Dues gramàtiques per una casa i un camp

Imatge de Bernat Casero a Flickr

"En el transcurs de l'Edat mitjana, el preu dels llibres fou molt variable. En els segles més obscurs, quan els llibres eren més rars i el pergamí escassejava o anava molt car, hom pagà per adquirir-ne, preus que avui ens semblen fabulosos, com una casa o una vinya. Beer esmenta el cas del bisbe de Barcelona Gislibert que en 1043 adquirí a un tal Remundus jueu, dos llibres gramaticals pel preu d'una casa i un camp. (Cal tenir en compte, però, que de vegades aquests béns representaven una valor monetària molt petita.) Avançant l'Edat mitjana, aquests casos ja no es donaren. Quan es multiplicaren les còpies dels llibres, degut a l'augment de copistes professionals, hom n'obtingué a preus raonables."

(Pere Bohigas, Resum d'història del llibre,
Barcelona: Barcino, 1933, p. 26)

Pagar una quantitat estratosfèrica per un llibre no és gaire habitual, tot i que de tant en tant passa. Però encara és menys habitual si el llibre en qüestió és un tractat gramatical. Per descomptat que hi ha gramàtiques (i diccionaris!) que aconsegueixen preus elevats en el mercat bibliòfil, però mai no n'he vist en cap top ten de llibres cars. L'autor de la citació, en Pere Bohigas, a banda de bibliòfil fou filòleg (i president de la Filològica de l'IEC, que no és poc). Potser és per això que quan, en el seu deliciós tractat sobre bibliofília de la col·lecció popular Barcino, parla dels preus dels llibres, inclou l'exemple de les dues gramàtiques venudes pel preu d'una casa i un camp, que treu d'una obra de Rudolf Beer, Handschriftenschätze Spaniens (Viena: Akademie der Wissenschaften, 1894), un clàssic vuitcentista sobre el llibre manuscrit medieval espanyol.

El responsable de la compra diu que és el bisbe Gislibert. Es refereix al prelat Guislabert, vescomte de Barcelona (1020-1041) i bisbe de Barcelona (1034-1062). Essent casat i pare de tres fills (un fill i dues filles, com a mínim), el seu passat nobiliari (fill de vescomte i nét del comte Borrell II) deurien ajudar de cara al seu nomenament. Entre els actes més notoris de la seva vida destaca el fet que el 18 de novembre de 1058 va consagrar la segona seu de Barcelona.

Signatura del bisbe Guislabert: Guislibertus gracia dei eps

Del destinatari dels diners o béns (que no queda clar si ho pagà directament amb les propietats o amb el seu valor), el jueu Remundus, com era d'esperar, no n'hem esbrinat gaire cosa. Hi ha un problema afegit, que és la transcripció dels noms. Igual que Gislibert acaba essent Guislabert, Remundus podria ser Ramundus, Raimundus o alguna altra variant. Intuïm que és avantpassat d'algun personatge de la darrera novel·la d'Umberto Eco, però només això.

El que també desconeixem, i és el que seria més interessant saber, és de quins dos llibres gramaticals es tracta. La pista d'origen és que són manuscrits gramaticals d'abans de l'any 1043. O dos volums d'una mateixa obra o dues obres diferents. Ni catalans ni castellans. O sobre el grec (com el Diccionari elemental de grec de sant Ciril d'Alexandria), o sobre el llatí (com alguna còpia del primer llibre de les Etimologies de sant Isidor, que parla de gramàtica; el molt difós Elementarium Doctrinae rudimentum de Papias, no, que la seva composició se situa cap al 1053), sobre l'hebreu (com el Lèxic hebreu de Judas Huig) o sobre l'àrab (com el Kitāb al-Muḥkam wa-l-muḥīt al-aʿẓam, "Llibre del que és perfecte i complet", del gramàtic cec Ibn Sídah). D'aquests exemples que donem existeixen manuscrits del segle XI, però potser no tots són anteriors al 1043. A partir d'aquí, imaginació al poder.