L'inventor de l'ordre alfabètic

Allau formulà aquest dilluns en un comentari una pregunta que ja s'havia fet fa mesos en aquest bloc, però que no és fins avui que, per fi, obtindrà resposta.

"Una mica off-topic, però sempre m'he preguntat "qui" va inventar l'ordre alfabètic. Algú entre els erudits lectors pot dir-me perquè la lletra A va abans de la B i no a l'inrevés?"

Comencem pel final. Diu l'IEC que "L'alfabet català prové de l'alfabet llatí i consta de vint-i-sis lletres, ordenades de la manera que mostra el quadre..." Aquest ordre és un fet que sembla gairebé científic i que poques vegades es qüestiona, però que amaga una profunda aleatorietat. L'ordre de les lletres és una realitat tan quotidiana i elemental que per molta gent dir que la A va davant de la B és com dir que 2 i 2 fan 4. Però a diferència d'una suma matemàtica, l'ordre alfabètic és una convenció. I com tota convenció, té un origen.

La convenció de l'alfabet català prové de l'alfabet llatí i aquest és semblant al de l'alfabet grec i l'hebreu. El viatge continuaria en direcció al fenici... Però si anem reculant, ¿fins on arribem? En aquest cas no hi ha una resposta amb un nom individual, però sí hi ha un 'qui': els ugarites. Ugarit és una ciutat de Síria (actual Ras Shamra), on l'any 1928 un arqueòleg francès va descobrir unes taules d'argila amb lletres. La majoria d'aquestes taules eren escrites en un sistema cuneïforme sil·làbic ja conegut, però d'altres presentaven una nova escriptura cuneïforme: l'ugarític.

L'alfabet ugarític, com es pot veure a la imatge, era cuneïforme (el primer sistema d'escriptura conegut). Tenia 31 lletres que només eren consonants, o sigui de fet és un abjad, terme amb què es coneixen els alfabets consonàntics. L'ugarític s'escrivia d'esquerra a dreta.

Les taules d'argila ugarítiques són la prova més antiga mai trobada d'un ordre alfabètic que, amb el pas dels anys i l'evolució de les llengües, donaria lloc a l'ordre alfabètic de l'hebreu, del grec i del llatí. I d'aquí, al quadre d'ordenació alfabètica de la gramàtica de l'IEC.

Més: La font Ugaritic 3.0.1 per a l'ordinador.

PS: La imatge de l'alfabet ugarític (gentilesa de & Piscolabis librorum):







La imatge superior és d'un text d'escriptura ugarítica. Una llista de déus, crec recordar.

Digital book

Digital Book, 2002

Fotografia lexicogràfica d'Abelardo Morell, fotògraf cubà. Aquest Morell acostuma a fotografiar sempre diccionaris amb unglera, o com es digui. Aquí ho vam discutir una vegada però no en vam treure l'entrellat: pestanyes, punts de llengüeta, punts de pestanya, ungleres, busques... Si algú ho sap i vol il·luminar aquesta qüestió...


PS: Biblioaprenent ens ha aclarit la qüestió:

Índex digital: conjunt d'osques o ranures, generalment arrodonides, que es disposen esglaonadament en el tall davanter d'un llibre per indicar en quin punt comença una divisió determinada de l'obra. Usat especialment en obres de consulta, sobretot en diccionaris i enciclopèdies, normalment porten impresa la paraula o lletra que indica la matèria o el ordre que allà comença.

Al Diccionario de bibliologia y ciencias afines del senyor José Martínez de Sousa. Moltes gràcies, Xavier!

