6 d’octubre de 2008

Josep Escrig i Martínez

L'advocat Josep Escrig i Martínez (Llíria, 1791 - 1867) és l'autor d'un Diccionario valenciano-castellano publicat a València (Impremta de J. Ferrer d'Orga) l'any 1851, "dedicado á la sociedad económica de Amigos del País de esta ciudad de Valencia, y dado á luz bajo la protección de la misma" (18712 publicat per la Llibreria de Pascual Aguilar; 18873, corregida i augmentada, a càrrec de Constantí Llombart, i que es coneix per aquest altre autor)*.
Explica Llombart que Escrig va començar la seva tasca d'arreplec de mots l'any 1840 i que hi ha va dedicar deu anys. Al final de la seva vida també va escriure una Vida de San Francisco de Paula, que va publicar la seva filla Joana quan ell ja era mort.



Aquest diccionari és el "primer intent de recollir el lèxic general valencià" (Rico-Solà (1995:133)) i el diccionari valencià de més prestigi del segle XIX. El seu model va ser el diccionari castellà de la RAE, que va adaptar al valencià de l'època, superant els 90.000 articles, ens diu l'autor. Ens diuen Colon-Soberanas (1986:170), i n'aporten proves, que per tal d'aconseguir aquesta xifra tan gran d'entrades, Escrig opta per acceptar molts "mots fantasmes", arcaismes valencians, i molts d'altres castellanismes, configurant "el repertori més tèrbol que puguem imaginar". Així com les entrades apareixen en valencià, la definició dels mots és només en castellà, a més de constar la traducció castellana en cada cas.

Escrig és dels que, per referir-se al català valencià, utilitza el mot llemosí ("el idioma lemosín fue un día la lengua del Gobierno en la antigua corona de Aragón"). En el pròleg de la tercera edició del seu diccionari, explica l'origen d'aquesta llengua llemosina: "Nacida en la Provenza ó Probenza sin perder algunas raíces de origen céltico, y popularizada con el tiempo en el Principado de Cataluña, adquirió bajo la dominación de los condes soberanos de Barcelona más regularidad, más armonía y mayor número de voces, haciendo desaparecer casi del todo la que con tanta celebridad se hablaba allende los Pirineos, y ofreciendo, por consiguiente, tanta variación por la adquisición de voces árabes, que llegó casi á formar una lengua diferente, por lo cual se distinguió en lemosina y provenzal”. De fet, el nom de llengua llemosina per referir-se al català el trobem ja des del segle XVI. El mateix Aribau també l'utilitza a l'oda A la pàtria (1833), el poema fundacional de la Renaixença. Marià Aguiló, als Jocs Florals de 1862, reivindicà l'ús general del terme català. A partir d'aquí, i gràcies a les aportacions d'estudis històrics i filològics, l'erroni terme llemosí cau en desús.

Per a un repertori d'obres lexicogràfiques valencianes del segle XIX, i anteriors, es pot consultar el Tresor lexicogràfic valencià. També està relacionat amb el tema l'article "Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX" de Lluís Alpera, al núm. 11 de la revista Caplletra (1991). Aquí trobem la part d'aquest article dedicada a Josep Escrig.

* Existeixen facsímils de la 1a i la 3a edició de la Llibreria París-Valencia. El de la darrera edició és consultable dins la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

19 comentaris:

  1. Alguna cosa va falalr, company, perquè stava escrit que aquest diccionari havia de ser teu.

    Ja era casual que l'haguessis vist a casa del meu llibreter de capçalera i, ai las!, vam fer tard i ja l'havíem begut.

    Ja et deia jo que no et prenguessis el quart xupito!!

    ResponElimina
  2. com es pot deixar amb mans d'advocats la confecció de diccionaris, així passa que fan tonteries

    salut

    ResponElimina
  3. Per ara, Parèmies, he comprat el facsímil de la París-València. Tot arribarà.

    Els advocats acostumen a fer tonteries amb tot el que tenen entre mans, reusenc. Són així, els ràbules.

