La
pipa del Mestre Fabra! La seva companya de treball, de passeig i de
conversa! Vaig agafar-la, la vaig omplir del seu tabac i la vaig
encendre.
Joan Alavedra, Personatges inoblidables i altres records (1968)
Aquest home gris tenia, però, una cosa que el redimia de la més trista sort de l'anonimat: una pipa. Sort de la pipa! No anéssiu pas a creure que Pompeu Fabra no es tragués mai la pipa d'entre dents, ni que fos l'únic home de la Catalunya del seu temps que fumés amb pipa. Per començar, bé caldrà dir que Pompeu Fabra no fumava mai pel carrer. Però aquella pipa que no tenia res d'anormal ni per les dimensions ni per la forma, i que només sortia de la butxaca del Mestre quan l'home tenia ganes de fumar —i això no era pas a cada moment—, va contribuir a enrobustir i a eixamplar la fama del seu propietari. Recordo molt bé que quan el fotògraf Casas li demanà permís per a fotografiar-lo a ell tot sol en el meu despatx de corrector, al moment just d'anar a disparar, "Espereu!", va cridar el Mestre; i agafant la pipa que havia deixat damunt la meva taula i reprenent la posa indicada pel fotògraf, aclarí: "És que sense la pipa, els qui mirin la fotografia no es creuran que sigui jo."
Josep Miracle: Pompeu Fabra (Barcelona: Aymà, 1968), p. 9
Actualment, la darrera pipa
gramatical del Mestre Fabra la conserva Montserrat Moner, vídua de l'escriptor Joan Alavedra. Fabra i Alavedra van compartir onze anys d'exili a Prada de Conflent. Aquest fet s'explica a
El dia revolt. Literatura catalana de l'exili de Julià Guillamon (Barcelona: Empúries, 2008, p. 46).
Entrades
Ha, ha... això si que és fetitxisme... i justificat!!!
ResponEliminaEn aquest cas, més que una relíquia o un floc de cabells sospitós, és un objecte que definia el personatge. Del tot justificat! :)
ResponEliminaPodem dir, doncs, que Pompeu Fabra feia pam i pipa a tothom, oi?
ResponEliminaDe la Vicky: "A Argentina i Uruguai al gest se li diu pito catalán i també hacerle el pito catalán a alguien tant en sentit físic com en sentit figurat."
Elimina