29 de juliol de 2011

Nostre versus Rancés



Els dos diccionaris protagonistes d'aquest darrer apunt abans del parèntesi agostenc són molt especials per al seu propietari. El de la dreta és el meu primer diccionari, que jo recordi. Malgrat haver estat escolaritzat en democràcia, la presència del català no era en absolut majoritària durant els meus anys d'escola, als anys 80. Així, el meu primer diccionari va ser en castellà, el Rancés. No ha estat fins molt recentment que, portat per la dèria de col·leccionar diccionaris, ha anat a parar a les meves mans el Nostre, el Rancés català.

De fet dir que el Nostre és el Rancés català és una afirmació més personal (la meva referència de sempre ha estat el Rancés) que no objectiva. Malgrat compartir algunes característiques, són dues obres escolars diferents, tal i com mostrarem a continuació.

La primera gran diferència és que, malgrat els títols semblants (Nostre. Diccionari il·lustrat de la llengua catalana i Rancés, diccionario ilustrado de la lengua española), el Nostre té autor i en el Rancés no consta. L'autor del Nostre és en Pere Elies i Busqueta, qui, per a la mateixa editorial Ramon Sopena, ja havia redactat un diccionari bilingüe i amb fonètica figurada de gran èxit, el Canigó català-castellà castellano-catalán (1975). El Nostre, a més, té un pròleg del també lexicògraf Josep Miracle, mentre que el pròleg del Rancès el signa l'editorial.

Quant a característiques de contingut, ni les entrades ni les definicions coincideixen. De fet, el Nostre té unes 65.000 accepcions en 448 pàgines i el Rancés en té unes 70.000 en 480 pàgines.

Els dos llibres comparteixen disseny i la majoria d'il·lustracions (incloses les dels animals desventrats que tanta estona ens feien perdre), ja que els dos són diccionaris escolars de l'editorial Ramon Sopena, però un té molta més història que l'altra. Malgrat que les dues edicions que mostro són del mateix any, 1983, el Rancés és un diccionari que prové d'una obra molt anterior, el Diccionario de la lengua española de Atilano Rancés (Barcelona: Sopena, 1911; reeditat, com a mínim, fins a 1966). Amb aquesta referència desvetllem un dels misteris més ben guardats del Rancés: l'origen del seu nom. Aquest detall era un enigma per a nosaltres, quan anàvem a escola, ja que dins del Rancés de 1983 no es fa cap esment del Sr. Atilano Rancés.


Edició de 1942 del precedent del Rancés

Com que sé que ara és una època d'una activitat blocaire frenètica, plantejo a l'ocasional lector una enquesta sobre el seu primer diccionari escolar, que estarà al lateral del bloc fins que me'n cansi, però, com a mínim, fins al setembre.

Un últim detall: el Nostre ha estat el diccionari que fa 500 de la meva col·lecció diccionaire, consultable a Librarything. Les casualitats no existeixen, esclar. Bones vacances a tothom!


18 comentaris:

  1. (No poso accents que l-ordinador no el admet)

    Ara mateix no recordo els primers diccionaris. recordo la gramatica castellana de Miranda Podadera, alguns faristols i despres ja recordo el Diccionari de l-enciclopedia catalana, el de llom verd.

    Potser entremig hi va haver algun Alberti...

    ResponElimina
  2. En quant als catalans, recordo perfectament el CANIGÓ que si que vaig fer servir però el NOSTRE ha estat una verdadera sorpresa per mi, no tenia ni idea que existís aquest diccionari.
    Com ja hem comentat alguna vegada el meu primer diccionari també va ser el RANCÉS. I encara el conservo, la meva és l'edició de 1973 amb 784 pàgines i, segons consta a l'inici, "50.000 voces, 70.000 acepciones, 26.600 ilustraciones i 64 làminas color".
    Et copio també el començament del pròleg, tot una proclama lexicogràfica: "La vida actual, con su ritmo vertiginoso y sus exgencias siempre crecientes, ha convertido a los diccionarios en artículo de primera necesidad del que nadie, sea cual fuere su grado de cultura, puede prescindir."
    Bones vacances!!

