Renegaires

"Me cago en el pagès que va sembrar el primer blat per fer l'hòstia consagrada". Aquest és un exemple verídic de renec recollit al Prat de Llobregat el 30 de març de 2010. Els pratencs, com tots els catalans, tenim fama de renegaires. L'any 1845 Antoni Maria Claret ja havia creat a Mataró la primera associació antiblasfèmies d'Espanya, la Societat Espiritual de Maria Santíssima. Però quan vaig sentir el renec que he apuntat, no em va venir al cap el bisbe de Sallent, sinó un altre religiós, Ivon l'Escop, pseudònim rere el qual trobem mossèn Ricard Aragó i Turón, nascut a Santa Coloma de Farners el 1883. Sacerdot de professió i escriptor d'ocupació, trià aquest pseudònim per amagar, precisament, la seva condició sacerdotal. Ell mateix explica, a l'article "Joan Maragall i el Bon Mot", que el cognom l'Escop el va agafar d'un personatge d'una novel·la d'Émile Souvestre: Pierre l'Escop. Per tal de no fer un plagi complet, hi va unir un altre nom que li agradà, Ivon. Més endavant, el propi Ivon l'Escop adoptaria una altra interpretació del pseudònim, quan li van fer veure que Escop vindria del grec scopeo (observar, vigilar). Així Ivon l'Escop es convertiria en un "Joan que vigila", ja que precisament la seva missió era vigilar la puresa moral del català.

Il·lustració de Junceda per a la Lliga del Bon Mot

L'Escop va ser el fundador, ara fa poc més d'un segle, de la implacable Lliga del Bon Mot, per tal de combatre la blasfèmia i els mots grollers. Potser l'Escop es va inspirar, per a la seva missió personal, en el "val més relliscar per terra que no pas relliscar amb la llengua" (Siràcida (Eclesiàstic) 20, 18), passatge bíblic clarament inspirat en el "val més relliscar amb el peu que amb la llengua" del grec Zenó de Cítion. Esclar que la idea d'Escop no era nova. A banda de l'experiència d'Antoni Maria Claret, lluitar contra la blasfèmia també havia estat una lluita present en molts d'altres cercles. El precedent més important de la Lliga del Bon Mot potser és la comissió de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, dirigida per Antoni Gaudí, per tal de combatre "lo maleït vici del renech". Aquest comissió funcionava l'any 1902. Anteriorment trobem l'article "Lo renech a Catalunya" de Jordi Franch a Montserrat (núm. 3 i 5, març i maig de 1900), en què afirma que si el catalanisme no triomfa és perquè Déu ens castiga per ser tan malparlats. El cas de Barcelona devia ser especialment greu: a principis del segle XX una circular prohibia de renegar als funcionaris del seu Ajuntament. L'Escop articulà tot aquest moviment mitjançant escrits, des del 1908, al Diario de Gerona. Així va néixer la Lliga del Bon Mot, que tingué un llarg recorregut: des de 1908 a 1963 (any de la mort del fundador). Amb l'activa col·laboració d'intel·lectuals, com el poeta Joan Maragall, Ivon l'Escop reunia milers d'oients en les seves xerrades (mítings) per terres catalanes, en visites a escoles, fàbriques o ateneus, en conferències donades per Ràdio Barcelona, etc. El programa d'activitats incloïa l'edició de llibres (un bon grapat) i una intensa campanya publicitària: centenars d'articles a la premsa, fullets, postals, cartells, calendaris... La Lliga del Bon Mot tingué l'oficina principal a Barcelona, al carrer de Montsió, 3 bis, baixos, o sigui, a l'edifici modernista d'Els Quatre Gats, i amb el temps obrí diverses delegacions per terres catalanes. En definitiva, molts diners i molt de temps esmerçats a despertar la consciència d'un poble renegaire per essència, el nostre.









"Hi ha renecs que són mots sense cèdula, com si diguéssim pseudomots, que no tenen de racional més que la perversió humana que els engendra, i es podrien comparar als bruels i lladrucs si això no fos contra les bèsties una calúmnia" (p. 33 d'Els nostres pensadors i el bon mot). Igual que en aquest exemple, l'Escop pronuncià hores i hores de discursos i escrigué pàgines i pàgines de textos sobre la maldat d'aquests pseudomots. Per lluitar contra un enemic tan poderós, mossèn Aragó bé devia aprofundir en el coneixement de les flastomies dels seus conciutadans. Juntament amb la teoria de la paraula viva maragalliana, l'experiència de la vivesa vulgar de la llengua, encara que fos per repel·lir-la, estic segur que devia influir també en la seva visió de gramàtiques i diccionaris com a obres obsoletes, incompletes:

"I és precisament perquè no es té present aquest fet de vida i mort, biològic, de les llengües, perquè resulten tan anacròniques les gramàtiques i tan deficients els diccionaris més complets, creient quasi tothom de bona fe, que un cop feta la gramàtica, o inventariat el lèxic d'una llengua, en un diccionari, la llengua ja està feta, no calguent pensar-hi més; ja està fixada! I és tot al revés. És ara que la gramàtica està feta, que la llengua es desfà; és precisament ara que el lèxic és recollit, que es comença a dispersar, efecte d'estar constantment fent-se i refent-se, voluble i mudadissa, la llengua parlada que ha donat origen a aquella gramàtica i materials a aquell diccionari."

Pensava l'Escop que només la llengua parlada, la llengua del poble, era la llengua necessària per naturalesa, i que gramàtiques i diccionaris esdevenien, amb el temps, ridículs i inservibles. No deixa de ser curiós que Ivon l'Escop mantingués aquest discurs alhora que, des de l'IEC, s'estava treballant per a la normativització, tan gramatical com ortogràfica, d'una llengua castigada per la història; alhora que en Pompeu Fabra estava redactant un diccionari provisional que, malgrat els propis desitjos, acabaria essent normatiu durant seixanta-tres anys per un nou càstig de la història. No dubto que Ivon l'Escop estimava la seva llengua. La Lliga del Bon Mot comptà amb ampli suport institucional i intel·lectual i hi hagué personatges que estigueren per les dues feines (contra les blasfèmies / per la normativització), però sempre m'ha semblat que eren maneres diferents a l'hora de demostrar l'estima per la llengua.