borja Moll, per una banda, afirma la unitat de la llengua catalana, "llenguatge de la col·lectivitat ètnica i literària que formen Catalunya, València i les Balears" i, per una altra banda, diu que la raó del canvi és "el caràcter que volem donar al nostre diccionari". Es refereix a anar contra la "unificació acadèmica". Imaginem que es refereix a l'estandardització on domina el català central. Després en Borja Moll continua embolicant una troca d'excuses sense respondre clarament a la crítica de Vallès.

2. L'ortografia del DCVB. Vallès li va criticar que el DCVB no seguís l'ortografia de Fabra. Borja Moll defensa que les llengües poden tenir més d'un sistema ortogràfic, posant com exemple el francès. I la història ja farà la resta.

3. La selecció lèxica del DCVB. Vallès criticava l'excés il·limitat, sense selecció, del cabal lingüístic del DCVB. Borja Moll comença dient que sí que hi ha una selecció i que hi ha articles als diccionaris contemporanis que no apareixen al DCVB. Diu que no s'han acceptat les formes lexicals "absurdes, que sien invencions de qualque diccionarier fantasiejador o que no tenguin realitat en el llenguatge escrit o parlat". I afegeix "el Diccionari general d'una llengua ha d'ésser l'inventari, tan complet com sigui possible, del cabal lèxic de tal llengua. (...) Es que nosaltres comprenem i practicam la Lingüística com una ciència, no com una art; estudiam la llengua tal com és objectivament (ciència lingüística) i creiem que aquest és l'únic camí dret per a la tasca de perfeccionar-la (art gramatical)." Déu n'hi doret amb la resposta!

Borja Moll encara respon a alguna altra crítica d'Emili Vallès, però creiem que aquests tres són els principals temes que l'ocupen.

"Lexicografia catalana" d'Emili Vallès

1927: "Lexicografia catalana" d'Emili Vallès, a la revista La Paraula Cristiana, volum 6, any tercer, pàg. 459-463:

Emili Vallès i Vidal (Igualada, 1878 - Barcelona, 1950), el filòleg i matemàtic que escriu aquest article, fou autor de diverses obres lexicogràfiques. Les que coneixem són: Pal·las. Diccionari català-castellà-francès (1927, reeditat cap al 1949)*, Diccionari de barbarismes del català modern (1930), Vocabulari castellà-català (1935), Pal·las. Diccionari català il·lustrat. Amb equivalències en castellà, anglès i francès, (anys 40, reeeditat el 1962). És autor també de moltes altres obres lingüístiques. Amic de Fabra, va ser divulgador de les tesis de l'IEC, així no és d'estranyar la seva postura davant l'ortografia de l'Alcover-Moll que es pot veure a l'article.

La revista barcelonina La Paraula Cristiana, fundada per Carles Cardó, es publicà des de 1925 fins a 1936. Inicialment de temàtica religiosa, estava oberta a molts d'altres temes culturals, com ara la crítica lexicogràfica. Josep Maria Junoy, Josep Gudiol o Miquel d'Esplugues, entre molts d'altres, en van ser col·laboradors.

En aquest article Vallès parla molt elogiosament del diccionari Aguiló i del Balari. Especialment interessants són els detalls que aporta sobre els preparatius de l'edició d'aquest últim, el diccionari català que fou víctima de la guerra. L'any 1927 ningú sabia que el Balari només es publicaria fins a la lletra G (el mot gutaperxa) i que la resta desapareixeria. De fet s'acabava d'iniciar la seva lenta publicació l'any 1926. Gràcies a aquest article sabem que l'any 1922 dos ex-alumnes de Josep Balari, Banqué i Segalà, entre d'altres, s'encarregaven d'ordenar les paperetes dels mots del Balari. A part d'aquestes informacions, Vallès centra el seu article en la crítica d'una altra obra tan important com polèmica dins la lexicografia catalana: el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll. El centre de les seves crítiques són el títol de l''obra, l'ortografia de Mossèn Alcover contrària a les normes de l'IEC i l'excessiva abundor d'informació, sense criteris clars de selecció. Tampoc estalviarà elogis vers l'obra, però, com veurem més endavant, aquestes crítiques van portar cua.