    ResponElimina
  3. Jo recordo que em van demanar que portés un diccionari a l'escola. I vaig agafar un d'antic de principis de segle XX del meu avi i vaig agafar més fama de freaki de la que tenia... Mai vaig entendre perquè els companys al·lucinaven si un diccionari no caduca mai, o no?

    ResponElimina
  4. Jo tenia un Aristos, amb la gràcia afegida que un company de classe es deia Jordi Arís.

    ResponElimina
  5. M'imagino el Puigmalet fent portar el primer dia de classe un diccionari a cada nen i després requisar-los per a la seva col·lecció.

    No fardeu ara de diccionaris antics que us els pispa! ;-)

    ResponElimina
  6. Jo no conservo els diccionaris... només conservo els llibres que són interessants i útils :)

    ResponElimina
  7. Parèmies: ¿Vols dir que els poemes mariners d'Alberti es poden considerar un repertori lexicogràfic? En el segon comentari ja veig algun accent, dolentot!

    Pere Llada: Compartim els orígens, compartim la identitat. :) El meu Rancés té només 480 pàgines; el teu és més consistent.

    Pisco: Una anècdota gazofilàctica fantàstica. T'imagino perfectament. O ens haguéssim fet amics o t'hagués canviat el teu diccionari per un parell de caniques...

    Fary: Tu eres més aristoscràtic, ja es nota...

    ResponElimina
  8. Conclusió: sóc molt vell. No recordo cap diccionari català en la meva època d'estudiant de batxillerat. El primer va ser a la Universitat: el vermellíssim Fabra. I encara el conservo.

    ResponElimina
  9. Jordi: El vermellíssim Fabra és una joia, però ben bé escolar tampoc. El Rancés era per a l'EGB.

    ResponElimina
  10. No t'explico les meves misèries informàtiques que n'hi ha per fer un culebrot!

    Se m'ha mort l'ordinador de sobretaula. Només em dóna l'opció de restaurar a inici, perdent tot el que hi ha dins. Esperaré una segona opinió...

    I el portàtil comença a fer aquestes tonteries dels accents. Quan tens una vintena de pàgines obertes i se't desmanega la configuració del teclat.... Fa molta ràbia!

    Tanques el que pots, contestes el que pots i reinicies. El temps entre un i altre comentari és el temps de reiniciar l'ordinador i tornar-me a posar en dansa. :-)

    I els poemes mariners d'Alberti també són imprescindibles en una bona biblioteca!

    ResponElimina
  11. Parèmies: molta sort, mestre. Aviam si algun amic blocaire es solidaritza amb tu!
    Fary: un regalet!? Això és un regalàs!! :)

    ResponElimina
  12. Quan jo anava a escola, el català no s'havia inventat encara. Tenia un diccionari Vox, però no em preguntis quina edició: els germans que venien darrera el devien desintegrar.

    Que tinguis molt bones vacances!

    ResponElimina
  13. Quin poc respecte per la cultura lexicogràfica escolar!
    Molt bones vacances, blocaire que abans era daily!!

    ResponElimina
  14. Els diccionaris que en diem 'escolars' són una manera de vendre diccionaris, quan les criatures comencen a llegir una mica bé la meitat de paraules ja no les troben. Jo els prohibiria i els faria anar directament als 'bons', ara amb internet encara és més fàcil.

    ResponElimina
  15. ...i tant que caduquen, i cada vegada més de pressa, però és una obligació moral conservar els 'bons caducats' ni que sigui per entendre els acudits dels llibres d'acudits dels meus avantpassats o les versions originals de les obres de Rusiñol.

    El mateix val per a tots els idiomes de més enllà de l'Ebre o més amunt del Pirineu.

    ResponElimina
  16. Ara veig on va anar a petar el MEU Rances.

    I de segur que va seguir el mateix camí que l'Albertí que tenia el nostre comú progenitor.

    Quan era petit el català encarà no existia, només era una protollenguatge domèstic. Es parlava en cristià, i majoritàriament teniem el Rances (alguns l'hem "perdut")tot i que recordo alguns Aristos (més gran i complert).

    ResponElimina
  17. Diccionaris anomenada escola és una manera de vendre diccionari, quan els nens comencen a llegir la bona meitat de les paraules ja no són ole.Kielto i anar a la "dreta", l'Internet és ara més fàcil que mai.

    ResponElimina

Quelcom a dir?