¿Com és possible que passis gust de llegir un diccionari?

Glenn Ford llegint un diccionari. Anys 40. Font

No és ben bé una pregunta. És més aviat una interrogació retòrica que formula en veu alta Emili Manzano, autoconfés lector de diccionaris, a L'hora del lector, rodejat d'altres lectors de diccionaris: en Màrius Serra i en Jordi Fortuny, que entrecreuen mots catalans i castellans a La Vanguardia i n'Andreu Rossinyol, corrector. Naturalment no parlen de qualsevol diccionari, sinó d'obres que es poden llegir com si fossin una bona novel·la; allò que s'anomenen diccionaris d'autor: el María Moliner, el Coromines i l'Alcover-Moll, posem per cas.

L'altre tema més tractat del programa, igual d'interessant, és el de corregir textos. Per això hi conviden un dels correctors més il·lustres de les nostres lletres, n'Andreu Rossinyol, qui, a banda de confessar que odia corregir, resol amb una senzilla metàfora quin és el paper del seu ofici: el de la llevadora. Si tota obra té un moment de concepció i de gestació i l'edició n'és el part, el corrector és simplement un tècnic que hi intervé. La metàfora, de ser senzilla, passa a ser brillant quan se'ns presenta l'apunt etimològic: edere (d'on ve edició) és tant treure a la llum un llibre, publicar-lo, com donar a llum un infant, engendrar-lo.

I parlant de correctors que ens il·lustren, aprofitem per recomanar la lectura del bloc de la correctora Silvia Senz, De editione, un nou espai en llengua catalana sobre l'edició de textos i el món del llibre, que se suma al seu ja clàssic Addenda & Corrigenda. Per cert, avís als interessats en tipografia, correcció i edició de textos: la Silvia va anunciar fa uns dies que té la paradeta oberta.

PS: Les recomanacions bibliòfiles de la luxosa propina blocaire de L'hora del lector.