* A la fitxa d'Enciclopèdia Catalana s'indica erròniament que aquest diccionari inclou l'anglès. Aquesta fitxa també el fa autor d'una obra, Lexis (1952), que desconeixem i no trobem referenciada enlloc.

"Lexicografía catalana"

1902: "Lexicografía catalana" de Gabriel Palau, a la revista Razón y Fe, tom 2, Madrid, pàg. 374-379:

Gabriel Palau (Barcelona, 1863 - Buenos Aires, 1939) fou jesuïta, sociòleg i músic. Intervingué en la fundació d'associacions polítiques i catòliques i també conreà el periodisme, essent director d'El Crit de la Pàtria i redactor d'El Correo Catalán i La Hormiga de Oro. Compongué diverses peces musicals, però després de la seva ordenació sacerdotal es dedicà exclusivament a la propaganda catòlico-social. A partir de 1906 viatjà per Europa per tal de conèixer les institucions socials de diversos països. Després de moltes activitats socials i sindicals s'embarcà a Buenos Aires on s'encarregà de la càtedra de Sociologia del Seminari. Entre d'altres obres, escriví El católico de acción (1905), que tingué dues edicions, a més de traduccions a diverses llengües, La acción social del sacerdote. Un campo de acción (1907), Deberes sociales de la mujer en las cuestiones obreras (1910), La contrarrevolución social (1911) i Círculos y sindicatos (1935).

Razón y fe és una revista mensual publicada pels jesuïtes a Madrid, i que sortí a partir de l'any 1901. Actualment té el mateix nom, però amb l'afegit de "Revista de cultura fundada en 1901". Aquest estiu es publicà el núm. 1317. L'article "Lexicografía catalana", en castellà, sortí a l'any primer, segon tom, d'aquesta ara centenària revista.

A l'article "Lexicografía catalana" Gabriel Palau es refereix a la Lletra de convit que Mossèn Alcover va publicar i difondre molt per tal d'exposar a "tots els amics de la llengua catalana" el seu gran projecte de fer un diccionari català exhaustiu, una fita cabdal en la lexicografia catalana. Aquesta Lletra es publicà just abans de la redacció de l'article de Palau, i n'és la raó de ser. L'article es planteja si existeixen o han existit mai una gramàtica i un diccionari catalans complets i perfectes. Tot seguit fa un repàs dels dos tipus d'obres.
Quant a gramàtiques, comença per la Gramática y apología de la llengua catalana (1814) de José Pablo Ballot i fa un repàs de totes les altres obres similars del XIX, lloant-les però sense parlar d'un èxit feliç absolut.
Quant a diccionaris, també comença per les obres del XIX, tot i que en una nota a peu de la pàgina 377 es refereix al Gazophylacium (escrit Gazophilacium) i a les obres de Fons, Torra, Roca, Ros, Broch i Pedro Lacavalleria). Així, dins de l'article fa referència al Diccionario catalán-castellano-latino (1803) d'Esteve, Belvitges i Juglà, al diccionari d'Antonio Roca (del qual cita l'edició de 1806, però oblida la de 1824), al primer diccionari de Magí Ferrer de 1836 (amagat sota les inicials F.M.,F.P. y M.M., que ell no descobreix), al quintilingüe de la Societat de Catalans de 1839, al "más notable" Labèrnia (del qual indica estranyament només la primera i la tercera edicions), al diccionari de 1845 de J.G. y C. (el cita malament com de J.G. y G.), al Diccionari suplement de 1868 i al Saura (del qual cita l'edició de 1884 i indica que n'hi ha d'anteriors, sense detallar-les; de 1851 creiem que és la primera).
Després d'aquest repàs, Palau justifica la necessitat d'un diccionari que "reclaman las necesidades de la época" i lloa la iniciativa de Mossèn Alcover ("La amplitud de criterio, la alteza de miras y la extensión del trabajo emprendido son verdaderamente dignas de alabanza"). És de destacar el paràgraf final referit a l'incipient Alcover-Moll, amb cita de don Pelayo (perdó, Menéndez y Pelayo), inclosa:

