27 d’octubre del 2010

Tres principis de Joan Solà


Va aparèixer publicat a l'Avui el 9 de novembre de 2006. L'article es titulava "Tres principis" i el signava Joan Solà. Després de llegir-lo el vaig retallar. Des de llavors que el conservo al costat de l'escriptori.

"Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.
Principi de no-agressivitat. No ens hem d'enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.
Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d'agressivitat, d'incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.
Principi d'exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d'exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s'han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s'hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d'Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l'aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s'hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant."

Molts, la majoria dels que llegireu això, admireu tant a en Joan Solà com jo mateix. L'admirem com a professor, com a lingüista, com a català, com a persona de principis... Sé que molts avui hem anat a la biblioteca i hem agafat algun dels seus llibres i l'hem fullejat o n'hem llegit algun fragment. Jo ho fet amb el text d'aquest apunt. Per això he volgut que el primer que escric després de saber de la seva mort no fossin paraules meves sinó seves, que és com més i millor l'hem de saber recordar.




PD: Escrits de condol a la xarxa (una cerca imprescindible de l'incansable Víctor Pàmies)

26 d’octubre del 2010

La paradoxa

"Observem, de tota manera, la paradoxa. Aquest nucli inaccessible de la nostra singularitat, la més interior, íntima i impenetrable de les nostre possessions, és també la bilionèsima part d'una trivialitat. Encara que es puguin expressar, de viva veu o calladament, en diferents formes lexicals, gramàtiques i semàntiques, els nostres pensaments són, fins a un grau aclaparador, un universal humà, un bé comú. Els nostres pensaments han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d'una banalitat infinita, estan molt vistos. Són material de segona mà. Els components del pensament, fins i tot en els moments més íntims i personals de la nostra vida —per exemple, en el terreny de la sexualitat—, no són res més que clixés que es repeteixen indefinidament. Utilitzen, sobretot a l'era dels mitjans de comunicació o de la cultura limitada, paraules i imatges idèntiques. Compartim de manera sincrònica amb molts d'altres homes i dones les nostres manifestacions d'èxtasi, els nostres escenaris tabú o la nostra provada retòrica sentimental. Són mercaderies de gran consum, etiquetades amb els estereotips inacabablement reiteratius del nostre llenguatge de la nostra cultura, del nostre temps i del nostre entorn. La frase "comerç sexual" té una connotació palpable en les estructures actuals del consum de masses i de l'exhibició pública.

Tot plegat és una conseqüència ineludible del llenguatge. Naixem dins una matriu lingüística que heretem històricament i que compartim de forma comuna. Les paraules, les frases que fem servir per transmetre interiorment o exteriorment el que pensem, pertanyen a una moneda que ens és comuna. Fan democràtica la intimitat. Per dir-ho d'alguna manera, el diccionari recull en estat embrionari gairebé la totalitat del pensament tant real com potencial. Un pensament que, al seu torn, està format per agrupaments combinatoris i per la tria de components prefabricats. Pot ser que les regles gramaticals i els models a l'abast (les peces del joc de Lego) predeterminin, ens imposin, la immensa majoria dels actes de pensament i d'articulacions de la consciència. Les potencialitats de construcció són múltiples, però també repetitives i limitades."

George Steiner, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament,
Barcelona: Arcàdia, 2006, p. 25-27.



Si m'he decidit a reproduir en tota la seva reiterativa llargària aquesta citació (negreta meva) és perquè el seu contingut s'adiu perfectament amb el seu repetitiu estil, i perquè la banalitat infinita d'aquest pensament, que ha estat pensat milions de vegades abans (una revisitació contemporània del clàssic nihil novum sub sole), reverberi, en forma de bits, en els infinits passadissos de la xarxa, proclamant l'evidència de la tristesa del pensament: les seves múltiples possibilitats inseparables de les limitacions lingüístiques.



