Mots curts

El monosil·labisme (mot de sis síl·labes) té obres de referència dins de la nostra llengua, ocupant un lloc d'honor la "Tirallonga dels monosíl·labs" (1968) de Pere Quart. Però no és aquest l'únic autor que s'ha deixat seduir pel laconisme sil·làbic. Màrius Serra, a Verbàlia, indica diversos exemples de composicions monosil·làbiques des del segle XVII fins als nostres dies (i també dels blocaires en tenim algun exemple). No és d'estranyar, així, que la lexicografia també s'hagi ocupat d'aquesta qüestió.

El Vocabulari monosilábich valenciá-castellá del lexicògraf Joaquim Martí i Gadea (apareix a la portada com a "Jogim Martí y Gadea, prèbere") és una obra petita, de 71 pàgines, publicada a València l'agost de 1915 pel mateix autor, i impresa a la impremta valenciana d'Antonio López y Cª. En el breu full introductori ("Al que lea"), l'autor parla de la importància que va prenent la "lengua regional o valenciana" i es considera seguidor dels iniciadors dels "Estudis valenciàns". Amb aquesta expressió no es pot referir a l'Institut d'Estudis Valencians, l'acadèmia de la llengua que es crearia a l'estil de l'IEC l'any 1937, sinó que probablement es diu referir als treballs impulsats pel Centre de Cultura Valenciana, el que després seria la Real Academia de Cultura Valenciana. Aquest Centre de Cultura havia encarregat al pare Lluís Fullana la publicació de la Gramática elemental de la llengua valenciana, que tindria lloc el 1915, el mateix any de sortida del nostre vocabulari. A banda d'aquesta influència contemporània, la inspiració més directa de Martí i Gadea va ser el coneixement d'uns poemes monosil·làbics valencians. Benet Altet i Ruate (1827-1893), poeta de temàtica religiosa, publicà a València el 1854 l'obra Deu y lo mon: ensayo de monosílabos valencianos. L'obra, corregida i augmentada, es tornaria a publicar el 1858. Un tastet:

I dic: ¡Què vinc jo fer a la fi al món?

¿A què neix un, i es mor, i ve, i se'n va?

Els béns! Els gusts!, ¿què són, per a qui són

Si del ser al no ser sols un pas hi ha?

Si el sol del goig surt, al punt es pon!

El front, en tant que viu, sua l'home pel pa...

Mai veu, trist, als seus mals ni llum ni port

I quan més bo se sent, toc, toc! La Mort!

L'obreta (28 pàgines) d'Altet ens presenta una reflexió poètica sobre Deú, l'home i el seu destí, tota confegida amb octaves de mots monosíl·labs que ocupen més de 600 versos. Té una introducció en monosíl·labs ("Vull y dech dir áns de tot, que no me tinc per vát: res mes llunt de ma ment; puix bé sé que ho son pòchs, y molt menys yo") i, a l'última pàgina, recopila una seixantena de mots monosíl·labs valencians que Benet Altet considerava ja en desús a finals del XIX. L'esforç literari dels poemes, gens menyspreable, i el seu darrer full especialment, inspiraren a Martí i Gadea el seu Vocabulari monosilábich, publicat més de cinquanta anys després de l'obra d'Altet.


Inici de la A

Per tal d'omplir l'obra, Martí i Gadea inclou plurals de noms i adjectius com a entrades diferents ('art'/'arts', 'car'/'cars'), formes que ara (¿i abans?) ens resulten molt estranyes ('a' per anus; 'agr' per agre, 'çorr' com a zorro...), així com formes verbals, topònims, noms propis, cognoms i fins i tot abreviatures. A la secció dedicada a la k en podem trobar exemples, com ara 'Kant' (cognom del filòsof de Königsberg), 'Kiev' o 'Kil' (abreviatura de quilo, segons Gadea). Tot plegat acaba essent un repertori monosil·làbic sovint surrealista, ja que hi trobem tant monosíl·labs habituals com mitges paraules un pèl sospitoses. Per tal de passar del solitari full d'en Benet Altet a una publicació completa de 71 pàgines, els recursos imaginatius del prevere (carrollià de mena) es van posar en marxa sense aturador, fins i tot incloent alguns mots (pocs, la veritat) que m'agradaria saber per què considerava monosíl·labs: 'Tuviá', 'uja', 'ukás', 'ulba', 'úter', 'util'... El rècord potser se l'endú la interjecció monosíl·labica 'uiaixque' (¿l'oixque del DIEC2?).



La lletra K

Aquestes sospites vers l'obra de Martí i Gadea no són noves. Rico & Solà (1995: 135), referint-se al seu Diccionario general valenciano-castellano (1891) també li retreuen que allargui o escurci paraules al seu gust o se les inventi directament. Francesc Almela, a "El monosilabismo valenciano" (Revista Valenciana de Filologia, I, 1951, p. 131), es refereix al vocabulari monosil·làbic de Gadea no gaire positivament: "la selección de vocablos no parece excesivamente rigurosa. Hay alguna palabra que no es monosilábica. También figuran muchos nombres propios […]. Como se ve, el autor no era muy riguroso en la admisión de las palabras que habían de integrar su vocabulario". Malgrat aquestes crítiques, no deixa de ser un exercici lexicogràfic curiós. No es tracta, però, del primer lexicògraf valencià a ocupar-se de la matèria: cap al 1770, en Carles Ros va escriure un Ràro diccionàrio valenciàno-castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas, inèdit en el seu moment i publicat no fa molt.



Als nostres dies, la recopilació de monosíl·labs té un digne successor en la Llista de monosíl·labs catalans de la Viquipèdia, que aplega uns 1.200 mots (inclosos noms propis, formes verbals, etc.). Perquè "hi ha qui creu que cal fer un bon ús dels mots curts... i hi ha qui diu que si el que vols dir ho dius en pocs mots, tot és molt més pla i clar, clar i ras, ras i curt".