Dards al bloc

Dos dards al bloc. El primer me'l va donar (ja fa un temps) algú que és exemple de respecte, tolerància i moderació en els seus escrits. Un capteniment massa contingut el seu, per al meu gust. Desconsiderat de mi, el tenia mig oblidat, si no hagués estat que un individu que respecto i admiro enormement, en Víctor Pàmies i Riudor, l'altre dia em va paremiar* amb un segon dard.

El Premi es diu Dardo 2008 i és un "reconeixement als valors que cada bloguer mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, que està i roman innat entre les seves lletres, i entre les seves paraules trencades".

"¿Romandre innat entre les seves lletres i entre les seves paraules trencades?" No sé si això deu fer referència a una pretesa originalitat del bloc o a algun tret definitori de la literatura 2.0. postmoderna, cibernètica i megadigital. Però tant és, segueixo la cadena (sense repetir l'exquisida tria del Víctor) premiant els següents blocs (segons el primer dard són 15 blocs els escollits; segons el segon dard en són 5. Opto per la mitjana) :

• Hisenda Lesseps de l'Elisenda (potser), per haver difós amb tota justícia la moda de la trossa italiana.
• Lectura i decoració de l'Anna Llisterri, per compartir l'art de defugir errades i errates.
  
• Biblioaprenent de Xavier Querol per pratenc i bibliòfil (en aquest ordre).
• Purificación Hernández de Purificación Hernández, per pratenca, gran ninotaire i per la seva originalitat triant el nom del bloc.
• Reflex irreflexiu d'Oriol Vidal, pel relax que suposa que hagi deixat d'escriure (jo també t'estimo...)
  
• Hatsepshut de Belart, per quasi pratenc, anagramista i faraònic.
  
• Diari d'un llibre vell del Xavier, per ser tot un cavaller bibliòpata.
  
• Lletres Ebrenques d'Emigdi Subirats, per ser l'únic altre bloc del món mundial que ha escrit sobre Pere Labèrnia.
• La lechuza de Toni Santillán, per haver esperat Godoy, desconeixem si amb èxit o sense.
• Historias de Toni Santillán (crec que el mateix que l'anterior), per buscar la veritat, que és encara més difícil que esperar Godoy.

* 'Paremiar' és un encertat neologisme creat pel Joan de la Base de Badades.

PS a l'endemà: rectifico, tres dards al bloc. Gràcies, fillol!

"Lo diccionari de la llengua catalana"

1879: "Lo diccionari de la llengua catalana" d'Antoni de Bofarull a la revista Lo Renaixement, núm. 3, 28-II, p. 113-124. També dins Escrits lingüístics, d'Antoni de Bofarull, Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1987:

Aquestes dotze pàgines, publicades el 28 de febrer de 1879 a Lo Renaixement, formen un dels primers articles dels quals tinc coneixement sobre els diccionaris catalans. És per aquest motiu que les reprodueixo aquí. Si es clica a sobre, s'augmenten i es poden llegir.

Lo Renaixement és el nom que adoptà durant un temps la revista de literatura, ciències i arts La Renaixensa, Diari de Catalunya (1871-1905). Concretament, amb el nom Lo Renaixement es publicaren només cinc números quinzenals que ocupen el primer trimestre de 1879. El 31 de març de 1879 torna a aparèixer com es deia abans, La Renaixensa.

El reusenc Antoni de Bofarull (1821-1892), famós als manuals de literatura catalana per haver escrit la primera novel·la de la Renaixença, L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), va ser un dinamitzador cultural de primer ordre durant la segona meitat del segle XIX (obres literàries, organització dels Jocs Florals, articles a la premsa, etc.). Publicà diferents articles lingüístics a revistes de l'època (recollits a Escrits lingüístics, Ed. Altafulla, 1987), així com dues obres importants per a la lingüística catalana: Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana (El Plus Ultra, Barcelona, 1864) i Gramática de la lengua catalana (Espasa Hermanos, Barcelona, 1867), escrita en col·laboració amb Adolf Blanch i Cortada. Diuen Rico i Solà (1995: 30) que "Era el formulador i el representant més qualificat de la modalitat "acadèmica" de la llengua" i que "És una de les persones més ben informades en els temes en què intervé".

A l'article, Bofarull, davant dels qui reclamen la necessitat d'un nou diccionari (amb una demanda expressa a la Reial Acadèmia de Bones Lletres barcelonina, de la qual Bofarull formava part), defensa l'ús de la segona edició del Labèrnia (la de 1864-65), ja que el considera un diccionari de primera qualitat. Aquest és, doncs, el diccionari del títol del seu article.
L'article dóna un bon panorama de l'estat lexicogràfic durant la Renaixença, amb declaracions tan curioses com aquesta: "Sens remontarnos als primers temps de tentativa y de treballs preparatoris, que ningú pot negar, així pera coneixement del Català, com del Llatí, són infinits, de temps, los diccionaris coneguts,...".
Tots els títols que Bofarull menciona (manuscrits o publicats) són un material magnífic d'estudi per a tot interessat en la història de la lexicografia catalana. Un article primerenc i imprescindible.

(Aquest article també es pot consultar a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministerio de Cultura: en línia o en pdf. En aquesta consulta, però, el Ministerio posa una banda sobre cada full amb el seu nom i l'escut d'Espanya que no facilita precisament la lectura.)

Déjà-vu

Potser algú pensarà que ha vist abans aquesta vinyeta còmica...

És del dibuixant nord-americà Dave Carpenter (1950-) i ens diu que "Wendell té l'estranya sensació d'haver vist abans aquesta paraula".

