D'en Coromines, de Chicago cap a Itàlia

El 15 de juny de 1946 Joan Coromines és nomenat professor de filologia romànica, francesa i castellana a la Universitat de Chicago (o Xicago). A partir de 1947 també hi imparteix cursos de català. Són els anys en què comença la redacció del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (hi havia estat treballant des de molt abans i es publicarà, en quatre volums, entre 1954 i 1957). A Chicago hi treballarà fins l'any de la seva jubilació, el 1967, quan intenta tornar definitivament a Catalunya (havia estat voluntari per a l'exèrcit republicà).

És d'aquests anys d'exili estatunidenc que pertany aquesta carta en italià del filòleg, de la qual no sabem el destinatari. Al final trobem que agraeix els records que li han donat per a la seva dona (Bàrbara de Haro), fet que ens demostra que el destinatari d'aquesta carta era algú conegut d'en Coromines, no tractant-se de la resposta a la consulta d'un desconegut. La carta (adquirida a ebay fa uns anys i enviada des d'Itàlia), mostra la lletra petita i minuciosa d'en Coromines, així com el detall amb què responia les consultes lèxiques. Exemple del seu poliglotisme i erudició, hi trobem, en poques línies, referències a l'italià, al grec, al català, al castellà, al llatí, al francès... Fa temps vaig enviar una còpia digital de la mateixa a la Fundació Coromines, però encara no sabem a quin col·lega italià devia respondre.

A continuació, la traducció al català, gentilesa de l'amic traductor Francesco Ferrucci (hi ha un parell de paraules que no som capaços d'entendre):

Traducció

12 de novembre de 1953

Estimat amic,

Em sembla que sgheriglio “almogàver al servei d’un partit florentí” és un malnom de creació purament italiana, el mateix que scarafone; derivat possiblement, en última instància, de gheriglio, gariglio, la veu antiquada i dialectal per a “la nou sense la clofolla; cada ????? que tingui pinyol” (gr. καρύλλιον, REW 1726.3), que té com a area d’extensió tota la part septentrional d’Itàlia, des dels Alps fins a Mòdena, i més al sud també, i a Vicenza té justament la forma sg(a)rigio; es tractarà precisament d’un derivat del verb sgherigliare, sg(a)ria’, sgarie’, que no significa només esclofollar, sinó també esgarrapar, lacerar: molt probablement els almogàvers van esgarrapar molta gent! La semblança amb sgherro ????? ajudar-vos, naturalment.

Un escaran no ha sigut mai català, com tampoc sgherro. El català esgarriar significa perdre, foraviar, dispersar i és una paraula recent (segle XIX, finals del XVII); guerrilla és només castellà i no el trobem abans del segle XVI (amb el sentit de “guerra petita” i “escaramussa”; amb sentit tàctic dubto que guerrilla i guerrillero apareguin abans de la guerra napoleònica. –illo és més aviat un sufix vivaç en castellà (-ĔLLUM), però en català –ill, –illa (ĪCULUM) és un sufix més aviat rar i poc vivaç.

La meva dona li agraeix les seves salutacions, i jo quedo sempre a la seva disposició.

Atentament seu,

Joan Coromines

Si no m’equivoco, en francès també escaran és un italianisme efímer.

______________

La correspondència d'en Coromines és precisament la protagonista de l'obra Epistolari Joan Coromines & Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon, que es presenta demà dimecres 25 de maig a les 18.30 a la Sala Pere i Joan Coromines de l'IEC.

Aquest nou llibre forma part d'un important projecte de recull de la correspondència d'en Joan Coromines, i que ja té diversos volums publicats de cartes amb Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Josep Pla, Joan Fuster, Carles Riba, Hipòlit Nadal, Avel·lí Artís, Joan Sales, Josep Maria de Casacuberta, Pere Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Ramón Menéndez Pidal, Lluís Nicolau d'Olwer, Francesc Cambó, Josep M. Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent, MaxCahner i Joseph Gulsoy. Potser algun dia aquesta carta en italià de destinatari desconegut (per ara) també formarà part d'algun recull epistolar del nostre genial filòleg...