L'inventor de l'ordre alfabètic

Allau formulà aquest dilluns en un comentari una pregunta que ja s'havia fet fa mesos en aquest bloc, però que no és fins avui que, per fi, obtindrà resposta.

"Una mica off-topic, però sempre m'he preguntat "qui" va inventar l'ordre alfabètic. Algú entre els erudits lectors pot dir-me perquè la lletra A va abans de la B i no a l'inrevés?"

Comencem pel final. Diu l'IEC que "L'alfabet català prové de l'alfabet llatí i consta de vint-i-sis lletres, ordenades de la manera que mostra el quadre..." Aquest ordre és un fet que sembla gairebé científic i que poques vegades es qüestiona, però que amaga una profunda aleatorietat. L'ordre de les lletres és una realitat tan quotidiana i elemental que per molta gent dir que la A va davant de la B és com dir que 2 i 2 fan 4. Però a diferència d'una suma matemàtica, l'ordre alfabètic és una convenció. I com tota convenció, té un origen.

La convenció de l'alfabet català prové de l'alfabet llatí i aquest és semblant al de l'alfabet grec i l'hebreu. El viatge continuaria en direcció al fenici... Però si anem reculant, ¿fins on arribem? En aquest cas no hi ha una resposta amb un nom individual, però sí hi ha un 'qui': els ugarites. Ugarit és una ciutat de Síria (actual Ras Shamra), on l'any 1928 un arqueòleg francès va descobrir unes taules d'argila amb lletres. La majoria d'aquestes taules eren escrites en un sistema cuneïforme sil·làbic ja conegut, però d'altres presentaven una nova escriptura cuneïforme: l'ugarític.

L'alfabet ugarític, com es pot veure a la imatge, era cuneïforme (el primer sistema d'escriptura conegut). Tenia 31 lletres que només eren consonants, o sigui de fet és un abjad, terme amb què es coneixen els alfabets consonàntics. L'ugarític s'escrivia d'esquerra a dreta.

Les taules d'argila ugarítiques són la prova més antiga mai trobada d'un ordre alfabètic que, amb el pas dels anys i l'evolució de les llengües, donaria lloc a l'ordre alfabètic de l'hebreu, del grec i del llatí. I d'aquí, al quadre d'ordenació alfabètica de la gramàtica de l'IEC.

Més: La font Ugaritic 3.0.1 per a l'ordinador.

PS: La imatge de l'alfabet ugarític (gentilesa de & Piscolabis librorum):







La imatge superior és d'un text d'escriptura ugarítica. Una llista de déus, crec recordar.

O d'ordre lexicogràfic

I d'Onofre Pou, onomàstica, Orellana, ortografia...

-----

Aquesta vocal ve acompanyada per quatre iconòfors animals d'Apel·les Mestres: ovella, oca, oreneta i òliba.

"Ordre lexicogràfic. Es pot definir formalment (a1, b1) > (a2, b2) si i només si: i) a1 > a2; o bé, ii) si a1 = a2, aleshores b1 > b2. Aquest és l’ordre en què estan aplegades les paraules en un diccionari." ¿?

"L'ordre lexicogràfic d'un conjunt de claus es pot realitzar com un algorisme simple basat en tries de la següent forma:

• inserir totes les claus en el trie
• obtenir totes les claus mitjançant un recorregut en pre-ordre, per obtenir un ordenament lexicogràfic en ordre ascendent, o mitjançant un recorregut en post-ordre, per obtenir un ordenament lexicogràfic en ordre descendent. El recorregut en pre-ordre i en post-ordre són algorismes de cerca en profunditat d'arbres." ¿?

Tot claríssim.

El diari d'un psicòpata de les paraules

"Un diccionari ve a ser com el diari d'un psicòpata de les paraules. Les col·lecciona, les classifica, les analitza, venera les seves formes, orgasmeja amb la seva semàntica, creu saber-ne la totalitat dels seus secrets, s'il·lusiona amb dominar-les, imagina que les pot fer servir totes alhora... És la constatació d'una depravació, un vici malaltís. El fitxer d'una addicció patològica. I els morbosos, evidentment, hi cauen fascinats."

Oriol Vidal Sau

Diagnòstic de la malaltia gazofilàctica, inspirat per l'efecte conjunt d'una citació de Mark Twain i la lectura d'aquest bloc.

Omelette cabalistique

Omelette cabalistique

Obra de l'artista belga Benoi Lacroix feta sobre un full d'un diccionari xinès de química amb un retolador amb punta de pinzell.

Joan Bastardas i el Glossarium mediae latinitatis Cataloniae

El professor Joan Bastardas i Parera, fill del primer alcalde republicà de Barcelona i prestigiós romanista, va morir el passat 31 de gener. Continuador de la tasca de Lluís Nicolau d'Olwer, va ser l'introductor de la filologia llatina medieval a la UB.

