26 d’octubre del 2010

La paradoxa

"Observem, de tota manera, la paradoxa. Aquest nucli inaccessible de la nostra singularitat, la més interior, íntima i impenetrable de les nostre possessions, és també la bilionèsima part d'una trivialitat. Encara que es puguin expressar, de viva veu o calladament, en diferents formes lexicals, gramàtiques i semàntiques, els nostres pensaments són, fins a un grau aclaparador, un universal humà, un bé comú. Els nostres pensaments han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d'una banalitat infinita, estan molt vistos. Són material de segona mà. Els components del pensament, fins i tot en els moments més íntims i personals de la nostra vida —per exemple, en el terreny de la sexualitat—, no són res més que clixés que es repeteixen indefinidament. Utilitzen, sobretot a l'era dels mitjans de comunicació o de la cultura limitada, paraules i imatges idèntiques. Compartim de manera sincrònica amb molts d'altres homes i dones les nostres manifestacions d'èxtasi, els nostres escenaris tabú o la nostra provada retòrica sentimental. Són mercaderies de gran consum, etiquetades amb els estereotips inacabablement reiteratius del nostre llenguatge de la nostra cultura, del nostre temps i del nostre entorn. La frase "comerç sexual" té una connotació palpable en les estructures actuals del consum de masses i de l'exhibició pública.

Tot plegat és una conseqüència ineludible del llenguatge. Naixem dins una matriu lingüística que heretem històricament i que compartim de forma comuna. Les paraules, les frases que fem servir per transmetre interiorment o exteriorment el que pensem, pertanyen a una moneda que ens és comuna. Fan democràtica la intimitat. Per dir-ho d'alguna manera, el diccionari recull en estat embrionari gairebé la totalitat del pensament tant real com potencial. Un pensament que, al seu torn, està format per agrupaments combinatoris i per la tria de components prefabricats. Pot ser que les regles gramaticals i els models a l'abast (les peces del joc de Lego) predeterminin, ens imposin, la immensa majoria dels actes de pensament i d'articulacions de la consciència. Les potencialitats de construcció són múltiples, però també repetitives i limitades."

George Steiner, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament,
Barcelona: Arcàdia, 2006, p. 25-27.



Si m'he decidit a reproduir en tota la seva reiterativa llargària aquesta citació (negreta meva) és perquè el seu contingut s'adiu perfectament amb el seu repetitiu estil, i perquè la banalitat infinita d'aquest pensament, que ha estat pensat milions de vegades abans (una revisitació contemporània del clàssic nihil novum sub sole), reverberi, en forma de bits, en els infinits passadissos de la xarxa, proclamant l'evidència de la tristesa del pensament: les seves múltiples possibilitats inseparables de les limitacions lingüístiques.



Es parla sovint de la imperfecció dels diccionaris. Potser cal anar més enllà i admetre la imperfecció del pensament. Si tinguéssim el diccionari absolut, el més complet en tots els sentits imaginables i alhora el més actualitzat del món, només seria un trist monument a la nostra imperfecció, el llibre que marcaria nítidament les fronteres del nostre llenguatge. Seria insuportable. Per això és millor que els diccionaris siguin imperfectes, parcials, humans, amb errors, com en les nostres vides. Així sempre ens queda el bri de l'esperança que la perfecció aniquila.

6 comentaris:

  1. El nostre anhel insadollable de perfecció és la manera més radical i evident de proclamar o reconèixer la nostra imperfecció: la pastanaga que ens fa avançar.

    Partint de la base que som imperfectes i corruptibles les nostres obres forçosament també han de ser-ne; per tant la idea del diccionari absolut, perfecte, és pura entelèquia (sinó és que facis drecera i creguis en un déu que en comptes de donar-nos la Bíblia ens doni el Diccionari).

    I, encara, amb independència del caràcter del seu autor, qualsevol diccionari ha de ser forçosament per ell mateix imperfecte, ja que és en essència limitat en el temps, l'espai, els individus i les formes, enfront del llenguatge i les llengües, constantment canviants.

    I tanmateix parlem i ens entenem amb el nostre precari diccionari mental, encara que sovint ens costi d'entendre'ns i fer-nos entendre.

    I tanmateix consultem els diccionaris de paper i els electrònics, ni que sigui al més sovint per constatar-hi el nostre desconcert, la nostra perplexitat, però també per aprendre una cosa nova cada dia.

    (En fi, que baixi Llull i ens il·lumini.)

    ResponElimina
  2. Ostres, quina manera més estranya de justificar la imperfecció dels diccionaris que teniu?

    Malgrat les justificacions de l'injustificable m'ha agradat molt la citació. Fa què pensar!

    ResponElimina
  3. Pocs pensaments són tant interessants com els paradoxals. Suposo que deuen ser igualment típics i tòpics que tota la resta... però sembla que ho dissimulin una mica.

    Espero que tots els déus ens guardin de la perfecció!

    Continuarem mirant diccionaris imperfectes i malgrat això, com diu l'anònim, sempre hi aprendrem alguna cosa.

    ResponElimina
  4. Mai he cregut en l'existència de la perfecció, ni tan sols que la seva recerca sigui quelcom bo per si mateix. Els diccionaris són útils fins que n'hi ha un altre que n'és més, quin problema hi ha? Només són una part de l'existència i del pensament humà. Amb franquesa, l'última cosa que em pot passar al món és consultar un diccionari i sentir-me perplexa. Curiosament alguns pensaments si que me'n deixen :)

    ResponElimina
  5. Anònim: El doctor il·luminat no ens cal quan tenim lectors com tu que expressen així de bé les fantàstiques limitacions dels gazofilacis.

    Pisco: Que ressonin les campanes i repiquin els timbals! He aconseguit fer-te pensar! ;)

    Carme: Quina paradoxa, que la paradoxa sigui motor del cervell... Estem d'acord.

    Clidice: La perplexitat deu ser signe de salut mental. Continuem així per molts anys.

    ResponElimina
  6. Sento tornar aquí d'aquesta forma, però el senyor Steiner devia ser un mal follat i un pitjor follador. Si els seus èxtasis no eren prou intesos com per desenvolupar la seva inventiva, no és el nostre problema, i, encara menys, el dels diccionaris.

    "Pensament trist", sí: el d'un home trist i que fa fortuna –com a mínim, en aquest cas– parint-se una teoria potser original, però no pas lúcida, sinó nascuda de l'absurd. O va, d'un equívoc.

    Un diccionari és una eina nascuda pel consens i per al consens. Per tant, queda ben entès que sempre tindrà limitacions a l'hora de penetrar en el món "intimíssimi" de cadascú.

    Sempre i quan no es tingui tanta poca traça com el Sr. Steiner, és clar.

    ResponElimina

Quelcom a dir?