La tercera llengua oficial de Catalunya

És una llengua romànica amb milions de parlants repartits irregularment per quatre estats europeus, però no té reconeixement estatal en cap d'ells. No és el català però diuen que és la llengua que més s'hi assembla. Es parla a França (en gairebé una tercera part), a Catalunya, a Itàlia i a Mònaco i (sí) és la llengua d'oc.

De fa un grapat d'anys, l'occità és llengua oficial a la Vall d'Aran, bàsicament perquè l'aranès és occità, via gascó. Allò que alguns (no m'atreveixo a dir molts) desconeixíem és que, des del 9 d'agost de 2006, dia en què entrà en vigència el darrer (i esperem que ho sigui definitivament) Estatut d'Autonomia, l'occità és llengua oficial de tot Catalunya, esdevenint la tercera llengua oficial d'aquest territori. Com si el gallec, llengua parlada a l'estat espanyol, fos oficial a Espanya, vaja. Aquesta oficialitat es desenvolupa en la Llei de l'Occità, Aranès a l'Aran. Dins dels articles de la llei em limito a mostrar dos casos en què, per ells sols, es demostra l'encert d'aquesta tercera oficialitat. El primer cas és considerar l’aranès "la llengua normalment emprada per les administracions catalanes en les seves relacions amb l’Aran, de la manera que aquesta llei determina". El segon cas, en l'altre sentit de la comunicació, és considerar que "totes les persones, en les relacions escrites amb l’Administració de la Generalitat i els organismes i les empreses que en depenen arreu de Catalunya, tenen el dret d’emprar l’occità en la seva varietat aranesa i no se’ls pot exigir cap mena de traducció. També poden usar oralment aquesta llengua en el servei unificat d’informació i consulta ciutadana de la Generalitat". Com si els polítics gallecs poguessin xerrar en gallec de les seves coses públiques a Madrid, vaja. Tot plegat porta a una situació ben paradoxal: l'occità és oficial només on menys parlants té, ja que a França encara no ho és.

Aquesta introducció ve a tomb perquè n'Aitor Carrera i Baiget ha publicat recentment una obra referencial sobre la tercera llengua oficial de Catalunya: L'occità. Gramàtica i diccionari bàsics (Lleida: Pagès, 2011). Carrera també és l'autor de la primera gramàtica aranesa moderna, publicada el 2007 i amb pròleg de Joan Solà, de treballs sobre toponímia aranesa, i de diferents obres de divulgació de la llengua occitana en general.



El llibre és una completa aproximació (i això no és oxímoron) al fet sociolingüístic i dialectològic tant de l'occità referencial com de l'aranès. A la part gramatical es comparen les formes de l'occità referencial, de base llenguadociana, amb les formes araneses, que ja hem dit que són gascones. A continuació, la part més extensa de l'obra, hi ha un breu diccionari català-occità, d'unes 2.500 entrades, amb equivalents tant en occità referencial com en aranès, formes que sempre es distingeixen i que sumades arriben a uns 10.000 equivalents occitans dels mots catalans. Les 2.500 entrades catalanes són les paraules més freqüents en aquesta llengua, triades de la següent manera: primer es van agafar les 700 paraules més freqüents del Diccionari de freqüències de l'Institut d'Estudis Catalans; a aquestes formes s'hi van afegir altres mots extrets de vocabularis en imatges catalans (de l'estil dies de la setmana, noms de parentiu bàsics, aliments, etc.); finalment es van incloure les paraules del clàssic Diccionari de mila mots de Jacme Taupiac que no havien estat incloses a partir dels dos procediments anteriors. Una arreplega de mots bàsics en tres etapes ben raonades i que condueix a la xifra indicada, que pot semblar minsa, però, en el context aranès, poden resoldre un bon nombre de necessitats lexicogràfiques bàsiques.

Per als lectors que no puguin esperar a tocar el paper d'aquesta interessant obra, recordem que dins dels DCL trobem tres traductors entre occità i català (i invers), així com un petit vocabulari occità-català.