20 de febrer de 2018

Any Pompeu Fabra 2018: 150 anys del naixement de Pompeu Fabra



20 de febrer de 1868. Naixia Pompeu Fabra i Poch, el més petit dels tretze fills que van tenir Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. De tots els germans, només tres, ell i dues germanes, van arribar a l'edat adulta.

Fa 50 anys, Josep Miracle començava detectivescament la seva biografia fabriana:

"El dia 12 de juliol de 1935, Pompeu Fabra i jo vam sortir de l'Ateneu com si el vent se'ns emportés. Anàvem en "missió especial", per emprar amb una certa propietat algun terme de caient detectivesc. La vigília, jo m'havia fet venir bé la conversa de manera que el Mestre s'avingués a acompanyar-me, tot i que, en realitat, ell seria el capdavanter i jo l'acompanyant.
L'objectiu era identificar —per no dir descobrir— la casa natal de Pompeu Fabra, si és que encara existia. Ell me n'havia parlat sovint d'aquella casa."

Aquí també n'hem parlat sovint, d'aquella casa (1 / 2 / 3). Fabra hi va viure els primers cinc anys de vida, en aquella torreta del número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut de la vila de Gràcia. El 1873, el pare de Fabra, republicà, fou nomenat alcalde de Gràcia i canviaren de casa. Fabra hi tornaria sovint passejant amb ell. Temps després, la intenció i il·lusió de Fabra va ser recuperar-la i tornar-hi, però la vida no va anar així.

Fa 50 anys, quan ens en parla Miracle, aquella casa encara existia. Ara ja no.  Ens en queda la feina detectivesca, recopilada en textos, en imatges. En definitiva, el record. El record d'on va néixer el Mestre. Algun dia tindrem una casa per omplir-la d'aquests records, un lloc en memòria de Pompeu Fabra. Per ara, però, aprofitem l'any Fabra per deixar algun senyal del lloc on va néixer i on volia descansar els darrers dies.

Deixem senyals escrits per als qui vindran, que, com ens diu el poeta Martí i Pol, "de nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres i que l'hoste que els anys anuncien no trobi la casa abandonada. I fosca i trista".

[imatge superior de Pere Català i Pic, publicada al primer volum d'Estudis de lingüística i de filologia catalanes dedicats a la memòria de Pompeu Fabra en el centenari de la seva naixença]  




24 de gener de 2018

Alguns noms de la ela geminada


Fotografia de unjoanqualsevol

Avui, 24 de gener de 2018, els catalanòfils celebrem el segon #DiadelPuntVolat. L'any passat vam parlar de les diferents solucions d'impressió per al punt volat que trobem al llarg dels segles i els  diccionaris catalans. Enguany fem un passeig purament recreatiu, sense cap afany d'exhaustivitat, per diferents noms que ha rebut la nostrada ela geminada. La tria d'obres no obeeix a cap criteri especial, més enllà d'aportar exemples de les variades denominacions.

Doble ela: 
 
En la pretèrita Gramática de la llenga catalana (1898) de Jaume Nonell i Mas trobem: "Sòls convé advertir que'l sò de doble l se representa duplicant la l, y separant la una de l'altra; per ecz.: il-lustre y no illustre; xarèl-lo, xarèllo". 


Ela doble:

En el llibre escolar Gramàtica catalana (1933) de Joan Gelabert i Crosa, quan es fa el repàs de les lletres no apareix el nom "ela geminada": "algunes consonants, com la m, la n, la d i la l, poden presentar-se dobles. La l doble és escrita l·l. Exemples: emmascarar, innocència, addició, col·legi".



Ela repetida / Ela doblada: 

En una obra contemporània, la Contragramàtica il·lustrada (2011) de Josep Millà i Llambí,  trobem una triple denominació per al nostre signe, quan es diu que "el català, a diferència del castellà però a semblança del francès o de l'italià, disposa de l'anomenada "ela geminada", és a dir, una ela repetida o doblada".



Lateral allargada:

Quan al primer volum de  la Gramàtica del català contemporani (2002) dirigida per Joan Solà es fa referència al so lateral alveolar velaritzat (sonor), la ela geminada també hi fa acte de presència. Aquí cal tenir en compte que estem parlant del so: "es poden presentar nombroses variants, com a pronúncies menys freqüents, entre les quals podem destacar la lateral allargada o geminada". Entre claudàtors, el seu símbol fonètic [ɫː]:
Ela prolongada:

En l'article "La ela geminada fa cent anys" (2013) de Jordi Palmer hi apareix aquest altre nom, referit també al so: "un grup de lletres consistents en dues eles amb un punt volat entremig que representa el so d'una ela prolongada i pronunciada en dues síl·labes diferents". 


Ela geminada:

L'Ortotipografia (1995) de Josep M. Pujol i Joan Solà és un manual clàssic per a editors, autoeditors i dissenyadors gràfics. Allí trobem aquesta definició, sota l'actual denominació de "ela geminada": "des del punt de vista gràfic, la ela geminada és un dígraf proveït d'un element diacrític, no un conjunt de tres signes".



Aquests autors ens deixen un avís sobre la ela geminada falsa o ela "desgeminada", amb el qual acabem aquest senzill apunt:
"La deixadesa pot arribar a extrems inconcebibles. La ela geminada s'escriu ja sistemàticament amb dues eles separades per un punt baix en molts llocs. ¿Ignorància, matusseria o pura deixadesa? Si no s'hi posa remei, d'aquí a quatre dies la ela geminada serà un record històric".

1 de gener de 2018

Any Pompeu Fabra 2018: logotip

Aquest és el logotip de l’any Pompeu Fabra que celebrem aquest 2018.

El disseny, de l’estudi Azcunce-Ventura, mostra un llibre-arbre obert on es barregen fulles i lletres, i servirà per identificar les activitats que s’organitzin aquest 2018 al voltant de la commemoració del 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i Poch.