17 de febrer de 2014

Camilo José Cela de la Real Academia Española



 Si els continguts dels diccionaris són tresors, de tant en tant també descobrim pròlegs que susciten un interès comparable al de les entrades que els segueixen. És el cas del doble pròleg que presenta el Diccionari manual Vox castellà-català català-castellà (Barcelona: Biblograf, 1974; reeditat durant més de vint anys). Fent honor al concepte de diccionari bilingüe, hi trobem dos pròlegs en dues llengües: un en castellà de Camilo José Cela i un en català d'Antoni Maria Badia i Margarit. El prólogo del Nobel Cela porta per títol "Breves palabras para servir de pórtico a una noble empresa" i, només en quatre pàgines, està farcit de reflexions sobre temes diversos de la nostra realitat lingüística. Aquestes en són algunes.

- El patiment del bilingüisme: "El fenómeno del bilingüismo suele caracterizarse más por el aproximado conocimiento de dos lenguas que por el puntual uso de una sola de ellas; el bilingüismo es fruto que nace como la yerba borde, sin que nadie se cuide de su buen concierto, y con él sufren —que no gozan— las dos lenguas, quienes, en su estéril dolor, engendran monstruos". A continuació Cela posa molts exemples d'aquests monstres trets de la toponímia fronterera entre Aragó i Catalunya. El primer ja mostra per on va: el falsament castellanitzat Aguinalíu, amb origen a Aguilaniu, clar i català. A la Franja, precisament, en el Viaje al Pirineo de Lérida, Cela dóna testimoni que s'hi parla una llengua que s'anomena "català".

- El català i el castellà a l'escola: "Siempre he creído que para que los catalanes, pongamos por caso conveniente al trance, hablasen mejor el castellano sería prudente que en las escuelas, además del castellano, se les enseñase también el catalán". Malgrat els intents barroers d'alguns de canviar-ho, ara tenim català a l'escola i el castellà té una salut de ferro als carrers. Tot i que Cela no es refereix a parlar més castellà, sinó a parlar-lo millor. 

- La ràbia del monolingüe: "al hombre castellano, lo han venido educando históricamente en la falsa idea de que el catalán, el gallego y el vasco, el hombre catalán, gallego y vasco, habla en su lengua "para darle rabia a él". Cela insisteix que no és culpa de l'home castellà, sinó de l'educació enverinadora que ha rebut de la realitat de les altres llengües veïnes. 

- Separadors i separatistes: "desde que España es España [...], siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas". Reflexió que ens porta a pensar que ara hi ha més separatistes perquè també hi ha més separadors que mai.

- El nacionalisme lingüístic del castellà: "La resistencia a no considerar al gallego y al catalán como lenguas se prolongó en el registro oficial de voces del castellano  —el Diccionario de la Real Academia Española— hasta fechas bien pròximas: hasta el año 1970. En su edición anterior (la XVIII, 1956) se llamaba "lenguaje" al catalán y "dialecto" (!) al gallego". Cela explica que fou gràcies a la seva intervenció que es canvià aquesta situació. La disputa en la definició de les llengües no acaba aquí; sant tornem-hi recentment amb el valencià.  

- El divorci entre cultures i literatures: "Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán (lo mismo habría de decir del gallego y del euskera en circunstancia paralela)". A alguns sembla que sempre els ha interessat aquest divorci, lluny de la natural fraternitat lingüística que s'hauria de respirar en un estat plurilingüe real. Educar en la ràbia cap al qui no parla en castellà, com abans deia Cela, acaba provocant aquestes situacions.  

Cela, de múltiples facetes, era procliu a polèmiques que feien créixer el seu personatge, com si la seva vida fos una novel·la que anés escrivint amb cruels estirabots i estranyes genialitats. Aquest pròleg ens parla d'una visió crítica de la realitat lingüística espanyola que amb el temps, lluny d'arreglar-se, encara s'ha agreujat. De aquellos barros, estos lodos.

Escultura de Cela a Padrón, vila natal

12 comentaris:

  1. El millor seria retornar tots al llatí, ho comentava fa poc amb una professora d'aquesta llengua...

    ResponElimina
  2. Gràcies per recuperar el text i felicitats pel títol de la teva entrada, tan descriptiu com verinós.
    En boca de Cela, potser alguns ho acabaran d'entendre... o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguns sí, alguns no. Tants caps, tants barrets, i nosaltres anar fent via.

      Elimina
  3. Quan Cela va ser senador, per designació reial, no sempre va ser amable amb la realitatnacional catalana, ni amb la seva llengua.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això aquest pròleg em va fer gràcia. Mostra una de les facetes del personatge. D'altres eren menys amables, i tant.

      Elimina
  4. En Cela em crea sensacions contradictòries en tots els àmbits... el monument que li dediquen al seu poble, però, sensacional!

    ResponElimina
  5. No, si la teoria la saben prou bé, però a l'hora d'aplicar-la els surt aquesta bèstia uniformitzadora que arrasa amb tot el que no sigui del seu color

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ases amb ulleres de batre, no veuen més enllà del mig l'era.

      Elimina

Quelcom a dir?