17 de febrer de 2011

Indiana mots


Aigua bruta (Empúries, 2007) és l'entretinguda primera novel·la del crucigramista Pau Vidal Gavilan. S'ha dit d'ella que és "la primera novel·la d'intriga etimològica en català", una barreja de novel·la negra, com l'aigua del títol, i de literatura científica, amb més tirada cap a la primera que cap a la segona.

Aquesta barreja de gèneres ha tingut el seu reflex en premis, ja que
l'obra va obtenir, primer, el IX Premi de Literatura Científica 2006 de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (fundació que ara s'anomena Talència, talent i ciència; el premi crec que ja ni existeix); i, segon, el Premi Brigada 21 a la millor novel·la negra en català del 2007 (aquest crec que encara continua, gràcies als de Brigada 21).

El protagonista de la narració és en Miquel Camiller, Camil per als amics nom en homenatge al sicilià Andrea Camilleri, de qui en Vidal és traductor. En Camil és filòleg, tot i que es presenta com a lingüista perquè espanta menys, i es dedica a caçar mots, com feia en Roger de Gràcia per a la nostra. Muntat en moto i armat d'una llibreta, volta pels pobles de Catalunya escoltant expagesos i d'altres poblatans. Cada dia, una pàgina d'anotacions, i cada any, un dietari. Una tasca que pot semblar feixuga, però que fa amb el noble propòsit d'actualitzar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana d'en Joan Coromines, qui considera el seu "mestre i inspirador". El Camil és un caçamots aventurer que treballa per al NOCAT (Nomenclatura Catalana), un organisme de la Secció Filològica de l'Acadèmia d'Estudis Catalans. El personatge barreja característiques versemblants (algunes del mateix novel·lista, com ser verbívor i anar en moto), amb referències lleugerament maquillades, però no massa, al TERMCAT i l'IEC. A banda de les inclinacions lletraferides, en Camil també es dedica a fer de detectiu, però això ja són figues d'un altre paner. D'altres paners, de fet, perquè sembla que aquesta és només la primera d'una sèrie d'històries de lladres i serenos de les quals serà protagonista.

Una de les virtuts del llibre és la galeria de secundaris, encapçalada per la padrina, l'àvia mallorquina del Camil, que viu amb ell. D'ella és precisament la frase que vaig recordar després de conèixer el cas d'Enric Gomà, aplicat lector del Coromines, precisament:
"Tu deixa sa gent que xerrin com vulguin i escriu una histori de lladres i serenos, que es diccionaris no se'ls llegeix ningú."
Per cert, quan em vaig referir a en Gomà, vaig informar d'un bloc aparentment aturat del traductor Xavier Pàmies: Un buidatge del Coromines. El mateix traductor ens informà en un comentari que el bloc no està aturat, sinó que senzillament va ampliant periòdicament (cada centenar de pàgines llegides del Coromines, més o menys) uns apunts que va iniciar l'abril del 2010.

6 comentaris:

  1. Doncs a mi també m'ha entrat ganes de llegir-la. A veure si la trobo!

    ResponElimina
  2. Sílvia: Regala la novel·la i el Coromines i quedaràs com una reina ;)

    Pere Llada: Ara ha sortit en edició de butxaca, o siqui que imagino que encara deu ser fàcilment trobable. Tot i que quatre anys en el món editorial modern semblen una eternitat...

    ResponElimina
  3. Sona d'allò més interessant. Li haurem de fer una ullada.

    ResponElimina
  4. I un altre cop, els padrins diuen les paraules en la seva justa mesura.

    ResponElimina
  5. Joan: O un cop d'ull, que diria en Parèmies :)

    Porcell: Els padrins sempre tenen raó. Sobretot amb els seus fillols.

    ResponElimina

Quelcom a dir?