Els dos diccionaris

Els dos diccionaris és un treball de Francesc de Borja Moll publicat el 1956 a Barcelona i editat per L'obra del Diccionari català-valencià-balear. Després de la mort de mossèn Alcover, el 1932, Francesc de Borja Moll va ser el principal responsable de la continuació del DCVB, que popularment es coneix com a Alcover-Moll, en referència als dos filòlegs. Cal no oblidar, però, que el DCVB va tenir molts d'altres col·laboradors al llarg de tants anys de feina (1900-1962). Entre ells, per exemple, en Joan Benejam, en Jaume Sastre, en Manuel Sanchis i Guarner o la menorquina Aina Moll, filla d'en Francesc i recent doctora honoris causa per l'UOC.

A Els dos diccionaris, en Moll comença reclamant la importància dels diccionaris, "tot català necessita posseir un diccionari català", i parla especialment de dues funcions d'aquestes obres: conèixer el significat o ús dels mots que nosaltres sentim o llegim i valorar els mots que nosaltres mateixos volem dir o escriure. Com que el llenguatge és molt viu i el lèxic que podem dir, sentir dir, llegir o escriure pot ser molt ric i variat, és molt útil disposar d'un diccionari  que reuneixi el major cabal possible de mots, i aquest és, el diccionari exhaustiu, que en el cas del català és el DCVB. Per altra banda, en Moll també veu la necessitat del diccionari que orienti sobre com emprar el lèxic i sobre quines paraules s'adapten o no a la norma. Aquest és el diccionari normatiu, que quan Moll redactà aquest treball era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra.

 Els dos diccionaris normatius del català: el GDLC (1932-1995) i el DIEC (1995-)

 

Els dos diccionaris tenen les seves limitacions. Per una banda, pensar que un diccionari pot ser exhaustiu és un desideràtum, un ideal que en la realitat és impossible de complir. Com diu en Moll, sempre apareixeran mots nous en racons inexplorats o en documents no analitzats. Tot i aquesta limitació, sempre s'ha dit que el DCVB és un monument únic dins de la lingüística romànica. No és exhaustiu, però és el més semblant a un diccionari exhaustiu que es podia fer en la seva època. El diccionari normatiu, per la seva banda, tampoc ho té fàcil. Donar normes sempre és desagraït, i els criteris que s'adoptin sempre es podran qüestionar, que és exactament el que va patir el DGLC, el diccionari normatiu de la nostra llengua entre 1932 i 1995, que no són pocs anys.

Un diccionari exhaustiu del català: el DCVB

En Moll és just quan es refereix als dos tipus de diccionaris: "Tot el que un diccionari normatiu ha de tenir de selecció i de síntesi, ho tenia de totalitari i d'analític l'esperit de col·leccionista de Mn. Alcover". I també és capaç de superar aquesta dicotomia, quan diu que un diccionari exhaustiu pot ser normatiu, quan utilitza marques sobre el valor dels mots. Un cas semblant el trobem actualment en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana, quan indica amb un quadradet inicial totes les entrades coincidents amb el DIEC, el nostre diccionari normatiu actual. 

El gran perill dels usuaris de diccionaris és reduir la llengua a la del diccionari normatiu. "El que fa perillar la unitat de la llengua no és l'ús de paraules dialectals, que són fruit de la mateixa llengua; el que fa perillar la unitat és el prurit d'imposar un motlle unitari a tothom i no respectar la personalitat dels escriptors comarcals, que tenen perfectíssim dret a matisar els seus escrits amb mots i formes de les seves regions respectives". Això és aplicable al lèxic i a la gramàtica, i era tan cert fa 50 anys com ara. I no cal ser col·leccionista de diccionaris per adonar-se de l'enorme riquesa lèxica que ens perdríem si no acceptéssim tot el que supera el sempre necessari diccionari normatiu.

Còpia digital del llibret: