He cavat un clot ben profund en el diccionari
per soterrar els padrastres que se li han fet
als fulls dels calendaris marcits.
Cal deixar un cel blanc a les busques
per on lliscaran els peixos de l’alba
en el jardí de les hores netes.
Només la pell dels cants primigenis
envoltarà els adjectius necessaris
quan un dia aparegues a la mar
plena de coralls i paraules verges.
Mentrestant, cal anar esporgant els sons
i llançant-los pel trau obert als dies
per poder afinar l’alè dels ulls
que ha de reconèixer l’esguard que vindrà.
Aquest poema es publicà fa uns dies al bloc Uendos, Greixets i Maremortes, de Francesc Mompó i Valls, tot i que ara ja no s'hi pot trobar. En Mompó és ollerià i poeta, fet que ens porta a pensar que aquests catorze versos diccionaires han sortit amb probabilitat de la seva valenciana ploma.
Entrades
Com sempre em passa amb la poesia, crec que no arribo a copsar la magnitud de tot el que explica. Malgrat tot, el dringar d'aquestes paraules és extraordinàriament bell.
ResponEliminaBons versos i magnífiques il·lustracions.
ResponEliminaPorquet: un dels mèrits de la poesia és que no es deixa mai abastar del tot. Si només la múscia ja t'és plaent, res a objectar.
ResponEliminaPisco: Les il·lustracions també són d'una gran bellesa, sens dubte. No són les primeres que publico d'en Morell i no seran les darreres. Té una dèria diccionaire semblant a la meva ;)
ResponEliminaRecordo haver llegit aquest versos al blog del Francesc.
ResponEliminaheu fet una combinació preciosa de poema i imatges.
I no, no es deixa abastar del tot, per això sovint, llegint poesia, llegeixo i rellegeixo i acabo per no saber massa què dir... em penjo de les paraules.
Que per molts anys ens continuem penjant de les paraules, Carme. És una dolça submissió.
ResponElimina