10 de juny de 2011

Paraules siscentistes

El 1714, després de l'assalt borbònic a Barcelona, les forces d'ocupació iniciaren tot de mesures de repressió cap als vilatans. Dins d'aquest règim de terror, i per tal de controlar la ciutat, Felip V ordenà la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella, per a la qual s'enderrocà gran part del barri de la Ribera. Aquest barri també es coneixia amb el nom de Born (l'antiga Ribera del Rec Comtal). L'any 2002, arran de les obres al Mercat del Born (borren en pratenc) per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, es van trobar restes d'aquest històric barri de la Ribera. Aquestes restes formen un jaciment arqueològic de l'edat Moderna a Barcelona que s'obrirà properament com a centre cultural, amb un museu dedicat a la Guerra de Successió.

Abans d'obrir el nou mercat arqueològic del Born, l'Ajuntament de Barcelona està coeditant, amb l'Editorial Barcino (Fundació Lluís Carulla), tot un seguit de llibres que analitzen temes diversos de la societat barcelonina dels segles XVI, XVII i inicis del XVIII. La col·lecció "La ciutat del Born. Barcelona 1700" ja havia tret publicacions sobre jardineria i botànica, dansa i música, jocs, festes i drogues, dolços i tabacs, i ara li ha tocat al torn a la Llengua i literatura. Barcelona 1700.



L'obra, magníficament editada (moltes il·lustracions a color i un preu més que raonable de 12 €), recull textos de sis autors: Joan Santanach que parla de la revisió conceptual de la Decadència, Xavier Torres de les competències lingüístiques del Sis-cents, Xavier Cazeneuve sobre el català dels documents notarials del 1700, Albert Garcia Espuche sobre el lèxic de l'època, Francesc Feliu sobre la història literària de l'època i Josep Solervicens sobre la literatura catalana barroca.

A "Paraules de la ciutat del Born", Albert Garcia Espuche, que és també el director de la col·lecció i que ja havia fet una tesi doctoral sobre la Barcelona del Divuit, mostra tot de mots que ha anat recollint en anys d'investigació de milers de documents, bàsicament notarials, siscentistes i de l'inici del Divuit. Són mots que ara ja no tenen ús i que, a més, no tenen presència ni en diccionaris de l'època ni en els actuals. Els diccionaris d'època amb què ha treballat són els d'Antoni Font (1637), Pere Torra (1640) i Pere Lacavalleria (1642); els actuals són l'Alcover-Moll i l'etimològic d'en Coromines. Com a conclusió esperable (i que també ho seria avui dia), es mostra que el lèxic comú de l'època supera el que recullen les obres lexicogràfiques del moment. Aquesta riquesa lèxica es deu sobretot a la presència de mots relacionats amb oficis (teixits, cuir, fusta, ferro, vidre, indumentària, joieria, adrogueria, alimentació, mobiliari), senyal d'un "dinamisme econòmic, social i cultural més important del que s'havia admès per a la societat d'aquella etapa històrica". L'anàlisi lèxica, així, permet reafirmar també una nova visió més rica i diversa de la Decadència.



P. 168 de l'obra

El treball és molt interessant, però hi ha un aspecte que no entenc: la tria dels tres diccionaris del XVII. Els especialistes (Colon & Soberanas 1986 i Rico & Solà 1995) coincideixen en què les tres obres lexicogràfiques de referència del XVII, totes dirigides principalment a l'ensenyament del llatí, són el Fons verborum d'Antoni Font, el Dictionarium de Pere Torra (que es reedità molt) i un Lacavalleria, però no pas el de Pere Lacavalleria, sinó el de Joan Lacavalleria. El Dictionario castellano ; Dictionaire françois ; Dictionari català de Pere Lacavalleria (1642), que l'autor ha utilitzat, és més una guia de conversa trilingüe que no un diccionari. En Joan Lacavalleria, fill d'en Pere, farà el diccionari més important del XVII, a les seves acaballes, el Gazophylacium catalano-latinum (1696). Aquesta sí que és l'obra més original del segle, amb més de mil pàgines plenes de terminologia científica i fraseologia. Aquest em sembla que hauria d'haver estat el Lacavalleria triat per l'autor a l'hora de buscar lèxic que no aparegués en diccionaris de l'època. He fullejat a l'atzar algunes de les inèdites "paraules del Born" i tampoc no apareixen al Gazophylacium, fet que em fa pensar que les conclusions del text d'en Garcia Espuche, malgrat aquesta crítica de plantejament, són completament vàlides.

