Pompeu Fabra era misogin? (II)

Fa un temps, arrel d'unes observacions del Marc, ens fèiem la pregunta. I vam descobrir que ni la pregunta ni les respostes eren noves. L'article que reproduïm a continuació, de la lingüista Eulàlia Lledó, ens complementa els casos que el Marc aportava. A part dels exemples que inclou (curiosament tots diferents dels del Marc), ressaltem el primer paràgraf, on personalment creiem que rau, en part, la clau de la qüestió:

FABRA I EL SEXISME

Sabem que l'ús de la llengua és sexista. Seria un miracle que no ho fos ja que la llengua és un dels miralls de la realitat i de la so­cietat i, per tant, en reflecteix la ideologia. Pensem per un moment què s'amaga, o més ben dit, què mostra des del punt de vista de la valoració la frase: «és tot un home», o la consideració pejorativa que es desprèn d'aquesta altra: «no siguis nena».
És evident que el sexisme impreg­na qualsevol manifestació lingüística, tant oral com escrita. Aprofitant que aquest número de LLIBRERIA dedica el dossier als diccionaris, ens hem aturat en el Diccionari General de la Llengua, «el Fabra» per analitzar-ne alguns aspectes, no amb la intenció de fer-ne un estudi exhaustiu sinó de mostrar-ne algun detall. I per un cop, ens ho hem pres en broma.
Mireu, com un primer aspecte, el tipus d'exemple que fa servir Fabra per explicar cada entrada. Us n'hem escollit aquests dos.
Inic-iniqua: «Una sentència ini­qua. la iniqua sort. Fou mort, mentre dormia, per la seva iniqua muller». Fixem-nos que en tots tres exemples usa el femení. I, evidentment, com que el més freqüent en la nostra so­cietat és que les iniqües mullers matin llurs esposos, mentre dormen, així ho reflecteix.
Coix-coixa: Els dos primers exemples són: «Un cavall coix. Una noieta coixa». Després passa a exemples d'ús. És a dir, sembla que entre els homes la coixesa no té mol­ta incidència, però entre els cavalls i les noietes és una cosa de no dir...
Un altre aspecte és el tipus d'ex­plicació que dóna; per exemple:
Histèria: «Afecció nerviosa que ocorre principalment en les dones, en què l'excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada, i es caracteritza per convulsions, sufocacions, etc.» L'explicació és prou eloqüent com perquè calgui fer cap comentari.
Mentre maridatge és «el casa­ment (d'una dona)» i l'exemple no té perdua: «Va despendre molts de di­ners en el maridatge de les seves tres filles» (sembla, però, que final­ment les va poder col·locar), marital vol dir «pertanyent al marit, a la vida conjugal». Això és un contrasentit, és com parlar del germà de la filla úni­ca, ja que «conjugal» implica una re­lació, i a més, sembla que la vida conjugal pertany al marit.
També és interessant resseguir dos conceptes paral·lels:
Així, mentre home ocupa 41 línies i és definit com a «animal mamífer» i el descriu a partir d'aquí, i després com a segona accepció el defineix com a «individu mascle de l'espècie humana (oposat a dona), especial­ment el qui ha arribat a l'edat adulta o viril (oposat a. noi), veiem que dona ocupa 17 línies i és definida com a «persona del sexe femení, esp. la que ha arribat a l' edat de la pubertat (per oposició a nena), i més especialment la casada o d'edat madura (per oposició a noia)». Home no es defineix per la seva relació amb la dona, però sembla que és rellevant per a la dona estar ca­sada per ser-ho realment.
Els exemples també són ben suco­sos. Per exemple, per a home: «Un home de bé. Un home de cor. Un home de talent. Un home de mèrit. Un home de gust. Un home d'honor. Un home de lletres, de negocis. Un home de món. (...) No el torceràs del seu camí: és un home. No ets home si no ho fas...» Sembla que pel sim­ple fet de ser home ja tot estigués guanyat.
En canvi, els exemples per a dona són: «Ésser ja una dona. Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Dona de sa casa. Dona homenen­ca». No trobem cap dona de bé de cor, de talent, de merit, de gust, d'honor... Finalment, l'última accep­ció d'una gran obscenitat: «(entre eclesiàstics) el breviari»...
Només cal mirar una entrada apa­rentment tan innocent com edat per veure com van les coses.

Així, la definició és «temps trans­corregut des que un home (sic) ha començat a viure», i després hi ha un seguit d'exemples dels quals es des­prèn que el concepte d'edat és aliè a les dones. Més avall parla de l'e­dat com a «cadascun dels períodes en què es considera dividida l'edat de l'home (i ara entendrem la insis­tència a posar sempre home): la in­fantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa. L'edat adulta, viril», és a dir, dóna com a sinònim d'edat adulta, viril, i comencem a entendre perquè fins i tot en el diccionari se'ns tracta com a criatures.
I si ja que hi estem posades, mirem què vol dir viril, veurem que viril, és a dir, propi d'home, té només conno­tacions positives (notem, també, que l'explicació que Fabra dóna de va­lentia és «qualitat de valent; acte propi d'home valent», i que en els exemples de valent-valenta no hi surt, evidentment, cap dona). Es dóna el cas, per altra banda, que no hi ha paraula paral·lela per a dona equivalent a viril.
Un altre aspecte que crida l'aten­ció i que no sabem ben bé a quin criteri correspon, és que gata i gat o gossa i gos tenen entrades dife­rents i, en canvi, paraules del mateix tipus, per exemple noia i noi, tenen una única entrada: noi/a.
De tota manera, tot això a vega­des ens va a favor. Així, ens assa­bentem que el vampir «xucla la sang dels animals àdhuc de l'home», és a dir, que sembla que per aquest cantó no correm perill...
I si voleu veure què és un prejudici ideològic feu el favor de buscar can-can (per exemple, fins a la 10a. ed.), i a veure què us en sembla de la definició. Val a dir que el Dicciona­ri de la Llengua Catalana, de la Fun­dació Enciclopèdica Catalana, ha canviat totalment aquella definició, però en conserva un bell rastre en la seva obra magna, la GEC. EuIàlia Lledó

Font: Lledó, Eulàlia: “Fabra i el sexisme” a Llibreria, 1988, núm. 122, pàg. 48.