Pompeu Fabra era misogin? (II)

Fa un temps, arrel d'unes observacions del Marc, ens fèiem la pregunta. I vam descobrir que ni la pregunta ni les respostes eren noves. L'article que reproduïm a continuació, de la lingüista Eulàlia Lledó, ens complementa els casos que el Marc aportava. A part dels exemples que inclou (curiosament tots diferents dels del Marc), ressaltem el primer paràgraf, on personalment creiem que rau, en part, la clau de la qüestió:

FABRA I EL SEXISME

Sabem que l'ús de la llengua és sexista. Seria un miracle que no ho fos ja que la llengua és un dels miralls de la realitat i de la so­cietat i, per tant, en reflecteix la ideologia. Pensem per un moment què s'amaga, o més ben dit, què mostra des del punt de vista de la valoració la frase: «és tot un home», o la consideració pejorativa que es desprèn d'aquesta altra: «no siguis nena».
És evident que el sexisme impreg­na qualsevol manifestació lingüística, tant oral com escrita. Aprofitant que aquest número de LLIBRERIA dedica el dossier als diccionaris, ens hem aturat en el Diccionari General de la Llengua, «el Fabra» per analitzar-ne alguns aspectes, no amb la intenció de fer-ne un estudi exhaustiu sinó de mostrar-ne algun detall. I per un cop, ens ho hem pres en broma.
Mireu, com un primer aspecte, el tipus d'exemple que fa servir Fabra per explicar cada entrada. Us n'hem escollit aquests dos.
Inic-iniqua: «Una sentència ini­qua. la iniqua sort. Fou mort, mentre dormia, per la seva iniqua muller». Fixem-nos que en tots tres exemples usa el femení. I, evidentment, com que el més freqüent en la nostra so­cietat és que les iniqües mullers matin llurs esposos, mentre dormen, així ho reflecteix.
Coix-coixa: Els dos primers exemples són: «Un cavall coix. Una noieta coixa». Després passa a exemples d'ús. És a dir, sembla que entre els homes la coixesa no té mol­ta incidència, però entre els cavalls i les noietes és una cosa de no dir...
Un altre aspecte és el tipus d'ex­plicació que dóna; per exemple:
Histèria: «Afecció nerviosa que ocorre principalment en les dones, en què l'excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada, i es caracteritza per convulsions, sufocacions, etc.» L'explicació és prou eloqüent com perquè calgui fer cap comentari.
Mentre maridatge és «el casa­ment (d'una dona)» i l'exemple no té perdua: «Va despendre molts de di­ners en el maridatge de les seves tres filles» (sembla, però, que final­ment les va poder col·locar), marital vol dir «pertanyent al marit, a la vida conjugal». Això és un contrasentit, és com parlar del germà de la filla úni­ca, ja que «conjugal» implica una re­lació, i a més, sembla que la vida conjugal pertany al marit.
També és interessant resseguir dos conceptes paral·lels:
Així, mentre home ocupa 41 línies i és definit com a «animal mamífer» i el descriu a partir d'aquí, i després com a segona accepció el defineix com a «individu mascle de l'espècie humana (oposat a dona), especial­ment el qui ha arribat a l'edat adulta o viril (oposat a. noi), veiem que dona ocupa 17 línies i és definida com a «persona del sexe femení, esp. la que ha arribat a l' edat de la pubertat (per oposició a nena), i més especialment la casada o d'edat madura (per oposició a noia)». Home no es defineix per la seva relació amb la dona, però sembla que és rellevant per a la dona estar ca­sada per ser-ho realment.
Els exemples també són ben suco­sos. Per exemple, per a home: «Un home de bé. Un home de cor. Un home de talent. Un home de mèrit. Un home de gust. Un home d'honor. Un home de lletres, de negocis. Un home de món. (...) No el torceràs del seu camí: és un home. No ets home si no ho fas...» Sembla que pel sim­ple fet de ser home ja tot estigués guanyat.
En canvi, els exemples per a dona són: «Ésser ja una dona. Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Dona de sa casa. Dona homenen­ca». No trobem cap dona de bé de cor, de talent, de merit, de gust, d'honor... Finalment, l'última accep­ció d'una gran obscenitat: «(entre eclesiàstics) el breviari»...
Només cal mirar una entrada apa­rentment tan innocent com edat per veure com van les coses.

