4 de febrer de 2008

Pompeu Fabra era misogin? (II)

Fa un temps, arrel d'unes observacions del Marc, ens fèiem la pregunta. I vam descobrir que ni la pregunta ni les respostes eren noves. L'article que reproduïm a continuació, de la lingüista Eulàlia Lledó, ens complementa els casos que el Marc aportava. A part dels exemples que inclou (curiosament tots diferents dels del Marc), ressaltem el primer paràgraf, on personalment creiem que rau, en part, la clau de la qüestió:

FABRA I EL SEXISME

Sabem que l'ús de la llengua és sexista. Seria un miracle que no ho fos ja que la llengua és un dels miralls de la realitat i de la so­cietat i, per tant, en reflecteix la ideologia. Pensem per un moment què s'amaga, o més ben dit, què mostra des del punt de vista de la valoració la frase: «és tot un home», o la consideració pejorativa que es desprèn d'aquesta altra: «no siguis nena».
És evident que el sexisme impreg­na qualsevol manifestació lingüística, tant oral com escrita. Aprofitant que aquest número de LLIBRERIA dedica el dossier als diccionaris, ens hem aturat en el Diccionari General de la Llengua, «el Fabra» per analitzar-ne alguns aspectes, no amb la intenció de fer-ne un estudi exhaustiu sinó de mostrar-ne algun detall. I per un cop, ens ho hem pres en broma.
Mireu, com un primer aspecte, el tipus d'exemple que fa servir Fabra per explicar cada entrada. Us n'hem escollit aquests dos.
Inic-iniqua: «Una sentència ini­qua. la iniqua sort. Fou mort, mentre dormia, per la seva iniqua muller». Fixem-nos que en tots tres exemples usa el femení. I, evidentment, com que el més freqüent en la nostra so­cietat és que les iniqües mullers matin llurs esposos, mentre dormen, així ho reflecteix.
Coix-coixa: Els dos primers exemples són: «Un cavall coix. Una noieta coixa». Després passa a exemples d'ús. És a dir, sembla que entre els homes la coixesa no té mol­ta incidència, però entre els cavalls i les noietes és una cosa de no dir...
Un altre aspecte és el tipus d'ex­plicació que dóna; per exemple:
Histèria:
«Afecció nerviosa que ocorre principalment en les dones, en què l'excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada, i es caracteritza per convulsions, sufocacions, etc.» L'explicació és prou eloqüent com perquè calgui fer cap comentari.
Mentre maridatge és «el casa­ment (d'una dona)» i l'exemple no té perdua: «Va despendre molts de di­ners en el maridatge de les seves tres filles» (sembla, però, que final­ment les va poder col·locar), marital vol dir «pertanyent al marit, a la vida conjugal». Això és un contrasentit, és com parlar del germà de la filla úni­ca, ja que «conjugal» implica una re­lació, i a més, sembla que la vida conjugal pertany al marit.
També és interessant resseguir dos conceptes paral·lels:
Així, mentre home ocupa 41 línies i és definit com a «animal mamífer
» i el descriu a partir d'aquí, i després com a segona accepció el defineix com a «individu mascle de l'espècie humana (oposat a dona), especial­ment el qui ha arribat a l'edat adulta o viril (oposat a. noi), veiem que dona ocupa 17 línies i és definida com a «persona del sexe femení, esp. la que ha arribat a l' edat de la pubertat (per oposició a nena), i més especialment la casada o d'edat madura (per oposició a noia)». Home no es defineix per la seva relació amb la dona, però sembla que és rellevant per a la dona estar ca­sada per ser-ho realment.
Els exemples també són ben suco­sos. Per exemple, per a home: «Un home de bé. Un home de cor. Un home de talent. Un home de mèrit. Un home de gust. Un home d'honor. Un home de lletres, de negocis. Un home de món. (...) No el torceràs del seu camí: és un home. No ets home si no ho fas...» Sembla que pel sim­ple fet de ser home ja tot estigués guanyat.
En canvi, els exemples per a dona són: «Ésser ja una dona. Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Dona de sa casa. Dona homenen­ca». No trobem cap dona de bé de cor, de talent, de merit, de gust, d'honor... Finalment, l'última accep­ció d'una gran obscenitat: «(entre eclesiàstics) el breviari»...
Només cal mirar una entrada apa­rentment tan innocent com edat per veure com van les coses.
Així, la definició és «temps trans­corregut des que un home (sic) ha començat a viure», i després hi ha un seguit d'exemples dels quals es des­prèn que el concepte d'edat és aliè a les dones. Més avall parla de l'e­dat com a «cadascun dels períodes en què es considera dividida l'edat de l'home (i ara entendrem la insis­tència a posar sempre home): la in­fantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa. L'edat adulta, viril», és a dir, dóna com a sinònim d'edat adulta, viril, i comencem a entendre perquè fins i tot en el diccionari se'ns tracta com a criatures.
I si ja que hi estem posades, mirem què vol dir viril, veurem que viril, és a dir, propi d'home, té només conno­tacions positives (notem, també, que l'explicació que Fabra dóna de va­lentia és «qualitat de valent; acte propi d'home valent», i que en els exemples de valent-valenta no hi surt, evidentment, cap dona). Es dóna el cas, per altra banda, que no hi ha paraula paral·lela per a dona equivalent a viril.
Un altre aspecte que crida l'aten­ció i que no sabem ben bé a quin criteri correspon, és que gata i gat o gossa i gos tenen entrades dife­rents i, en canvi, paraules del mateix tipus, per exemple noia i noi, tenen una única entrada: noi/a.
De tota manera, tot això a vega­des ens va a favor. Així, ens assa­bentem que el vampir «xucla la sang dels animals àdhuc de l'home», és a dir, que sembla que per aquest cantó no correm perill...
I si voleu veure què és un prejudici ideològic feu el favor de buscar can-can (per exemple, fins a la 10a. ed.), i a veure què us en sembla de la definició. Val a dir que el Dicciona­ri de la Llengua Catalana, de la Fun­dació Enciclopèdica Catalana, ha canviat totalment aquella definició, però en conserva un bell rastre en la seva obra magna, la GEC. EuIàlia Lledó