Es parla sovint de la imperfecció dels diccionaris. Potser cal anar més enllà i admetre la imperfecció del pensament. Si tinguéssim el diccionari absolut, el més complet en tots els sentits imaginables i alhora el més actualitzat del món, només seria un trist monument a la nostra imperfecció, el llibre que marcaria nítidament les fronteres del nostre llenguatge. Seria insuportable. Per això és millor que els diccionaris siguin imperfectes, parcials, humans, amb errors, com en les nostres vides. Així sempre ens queda el bri de l'esperança que la perfecció aniquila.

22 d’octubre del 2010

Finès


Knut Fredrik Idestam

Un comentari en el darrer apunt, amb un enllaç en finès, m'ha inspirat aquest apunt d'ara. Sóc fàcilment influenciable, com veieu.

El finès o idioma finlandès (suomi als mòbils Nokia) és una llengua uraliana amb una mica més de 5 milions de parlants. A Finlàndia és cooficial amb el suec, i també es parla en d'altres regions nòrdiques. Fins i tot als Estats Units i Canadà (i també a Finlàndia) podem trobar el fingelska o finglish, el pidgin entre finès i anglès (piiri de beer o biitsi de beach, per exemple) .

El seu alfabet té 29 lletres. Tres més que el nostre, que crec que són les que col·loquen al final de l'ordre alfabètic: å, ä i ö. La primera, å, l'anomenen "o sueca (ruotsalainen o)", ja que apareix bàsicament en noms d'aquest origen, com ara Åström. Les altres dues vocals, que són posteriors, no són considerades simples as i os amb dièresis, sinó que tenen estatut de lletres independents (amb tecla pròpia als ordinadors, que ho vol dir tot).

El millor (i possiblement únic) diccionari bilingüe que tenim amb el finès és el Diccionari català-finès de Hilkka Maria Rocosa i Rina Weltner-Puig (de curioses barreges onomàstiques i sospito que genètiques) a Enciclopèdia Catalana (2003). Conté 30.000 entrades amb 9.000 exemples d'ús i un compendi de gramàtica catalana en finès. A diferència d'altres obres de l'Enciclopèdia, en aquest cas no en conec el seu germà invers finès-català. Potser d'aquí uns anys...



A banda d'aquesta obra, un parell de recursos d'Internet. En primer lloc, un petit i pràctic recull de lèxic general català-finès de Kimberli Mäkäräinen: dies, mesos, nombres, menjars... En segon lloc, un fantàstic web amb els noms dels ocells d'Olesa de Montserrat en finès i català (a banda del nom científic, esclar). Esborrona pensar quant d'ocell hi ha per Olesa (¿o seran ocells de tot el món i no he entès el disseny del web?). M'ha fet qüestionar-me si Hitchcock coneixia Olesa.

Acabarem recomanant el bloc Finès entre tots i totes (un intent d'aprendre el català). Confio a no haver escrit massa bestieses, Merike.

PS: Un diccionari bàsic de català-finès-català (amb 10.ooo paraules): el dalinià Suomi-Katalaani-Suomi de Maria del Carme Rodergas i Samuli Jalkanen, editat per Atena Kustannus. Gràcies, Merike.



20 d’octubre del 2010

Homeopatia

Dedicat al Toni i la Sílvia


Per una banda, l'homeopatia és un antic mètode terapèutic (amb publicacions des de 1796) que cada cop té més pes en la nostra societat, fins al punt que cada vegada es pot considerar menys alternatiu. La teoria homeopàtica es basa a administrar petites dosis de substàncies químiques tòxiques per activar les pròpies defenses de l'organisme. Similia similibus curantur. Les petites dosis s'obtenen d'una sèrie de dilucions ("la potenciació") i sacsejades, després del procés de dilució, que transmeten l'essència espiritual de la substància a l'aigua.

