3 de novembre de 2010

Premis Pompeu Fabra 2010

Demà 4 de novembre tindrà lloc al Palau de la Generalitat l'entrega dels Premis Pompeu Fabra 2010, instituïts el 2008 per la Secretaria de Política Lingüística. L'acte serà presidit pel vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, en Josep-Lluís Carod-Rovira. Els premiats d'enguany són (DOGC 5745 de 29/10/10):


- Categoria de comunicació i noves tecnologies: Vilaweb (Partal, Maresma & Associats).
- Categoria de l'àmbit socioeconòmic: Cerveses Moritz, SA.
- Categoria de projecció i difusió de la llengua catalana: Bernard Lesfargues.
- Categoria de trajectòria professional, científica o cívica: Albert Jané i Riera.
- Categoria d'incorporació a la comunitat lingüística catalana: Celia Angulo.
- Premi Robèrt Lafont a la defensa, projecció i promoció de la llengua occitana: Peire Bèc.

Tots els guardons premien la projecció social del català excepte el darrer, el Robèrt Lafont, que és novetat d'enguany i es refereix a l'occitana llengua. L'occitanista Lafont va morir el juny de l'any passat i aquest premi l'homenatja. Bernard Lesfargues també és una de les personalitats de la literatura occitana actual, tot i que ha tingut molta relació amb el català. És el traductor de Rodoreda al francès, per exemple. De fet, amb el trinomi Lafont-Lesfargues-Bèc tenim tres dels màxims exponents de l'occitanisme recent. Alguns dels premiats han desenvolupat una tasca pel català més coneguda que altres: especialment l'incansable Albert Jané, escriptor i lingüista vinculat a Cavall Fort des de 1963, i la gent de Vilaweb, el portal d'en Partal, el primer informatiu digital en català. D'altres fan bona cervesa (Moritz) etiquetada en català. L'enhorabona a tots.


Vilaweb, Moritz, Lesfargues, Jané, Angulo i Bèc

Poema "Catalonha" de Bernard Lesfargues, a Ni cort ni costièr (1970):

Disi Catalonha

e vèsi l’òrle de la mar

e sa lenga salada dins una calanca.

Los pescaires donan al peis

son nom de peis.

Disi Catalonha

e vèsi al pè dels cingles

una glèisa romana.

e vèsi d’aiga freja

per estancar ma set.

E la gent del campèstre

dona a la font son nom de font,

al blat son nom de blat

e a l’ausèl son nom de vent.

Disi Catalonha

e vèsi d’òmes que trabalhan

dins de ciutats que son destin

se farga en lenga catalana.

Lo pan, l’amor, la libertat

en drecha lenga catalana.

Disi Catalonha

e lo còr me dòl

per mon poble occitan,

que s’es botat dins los piaus

las plumas de tres colors

d’un òrre jau.

E badascla que badasclaràs

en lenga tòrsa e francimanda.

Disi Catalonha

pr’amor que sòi un òme

que vòl una patria,

pas un taüt. Que vòl un brèç.


Enllaç al vídeo de l'acte

Premis Pompeu Fabra anteriors: 2008 / 2009

Gràcies per la informació, bibliòfil terrassenc

7 comentaris:

  1. Ostres, quin poema més dur!
    Realment sembla un rèquiem i si considera que el català si que està bé, realment... com estan!

    ResponElimina
  2. Per unes altres circumstàncies no tan líriques però igualment fraternals he pogut comprovar recentment que la visió occitana de Catalunya no deixa de tenir, vist per nosaltres, un punt d'idealització que al capdavall ens mou a compassió. I es comprèn per la situació en què es troben: la nostra precarietat no és ni de bon tros tan precària com la seva (i això que nosaltres anem de mal en pitjor). També es comprèn que per a ells fer el salt a la nostra situació es pot veure com una fita més assequible o plausible que fer el salt a una situació d'una llengua de ple dret, sobretot en un Estat eficaçment implacable com el francès (no tan potiner com l'Espanyol).

