Publicat al Cavall Fort núm. 185 (octubre de 1970)
Amb aquesta il·lustració, Cesc (Francesc Vila i Rufas) i Cavall Fort s'adherien a la campanya Català a l'escola.
Josep Benet, la tardor de 1968, va tenir la pensada d'iniciar una reivindicació de la llengua catalana a les escoles. Òmnium Cultural, i d'altres entitats, de seguida van posar fil a l'agulla. La campanya es va fer de cara a l'oportunitat que representava la nova Llei General d'Educació del govern franquista, per tal d'incloure l'ensenyament de català als centres públics i privats de primària i secundària. La llei s'aprovaria el 1970 sense recollir aquesta demanda d'unes 2.500 entitats, però posant fi a la prohibició de l'ensenyament del català. Malgrat el seu èxit parcial, va ser un bon estímul de la consciència de país. No oblidem però que Catalunya, a finals dels seixanta, no vivia en un moment històric de gaire normalitat. Dos exemples: Joaquim Ferrer i Roca va ser processat pel Tribunal d'Ordre Públic per haver imprès cartellets d'aquesta campanya; posteriorment va ser absolt. I Carles M. Espinalt va ser detingut a causa d'un manifest a favor d'aquesta iniciativa. Definitivament, no érem un país normal. Com ara, però diferent.
Cartell de la campanya de 1968 (any del centenari de Pompeu Fabra)
Entrades
sort que puntualitzes, no érem, ni som, un país normal. Per edat em va tocar viure d'amagatotis unes classes de català donades per la biblotecària. Una hora a la setmana la senyoreta Montserrat ens ensenyava les beceroles de la nostra llengua i, sobretot, ens posava molts discos de la Nova Cançó. Vam aprendre l'estaca a cor. I encara recordo la sensació d'estranyesa de poder escriure fora de casa en la meva llengua. Em semblava quelcom irreal.
ResponEliminaRecordo les primeres classes de català a l'escola, sí devien ser l'any 70. Curiosament es tractava d'una escola on totes les classes s'havien fet sempre en català.
ResponEliminaSi, però ara els catalans feu el mateix que Franco però amb el castellà! Sinó mireu la llei del cinema...
ResponEliminaCatal'a a l'escola? Català a lèscola?
ResponEliminaClidice: Doncs si a Esparraguera era així, com devia ser a la capital...
ResponEliminaAllau: Així tens una prosa tan florida!
Pisco: Sort que has signat.
Amkiel: Tinc alumnes que acceptarien alguna de les teves propostes. Àdhuc les dues alhora.
És que no em surt això de signar anònimament...
ResponEliminaOstres, jo ho he viscut tot això! Sóc molt gran!
ResponEliminaRecordo com si fos ara, tenir uns sis anyets (o sigui tot encara en castellà) i dir-li a la mestra "senyoreta, com es diu forquilla en castellà?" perquè ho havia de posar en un exercici.
Després, quan tindria uns onze anys (jo sóc del desembre de 1961), ens van posar una assignatura que es deia "Lengua vernácula" i que jo, quan la vaig veure al butlletí li vaig dir a la meva mare que què volia dir això de "lengua vernácula" i em va dir "català" (o sigui que "lengua vernácula era una forma de dir català", vaig pensar jo)
Em va estranyar saber que es suposava que jo tenia l'assignatura de català... perquè, nooooooooo que ningú pensi que donàvem classes ben fetes de "lengua vernácula"! no teníem pas llibres ni temaris ni res de res, una de les professores, amb més bona voluntat que res, ens feia llegir alguns textos, però poca cosa més...
Després va desaparèixer... no recordo haver-ne fet més...
A F.P. res de res... tot en castellà (durant els cinc cursos!!)
A C.O.U. tampoc mai vaig tenir RES de català (i parlo ja del curs 1980-81)
A la Universitat (Dret)... allí sí que ja vaig tenir la sort de que alguns professors feien l'assignatura en català (pocs, però alguns)
Ma germana, cinc anys més jove que jo, sí que ja va tenir una assignatura de català amb cara i ulls i llibres i exercicis i exàmens (jo no recordo haver-me examinat mai de català)
Però UNA ASSIGNATURA, eh? tampoc ens passéssim...
Ai, mareta meva!!
Pisco: Alguns no amaguem el nom, però els Alberts hi teniu molta tirada. Aquí hi ha més d'un exemple.
ResponEliminaAssumpta: Això de "Lengua vernácula" és per llogar-hi cadires. Quin recorregut! I això que et refereixes als 80 i tot. Malgrat els buits, has tingut prou seny per aprendre bé la llengua. Se la felicita.
Company, t'han fet un bombardeig en tota regla. Onada sino-coreana!
ResponEliminaCOm t'hagi de deixar un comentari cada habitant asiàtic, et planyo... Ara, vas camí del Top de visites de blogs en català! :-)
Però si tinc la comprovació de paraules activada! ¿Tu entens què passa aquí? Ahir em van envair amb més de 90 comentaris des de l'imperi asiàtic!!
ResponEliminaGazo,
ResponEliminaÉs que el nom d'Albert no és del nostre gust... no sé com no em van posar Galderich en nèixer!
Sobre el tema: http://kollonades.blogspot.com/2010/01/un-expresentador-del-telediario-titlla.html
Però faig algunes faltes i m'embolico amb els pronoms febles... perquè em baso en tot el que aprenc llegint. Tot i així, admeto que hi tinc certa facilitat i, quan hi trobo la lògica, ja se'm queda a la memòria. Vull dir que, per no haver-lo estudiat mai, el meu nivell és "bastant bo". Però jo no voldria escriure el català "bastant bé", jo el voldria escriure "perfectament", com escrivia el castellà, que no feia ni una falta.
ResponEliminaPisco: I no et deixis que jo m'adreço a tu com a Pisco i un altre Albert com a Galde. Tens més heterònims que Pessoa. El de les notícies, ni comentar-lo.
ResponEliminaAssumpta: Jo també faig faltes i m'embolico. Això de la perfecció no és d'aquest món!
Ara m'has fet somriure amb això de que la perfecció no és d'aquest món :-DD
ResponEliminaPer un moment he pensat que l'homenatge era del jugador de l'Arsenal.
ResponElimina