6 comentaris:

  1. Has anat ràpid buscant les paraules perquè fa poc que ha sortit. El problema metodològic que esmentes és que no consulten els tècnics lexicògrafs.

    ResponElimina
  2. Un punt per la virtualitat i la seva capacitat de publicar aquest tipus d'anàlisis en temps rècord :)

    ResponElimina
  3. És una llàstima que els textos del llibre no vagin acompanyats de bibliografia. La proliferació de notes en part ho compensa, però… Però un aparat amb tantes notes sempre és ingrat de manejar i la bibliografia es fa inconsultable perquè no apareix relacionada alfabèticament.

    Em temo que el problema metodològic que assenyales en el teu apunt deu tenir una causa simple: Albert Garcia Espuche és historiador i no pas filòleg o estudiós de la lexicografia. Com a historiador té uns coneixements documentals que sóc incapaç de discutir. Em sembla meritori que sense ser filòleg identifiqui Font, Torra i Lacavalleria com els lexicògrafs de referència del XVII català, sobretot tenint en compte la minsa bibliografia que esgrimeix sobre el tema: Joan Veny, Dialectologia filològica (Barcelona: Curial, PAM, 1993); Daniel M. Sáez, article a Revista de Filología Románica 22 (2005), 97-119 (consultable en línia). Però precisament el fet de no ser filòleg i de no haver manejat una bibliografia més general (Colón-Soberanas, Solà-Rico) el pot haver induït fàcilment a confondre el diccionari de Joan Lacavalleria amb el de Pere Lacavalleria: si ets llec en la matèria i busques un diccionari fet per un tal Lacavalleria el primer que trobes és el de Pere, que duu ben explícit el mot diccionari al títol. I ja no cal que busquis més. El de Joan no porta explícits mots fàcilment identificables per a un profà amb un diccionari o vocabulari: a qui se li acut relacionar el mot gazophylacium a un diccionari si no és que és un estudiós del tema o un seguidor contumaç i incondicional d'aquest magnífic bloc teu. És cert que l'article de Sáez que cita Garcia esmenta explícitament el Gazophylacium de Joan Lacavalleria com un diccionari (p. 107), però només ho fa per fixar-se exclusivament en el tema dels privilegis d'impressió. I amb això és fàcil que passi per alt.

    Em sembla que aquesta és l'explicació més plausible de la tria sorprenent de l'autor (si no és que el mateix autor en doni una altra, és clar).

    P.S.: Estic molt content perquè finalment dijous vam complir un desig llargament esperat i llargament posposat, i ens vam poder conèixer en persona.

    ResponElimina
  4. Quan he vist la paraula " borren" el cor m'ha fet un tomb, he recordat quan era molt petit i alguna vegada anava al borren amb el meu pare a vendre melons tendrals, uns melons que ja no existeixen.

    ResponElimina
  5. Pisco: He anat de pressa perquè hi ha blocaires bibliòfils que estan molt al dia! I llibreries on es troben els llibres, també.

    Clidice: No és qüestió de rècords, sinó de tenir bons informadors ;)

    Mauleta: Tens raó amb el tema de la bibliografia, que acostuma a ser més agradable de consultar que les notes. La raó que esgrimeixes sobre el canvi de Lacavalleria em sembla plausible. Però, ¿a la mateixa font on treu que els referents siscentistes són Font, Torra i Lacavalleria, no hi havia cap indicació del títol de les respectives obres? És curiós. El teu P.S. és encara més curiós, Mauleta...

    March: Gràcies moltes!

    biblioaprenent: Per molta Vilanova que visquis, la carren i el borren sempre els tindràs al cor!

    ResponElimina

Quelcom a dir?