Així, la definició és «temps trans­corregut des que un home (sic) ha començat a viure», i després hi ha un seguit d'exemples dels quals es des­prèn que el concepte d'edat és aliè a les dones. Més avall parla de l'e­dat com a «cadascun dels períodes en què es considera dividida l'edat de l'home (i ara entendrem la insis­tència a posar sempre home): la in­fantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa. L'edat adulta, viril», és a dir, dóna com a sinònim d'edat adulta, viril, i comencem a entendre perquè fins i tot en el diccionari se'ns tracta com a criatures.
I si ja que hi estem posades, mirem què vol dir viril, veurem que viril, és a dir, propi d'home, té només conno­tacions positives (notem, també, que l'explicació que Fabra dóna de va­lentia és «qualitat de valent; acte propi d'home valent», i que en els exemples de valent-valenta no hi surt, evidentment, cap dona). Es dóna el cas, per altra banda, que no hi ha paraula paral·lela per a dona equivalent a viril.
Un altre aspecte que crida l'aten­ció i que no sabem ben bé a quin criteri correspon, és que gata i gat o gossa i gos tenen entrades dife­rents i, en canvi, paraules del mateix tipus, per exemple noia i noi, tenen una única entrada: noi/a.
De tota manera, tot això a vega­des ens va a favor. Així, ens assa­bentem que el vampir «xucla la sang dels animals àdhuc de l'home», és a dir, que sembla que per aquest cantó no correm perill...
I si voleu veure què és un prejudici ideològic feu el favor de buscar can-can (per exemple, fins a la 10a. ed.), i a veure què us en sembla de la definició. Val a dir que el Dicciona­ri de la Llengua Catalana, de la Fun­dació Enciclopèdica Catalana, ha canviat totalment aquella definició, però en conserva un bell rastre en la seva obra magna, la GEC. EuIàlia Lledó

Font: Lledó, Eulàlia: “Fabra i el sexisme” a Llibreria, 1988, núm. 122, pàg. 48.

Una mirada

De qui és aquesta mirada?

La resposta, a la secció Mirades d'aquesta web (descoberta gràcies a l'estupend Marc).

Les noces de platí del canemàs (I)

El pròleg del Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de Pompeu Fabra no és un 'pròleg', sinó un 'prefaci'. Gràcies a aquest subtil detall alguns lectors comencem a entendre que no ens trobem davant d'una obra qualsevol, sinó davant de "l'obra". Diu el tal prefaci a la pàg. VI que "L'obra que se'ns encomanava -que és la que ara surt al públic- pot realment ésser considerada com el canemàs del futur Diccionari de l'Institut." Quanta raó tenia Fabra! Sobretot en l'ús de l'adjectiu 'futur'. Hauríem d'esperar l'any 1995 per veure el Diccionari de l'Institut...

Aquest canemàs en cursiva sempre l'he trobat interessant. Si no ho hagués escrit en cursiva es referiria, metafòricament, al sentit literal del terme, o sigui, a la roba, feta originalment de cànem (d'aquí el nom), sobre la qual s'hi broda amb seda o llana de colors. És una roba clara i pautada per facilitar-hi la feina posterior. I la metàfora seria ben bona, perquè el diccionari és aquest suport clar i pautat a partir del qual construïm la llengua viva.
Però, ai las!, és en cursiva. El mateix diccionari diu que, en un sentit figurat, un 'canemàs' és el 'fons sobre el qual es fan desenvolupaments'. I aquí trobem el sentit de la cursiva. Fabra volia informar-nos que calien 'desenvolupaments' a partir del DGLC. L'autor tenia ben clar que la feina no s'havia enllestit. "Apa, ja tenim un diccionari normatiu. Tots a descansar". Aquesta és la impressió que Fabra volia defugir. Allò que Fabra no podia preveure és allò que passaria uns quatre anys després de la publicació.

