15 d’octubre de 2012

L'obra més sòlida de Fabra


"Sempre que n'he tingut avinentesa, he proclamat que la Gramática de 1912 és l'obra més solida de Fabra, pel seu suport científic i per la seva expressió formal. [...] La Gramática de 1912 és, de més a més, la base de les altres gramàtiques que Fabra aniria publicant successivament. És innegable que, entre totes elles, la de 1918 esdevingué la més important, àdhuc transcendental, per tal com fou considerada, per l'Institut d'Estudis Catalans i per tots els catalanoparlants, com el text prescriptiu de la llengua catalana (i el que en dic s'aplica a totes les seves reedicions posteriors). No és menys innegable, emperò, que aquesta gramàtica descansa tothora en la doctrina lingüística de la de 1912 (havent-ne llevat tots els punts que podien ésser superflus en un text normatiu)."

Antoni M. Badia i Margarit


Demà es commemora al Palau de la Generalitat el centenari de la Gramática de la lengua catalana (1912) de Pompeu Fabra. En el prefaci que el professor Badia i Margarit escrigué a la reedició facsimilar de la Gramática (Barcelona: Aqua, 1982) digué d'ella que és l'obra més sòlida de Fabra. És la seva primera gramàtica, un any després vindrien les Normes ortogràfiques, i té el mèrit d'estructurar un pla de treball que després es plasmaria en d'altres obres obres gramaticals. 

Allò que passa més desaparcebut d'aquesta obra és que inclou també la primera aportació lexicogràfica del mestre Fabra, un Vocabulario catalán-castellano y castellano-catalán (p. 341-453), que, a més, és l'únic recull de lèxic bilingüe de tota la seva extensa obra lexicogràfica. Aquest vocabulari presenta uns criteris de redacció únics en tota la història de la lexicografia catalana, fet que el fa encara més interessant. Entre ells, la supressió de la hac (ome per home); el canvi de la i de diftong decreixent per y (eyna per eina), etc. També recull, en versaleta, formes antigues del català. 

De totes les característiques d'aquest vocabulari, la més curiosa, i que no he trobat en cap altre recull bilingüe semblant, és que ordena alfabèticament en una única llista totes les entrades, catalanes (en lletra normal) i castellanes (en cursiva): patge, patio, patir, patizambo, pato, pau... No separa en dues llistes català-castellà i castellà-català, com s'havia fet sempre (i es continuaria fent sempre després d'aquest experiment), sinó que trobem un únic vocabulari català i castellà  alhora. 


En l'acte de demà, a dos quarts de vuit del vespre, presidit pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, hi intervindran Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC; Jordi Mir, director de les Obres completes de Pompeu Fabra, i Yvonne Griley, directora general de Política Lingüística. També s'aprofitarà per presentar el vuitè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra, que recull l'epistolari conservat de Fabra i el seu Curs de llengua catalana per correspondència.

 




14 comentaris:

  1. El que m'ha semblant més curiós és aquest diccionari bilingüe unificat. Per què no?

    Que vagi bé la festa!

    ResponElimina
  2. Un bon apunt i ben oportú!

    Només hi faria una puntualització: Fabra ja va dreçar un primer encara que modest vocabulari de poc més de 30 pàgines a dues columnes al final del seu "Tractat d'ortografia catalana" de 1904, que va titular "Llista alfabetica de les paraules citades en aquest tractat" (p. 70-101), on hi ha rareses com comble (=colmo, p. 78), kanguru (p. 88), period (p. 93), wagó (p. 101), on mantenia la h (anhidrid, heretge, etc.) i on no diferenciava gràficament la ela palatal de la ela doble (pampallugues / excellent).

    La combinació de formes catalanes i castellanes en una mateixa llista la va tornar a aplicar parcialment en el "Diccionari ortogràfic abreujat": en aquest diccionari les castellanades i altres incorreccions sempre van precedides per "no". Per ex.:

    aurèola
    auri
    no ausència, sinó absència
    no ausent, sinó absent
    no ausentar-se, sinó absentar-se
    Àustria - austríac austríaca
    autèntic autèntica

    Realment es tracta d'un sistema summament pràctic, que economitza la consulta.

    ResponElimina
  3. Pisco: És una solució curiosa i, a priori, sembla pràctica, però clarament no s'ha imposat en el món dels diccionaris bilingües, ni els catalans ni els d'altres contrades.

    ResponElimina
  4. Mauleta: Moltes gràcies per les dues puntualitzacions. Seguim.

    Quant a la primera, una llista de les paraules citades en un llibre, d'entrada, semblaria més aviat un índex de termes citats, però, com que ja saps que no tinc una visió gens restrictiva del que és un text lexicogràfic, t'agraeixo la puntualització, ja que desconeixia aquesta llista. Buscaré l'obra ;)

    Quant a la segona, permet-me discrepar. El DOA és bàsicament monolingüe. Hi introdueix castellanades i altres barbarismes introduïts pel "no...", però no perquè siguin veus castellanes, sinó perquè són veus que s'utilitzen dins d'un discurs català de manera inapropiada, entenc jo.

