La paradoxa

"Observem, de tota manera, la paradoxa. Aquest nucli inaccessible de la nostra singularitat, la més interior, íntima i impenetrable de les nostre possessions, és també la bilionèsima part d'una trivialitat. Encara que es puguin expressar, de viva veu o calladament, en diferents formes lexicals, gramàtiques i semàntiques, els nostres pensaments són, fins a un grau aclaparador, un universal humà, un bé comú. Els nostres pensaments han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d'una banalitat infinita, estan molt vistos. Són material de segona mà. Els components del pensament, fins i tot en els moments més íntims i personals de la nostra vida —per exemple, en el terreny de la sexualitat—, no són res més que clixés que es repeteixen indefinidament. Utilitzen, sobretot a l'era dels mitjans de comunicació o de la cultura limitada, paraules i imatges idèntiques. Compartim de manera sincrònica amb molts d'altres homes i dones les nostres manifestacions d'èxtasi, els nostres escenaris tabú o la nostra provada retòrica sentimental. Són mercaderies de gran consum, etiquetades amb els estereotips inacabablement reiteratius del nostre llenguatge de la nostra cultura, del nostre temps i del nostre entorn. La frase "comerç sexual" té una connotació palpable en les estructures actuals del consum de masses i de l'exhibició pública.

Tot plegat és una conseqüència ineludible del llenguatge. Naixem dins una matriu lingüística que heretem històricament i que compartim de forma comuna. Les paraules, les frases que fem servir per transmetre interiorment o exteriorment el que pensem, pertanyen a una moneda que ens és comuna. Fan democràtica la intimitat. Per dir-ho d'alguna manera, el diccionari recull en estat embrionari gairebé la totalitat del pensament tant real com potencial. Un pensament que, al seu torn, està format per agrupaments combinatoris i per la tria de components prefabricats. Pot ser que les regles gramaticals i els models a l'abast (les peces del joc de Lego) predeterminin, ens imposin, la immensa majoria dels actes de pensament i d'articulacions de la consciència. Les potencialitats de construcció són múltiples, però també repetitives i limitades."

George Steiner, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament,
Barcelona: Arcàdia, 2006, p. 25-27.

Si m'he decidit a reproduir en tota la seva reiterativa llargària aquesta citació (negreta meva) és perquè el seu contingut s'adiu perfectament amb el seu repetitiu estil, i perquè la banalitat infinita d'aquest pensament, que ha estat pensat milions de vegades abans (una revisitació contemporània del clàssic nihil novum sub sole), reverberi, en forma de bits, en els infinits passadissos de la xarxa, proclamant l'evidència de la tristesa del pensament: les seves múltiples possibilitats inseparables de les limitacions lingüístiques.



Es parla sovint de la imperfecció dels diccionaris. Potser cal anar més enllà i admetre la imperfecció del pensament. Si tinguéssim el diccionari absolut, el més complet en tots els sentits imaginables i alhora el més actualitzat del món, només seria un trist monument a la nostra imperfecció, el llibre que marcaria nítidament les fronteres del nostre llenguatge. Seria insuportable. Per això és millor que els diccionaris siguin imperfectes, parcials, humans, amb errors, com en les nostres vides. Així sempre ens queda el bri de l'esperança que la perfecció aniquila.