"La empresa, si, como lo esperamos, se lleva á feliz remate, será sin duda alguna un nuevo timbre de honor para la Iglesia, fautora y protectora de cuanto significa verdadero progreso, y una gloria más para España, nuestra querida patria, pues como dijo muy bien el Sr. Menéndez y Pelayo, la lengua catalana es "llengua no forastera y exótica, sino espanyola y neta de tota taca de bastardia."

Sort en tenim de ser espanyols però no bastards, després de tot. Un "feliz remate" a l'article, sí senyor.

"Lo diccionari de la llengua catalana"

1879: "Lo diccionari de la llengua catalana" d'Antoni de Bofarull a la revista Lo Renaixement, núm. 3, 28-II, p. 113-124. També dins Escrits lingüístics, d'Antoni de Bofarull, Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1987:

Aquestes dotze pàgines, publicades el 28 de febrer de 1879 a Lo Renaixement, formen un dels primers articles dels quals tinc coneixement sobre els diccionaris catalans. És per aquest motiu que les reprodueixo aquí. Si es clica a sobre, s'augmenten i es poden llegir.

Lo Renaixement és el nom que adoptà durant un temps la revista de literatura, ciències i arts La Renaixensa, Diari de Catalunya (1871-1905). Concretament, amb el nom Lo Renaixement es publicaren només cinc números quinzenals que ocupen el primer trimestre de 1879. El 31 de març de 1879 torna a aparèixer com es deia abans, La Renaixensa.

El reusenc Antoni de Bofarull (1821-1892), famós als manuals de literatura catalana per haver escrit la primera novel·la de la Renaixença, L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), va ser un dinamitzador cultural de primer ordre durant la segona meitat del segle XIX (obres literàries, organització dels Jocs Florals, articles a la premsa, etc.). Publicà diferents articles lingüístics a revistes de l'època (recollits a Escrits lingüístics, Ed. Altafulla, 1987), així com dues obres importants per a la lingüística catalana: Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana (El Plus Ultra, Barcelona, 1864) i Gramática de la lengua catalana (Espasa Hermanos, Barcelona, 1867), escrita en col·laboració amb Adolf Blanch i Cortada. Diuen Rico i Solà (1995: 30) que "Era el formulador i el representant més qualificat de la modalitat "acadèmica" de la llengua" i que "És una de les persones més ben informades en els temes en què intervé".

A l'article, Bofarull, davant dels qui reclamen la necessitat d'un nou diccionari (amb una demanda expressa a la Reial Acadèmia de Bones Lletres barcelonina, de la qual Bofarull formava part), defensa l'ús de la segona edició del Labèrnia (la de 1864-65), ja que el considera un diccionari de primera qualitat. Aquest és, doncs, el diccionari del títol del seu article.
L'article dóna un bon panorama de l'estat lexicogràfic durant la Renaixença, amb declaracions tan curioses com aquesta: "Sens remontarnos als primers temps de tentativa y de treballs preparatoris, que ningú pot negar, així pera coneixement del Català, com del Llatí, són infinits, de temps, los diccionaris coneguts,...".
Tots els títols que Bofarull menciona (manuscrits o publicats) són un material magnífic d'estudi per a tot interessat en la història de la lexicografia catalana. Un article primerenc i imprescindible.

(Aquest article també es pot consultar a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministerio de Cultura: en línia o en pdf. En aquesta consulta, però, el Ministerio posa una banda sobre cada full amb el seu nom i l'escut d'Espanya que no facilita precisament la lectura.)