L'advocat Josep Escrig i Martínez (Llíria, 1791 - 1867) és l'autor d'un Diccionario valenciano-castellano publicat a València (Impremta de J. Ferrer d'Orga) l'any 1851, "dedicado á la sociedad económica de Amigos del País de esta ciudad de Valencia, y dado á luz bajo la protección de la misma" (18712 publicat per la Llibreria de Pascual Aguilar; 18873, corregida i augmentada, a càrrec de Constantí Llombart, i que es coneix per aquest altre autor)*.Explica Llombart que Escrig va començar la seva tasca d'arreplec de mots l'any 1840 i que hi ha va dedicar deu anys. Al final de la seva vida també va escriure una Vida de San Francisco de Paula, que va publicar la seva filla Joana quan ell ja era mort.
Aquest diccionari és el "primer intent de recollir el lèxic general valencià" (Rico-Solà (1995:133)) i el diccionari valencià de més prestigi del segle XIX. El seu model va ser el diccionari castellà de la RAE, que va adaptar al valencià de l'època, superant els 90.000 articles, ens diu l'autor. Ens diuen Colon-Soberanas (1986:170), i n'aporten proves, que per tal d'aconseguir aquesta xifra tan gran d'entrades, Escrig opta per acceptar molts "mots fantasmes", arcaismes valencians, i molts d'altres castellanismes, configurant "el repertori més tèrbol que puguem imaginar". Així com les entrades apareixen en valencià, la definició dels mots és només en castellà, a més de constar la traducció castellana en cada cas.
Escrig és dels que, per referir-se al català valencià, utilitza el mot llemosí ("el idioma lemosín fue un día la lengua del Gobierno en la antigua corona de Aragón"). En el pròleg de la tercera edició del seu diccionari, explica l'origen d'aquesta llengua llemosina: "Nacida en la Provenza ó Probenza sin perder algunas raíces de origen céltico, y popularizada con el tiempo en el Principado de Cataluña, adquirió bajo la dominación de los condes soberanos de Barcelona más regularidad, más armonía y mayor número de voces, haciendo desaparecer casi del todo la que con tanta celebridad se hablaba allende los Pirineos, y ofreciendo, por consiguiente, tanta variación por la adquisición de voces árabes, que llegó casi á formar una lengua diferente, por lo cual se distinguió en lemosina y provenzal”. De fet, el nom de llengua llemosina per referir-se al català el trobem ja des del segle XVI. El mateix Aribau també l'utilitza a l'oda A la pàtria (1833), el poema fundacional de la Renaixença. Marià Aguiló, als Jocs Florals de 1862, reivindicà l'ús general del terme català. A partir d'aquí, i gràcies a les aportacions d'estudis històrics i filològics, l'erroni terme llemosí cau en desús.
Per a un repertori d'obres lexicogràfiques valencianes del segle XIX, i anteriors, es pot consultar el Tresor lexicogràfic valencià. També està relacionat amb el tema l'article "Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX" de Lluís Alpera, al núm. 11 de la revista Caplletra (1991). Aquí trobem la part d'aquest article dedicada a Josep Escrig.
* Existeixen facsímils de la 1a i la 3a edició de la Llibreria París-Valencia. El de la darrera edició és consultable dins la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.
Entrades