    ResponElimina
  4. Puigmalet, ja trigues a fer una novel·la que parli sobre el codi secret que oculten tots els diccionaris o alguna cos per l'estil.

    Amb el domini que tens del tema, segur que trobes una trama argumental ben formosa.

    ResponElimina
  5. Malgrat que tots els advocats ens diferenciem de la resta de mortals per l'ús exacte i precís dels mots (malgrat les pífies hurtogràficas), doncs ens hi van els quartos, no deixa de ser certa la imprecisió d'aquest pallús togat.

    Hom sap que l'actual català no ve de la parla de la província francesa de Llemosí, si no d'una més al nord, el Borbonès, també de parla occitana.

    L'actual català s'hauria d'anomenar borbonés, doncs fou introduït al principat pel net d'Aimard de Borbó, un tal Archambaud II: en aquella època, s. IX, era costum borbònica anar de vacances a Marina d'Or i a l'illa de Mallorca: fou aquí on la besneta d'Archambaud s'emparentà amb el rei Jaume I, rei de Mallorca, aprofitant unes regates on ambdós adolescents participaren sota la senyera catalana patronejant una menorquina de darrera tecnologia sota el patrocini de Telefónica de Montpeller.

    Dels seus fills esdevingué la imposició per decret al territori del principat de la parla borbònica, altrament dit el borbonés. Actualment asistim als intents dels nostres mitjans de comunicació públics d'introduïr l'antiga denominació sota la subreptícia parla del Comte Montilla.

    ResponElimina
  6. "El codi Labèrnia": intriga lexicogràfica als Països Catalans. Només em falta això...

    L'estimat ràbula ha despertat! I amb una sucosa teoria que emparenta els catalans amb els borbons d'una manera definitiva. Ja era hora que algú de sang plebea defensés la nissaga Borbó! I amb la gran descoberta de la conxorxa montillesca, àdhuc.

    ResponElimina
  7. Joan, tu amb facsímils? No m'ho puc creure!!! On s'és vist això!!!

    Per cert: felicitats, finalista!!

    Vaig tenir bon ull al votar-te: sabia que hi arribaries. :-)

    ResponElimina
  8. Hòstia, Blob, aquesta sí que és bona.

    "Tots els advocats ens diferenciem de la resta de mortals per l'ús exacte i precís dels mots."

    Hahaha.

    Perquè no puc; si no, et passaria unes quantes lleis que he intentat desxifrar d'advocats absolutament inútils i creguts.

    ResponElimina
  9. Marc, sens dubte no mereixien aquest calificatiu, doncs els advocats -per la pròpia naturalesa de la seva funció- estan revestits d'humilitat i, àdhuc, enteniment.

    Ens dediquem a a l'advocatio' és a dir, al consell, protecció o assistència d'algú que 'ad iudicem voco': no som res més que ànimes en pena que lloguem les nostres consciències al millor postor. I generalment les tenim molt netes per manca d'ús.

    I parlant de precisió conceptual, veig amb goig que aquest blob és dins els finalistes en la categoria de SOCIEDAD. Malgrat els evidents esforços del blopper resulta evident que les versions digitals d''Hola', 'Diez Minutos' i 'Qué me dices' tenen les de guanyar. Probablement un apunt glosant les polsoses costums del Marichalar en la seva llemosina etapa (perdó, borbònica) llençaran un brí d'esperança en aquesta candidatura.

    ResponElimina
  10. La 1a i la 2a edicions també són consultables en línia: la 1a a Google Books i la 2a a Internet Archive (vg. la fitxa que hi ha a LibraryThing).

    La 1a edició, a més, va ser digitalitzada per la Universitat de Barcelona per constituir la Base de Dades Lexicogràfiques BDLex, que malauradament no és d'accés públic.

    ResponElimina
  11. Merci per l'actualització. Veig que algú ha ampliat darrerament la seva col·lecció :)

    ResponElimina

Quelcom a dir?