Font:
Lledó, Eulàlia: “Fabra i el sexisme” a Llibreria, 1988, núm. 122, pàg. 48.


17 comentaris:

  1. Puigmalet, com deia, em sembla, en l'altre article sobre la misogínia de Fabra, penso que és un reflex del pensament i de al societat d'aquell moment.

    És com pretendre que al Quixot hi hagi hiperenllaços. :-)

    Caldria veure què feien altres diccionaris d'època en altres llengües i de quines fonts va beure Fabra per fer el seu diccionari.

    Vist ara, realment fa esgarrifar. Però és que el tomb que ha fet la lexicografia en pocs anys és important.

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb en vpàmies. Reflecteix l'època... i segles de jerarquia masculina.

    Aquesta revisió, al meu parer, no té cap sentit. O potser l'autora ha comparat l'obra de Fabra amb la de filòlegs d'altres llengües, cosa que sí ens ajudaria a treure l'entrellat?

    Tots (la majoria) estem per la igualtat, però pretendre que Fabra fos l'home que abolís la falocràcia em sembla del tot injust.

    ResponElimina
  3. Així m'agrada, que sigueu crítics...

    Si mireu l'enllaç de la Sra. Lledó veureu que és una especialista en el tema, i ella és la primera de parlar del diccionari com a mirall de la societat.
    La revisió té sentit, Ury, perquè ens mostra això, que les obres lexicogràfiques, fins i tot les més serioses, contenen alguns elements subjectius molt vinculats a cada època. I amb les actuals passarà el mateix. Ai, el somni de l'objectivitat...
    Fa poc vaig sentir a la tele que Fabra era el "Déu de la llengua catalana". Un déu humà, però un déu. Hi estic d'acord.

    ResponElimina
  4. Jo ho deixaria en empat. És cert que hi ha una part de 'reflex de l'època', però també és cert que a cada època hi ha els que segueixen més el 'reflex' i n'hi ha d'altres que no, o que no tant.

    Crec que no podem limitar-ho només a l'època perquè si no, no hauríem evolucionat mai. El component subjectiu és 'època' i 'jo', o 'jo i la meva circumstància.

    Perdó.

    ResponElimina
  5. Estupend anònim: és la teva opinió, i jo la comparteixo. I mira que no hem llegit el Fabra de cap a peus...

    Mira el comentari que he posat a la teva primera citació.

    ResponElimina
  6. A l'anterior post, ja deia que només el podriem catalogar de misògin si amb les seves definicions hi hagués voluntat d'afavorir un canvi cap a posicions sexistes que la societat no havia adoptat: afany transformador o postura ideològica concreta per canviar la societat...i no crec que sigui el cas.

    Continuu pensant que la seva misogínia no té res d'especial ni mereix més difamacions. Tot i que ara que han tancat el 'Tomate' sempre queda gent per agafar el relleu...jeje

    Per exemple, tots ens podem escandalitzar molt amb la definició que fa de 'histèria', però és bo saber que fins fa poc la histèria era un desordre majoritariament associat a les dones pels metges de l'època (cfr. 'hysteria' i 'female hysteria' a la wikipedia). No sé molt bé quina definició de la malaltia en devia fer el primer DSM dels anys 50, però a principis de segle la creença científica ho asociava a 'malaltia de dones' majoritàriament. O sigui que el pobret Pompeu, per més que ens escandalitzi, era reflex de l'epoca. No crec que la cosa anés més enllà.

