De Bona Ninon! a Bona Ninou!

No és un fet gens inusual. De fet el més normal és que passi. Un va llegint per aquests mons de déu i es topa amb mots nous que ens fan descobrir noves realitats, des de noms d'objectes que desconeixíem a conceptes que ens poden servir per entendre una mica més aquest atzar que és la vida.

A mi em va passar ahir llegint el Piscolabis librorum de Galderich. Ell anava dissertant eruditament i deliciosa sobre el Canigó de Verdaguer quan va deixar anar:

"La dedicatòria a més té un element molt interessant i és la datació en la Vigilia de Ninon, 1885. Popularment en català el dia 1 de gener se’l coneix amb el nom de Ninon i la Vigília del Ninon és el dia anterior, per la qual cosa la dedicatòria fou escrita el 31 de desembre de 1885."

Coi, "Ninon"... ¿D'on deu haver sortit això? I llavors comença aquest apunt. El primer que va passar és que vaig buscar ninon als diccionaris més usuals que es troben a la xarxa (alguns dels primers dels DCL, per entendre'ns). I res. Llavors ho vaig buscar en diccionaris més antics, com el Fabra o el Labèrnia. Diccionaris de paper. I tampoc ho vaig trobar, però vaig topar amb ninou. En concret aquesta és la primera accepció que vaig trobar, al Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (1909):

Aladern remet també a ninoy, que és l'única forma que trobem al Labèrnia (1839), en aquest cas masculina!:

"NINOY. m. Capdany."

El ninoy desapareix amb els anys. El ninou es manté. És un mot que trobem en l'actualitat en el DIEC2 i també en el monumental DCVB, on se'ns diu que (i en aquest cas, un ninou masculí!):

"NINOU m.

1. Primer dia de l'any (Empordà, Garrotxa, La Selva, Ripollès, Gironès, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Vall d'Àneu); cast. año nuevo. Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola, Jaume I, Cròn. 433. Yo partiré aprés ninou tantost en tal guisa que yo seré ab vós per tot lo mes de giner, doc. a. 1330 (Anuari IEC, ii, 322). Lo primer dia de janer qui és appellat Ninou, Pere IV, Cròn. 379. Un cas estrany, | en lo món nou, | jorn de Ninou | se esdevench, Spill 1650."

I se'ns aclareix l'etimologia, lluny de l'opció de la contracció de "nit nova" d'Aladern:

"Etim.: del llatí anni novi, ‘de l'any nou’."

D'aquí vaig passar a buscar el Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor, en una edició recent (2008), de Jordi Bruguera a Proa. I dins del capítol 433 trobem la nota 146, que fa:

"Ninou: forma antiga de 'Any Nou' o 'Cap d'Any', encara usada en moltes comarques catalanes. I la més originària, Aninou, del cap. 472."

O sigui que el rei Jaume no només va registrar ninou, sinó també aninou, fet que sembla donar la raó etimològica al DCVB.

Fabra, en el DGLC, recull tant el final com l'inici de l'any (i en forma femenina):

"ninou f. Primer dia de l'any, Cap d'any."

Finalment, el DIEC2 manté el femení per dir-nos que:

"ninou 1 1 f. [LC] ant. Primer dia de l’any, Cap d’Any. 1 2 f. [AN] Present que es dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou. 2 f. [BOS] [AGA] Nadala 1."

Enmig d'aquestes anades i vingudes entre llibres, jo ja havia començat a escriure un apunt que es deia primer "Bona Ninon!". Del Ninon de l'apunt d'en Galderich, per ara, no n'he trobat cap rastre (tot i que la grafia de Verdaguer sembla inequívoca en la ena final). Hem passat per ninoy i aninou, i, malgrat estar parlant de formes antigues, la forma ninou sembla més o menys actual. Casualment avui és el primer dia de l'any, així que aprofitarem per desitjar Bona Ninou! a tothom, i com sembla que prové d'anni novi, que serveixi també per desitjar un Bon Any Nou.

PS: La Mercè, lectora molt ocasional del bloc, em fa veure allò que tenia davant dels ulls: Verdaguer escriu realment Ninou. La qüestió es resol, simplement, veient que Verdaguer escrivia igual les enes que les us! Tot i que com que les escrivia igual, mai sabrem amb absoluta certesa què va escriure, dic jo... :-)