    ResponElimina
  5. Ha anat bé que puntualitzessis la meva puntualització d'abans, perquè simplement pretenia esbossar unes possibles connexions entre obres de Fabra que em resultaven suggerents i que tenia ganes de saber com les veies.

    La veritat és que la llista del tractat de 1904 (que es pot consultar a Internet Archive) no és més que un índex alfabètic, com tu mateix dius, i hem de considerar que Fabra la va fer amb aquesta única finalitat (tot i que pogués ser conscient que pel mateix preu donava un complement lèxic de primera a tothom qui consultés el tractat). En tot cas, no deixa de ser una llista que ben bé podria ser un bon punt de partida que no arriba a canemàs per a una nomenclatura o un vocabulari; una altra cosa és que Fabra drecés la llista amb aquesta intenció, que no ho crec. Però sempre ens queda la possibilitat de fantasiejar, és clar…

    D'altra banda, no volia dir que el DOA fos un recull bilingüe com el de la Gramàtica del 12, sinó que funcionava, com aquell vocabulari, com dos reculls en un: en aquest cas un recull merament ortogràfic (com el diccionari ortogràfic gros) i un recull d'errades i dubtes més freqüents (com un diccionari de barbarismes), tots dos reculls donats en una llista única (com la Gramàtica del 12, encara que en aquesta altra les llistes fossin de mots catalans i castellans). Si es té en compte que entre els barbarismes hi ha moltes castellanades es comprèn que en una mateixa llista apareguin formes catalanes i castellanes, concurrència que era el que jo remarcava: ara bé, aquesta mera concurrència no significa pas que consideri que es tracta d'un recull bilingüe, naturalment.

    En definitiva, que no discutiré pas que en rigor el vocabulari de la Gramàtica del 12 és el primer treball explícitament lexicogràfic que conservem de Fabra (encara que fos subsidiàriament dins una obra gramatical) i sembla que també és l'únic pròpiament bilingüe en què dóna en una sola llista les formes catalanes i les castellanes. Crec que això no hauria de ser incompatible amb el fet que el vocabulari de la Gramàtica del 12 presenta més connexions del que podria semblar amb la resta de l'obra de Fabra.

    ResponElimina
  6. Mauleta:

    Serà interessar veure si els mots d'aquesta llista del 1904 s'incorporen d'alguna manera al DO el 1917. En aquest cas, sí que hi hauria un aprofitament lexicogràfic pel mateix Fabra. Una altra cosa seria l'ortografia del 1904 i la del 1917, que entremig hi ha les Normes. Per a mi, però, aquest Tractat passa a tenir categoria de Diccionari, hehe.
    Estic completament d'acord amb la resta de puntualitzacions a les puntualitzacions de les primeres puntualitzacions. Salut!


    ResponElimina
  7. La boyra blanca riu amunt s'enfila,
    per entre'ls pins allargassant sos vels,
    y'l rengle altiu dels vers pullanchs vigila:
    gegants dormits assenyalant als cels.

    Canta la fosca de la nit ombrila
    del gran silenci'ls amagats anhels.
    Y l'aygua trista mansament desfila,
    bressolant flors y emmirallant estels.

    Una estrella lleugera y silenciosa,
    acudint a una cita misteriosa,
    passa en la calma de les hores belles.

    Nostres sospirs són apagats com resos,
    y aufeguèm en la sombra nostres besos
    de por de que's despertin les estrelles.

    "Nocturna" de Guillém A. Tell y Lafont.
    El català prePalau era molt bonic.

    ResponElimina
  8. perdó, volia dir: " prePompeu".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord. I el postfabrià també, no fotem! Tant abans com després hi ha hagut grans plomes.

      Elimina
  9. les plomes són importants, però jo em referia a la manera d'escriure el català, el català prePompeu, plomes a part, era molt més maco, més autèntic i era català de veritat, no era, ni hi havia res inventat, per mi era molt millor, crec que Miquel y Planas tenia molta raó quan criticava el nou català de Pompeu, però les coses van anar per un altre lloc i en Pompeu va fer una gran feina, però no va fer el millor ni el més bonic català.( tingues en conte que és una opinió d'un incult en aquestes coses, però).

    ResponElimina
  10. Jo crec que el millor i més bonic català es pot fer abans i després de Fabra. La normativització va regular l'ortografia, la gramàtica, aspectes formals. Però la riquesa lèxica no es va limitar. El DGLC no és el diccionari de totes les paraules correctes. Tenim el DCVB, i ni aquest acaba amb tot el cabal lèxic català. I tenim totes les variants dialectals, que no cal ni dir que cal que s'utilitzen en els seus territoris.

    ResponElimina
  11. No em refereixo al lèxic, hi ha moltes coses, com "ab", "y" i moltes més que potser ja estaven bé com s'escrivien aleshores i no feien falta tants canvis.

    ResponElimina

Quelcom a dir?