    ResponElimina
  7. Puigmalet, ja he recomentat el teu comentari.

    Continuo pensant que Fabra era una miqueta misògin o que odiava la seva dona.

    ResponElimina
  8. .com, fins i tot ara les enciclopèdies continuen dient que la histèria és "observable principalment en les dones" (GEC 2001), però em sembla que el matís és la utilització de "les dones, en què l'excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada," ENTRE COMES. Si treus les comes converteixes aquesta subordinada en especificativa: pateixen histèria només les dones excitables emocionalment. Però amb les comes és explicativa: totes les dones són excitables emocionalment. Fes la prova. Subtil, però definidor.

    ResponElimina
  9. I si algú entengués que l'antecedent d'aquesta subordinada és "afecció nerviosa" es plantegen dos dubtes:
    - Per què col·locar-la després d'un altre nom, fet que provoca confusió i
    - Per què igualment entre comes, quan hi ha molts tipus diferents d'afeccions nervioses...

    Per a mi, l'antecendent són les dones, i el comentari, ben curiós.

    ResponElimina
  10. Obviament, crec que la subordinada és explicativa, però això només vol dir que, per la medecina de l'època, del particular n'extreien el general.

    És el mateix que feia Lombroso amb la craniometria (llàstima que no tingui a mà el crani del Bush): a partir d'uns trets físics isomòrfics n'extreia conclusions emprant silogismes erronis (si té el cap allargat i és idiota, tothom qui té el cap allargat és idiota). Ho documentes amb uns exemples i en fas una teoria bastant digerible.

    Fins i tot als diaris ofertaven remeis per l'histèria femenina, com qui ara ven detergents 'que lavan más blanco' No hem canviat tant, no et pensis: actualment, a la judicatura cada vegada hi ha més dones i són creixents els comentaris d'advocats (homes i dones) en el sentit que tot ho veuen blanc o negre, sense grisos. És a dir, que les dones serien més emocionals que anal.litiques. Potser si que 'vox populi, vox sapientia'.

    No ho sé, però no crec que sigui producte d'una peculiar ideologia o dèria masclista. Veient el pa que s'hi gastaven llavors, encara em sembla prou subtil el Pompeu.

    ResponElimina
  11. Hòstia, quina coma més bèstia!!!

    "les dones, en què l'excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada"

    Que en pot fer de mal, una coma!

    ResponElimina
  12. Si no ens l'agafessim tant amb paper de fumar i ens oblidessim dels tabús que encara tenen les malalties o trastorns mentals, no hi hauria cap problema, com fan els psiquiatres, en afirmar que la gran majoria estadística en la actualitat del trastorn mental conegut com histèria afecta les dones. De la mateixa manera que el càncer de pulmó afecta majoritariament els homes, i el cancer de mama a les dones, i tots en tenim de pulmons i pits. I no passa res. El cervell és un òrgan més, amb les seves patologies.

    Quan toquem el cervell tots ens escandalitzem. I quan dic 'el cervell' vull dir tot allò que afecta les emocions, les actituds...per dir-ho clar, el reflex de les nostres diferents càrregues hormonals. Ni millors ni pitjors. Respectuosament diferents.

    Una cosa és la igualtat de drets i una altra la igualtat biològica: i aquí encara ens falta molt camí per fer i no confondre les coses.

    Encara que el Sr. Administrador em faci fora i m'envii per sempre al MUNDO REAL (TM), les comes, que obviament són explicatives, no les veig tant allunyades del pensament de l'època.

    Malgrat tot, sí que crec que és reprobable el fet d'emprar el terme 'exagerada', doncs ens remet a una valoració personal pejorativa per comparació: és 'exagerada' en comparació als 'homes' (suposo que aquest sería el metallenguatje) i, en aquest aspecte, si que s'allunya dels simple caràcter definitori que ha de tenir una definició (valgui la ...) per afegir un criteri valoratiu fora de context.

    Realment, no crec que es pugui acusar el Pompeu de misogínia amb dades tant vàcues. Com deia oriolvidal, m'agradaria veure les mateixes definicions en diccionaris d'altres llengues a la mateixa època.

    ResponElimina
  13. .com, mai seré un caïnita qualsevol. Aquí tindrà sempre llibertat per desplegar verbalment la teva estultícia :-P.
    Coincideixo en part amb vós. Sobretot en la part de la interessant comsulta d'altres diccionaris de l'època. És una tasca gazofilàctica molt exigent, i, per ara, poc probable.

    ResponElimina
  14. ..."estultícia".....aaaiiiiii.....quan el raonament d'un pària de la lexicografia es combat amb l'insult..... :-)

    ResponElimina

Quelcom a dir?