El DGLC s'acabà d'enllestir als tallers NAGSA el 30 de novembre de 1932. El publicà la Llibreria Catalònia de Ronda de sant Pere, 3, la mateixa Catalònia d'ara. Allò que sempre m'he preguntat és de quants colors publicaren les cobertes en aquesta primera edició. Jo conec les dues versions de la fotografia que adjunto: en marró i en vermell. Algú sap d'alguna altra?

Pompeu Fabra era misogin?

"Parlant de Fabra, sabeu si era misogin?

Ja fa uns mesos vaig arreplegar aquestes perles del seu diccionari.

Quatre ‘perles’

1. Al Diccionari general de la llengua catalana (DGLC, el de Fabra) dos dels exemples de ‘cervell’ són aquests: ‘El savi X és un gran cervell’. ‘És una dona sense cervell’. Ara, al Diccionari de la llengua catalana (el DIEC) hi ha aquests dos: ‘Aquella dona és un gran cervell’. ‘No té ni mica de cervell’.

2. El mateix ha passat amb ‘banya’.

(DGLC)
‘Posar banyes a algú’: enganyar-lo la seva muller mancant a la fidelitat conjugal; tenir un altre tractes il·lícits amb la seva muller.
‘Portar banyes’: es diu del marit enganyat.

(DIEC)
‘Posar banyes a algú’: la seva parella, enganyar-lo mancant a la fidelitat conjugal.
‘Portar banyes’: haver estat enganyat pel cònjuge.

3. Un exemple de ‘provocar’ al DGLC: ‘Una dona que provoca els homes’. Ara no trobareu aquest exemple al DIEC.

4. Fabra va posar com a exemple d’‘intel·ligent’: ‘És un home intel·ligent, molt intel·ligent’. I ara, al DIEC hi trobem (ai las!): ‘És una dona intel·ligent, molt intel·ligent’."

Aquest documentat comentari el feia el sempre punyent Marc de Reflexions en català a l'apunt anterior, "F de Fabra". El reprodueixo sense el seu consentiment però amb la seva tàcita aprovació (perquè li he promès un sopar a canvi d'una marmita).1

Per alguns la qüestió potser semblarà anecdòtica (o incòmoda, o...). A ells em dirigeixo citant els lexicògrafs normatius contemporanis, quan ens diuen que:

"s'ha prosseguit la labor de desideologització empresa ja en la primera edició damunt el corpus elaborat per Pompeu Fabra, és a dir, de descarregar-les (les definicions) tant com s'ha pogut i sabut de condicionaments produïts per determinades visions de la realitat que han estat o que són hegemòniques en la cultura..." o bé "S'ha mirat d'afinar encara més en el tractament igualitari de les persones, al marge del sexe..." (Introducció al DIEC2, pàg. XX).

Sense restar ni un punt de mèrit personal i científic a l'enorme tasca i sapiència d'un dels més grans dels nostres lingüistes, algun lletraferit s'atreviria a fer un judici sobre les relacions (lexicogràfiques o no) de Pompeu Fabra amb les dones?

En els comentaris de l'apunt anterior hi ha les opinions sobre el tema de Víctor Pàmies i de mi mateix.

La fotografia que il·lustra aquest article pertany a l'esplèndid catàleg fotogràfic d'aquesta web, i com és el meu costum també està reproduïda sense permís. ;-)

PD: Serà interessant llegir l'article que la filòloga Eulàlia Lledó, una de les màximes especialistes en la qüestió, va publicar fa anys a la revista Llibreria, que era la del Gremi d'Editors de Barcelona i Catalunya:

Lledó, Eulàlia: “Fabra i el sexisme” a Llibreria, 1988, núm. 122, pàg. 48

Per ara només sé que aquest article existeix. Quan pugui el buscaré i el llegiré.

1 Ell ignora que si mai localitza aquesta extraordinària marmita la meva sana intenció és fer-ne un guisat a dintre.