Per altra banda, hi ha moltes crítiques a la falta d'evidència i consistència lògica del seu plantejament, bàsicament en la idea que tantes dilucions de les substàncies químiques no deixen més que aigua. Així es parla de pensament màgic, pseudociència, efecte placebo... James Randi, per exemple, des del 2002, ofereix un milió de dòlars a qui demostri amb proves que l'homeopatia funciona. Per ara crec que ningú ha guanyat el premi, tot i que en trobareu a grapats, de gent que diu que funciona.

Per una banda, tenim, en paper, el Diccionari d'homeopatia de Xavier Cabré i Playà (Barcelona: Termcat, 2004), que agrupa més de 400 termes especialitzats amb versions en castellà, francès i anglès.

Per altra banda, tenim, des d'enguany, la versió en línia de la mateixa obra, consultable a partir de qualsevol de les quatre llengües de treball, mitjançant índexs alfabètics o efectuant cerques al requadre superior.


19 d’octubre del 2010

zure begiak / ez dira hiztegi // els teus ulls / no són diccionaris

Zure aurpegia

zure aurpegia / ez da orri zuria / begiak baititu

zure begiak / ez dira hiztegi / ez baitira berbekin solasten

zure bazterrak / zuhaitzez zuhaitz / dira baso

euri-usain diogu / ozono-usain denean

askatasunaren alde: / debekua

begiak baititu / belarria da horma

limoi zukuari esker / da gozoa marrubia

errespetu diogu / harresi esateko

distantzia diogu / beldurra esateko

errespetu diogu / harresi esateko

distantzia diogu / beldurra esateko


la teva cara / no és una pàgina en blanc / perquè té ulls

els teus ulls / no són diccionaris / perquè no parlen amb paraules

els teus racons / d’arbre en arbre / són bosc

olor de pluja diem / però és olor d’ozó

a favor de la llibertat: / la prohibició

com que té ulls / l’orella és gel

gràcies al suc de llimona / la maduixa és dolça

diem respecte / per dir mur

diem distància / per dir por



Poema d'Hedoi Etxarte (Iruña, 1986), vist a ca L'efecte Jauss 2.0. No s'indica de qui és la traducció, així que potser és del mateix Quim Roig, el responsable del bloc, que és filòleg i corrector.


Gràcies per la troballa, Parèmies

18 d’octubre del 2010

Presentació del llibre d'homenatge a Joan Solà

JOAN SOLÀ. 10 TEXTOS D'HOMENATGE
(Barcelona: Empúries, 2010)

Dia: dimecres 20 d'octubre del 2010
Hora: 7 del vespre
Lloc: Aula Magna de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 585, Barcelona)

Hi intervindran: Sebastià Bonet, Lluís Payrató, Neus Nogué, un representant de l'editorial i el mateix Joan Solà. Presidirà l'acte el rector de la UB, Dídac Ramírez.

14 d’octubre del 2010

Donacions de setembre de 2010

de Jaume Àngel Saura
Barcelona: Estévan Pujal, 1870 (5a ed.)
Regal de Toni González

Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas castellana-catalana
de Jaume Àngel Saura.

Barcelona: Estévan Pujal, 1870 (5a ed.)
Regal de Toni González

Dos volums que havien pertangut a la llibreria de Francisco Martí de Ripoll (i que potser indica el preu dels "2 tomos" en l'etiqueta, tot i que no ho desxifro):


Moltes gràcies

¿Vols donar un diccionari?


Killer Books from Yanni Batsios on Vimeo.

10 d’octubre del 2010

10

El deu prové del numeral indeclinable llatí decem (i d'aquí, december (desembre), que era el desè mes romà). Entre d'altres faramalles al voltant del 10 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 9, fa dos anys amb el 8 i en fa tres amb el 7), esmentarem aquestes 10:



Deu és una xifra naturalment atractiva per als humans, molt utilitzada com a model quantificador. És la base, per exemple, del sistema decimal. ¿Una possible raó? La tenim ben a mà.