Membre numerari (núm. 77) de l'IEC (i vicepresident durant els anys 1983-86), també va ocupar el càrrec de director de les seves Oficines Lexicogràfiques.

Joan Bastardas va dedicar gran part de la seva vida a la realització d'un diccionari de llatí medieval català: el Glossarium mediae latinitatis Cataloniae, obra que recull el llatí usat a Catalunya a l'alta edat mitjana, entre els anys 800 i 1.100 ("ab anno DCCC usque ad annum MC" diu). Es tracta, de fet, de tenir un registre del darrer llatí que es parlava i escrivia aquí abans de l'eclosió de les noves llengües neollatines com el català. Diu l'IEC que, "l’interès del Glossarium és primordialment lingüístic, però és també una obra important per als estudis de caràcter històric i arqueològic, perquè a través dels articles es reflecteixen molts aspectes de la vida dels segles IX i XI: la cultura material, l’estructura social, el feudalisme, els costums jurídics, la repoblació, el conreu de la terra, la guerra, la ciutat, la cultura literària, etc." Aquesta gran obra és un projecte conjunt, des dels anys cinquanta, de l'IEC i l'Institut Milà i Fontanals del CSIC. Bastardas va ser-ne el director des de 1960 a 1985. L'any 2006 va veure la llum el darrer dels fascicles publicats fins ara, el número 12, dedicat a la lletra G.

El professor Bastardas també era autor, entre d'altres obres, de: El latín medieval hispánico (1959), El latín de los cristianos (1967), Usatges de Barcelona (1984, curador de l'edició), La llengua catalana mil anys enrere (1995), Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (1996) i "Els Camins del mar" i altres estudis de llengua i literatura catalanes (1998).

Més: Entrevista (part I i part II) on Joan Bastardas, entre d'altres coses, explica per què el Llibre dels Fets de Jaume I és el millor llibre del món.

Volem la plaça de Pompeu Fabra

D'un temps ençà hi ha un logo al lateral del Gazophylacium reclamant una plaça per a en Pompeu Fabra. Es tracta d'una campanya endegada per un grup de badalonins per tal que Badalona recordi com cal la figura del mestre Fabra. Reprodueixo tot seguit l'escrit que podeu trobar al seu web. Si hi esteu d'acord, us hi podeu adherir als enllaços de sota.

"Pompeu Fabra és el badaloní d’adopció més il·lustre. Fabra va viure gairebé 30 anys a la nostra ciutat, mentre feia la seva obra més important, el Diccionari de la Llengua Catalana. Tanmateix, Badalona gairebé no ha dedicat a Fabra cap espai públic rellevant. De les tres cases on va viure, ja només queda la del carrer de la Mercè i allà no hi ha ni una simple placa que el recordi. Amb Fabra, hi tenim un enorme deute pendent. Quina oportunitat, doncs, la de donar ara el seu nom a la gran plaça prevista entre l’avinguda Martí Pujol, el carrer de la Creu, la Via Augusta i Sant Ignasi de Loiola. Un espai formidable, que està cridat a ser porta d’entrada a la nostra ciutat, ja que en el subsòl hi haurà la confluència de dues línies de metro. Imagina’t que, a més de tenir el nom a la plaça, Pompeu Fabra també dóna nom a l’estació de metro. No creus que, si una ciutat mereix tenir la primera estació de metro dedicada a Pompeu Fabra,… aquesta és Badalona? A hores d’ara, hem presentat una instància a l’Ajuntament de Badalona i hem sol·licitat una entrevista amb l’alcalde Jordi Serra. Continuem necessitant el vostre suport.

De moment, entre d’altres, ja hi han donat el seu suport la Universitat Pompeu Fabra, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Ateneu Barcelonès, el Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya, l’Associació Catalana d’Escriptors en Llengua Catalana, Òmnium Cultural, la Comissió Obrera del Barcelonès Nord o la Universitat Catalana d’Estiu. També persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder, Andreu Solsona, Montserrat Carulla, Vicky Peña i Oriol Genís; els cantants Raimon, Miguel Poveda i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Rafael Madueño, Sílvia Soler, Iu Forn, Agustí Pons, Laura Garcia-Jordan, Quim Olivares, Oriol Soler, Joan Garcia Riera i Oriol Lladó; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Àlex Susanna, Pep Mita, Carles Duarte, Víctor Batallé, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Sam Abrams, Narcís Garolera, Julià Guillamón, Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Lluís Permanyer, Jordi Font-Agustí, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo, Isidre Sala i Carles Fornovi; i persones com Vinyet Panyella, Domènec Reixac i Joandomènec Ros. I molts altres que hem d’anar rebent…

Participa en a aquesta iniciativa ciutadana per dignificar la memoria i la presència pública d’un dels catalans més importants que hem tingut mai a Badalona.

