Començarem així parlant d’un llibret completament insignificant en la història de la lexicografia catalana, i del qual, misteriosament, no hem trobat enlloc cap referència; només coneixem el nostre exemplar:
Abella, b. (1897): Colecció de noms catalans traduhits al castellá. Llibret únich en sa classe, de molta utilitat pera los noys y noyas de Catalunya, Escola de la Estampa Salesiana, Sarrià-Barcelona.
Fa 10x15 i consta de 39 pàgines। L’autor, en un igualment breu pròleg, exposa que és un llibre adreçat als nens del Principat de Catalunya per tal que coneguin i puguin usar amb prou “desembarás” la llengua castellana, sobretot a l’àmbit familiar. Constatem així que els mestres de la Renaixença havien fet tan bé la seva feina que als nens catalans els mancava sobretot el lèxic castellà!
Hi hem comptabilitzat 1.600 entrades, dividides en 45 apartats. El quadern inclou vocabularis dividits per camps semàntics: l’home, les parts del cos, la cuina, les porcions, els aliments, els oficis, el camp, els minerals, el llit (hi tenim 16 mots, inclosos el bressol, el sancrist o la caixa de morts), adjectius, verbs, etc. L’únic altre diccionari que coneixem amb una divisió semblant és el Promtuario trilingue (Cathalan, Castellano y Francés) de Joseph Broch del 1771, però els apartats difereixen completament.
Qui era l’autor? ¿Era el mateix que va publicar un Compendio de aritmética teórico-práctica, al alcance de todas las inteligencias, a Lleida i que consta al catàleg de la Universitat de Barcelona? A la contraportada del llibre se’ns diu que ell mateix ha publicat un Compendio de ortografía castellana, a “0’75 ptas. el ejemplar”. Tampoc d'aquest llibre en tenim cap referència en biblioteca alguna.
Un llibre únic en sa classe, diu a la portada, i del qual realment només un exemplar coneixem. I un autor del qual sabem que tenia interès en ensenyar el castellà, i gairebé res més.
Un inici petit, com les nostres pretensions.
Entrades
Fantàstica iniciativa!
ResponEliminaSaludo amb entusiasme l'aparició d'aquest blog i el passo a favorits per anar seguint les novetats. Quan encara molts es fan perdonar per ser o escriure en català reivindiquem la nostra tradició. Prou caverna i prou autoodi!
Curiós aquest exemplar que ens adjuntes. Era habitual l'us de l'article salat a Barcelona a finals del XIX?
Benvingut al món del bloc!
ResponEliminaSeguirem amb periodicitat i curiositat les troballes lexicogràfiques que ens mostris.
Benvolgut Pere Anton,
ResponEliminaL'article salat (que deriva del llatí ipse,-a,-um) és propi bàsicament del català balear, però també es troba en altres zones de Catalunya i del País Valencià. En el cas del Principat el trobem a la zona costanera en diverses poblacions entre Begur i Blanes, i més amunt també, a Cadaqués.
Ara bé, el sa de la portada del llibre és un possessiu (el femení de son), que té més ús a la zona barcelonina: La lluna / la pruna / vestida de dol / son pare la crida / sa mare no ho vol.
Felicitats per aquest nou blog. El seguíré amb interès.
ResponEliminaNo tenia notícia del "llibret únich en sa classe", tot i compartir l'afició a aquest tipus de "literatura" (així com al gran Cortázar). Molt interessant.
També compartim el pseudònim "gazofilàctic", que he usat també en alguna col·laboració puntual a la Viquipèdia (article del Gazophylacium Catalano Latinum, o dels impressors Lacavalleria ...).
Endavant!
Benvolgut ludovicus,
ResponEliminaM'entusiasma haver trobat tan aviat algú aparentment tan lexicomalalt com jo. Quan vaig començar aquesta història era conscient que no era precisament d'interès general.
Conec els teus articles a la Viquipèdia (també el del trilingüe) i algun dia, per descomptat, m'hi referiré.
Estic obert a qualsevol suggeriment, comentari i crítica, i confio tornar a sentir-te.