27 d’octubre del 2010

Tres principis de Joan Solà


Va aparèixer publicat a l'Avui el 9 de novembre de 2006. L'article es titulava "Tres principis" i el signava Joan Solà. Després de llegir-lo el vaig retallar. Des de llavors que el conservo al costat de l'escriptori.

"Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.
Principi de no-agressivitat. No ens hem d'enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.
Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d'agressivitat, d'incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.
Principi d'exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d'exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s'han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s'hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d'Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l'aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s'hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant."

Molts, la majoria dels que llegireu això, admireu tant a en Joan Solà com jo mateix. L'admirem com a professor, com a lingüista, com a català, com a persona de principis... Sé que molts avui hem anat a la biblioteca i hem agafat algun dels seus llibres i l'hem fullejat o n'hem llegit algun fragment. Jo ho fet amb el text d'aquest apunt. Per això he volgut que el primer que escric després de saber de la seva mort no fossin paraules meves sinó seves, que és com més i millor l'hem de saber recordar.




PD: Escrits de condol a la xarxa (una cerca imprescindible de l'incansable Víctor Pàmies)

21 comentaris:

  1. Ens queden les paraules, però que buits ens hem quedat avui!

    ResponElimina
  2. El millor homenatge és la tasca discreta que fa gent com tu mateix, Víctor. Endavant sempre.

    ResponElimina
  3. En Joan Solà era discret, però es feia escoltar. Jo crec que ha deixat la seva llavor en moltíssimes persones i això ja és una garantia que perviurà entre nosaltres.

    ResponElimina
  4. Jo vaig aprendre a conèixer-lo i a admirar-lo llegint aquest blog teu i el d'en Víctor... És per això que aquest matí, quan he sentit la notícia per la ràdio, el primer que m'ha passat pel cap era com si us hagués de donar el condol a vosaltres...

    Gràcies a ell per la gran feina feta i per saber-la explicar tan bé i gràcies a vosaltres per haver-me ajudat a mi a apropar-m'hi ni que tan sols sigui una mica.

    ResponElimina
  5. Avui el negre de fons és més escaient que mai en aquest bloc.

    Tres principis senzills, i com a tals, molt difícils de complir! Tot un repte.

    ResponElimina
  6. Tres principis que són un referent que no hauríem de perdre mai. Gràcies per compartir-los!

    ResponElimina
  7. Sens dubte, Pàmies. Fa goig sentir-te dir que ser alumne seu et motivà en la teva tasca paremiològica. Calen mestres i alumnes així.

    Assumpta: Joan Solà deu ser probablement un dels tres noms propis que més han aparegut en aquest bloc, al costat de Fabra i Labèrnia. Tres noms que representen tres èpoques de la lingüística catalana. En vindran més, com el mateix Sola va dir en el seu últim article, però avui ens hem quedat una mica orfes.

    Pisco: Les coses importants s'han de poder transmetre amb senzillesa. Aquesta era la seva virtut, el màxim rigor explicat planerament.

    Carme: Tampoc hauríem de perdre l'article que tu has penjat al bloc. S'hi aprèn sempre, llegint a en Solà. Això és el primordial.

    ResponElimina
  8. Va ser gràcies als teus apunts on vaig llegir els seus escrits o vaig veure'n alguna entrevista que el meu coneixement de Joan Solà es va convertir en admiració.
    Tant de bo tots els catalans tinguéssim tan clar com ell una cosa tan senzilla com és que el català és una llengua al mateix nivell que qualsevol altra i que, a més, és la nostra.

    ResponElimina
  9. I tant de bo els polítics fossin els primers de tenir-ho clar. Molt amable, Pere.

    ResponElimina
  10. Gràcies, Puigma. Aquest tres principis són un tresor.
    Jo vaig estudiar a la UB, però Hispàniques. Tanmateix, vaig anar a algunes conferències seves i vaig conèixer el seu pensament i la seva obra, que em van influir en molts aspectes. La tasca d'observació de la ideologia i l'acció del nacionalisme lingüístic espanyol que desenvolupo la hi dec una mica. I val a dir que vaig aprendre a puntuar en castellà gràcies al seu "Tractat de puntuació"! I és la referència que recomano al correctors de castellà.
    Gent com ell deixa tanta llavor ben afermada que no pot morir mai.

    ResponElimina
  11. No sé si és el lloc adient, però em permeto fer un altre comentari, més personal, que en bona part es deu a les reaccions que m'ha provocat la mort d'en Solà i els darrers moviments d'assetjament del PP i cia.
    Precisament com que una de les meves tasques a la xarxa és tenir apamat tot el que, venint des del nacionalisme espanyol/hispànic, pugui fer-se en contra de les llengües minoritzades, el fet d'haver constatat fa temps que TOTES les polítiques estatals espanyoles de l'època democràtica són glotofàgiques (de manera més evident unes que altres), m'ha fet desarrelar-me del tot de la meva llengua primera, que ERA el castellà. No tinc ganes d'ensenyar-la, de traduir-la, de corregir-la, de divulgar-la, tot i que en visc. Ho faig a desgrat. És una bona merda la situació en la que ens fan trobar tota aquesta genteta que s'ha apropiat d'una llengua per difondre'n un sol concepte, una sola idea...

    ResponElimina
  12. La sensació de buidor cultural és molt poderosa ara mateix. Fa una pila d'anys que el seguia i el llegia, el seu origen lleidatà me'l feia proper també. Tinc la sensació que ha mort l'últim gran home del catalanisme del segle XX. I al nostre davant s'alça un erm amb quatre branquillons i una paret molt alta, cada vegada més. I és que ell no només ens demostrava la seva saviesa en les qüestions lingüístiques, el discurs que feu al Parlament va ser la mostra de la gran alçada del personatge.