• Adhereix-te, tant si representes una entitat, com si ho vols fer individualment enviant un correu aquí.
• Vols llegir el manifest? Fes-ho en aquest apartat.
• Qui ha donat suport a la iniciativa? Dóna-hi un cop d’ull, aquí.
• Et preguntes on és la plaça en qüestió? Accedeix a aquest mapa.
• Vols rebre informació de les nostres iniciatives? Envia’ns un correu"
  

¿Novetats sobre Jean Blanic?

Dins de la lexicografia catalana rossellonesa trobem més d'un cas d'obres manuscrites que no s'han arribat a publicar, com el Dictionnaire catalan-français et français-catalan de Pere Puiggarí (Perpinyà, 1840), el Glossaire catalan-castillan de Josep Tastú (Perpinyà, s.d., segle XIX) o els 14 volums manuscrits de l'Esssai de dictionnaire historique de la langue catalane de Julià-Bernat Alart. D'altres han tingut més sort. El Blanic és un d'ells.

Es coneix com a Blanic el Vocabulaire français-catalan de Jean Blanic (1917). El manuscrit original el conservava inicialment la impremta catalana Comet (actualment al carrer Jeanne d'Arc, núm. 7 de Perpinyà), però ara és en mans d'un particular desconegut que el va adquirir a la impremta. La Biblioteca Municipal de Perpinyà el té microfilmat. L'any 2005 l'editorial Trabucaire, per sol·licitació de l'Associació de les Arts Gràfiques, va acceptar editar-lo en edició facsímil de 250 exemplars.

El Blanic original és un vocabulari bilingüe francès-català de 191 pàgines que contenen 10.269 entrades. A part del vocabulari hi ha altres apartats de pronunciació, ortografia, gramàtica, traduccions literàries, proverbis i dites o flora rossellonesa. Per saber-ne més, adreço els interessats a l'estudi introductori de l'edició facsímil de Pep Vila.

Poca cosa se sap de Jean Blanic. Pep Vila, després d'afirmar que "tot i els meus esforços per documentar-me, no puc donar cap notícia biogràfica ni intel·lectual de qui el signa, el senyor Jean Blanic", només indica un aspecte de la seva vida: que estava subscrit a la Revue Catalane, la revista de la Société d'Études Catalanes fundada l'any 1907 i que dirigien Joan Amade i Lluís Pastre.

Hi afegeixo algun altre possible detall biogràfic:

- A la p. 259 del 16è volum del Bulletin de la Société agricole, scientifique & litteráire des Pyrénées-Orientales (Perpinyà, 1868) hi ha un article de M.L. Fabre titulat "La Rue de l'Ange de la Ville de Perpignan" que comença així:

"L'intersection de la Rue de l'Ange et de la Rue Mailly forme un carrefour vulgairement appelé en Catalan los Quatre Cantons (les quatre coins). De quelque coté qu'on s'y rende, on peut apercevoir sur le toit de la maison Blanic, ferblantier-lampiste, une girouette représentant un Ange..."

La resta de l'article se centra en l'àngel, però la referència a una casa Blanic, d'un llauner-lampista perpinyanès a la segona meitat del segle XIX, podria ser una indicació per tal de trobar-li la pista al desconegut lexicògraf Blanic.


View Larger Map

- També hem trobat que un tal Jean Blanic va participar el maig de 1862 en una "Exposition florale et maraichère du concours régional de Perpignan", amb els seus "magnifiques citronniers". I en un d'aquests concursos de principis dels 60 es donà una "mention honorable "a "Blanic, horticulteur, à Perpignan". Precisament l'últim apartat del vocabulari Blanic porta per nom "Flore du Roussillon", fet que semblaria està relacionat amb la seva afició hortícola.

Potser aquesta pista sobre Jean Blanic és impossible de confirmar en l'actualitat, però valdria la pena estar-ne segur. Los quatre cantons és un indret molt cèntric, just darrere la plaça Arago del casc antic perpinyanenc. Confio que algú se m'avanci, però si no és així, en la meva propera visita a "Perpignan la catalane" m'hi arribaré. Per cert, segons les PageJaunes, a Perpinyà no hi consta actualment cap Blanic. Només hi trobem una persona amb el cognom compost Peeff-Blanich.

PS: Confirmada la seva adreça: "Blanic Jean, rue Mailly, 18, Perpignan.". Figura entre la llista de membres de la Société d'Etudes Catalanes l'any 1918. Ho he trobat aquí, gràcies a una pista facilitada per Galderich. :)

La presentació del Blanic facsímil, a Vilaweb