L'escriptor modernista barceloní Juli Vallmitjana Colominas (1873-1937), argenter de professió (el seu pare fundà Platería y Metales Vallmitjana i tenien botiga a Gràcia), estudià belles arts a la Llotja. Tot i relacionar-se amb ambients bohemis de la ciutat comtal, també se sentia atret per altres classes socials més marginals encara. Aquest interès es centrà sobretot en els gitanos de Montjuïc i Hostafrancs, protagonistes de molta de la seva producció literària. Per tal de reproduir el més fidelment la llengua dels seus personatges, Vallmitjana usà formes de català col·loquial i de l'argot gitano barceloní, tant de gitanos catalans com castellans.
L'any 1908, el noucentisme s'obria pas entre les lletres catalanes, però en Vallmitjana anava per una altra banda. Amb el nom de J. V. Colominas, publicà Sota Montjuich: novela* (Barcelona: Tip. L'Avenç), on retrata la Barcelona pobra del peu de Montjuïc, des de les Drassanes fins al Llobregat, un paisatge de pidolaires, lladres, estafadors, meuques, macarres... És al final d'aquesta obra que en Vallmitjana inclogué un vocabulari de les paraules que usaven els gitanos de la zona. Aquest vocabulari el reproduïrà dos anys després a La Xava** (Barcelona: Tip. L'Avenç, 1910), una de les seves obres més conegudes.
Quan un es troba amb fragments com aquest del personatge Hospici de La Xava: " Vaig al poleio: acabo d'escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot.", un s'adona, d'una banda, de la riquesa d'una llengua que en Vallmitjana salvà per a la literatura i, de l'altra, de l'encert que va tenir d'afegir l'apèndix amb termes del caló. Respecte al mot caló, el DIEC2 recull dues accepcions que es complementen en el cas de què parlem: en primer lloc, és el parlar dels gitanos de les nostres contrades; en segon lloc, és l'argot de lladres, trinxeraries i d'altra gent que viu del qüento, sovint d'origen gitano.
Fins al 22 de novembre, a la Sala petita del TNC es pot veure El casament d'en Terregada, la primera adaptació important del teatre d'en Vallmitjana. El TNC, sensible a la llengua del text d'en Vallmitjana, facilita un Glossari de termes de l'argot de malfactors per entendre millor l'obra.
Més: apunt sobre aquest argot (d'on prové el pdf) al bloc The Psycho-Hamster's Way.
* N'hi ha una segona edició dels anys vint d'Antoni López i de la Llibreria Espanyola. Fa poc ha aparegut la doble novel·la-assaig Sota Montjuïc; Criminalitat típica local, a cura d'Elisabet Velázquez, publicada per Arola i 1983 (2004, amb un estudi de Francesc Foguet i Albert Mestres).
** Reeditat primer per La paraula viva (1975, amb pròleg de Josep Miracle) i, més recentment, per Edicions 1984 (2003, edició d'Enric Casasses).
Més: apunt sobre aquest argot (d'on prové el pdf) al bloc The Psycho-Hamster's Way.
* N'hi ha una segona edició dels anys vint d'Antoni López i de la Llibreria Espanyola. Fa poc ha aparegut la doble novel·la-assaig Sota Montjuïc; Criminalitat típica local, a cura d'Elisabet Velázquez, publicada per Arola i 1983 (2004, amb un estudi de Francesc Foguet i Albert Mestres).
** Reeditat primer per La paraula viva (1975, amb pròleg de Josep Miracle) i, més recentment, per Edicions 1984 (2003, edició d'Enric Casasses).
Entrades
abillar-la, clapar, pasma, piltre, bòfia, pasta... Ostres!, ja parlo gitano!
ResponEliminaEp, el "halar" i els "calés", són prou coneguts, i reconeguts per l'IEC
ResponEliminaHi ha diccionaris per a tot... i sort en tenim del puigmalet, que ens els presenta. :-D
Gràcies! És un document molt interessant i qui sap si fins i tot útil.
ResponEliminaGazo,
ResponEliminaHaurem de començar a reciclar-nos i recuperar el llenguatge dels nostres avantpassats que és prou ric!
Allau: De les que has dit, 'abillar-la' i 'piltre' jo no les uso, però realment n'hi ha un bon grapat d'usuals. Deus ser més gitano que jo, tot i que ma mare ve de prop de can Tunis.
ResponEliminaJoan: N'hi ha unes quantes que formen part indiscutible del català col·loquial. Com les que indiques.
Salvador: Depèn del que escriguis segur que és pràctic fer-hi una ullada. Vallmitjana parla del que coneix.
Pisco: Sóc conscient que així com el mot Parèmies ha triomfat, el teu Pisco no acaba de fer-ho, però , esclar, ja tenies un Galderich prou eufònic. Jo no em rendeixo, però ;)
Val a dir que algunes no les utilitzo, per vulgars, com això de "piltre" (que jo hauria escrit "piltra"). Però dir que algú l'abitlla, per indicar que té peles, em pensava que era molt comú.
ResponEliminaEm vaig llegir la Xava! i em recorda coses que el meu avi em deia: com ara viure del cuento....també deiem a casa "jalar", viure amb quatre "xavos" etc etc...