    ResponElimina
  13. Sílvia: Tinc la sensació que el Tractat de puntuació (amb molta difusió) i l'Ortotipografia després (més tècnica, potser) van servir i serveixen molt a molta gent.

    Referent a la segona reflexió, és una pena (un drama i tot) que l'acció d'uns quants pugui fer-nos desarrelar de la nostra llengua materna. No en té cap culpa, la llengua, d'això. Separar el castellà del nacionalisme lingüístic espanyol no és gens fàcil, ara mateix, però cal.

    Clidice: Avui hem anat amb el Pàmies a la cerimònia de comiat a la UB (única capella ardent que s'hi ha posat per ara). El seu nebot, que es diu com ell, ho ha dit ben clar: el nostre govern no és digne d'acollir un cerimònia així. Quina tristesa de realitat!

    ResponElimina
  14. Ens hauria de fer vergonya que Solà ens hagi de recordar uns principis tan rotunds com elementals i de sentit comú, de sentit cívic. El simple fet de retreure'ns-els en el seu escrit ja dóna compte del fet que les coses no rutllen, que hem perdut el sentit comú i el sentit cívic, que ens hem deixat derrotar i que cal que hi hagi algú com ell que piqui fort damunt la taula i ens tregui aquest ensopiment de les orelles.
    Plantem cara? I això com es fa quan el dret (no el confongueu amb la justícia!) no solament ens desempara sinó que ens persegueix implacablement i fa befa de nosaltres?
    Joan, tu mateix te n'adones, oi, que els teus tres principis, nobles i de calaix, no poden funcionar? Acabes basant-los tots en aquesta frase: "I seran les autoritats competents les qui hauran de trobar la solució". Tu mateix ja ho saps (perquè ho has hagut de repetir constantment en els teus articles), que aquestes autoritats estan contra nosaltres.
    No deixem que aquestes "autoritats" (i que lluny que som de la veritable "auctoritas" llatina!) ens intimidin: deixem de reconèixer-les, deixem d'acatar-les, deixem de sotmetre'ns-hi. És hora de dir prou i desobeir sistemàticament aquesta tirania que fa tant de temps que dura. Fem-ho cívicament, fem-ho valentament, fem-ho implacablement: plantem cara de debò, com ens has ensenyat amb els teus fets, mestre i amic Joan. Deixem-los tots sols, només amb la seva misèria humana.

    ResponElimina
  15. Insigne anònim del Gazophylacium (i ho dic amb la solemnitat que té poder dir que algú és "l'anònim del Gazophylacium", amb solera i reconeixement): jo penso que les lleix són com la gramàtica: una convenció.

    I les convencions, per majories o per conveniències, es modifiquen i s'esmenen.

    Si aquestes lleis no ens valen, les haurem de canviar.

    ResponElimina
  16. Puigmalet, ahir que passaven l'entrevista que em van fer a Vallès Visió, gravada la setmana passada, no sé exactament en quin minut (cap al final, però ja ho cercaré) tornava a explicar on naixia la meva dèria paremiològica: és un deute amb el Joan Solà, que em fa conèixer els primers reculls lexicogràfics del català a l'assignatura d'Història de la filologia, una d'aquelles assignatures optatives que ningú feia per por de suspendre, perquè Solà era molt exigent.

    ResponElimina
  17. Anònim: Dius que ens hauria de fer vergonya. A tots. I tant. ¿Però creus que la vergonya que devien sentir els polítics al Parlament el dia del discurs d'en Solà és com la nostra vergonya? ¿O la vergonya dels polítics que ahir eren presents al paranimf de la universitat quan en Joan Solà nebot expressà la seva ràbia? Quan a nosaltres el mestre ens renya sabem que no tornarà a passar, o com a mínim ho intentarem. Però hi ha a qui les paraules dels mestres els entren per una orella i els surten per l'altra, i només es cuiden del que els entra a l'armilla. Tots plegats els hauríem de tenir més ben posats (els principis).

    Parèmies: És així i és natural. Comparteixes amb en Solà la mateixa passió per la llengua. Es veu d'una hora lluny. I nosaltres que ho gaudim.

    ResponElimina
  18. És una gran pèrdua i cal conservar, estudiar i continuar la seva tasca. No puc deixar de pensar que,quan siguem un país normal, haurem de pensar en Joan Solà i molts altres que ho hauran fet possible.

    ResponElimina
  19. Tens raó, David. I també cal no deixar de pensar-hi ara mateix per tal d'arribar a ser un país normal.

    ResponElimina
  20. Principis plens de sentit comú i de dignitat. M'he vist molt reflectida en el principi de no-renúncia. Quan la teva primera llengua és la castellana, quan el teu entorn familiar no és catalanoparlant és quasi impossible de fer-ho sense culpabilitzar-te constantment. I això encara que no parlis amb ells, encara que parlis amb la teva filla de cinc anys perquè vas decidir quan va néixer que aquesta seria la llengua del vostre cor.

    ResponElimina
  21. Ja es diu, que el sentit comú és el menys comú dels sentits. D'aquí que la teva decisió sobre "la llengua del vostre cor" sigui encara més admirable. Quants catalanoparlants perden la seva llengua del cor (la dels pares) estant a Catalunya, precisament quan parlen amb els fills... Tens la meva sincera admiració.

    ResponElimina

Quelcom a dir?