La xifra romana per al deu és X, que sembla dos V (cinc) junts. L'origen de V podria trobar-se en una analogia amb una mà oberta.




Els pitagòrics representaven el deu amb la tetraktys, una figura triangular de deu punts que indicava la perfecció. Ens ensenya que 10 és la suma d'1+2+3+4 (els punts de dalt a baix). Era un triangle sagrat usat, per exemple, en el jurament pitagòric.


Per als anglesos, el number 10 és un tresor. Al 10 de Downing Street es troba la seu del govern britànic, la casa del primer ministre i primer Lord del Tresor (actualment és la mateixa persona). Al 9 de Downing Street hi ha l'oficina del secretari del Parlament per al Tresor i a l'11 resideix el segon Lord del Tresor.

Deu són les làmines amb taques de tinta del test del psicòleg suís Hermann Rorschach, un sistema per a descriure trets emocionals de la personalitat que va publicar el 1921, un any abans de morir, amb només 37 anys. En la imatge, la darrera làmina, la X.


En una escala de 0 a 10, Bo Derek obtingué el màxim, des que així ho decidí Blake Edwards a 10 (1979), la pel·lícula més coneguda de l'actriu, que no del director. Aquí va arribar amb el títol 10, la mujer perfecta, fet que encara contribuí més al mite de la dona 10.



Enguany hi ha un esdeveniment que ha trasbalsat la xarxa blocaire i que gira al voltant del 10: el top ten dels refranys catalans del nostre Bo Derek de la paremiologia, en Víctor Parèmies. Avui precisament se sabrà el number one del top ten.





El deu per cent de la collita, o delme, és l'impost, en productes conreats pel pagès, que es destinava a mantenir l'església (persones i edificis). Al Deuteronomi apareix la seva primera formulació legal, adreçada als jueus.



No només el judaisme i el cristianisme tenen un decàleg de manaments a complir. L'any 1992 el Computer Ethics Institute va revelar els deu manaments de l'ètica computacional, de l'estil "no escorniflaràs en els fitxers d'altres usuaris" (el tercer manament) o "no usaràs o copiaràs programes pels quals no has pagat" (el sisè). ¿Algú paga pel programa de publicació del seu bloc?

I, finalment, la referència lexicogràfica, en forma d'un grapat de diccionaris de fa 10x10 anys: Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana editat per Salvat (el de la imatge; sense data, però es considera que és de cap al 1910); Perpinyanenques d'Albert Saisset (inclou una llista de mots rossellonesos amb l'equivalent en català central); Vocabulari català-castellà: pera les escoles de primera ensenyansa de Catalunya de Salvador Genís; Vocabularis tècnic-industrials de Rafel Pons; Flora pornogràfica francesa [Manuscrit] : suplement a l'argot francès d'Antoni Bulbena (sense data, es considera que es va escriure entre 1891 i 1910); Novíssima ortografia catalana ; Vocabulari ortogràfic segons les normes de l'Institut d'Estudis Catalans i les obres i treballs dels millors filòlegs ... d'Antoni Rovira i Virgili (sense data, es considera de cap al 1910)...


Nota: casualment aquest apunt és del dia 10 del 10 del 10, a les 10:10.

4 d’octubre del 2010

Abracafabra


Imatge de l'auca de Pompeu Fabra

Sota el suggestiu títol "Abracafabra (la química dels mots)", Màrius Serra parlarà de Pompeu Fabra, en un acte organitzat dins de l'exposició Pompeu Fabra. Una llengua per a tot i per a tothom que es pot visitar actualment a Badalona (i fins al vint de novembre).

Dia i hora: Dimarts 5 d'octubre, 19:30 h.
Lloc: Espai Betúlia (c. Enric Borràs, 43-47, Badalona)


Cartell de l'exposició, amb caricatura de Jaume Passarell

PD (5/10/10):



PD (7/10/10):

Un vídeo-resum de la xerrada a TVBadalona (enllaç gentilesa del gran Parèmies) .