"Lexicografía catalana"

1902: "Lexicografía catalana" de Gabriel Palau, a la revista Razón y Fe, tom 2, Madrid, pàg. 374-379:

Gabriel Palau (Barcelona, 1863 - Buenos Aires, 1939) fou jesuïta, sociòleg i músic. Intervingué en la fundació d'associacions polítiques i catòliques i també conreà el periodisme, essent director d'El Crit de la Pàtria i redactor d'El Correo Catalán i La Hormiga de Oro. Compongué diverses peces musicals, però després de la seva ordenació sacerdotal es dedicà exclusivament a la propaganda catòlico-social. A partir de 1906 viatjà per Europa per tal de conèixer les institucions socials de diversos països. Després de moltes activitats socials i sindicals s'embarcà a Buenos Aires on s'encarregà de la càtedra de Sociologia del Seminari. Entre d'altres obres, escriví El católico de acción (1905), que tingué dues edicions, a més de traduccions a diverses llengües, La acción social del sacerdote. Un campo de acción (1907), Deberes sociales de la mujer en las cuestiones obreras (1910), La contrarrevolución social (1911) i Círculos y sindicatos (1935).

Razón y fe és una revista mensual publicada pels jesuïtes a Madrid, i que sortí a partir de l'any 1901. Actualment té el mateix nom, però amb l'afegit de "Revista de cultura fundada en 1901". Aquest estiu es publicà el núm. 1317. L'article "Lexicografía catalana", en castellà, sortí a l'any primer, segon tom, d'aquesta ara centenària revista.

A l'article "Lexicografía catalana" Gabriel Palau es refereix a la Lletra de convit que Mossèn Alcover va publicar i difondre molt per tal d'exposar a "tots els amics de la llengua catalana" el seu gran projecte de fer un diccionari català exhaustiu, una fita cabdal en la lexicografia catalana. Aquesta Lletra es publicà just abans de la redacció de l'article de Palau, i n'és la raó de ser. L'article es planteja si existeixen o han existit mai una gramàtica i un diccionari catalans complets i perfectes. Tot seguit fa un repàs dels dos tipus d'obres.
Quant a gramàtiques, comença per la Gramática y apología de la llengua catalana (1814) de José Pablo Ballot i fa un repàs de totes les altres obres similars del XIX, lloant-les però sense parlar d'un èxit feliç absolut.
Quant a diccionaris, també comença per les obres del XIX, tot i que en una nota a peu de la pàgina 377 es refereix al Gazophylacium (escrit Gazophilacium) i a les obres de Fons, Torra, Roca, Ros, Broch i Pedro Lacavalleria). Així, dins de l'article fa referència al Diccionario catalán-castellano-latino (1803) d'Esteve, Belvitges i Juglà, al diccionari d'Antonio Roca (del qual cita l'edició de 1806, però oblida la de 1824), al primer diccionari de Magí Ferrer de 1836 (amagat sota les inicials F.M.,F.P. y M.M., que ell no descobreix), al quintilingüe de la Societat de Catalans de 1839, al "más notable" Labèrnia (del qual indica estranyament només la primera i la tercera edicions), al diccionari de 1845 de J.G. y C. (el cita malament com de J.G. y G.), al Diccionari suplement de 1868 i al Saura (del qual cita l'edició de 1884 i indica que n'hi ha d'anteriors, sense detallar-les; de 1851 creiem que és la primera).
Després d'aquest repàs, Palau justifica la necessitat d'un diccionari que "reclaman las necesidades de la época" i lloa la iniciativa de Mossèn Alcover ("La amplitud de criterio, la alteza de miras y la extensión del trabajo emprendido son verdaderamente dignas de alabanza"). És de destacar el paràgraf final referit a l'incipient Alcover-Moll, amb cita de don Pelayo (perdó, Menéndez y Pelayo), inclosa:

"La empresa, si, como lo esperamos, se lleva á feliz remate, será sin duda alguna un nuevo timbre de honor para la Iglesia, fautora y protectora de cuanto significa verdadero progreso, y una gloria más para España, nuestra querida patria, pues como dijo muy bien el Sr. Menéndez y Pelayo, la lengua catalana es "llengua no forastera y exótica, sino espanyola y neta de tota taca de bastardia."

Sort en tenim de ser espanyols però no bastards, després de tot. Un "feliz remate" a l'article, sí senyor.