Un déjà-vu, mot francès, és literalment quelcom ja vist abans. El mot anglès adaptat és deja vu, i fa referència a una experiència que un pensa que ja ha viscut abans. En teoria es produeix perquè primer memoritzem una informació i després (un mil·lisegon després, que no és gran cosa) el cervell la processa.

PS: Comentaristes d'allò més eficients em fan veure que Carpenter ha omès els accents (o serà la imatge que no és completa?), però que en anglès els ha de conservar. I això em porta al tema del guionet. Segons el meu Larousse en francès s'escriu amb guionet, però el Termcat ens diu que en català i castellà sí però en francès no. Estrany, tot plegat.

Morir esclafat sota el pes del Webster's

"I de vegades patia malsons en què moria de morts penosíssimes, esclafat sota el pes del Webster's no abreujat o fent crits mentre m'arrossegava l'aigua per una claveguera."

Afirmació de la rata bibliòfaga Firmin a l'homònima novel·la de Sam Savage (traduïda per Sabina Galí i publicada a Columna el 2008). Firmin es llegeix bé i es nota que és un llibre escrit amb senzillesa i sense gaires pretensions, però amarat d'amor pels llibres (una gran cosa avui que és el dia que és). Les escasses il·lustracions de l'edició catalana són de Fernando Krahn.

El tema de morir esclafat per llibres no és nou a la literatura, però mai havia trobat que algú parlés de morir esclafat per un diccionari. En el cas català tampoc seria tan d'estranyar, perquè si el Webster's és un diccionari poderós encara molt més imponents són els deu volums de la 9a edició, crec que la darrera, de l'Alcover-Moll. Confio que el letal recurs aquí suggerit arribi aviat a la pertorbada ment d'algun lletraferit.

Metamorfosi

Fa temps, un lingüista paremiòleg va crear un diccionari on recollia citacions i frases cèlebres: el Diccitionari*. Com estava sol en el projecte, va escollir el color marró, un color elegant i seriós, com la seva persona:

Temps després, aquesta persona va fer un acte de caritat (corre el rumor que per tal de desgravar) i acollí un parell de trinxeraires que de seguida sol·licitaren modificar l'estètica inicial per tal de mostrar el seu esperit juvenil i enjogassat. Fins i tot un dels trinxeraires acudí a un professional per trobar un logo que reflectís el nou esperit, però van ser incapaços de posar el logo on calia, a la capçalera. I així passaren una bona temporada:

Finalment**, aquest és l'aspecte del renovellat Diccitionari, un prodigi del bon gust que conjuga a la perfecció l'esperit assenyat del creador amb la tendència rupturista actual:

* Segons 9 de cada 10 desvagats, és el millor diccionari de citacions del nostre món.
** Llegeixi's "De moment".

Endevinalles de les mes modernes

El llibret Coples noves, humoristicas y epigramaticas és de l'editorial Diarrea. A la portada consta com autor J. F. (a) QUERI, inicials sota les quals s'amaga Josep Ferré, un escriptor reusenc de literatura popular de canya i cordill. No té data de publicació però deu ser de cap als anys 10 del segle passat. A la mateixa editorial trobem el llibret Virtuts del cagar : nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de Ensumalanca, més conegut que el que mostrem aquí.

El llibret (de només 8 pàgines) conté romanços picantons, però l'apartat final canvia la temàtica i fa així:

"ENDEVINALLES DE LES MES MODERNES. Extretes de lletres de l'abecedari, les quals es podran usar en tertúlia o reunions, per distreure's una estona, entre amics o amigues; pensades pel mateix autor"

I aquestes són les "endevinalles de les mes modernes" (mantinc l'ortografia):

1. ¿Quin nom de poble és el que una lletra que mai és cru?
2. ¿Quina és la lletra que mai està malament?
3. ¿Quina és la lletra que fa més por als nens petits?
4. Quan un no entén el que li diuen ¿amb quina lletra contesta?
5. ¿Quina és la lletra que pot donar més claror?
6. ¿Quina és la lletra que canta i balla més?
7. ¿Quina és la lletra que és més bèstia?
8. Quan un marit i muller han fet una feta, una mort, si ell és innocent ¿qui l'haurà feta?
9. I el que no endevina una cosa ¿quina falta comet?
10. ¿Quina lletra és la més franca, més noble i més liberal?
11. ¿I la lletra que mai està parada i mai se'n va?
12. ¿Quina és la lletra filla de Grècia?
13. ¿Quina és l'ofici que mata una lletra?

N'hi ha d'evidents i n'hi ha que no, però en general són ben simples.

PD (21/1/2010): Avui, a la fira de col·leccionisme Letera de l'hotel Majestic he trobat un exemplar més antic d'aquest text. Reprodueixo el primer i el darrer full (on apareixen les endevinalles de l'abecedari):

"Diccionari de butxaca" d'Ovidi Montllor

Ases!
Porcs! Vaques!
Gossos! Serps!
Sangoneres!
I llops!
Són animals de la terra.
Són animals del Senyor.
Duros!
Bancs! Finances!
Or! Negocis!
Bosses!
I Milions!
Són paraules de la terra.
Són paraules de senyor.
Mort!
Bondat! Fe!
Caritat! Submissió!
Pecat!
Infern!
Són paraules que, a la terra
va deixar el Senyor.
Ases!
Porcs!
Vaques!
Gossos!
Serps!
Sangoneres! I llops!

Poema-cançó titulat "Diccionari de butxaca" d'Ovidi Montllor i Mengual, que gravà al disc Crònica d'un temps (1973). Aquí podem escoltar aquesta cançó, totes les altres del disc i totes les dels altres discos.

Aquest senyor d'Alcoi ens va deixar quan era massa jove, però el seu record és molt present. A la xarxa, també. Per exemple, a l'Arxiu Personal Ovidi Montllor i al Centre Cultural Ovidi Montllor.