Les paraules transparents

Dedicat a una malalta de les onomatopeies

Les interjeccions (ah, eh, oh, uh...) sovint no s'han inclòs dins dels tipus de paraules, ja que s'entén que equivalen a oracions que expressen actituds, estableixen comunicació o evoquen sons o moviments. A tall d'exemple, el GDLC defineix interjecció com a "proposició implícita exclamativa, constituïda per un mot o més"; proposició, no paraula. Dins de les interjeccions, les que imiten sons, sorolls o veus són les que coneixem per onomatopeies.

En llengua catalana el primer recull prou complet d'onomatopeies que trobem és el que Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume van publicar el 2002: Diccionari d'onomatopeies i mots de creació expressiva: les paraules transparents de la llengua catalana (Barcelona: Edicions 62, 2002). Aquell llibre de coberta de color de rosa és la base de l'obra de la qual parlem avui, dels mateixos autors, però ara de coberta negra: Diccionari d'onomatopeies i altres interjeccions amb equivalències en anglès, espanyol i francès (Vic: Eumo Editorial, 2010).



Els autors, que són assessors lingüístics, ell a la Televisió de Catalunya i ella al Parlament, han posat al dia l'obra anterior aconseguint un repertori de 1.046 entrades que inclouen definicions, exemples, variants formals i polisèmiques, notes addicionals i, una de les parts més interessants i que no trobàvem abans, equivalències en anglès, espanyol i francès. És aquesta darrera part la que ens mostra l'arbitrarietat de la qüestió. En general, les onomatopeies no són universals, sinó que són pròpies de cada parla. Com deia fa vint anys l'ínclit Màrius Serra en un article a l'AVUI, les onomatopeies "estan molt més mediatitzades pels criteris dels seus receptors humans del que sembla". Per exemple, l'entrada 288 (p. 76), el so del vent quan xiula:



Explica Maria Josep Cuenca al pròleg que el problema central d'aquest diccionari és que es defineixen mots que, segons molts lingüistes, no tenen significat. Hi ha qui interpreta que les interjeccions només tenen un valor pragmàtic i contextual, no pròpiament semàntic (d'aquí el valor dels exemples que aporta aquesta obra). Potser ve d'aquí que al subtítol del primer diccionari que esmentàvem es parli de les onomatopeies com a paraules transparents: com a gots transparents sense líquid (significat) que s'omplen d'ell en cada ús.

Les interjeccions també es caracteritzen pel seu caràcter canviant, oral i col·loquial, i la seva presència en productes literaris que no s'han considerat fins fa poc com a tals, com ara els còmics (o els comentaris dels blocs, he, he, he). Tot plegat ha provocat que les interjeccions siguin sovint l'ovella negra de la morfologia, poc tractades per la gramàtica.

Avui fa justament un parell d'anys (això de les onomatopeies deu ser estacional) vaig dedicar un apunt a les onomatopeies que imiten el so caní, apunt que va ser degudament replicat per Diari d'un llibre vell amb el so felí. Quants als lladrucs, jo recollia bau, bau i bup, bup. Aquest diccionari no inclou el bau, bau però hi afegeix llap-llap, al costat d'altres referits a d'altres sons canins: arf, aú, hu, uh, uuu... Quant als miols, en Caballé recollia el català mèu. En aquest obra el trobem acompanyat de les variants mau, miau, miu i nyau, juntament amb d'altres sons felins: garramau, garrameu, garramiu, garranyau, garranyeu, garranyiu, marramau, marrameu, marranyau, marranyeu i marranyiu. Només amb aquests exemples es veu que la feina dels autors de selecció i sistematització ha estat intensa, en un terreny no precisament fàcil.