ResponEliminaL'Espriu va utilitzar també moltes paraules del caló català a alguns dels seus contes. Algunes d'aquestes paraules eren ben vives quan jo era joveneta, malauradament ens 'han pres' el català xava, de barri popular, sempre me'n planyo. No recordeu aquell cuplet que també va cantar Mary Santpere: si els pinguets m'arremanguinyo i m'arrenco de valenta, l'agarena que m'atxanta prou del barri surt calenta...
ResponEliminaPer cert, en l'època que Saragatona va tenir aquella magnífica idea de les transformacions en vaig fer una a l'estil xava:
ResponEliminaPassaven tots dos prop d'un carro d'escombraries amb un gran mosquer en redol, venien del carrer de Trentaclaus cap al Paralelo, el pinxo més alt, ben habillat de currutaco, habillant una tralla que semblava de la, i era xunga i fula, amb barba arrodonida, va dir al company, un pocapena, emmagrit per la gana i l'aiguardent de poca volada:
-Anem a xerricar un trago, que l'habillo, paiet. I que després d'una temporada a l'esteribel ve de gust oblidar el calabusanyis, no fa? Que ben mirat, val mes acabar curdeles, jambu, que la vida és un bul i un munt de grapisés. Anem pel mostu, doncs, que avui tenim parnó i demà no bufarem cullera. Tot dura poc a la vida, aquesta araig he sallat de la tasca i he deixat ma marcolfa de turno per tal que es busqui la guita i la manduca, ves. Mira, ma queden trenta perrots, quinze jalates, tres pàpils de cinc xucs, farem bugada. Que avui xales i demà fas bitlles i demà passat ja t'han fet la pell i la mort t'adinya un dali de categoria, que jo crec que el xavet ja sent la cosa quan s'arrapa a la mamella, i que per això brama sovint i es cabreixa, per baranduy que l'hagi conformat el busnó que el va fer...
-Jambu, que no te segueixo, no sé si ho fa el taribel del vespre, què te m'empesques? Què sent el xavet, que no filustro?
-La catipen, home, la catipen, pinxera i olora, que ja la parberu, no fa? Catipen de mulé, que pertot s'escampa, i això per més que me'l tapin amb saful de sadolla i li passin sornu pel davant. Després un s'hi fa, com a tot, i li sembla que la catipen atxanta, se troba consorts per anar a lilà i si no acaba de pringat abans d'hora, amb una xava que me l'unti i un tragandil, escarbant els panans iguanyant volcus de farga se n'oblida un temps... Au, xapesca, guilla, que ve la bòfia amb un balondru conegut, i que no em recordin, cap al burleyo a fer manguela i després a triar jamba barirela a la borda de leies fines, que avui toca. Que no vull tornar a vespella, manso.
En Vallmitjana té la gràcia del llenguatge però els arguments són surrealistes, la veritat.
ResponEliminaTots els interessats en la matèria, sapigueu que aquest caló es manté en un excel·lent estat de forma a Hostafrancs i zones limítrofes de Sants.
ResponEliminaTambé l'increïble costum de no utilitzar ni per casualitat l'intèrfon, amb la qual cosa és habitual que la pau espiritual de la llar es vegi amanida amb uns enèrgics "Paquitaaaaaaa!!!" o "Fransiscuuuuu" del tot encisadors.
Allau: Potser a Barcelona és comú, però al Prat no ho crec. El DIEC2 recull abillar-la (sense te) com a forma popular: "tenir diners". Piltra no hi apareix, tot i que jo també l'escriuria amb a.
ResponEliminaElvira: La llista de formes compartides amb el català col·loquial (oral) és llarga. És magnífic, això de recordar les paraules dels avis.
Júlia: Moltes gràcies per completar l'apunt. Mentre l'escrivia pensava "aquest tema li interessarà a la Júlia... ;)" Aquest carrer dels Trenta Claus també és un dels escenaris de Vallmitjana, si no m'erro. Ens has deixat una narració espectacular, però que també necessitaria glossari :)
Oriol: Cent anys després ja toca que algú actualitzi en Vallmitjana, no? Aviam si t'animes (o ens animem...)
La veritat és que la narració és el fragment de Rodoreda que vam anar transformant. Per fer aquest text vaig utilitzar el glossari de Vallmitjana, per cert. Sí que m'interessa, tens raó, perquè un dels indrets on aquest llenguatge havia estat més viu era el Poble-sec primitiu, a més del Raval, on vivia un gran nombre del que en deien 'gitanos blancs', els qui protagonitzen les obres de Vallmitjana.
ResponEliminaEm quedo amb la xungaluia.
ResponEliminaEls gitanos com en diuen del 'braç de gitano'?
El meu cosí, que és molt correcte, als seus fills no els diu 'braç de gitano' sinó 'pastís de pa de pessic'.
Júlia: Ja veig que tu i l'Oriol podríeu refer el glossari de Vallmitjana perfectament :)
ResponEliminaMarc: No fotis. ¿I al 'blat de moro' li diu panís? Li podria dir 'braç romaní', també.