Les equivalències lèxiques entre català i castellà tenen, com és de suposar, una llarga tradició dins de les publicacions diccionaires a casa nostra, sobretot a partir del XIX, "una època amb una forta dependència o al servei d'una altra llengua, el llatí i/o el castellà" (Rico & Solà, 1995:90). Si defugim obres que abastin més llengües, podem citar, entre d'altres, les del notari valencià Carles Ros (al XVIII), la d'Agustí Antoni Roca (a inicis del XIX), les de Magí Ferrer o les de l'exitós Jaume Àngel Saura, passant pels enigmàtics bilingües vuitcentistes amagats sota inicials: el D. y M., el J. G. y C. o el D.J.M. Al segle XX el panorama s'amplia considerablement amb els bilingües de Bulbena, Rovira i Virgili, Rius Vidal, Civera Sormaní, Albert Torrellas, Arimany, Albertí, Artells...
Menció a part mereix el Diccionari català-castellà / castellà-català del menorquí Francesc de Borja Moll Casasnovas, el més bellament editat dels nostres bilingües actuals (fitxa 48 a Cabré & Lorente, 1991). És actual, i molt, que la seva tretzena edició és d'aquest 2010, tot i que és una obra de llarg recorregut, amb una primera edició de 1977. Editat inicialment en dos volums (fins a la segona edició), es presenta de fa temps en un de sol, que inclou els dos sentits de la consulta.
El propòsit i tret diferencial d'aquest bilingüe, en relació amb els seus nombrosos companys a les prestatgeries de les llibreries, és, a banda de la cuidada presentació, la incorporació de lèxic de les terres perifèriques de Barcelona, com les valencianes o balears. És voluntat de l'autor que amb els seus 60.000 mots "hi figurin representats els respectius vocables de cada contrada dels Països Catalans" (p. VIII). No ens trobem així davant d'un diccionari normatiu, sinó d'una obra que pretén aprofitar el cabal dialectològic de les nostres contrades. I com afirma l'autor, "el fet d'ésser dialectal un mot no significa que no sigui correcte ni digne de figurar en el diccionari general" (p. XII).
Francesc de B. Moll (1903-1991) va ser propagador del fabrisme a les Illes Balears i fundador de l'editorial Moll l'any 1934, empresa que és una continuació de l'obra iniciada l'any 1896 per Mn. Antoni M. Alcover, i que té com a resultat més reeixit l'impagable DCVB, l'Alcover-Moll, el més ambiciós dels nostres diccionaris.
Si hom vol aprofundir en aquest bilingüe, disposem de "Lexicografia, fraseologia i diatopisme. A propòsit del Diccionari català-castellà / castellà-català de Francesc de Borja Moll" de Santiago Vicente, dins de Llengües i fets, actituds i franges. Miscel.lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font, a cura d’Hèctor Moret, (Calaceit: Associació Cultural del Matarranya i Institut d'Estudis del Baix Cinca, 2009, p. 529-548), un article centrat en l'aportació d'aquesta obra quant al català de l'Aragó.
Menció a part mereix el Diccionari català-castellà / castellà-català del menorquí Francesc de Borja Moll Casasnovas, el més bellament editat dels nostres bilingües actuals (fitxa 48 a Cabré & Lorente, 1991). És actual, i molt, que la seva tretzena edició és d'aquest 2010, tot i que és una obra de llarg recorregut, amb una primera edició de 1977. Editat inicialment en dos volums (fins a la segona edició), es presenta de fa temps en un de sol, que inclou els dos sentits de la consulta.
El propòsit i tret diferencial d'aquest bilingüe, en relació amb els seus nombrosos companys a les prestatgeries de les llibreries, és, a banda de la cuidada presentació, la incorporació de lèxic de les terres perifèriques de Barcelona, com les valencianes o balears. És voluntat de l'autor que amb els seus 60.000 mots "hi figurin representats els respectius vocables de cada contrada dels Països Catalans" (p. VIII). No ens trobem així davant d'un diccionari normatiu, sinó d'una obra que pretén aprofitar el cabal dialectològic de les nostres contrades. I com afirma l'autor, "el fet d'ésser dialectal un mot no significa que no sigui correcte ni digne de figurar en el diccionari general" (p. XII).
Francesc de B. Moll (1903-1991) va ser propagador del fabrisme a les Illes Balears i fundador de l'editorial Moll l'any 1934, empresa que és una continuació de l'obra iniciada l'any 1896 per Mn. Antoni M. Alcover, i que té com a resultat més reeixit l'impagable DCVB, l'Alcover-Moll, el més ambiciós dels nostres diccionaris.
Si hom vol aprofundir en aquest bilingüe, disposem de "Lexicografia, fraseologia i diatopisme. A propòsit del Diccionari català-castellà / castellà-català de Francesc de Borja Moll" de Santiago Vicente, dins de Llengües i fets, actituds i franges. Miscel.lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font, a cura d’Hèctor Moret, (Calaceit: Associació Cultural del Matarranya i Institut d'Estudis del Baix Cinca, 2009, p. 529-548), un article centrat en l'aportació d'aquesta obra quant al català de l'Aragó.
El meu preferit, l'Alcover Moll, curós i amb rigor!
ResponElimina"L'obra més ambiciosa que s'ha emprès al nostre domini lingüístic i potser en qualsevol altre" (segons Rico & Solà).
ResponElimina"Una de les creacions lexicogràfiques més importants i més originals de la Romània" (segons Colon & Soberanas).
És el preferit de molts, com veus :)
Ep, aquest no el tinc. Veig que hauré d'abandonar el de l'Enciclopèdia Catalana i fer-me amb aquest!
ResponEliminaEls diccionaris no s'abandonen, home. Es complementen. Jo vaig començar així i ja no paro...
ResponEliminaUn cop llegit el títol, pensava que finalment parlaries de mi, però veig que hauré d'esperar. Bé, en Moll també s'ho mereix una miquetona.
ResponEliminaSerà per diccionaris, oi?
ResponEliminaElegant i fa joc amb l'Alcover-Moll. Una bona peça!
També és el meu preferit :) sobretot per això: "el fet d'ésser dialectal un mot no significa que no sigui correcte ni digne de figurar en el diccionari general". El dia que només acceptem allò pre-fixat ja podem posar la tapa a la tomba de la llengua.
ResponEliminaAllau: vós seríeu el multilingüe elegant. Tot arribarà.
ResponEliminaParèmies: No ve d'aquí, i tant. És com un volum més a l'Alcover-Moll.
Llobregatina: De diccionaris, per sort, en tenim de tots tipus i està bé que així sigui, cadascun amb les seves funcions i característiques. I no deixen de ser cementiris de paraules, esclar.
Aquestes nostres contrades, tan riques i tan maltractades; les variants dialectals s'ho mereixen tot, és el millor que li pot passar a una llengua.
ResponEliminaBenvinguda, Wanderlust. Crec que tots plegats en som conscients cada cop més, de la importància dels dialectalismes. Aquesta setmana, per exemple, m'han regalat el llibre Rellampandinga, un recull de textos ribagorçans (català de la vall del riu Isàvena, en concret), que fa molt de goig de llegir.
ResponEliminaImprescindible tota l'obra d'en Moll, aquest post n'és un altre
ResponEliminahomenatge a l'homenot...
Un tresor per a les Illes i per a totes els catalans, sens dubte.
ResponElimina