    Però a mi el que realment m'agradaria ara és fer una menció molt especial d'un dels premiats: Albert Jané. Quan a Joan Solà li deien que era o devia ser la persona que sabia més català, ell replicava que potser hi havia una persona que encara en sabia més que ell. Ja us podeu imaginar que es referia a Albert Jané, amb qui hi havia un tracte més que cordial, i un afecte i un respecte i una admiració mutus molt grans.

    Albert Jané és un dels gegants de la nostra llengua, amb una obra ingent, esfereïdora: ha estat mestre de mestres i correctors, i ha publicat qui-sap-los articles de llengua (¡us imagineu què és publicar una columna diària sobre gramàtica a l'Avui durant deu anys sense ni tan sols parar per vacances! doncs això sol són gairebé 3.000 articles, dels quals es van arribar a aplegar en quatre volums només els 800 primers, ja fa trenta anys), gramàtiques, diccionaris, traduccions (molt especialment de còmics i contes). I avui, complerts els vuitanta anys continua actiu publicant en revistes com Llengua Nacional o implicat de ple en les tasques lexicogràfica i gramatical de la Secció Filològica.

    El drama és, però, que tot l'oceà de la seva infatigable producció gramatical és en bona part exhaurit o dispers. Pràcticament oblidat si no és per en Solà o en Ruaix, que no deixen de referir-s'hi.

    Albert Jané és, a més, una persona modesta, generosa i d'una memòria prodigiosa. No exagero gens ni mica si dic que és la persona que es coneix millor el Diccionari Fabra, fins al darrer exemple, la darrera coma: jo diria que se'l sap de memòria.

    Penso que ben poques vegades hi pot haver un premi més merescut que aquest. L'enhorabona a Albert Jané! L'enhorabona a tots per tenir algú com ell! Per molts anys!

    ResponElimina
  3. Pisco: Doncs sí, probablement nosaltres estem bastant millor que ells. La pèrdua de parlants per la pressió del francès ha estat molt gran, en el darrer segle.

    Anònim: Gràcies pel teu inspirat retrat d'Albert Jané. Només des d'un coneixement aprofundit es pot sintetitzar tan bé la trajectòria d'algú. Merci per compartir-ho.

    ResponElimina
  4. M'afegeixo a la felicitació per la descripció que ens aporta el nostre company anònim (posat un pseudònim com a mínim... siusplau!) sobre la figura de l'Albert Jané.

    ResponElimina
  5. Pobre d'ell que es posi pseudònim, que ja no el reconeixeríem...

    ResponElimina
  6. En l'acte de lliurament dels premis Pompeu Fabra 2010, tots els premiats van fer intervencions molt interessants (podeu veure l'acte a Vilaweb).

    És simptomàtic que Moritz i Celia Angulo cridessin l'atenció sobre l'anomalia que representa premiar una empresa o una persona per fer el que és el més normal del món en qualsevol altra llengua: tenir ben clar quina és la llengua del país i usar-la normalment.

    El parlament de Jané va voler tenir un record i un reconeixement emotius pels recentment desapareguts Vallcorba, Triadú i Solà (que en una conversa per telèfon quatre dies abans de morir l'havia felicitat molt emocionat pel premi).

    P.S.: Benemèrit i admirat Galderich, em temo que el meu pseudònim és "Anònim" i a hores d'ara, com ja li vaig explicar a en Joan, se'm fa difícil canviar-lo. Reconec que en bona part la culpa és de la inèrcia i de la mandra d'haver-ne de pensar un que em pugui fer el pes: tant per tant... Em sap greu, ;-D.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies per la crònica, benvolgut Anònim. Llàstima que les obligacions familiars no em permeten l'assistència als actes d'aquestes hores, per a mi intempestives :(

    Al Pisco només se l'ha d'escoltar quan parla de llibres, que ho fa molt bé ;)

    ResponElimina

Quelcom a dir?