SEPARATISTES, EUROPA
Per alguna raó que em defuig, pràcticament tothom accepta que escriure o pronunciar separatisme és una cosa molt lletja, una falta d'urbanitat, quasi un pecat de paraula. Si no ho és també d'obra, que en aquest cas és un delicte horrible. No deu ser pel sentit més general del mot, que segons el diccionari de l'Institut vol dir "Opinió, partit, de qui es vol separar de la comunitat o de l'organització a la qual pertany". Però si vostè, sol o formant un "partit", es vol separar d'un club, associació, comunitat de propietaris o qualsevol altra organització, ningú l'acusarà del pecat nefand.
JA SE SAP QUE EL NOSTRE DICCIONARI OFICIAL és de vegades una mica fluixet en matèria de definicions, que és la seua matèria. El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola és bastant més contundent: Separatismo vol dir "Doctrina política que propugna la separación de algun territorio para alcanzar su independencia o anexionarse a otro país". Res de vaguetats, d'organitzacions ni de comunitats: separatisme és la doctrina dels qui volen separar-se d'un Estat constituït, per ser ells mateixos Estat o per canviar d'Estat. I això és tot, que és molt, com en el diccionari de l'IEC no era res.
AL 'CONCISE OXFORD' HI FA UNA LLEU AL·LUSIÓ dins de separate (separar), quan aquest verb es refereix a la "independència política o eclesiàstica", en oposició a unionisme. Separatisme és el contrari d'unionisme. Del tot elemental: o separar-se o continuar units. Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec. El Larousse defineix la paraula com "Moviment, tendència, dels habitants d'un territori que desitgen separar-lo de l'Estat del qual forma part". Contundent: separar un territori d'un Estat. Deixaré estar les definicions, per no fer-me pesat i perquè la idea és claríssima: en espanyol, en francès i en anglès (que són les llengües més grosses), separatisme vol dir el que vol dir també en català popular i polític, amb la peculiaritat notable que qui no ho diu és el nostre diccionari oficial, vés a saber per què, potser per timidesa o per ganes de dissimular. I aquesta és també la història d'Europa, especialment la contemporània que és la nostra.
SI REPASSEM ELS DARRERS CENT ANYS, comprovarem sense dificultat que la doctrina, el moviment, o el desig de separar-se d'un Estat i formar-ne un de propi és tan habitual, tan recurrent, i amb un èxit tan visible, que sense la paraula o el concepte no es pot entendre res d'aquesta història (encara que el concepte sol presentar-se no com a pecat sinó com a virtut, és a dir com a patriotisme i com a dret respectable). Comencem pel 1906, quan Noruega se separa de Suècia. Continuem amb l'esclat del 1918, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, Eslovènia i Croàcia per unir-se a Sèrbia, Albània (el 1920), i no sé si de moment em deixe algun país o territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s'havien quedat sols, volien justament ser unionistes: una assemblea -amb majoria socialdemòcrata- proclamà la República Alemanya d'Àustria, els aliats van impedir la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer.
DESPRÉS, COM VOSTÈS SABEN, es va separar Irlanda, i vingué la guerra, hi hagué unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre, i vingué el 1989, caigué el Mur, i se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans. Amb algunes separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d'eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d'armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separatismes ni separacions, la major part del territori d'Europa seria encara ocupat pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l'austríac i el prussià, sense comptar els regnes i repúbliques entre l'Atlàntic i el Mediterrani. Una Europa sense l'èxit històric dels abundants separatismes del segle XX no sé quina Unió hauria pogut fer, no sé en què consistiria, i em resulta una mica difícil d'imaginar. Elimineu la llista dels separats, i comproveu com queda el mapa.
ELS SEPARATISMES DELS SEPARATS SÓN DOCTRINA nacional acreditada, drets reconeguts quan són reals i aplicats (quan no ho són, ningú no els reconeix, vejau quina paradoxa?), virtut patriòtica, resistència nacional i sovint heroisme exemplar. Els separatismes fracassats, ja se sap que són doctrina perversa, intent maligne de disgregació, pecat intel·lectual i moral, i tot això que hem de llegir ara mateix cada dia als diaris. De manera que la història més recent de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes i de separacions, i tanmateix, resulta que els pocs separatistes que hi queden -els que encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se tal com han fet amb gran aplaudiment tants altres en tants altres llocs- són acusats d'això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, i aquest vocabulari comparat, per si algú encara es considera poc o molt separatista i això li crea càrrecs de consciència; cosa que en aquest país és ben possible, i només cal mirar el diccionari.
Joan F. Mira (AVUI, 5/10/2005, d'aquí)
Una necessària puntualització. Joan Francesc Mira comença l'article amb la definició de separatisme del DIEC1 (2005). Qui sap si influïda per aquest article, però la definició actual del DIEC2 ha canviat —ha superat la vergonya o les ganes de dissimular— i fa "Opinió, partit, de qui es vol separar de l’estat del
qual forma part per esdevenir independent o per formar part d’un altre
estat". Abans el separatisme es referia a una comunitat o organització, però ara s'ha concretat més el concepte en una accepció més adequada als temps que corren: separar-se d'un estat. En conseqüència, com diu Joan Francesc Mira, els separatistes ja no hem de tenir càrrecs de consciència. Només cal mirar el diccionari.
Entrades
