L'Enric (d'aquí)
Arribats a la pàgina 147 de L'orgia verbal, on Biel Barnils conversa amb Màrius Serra, el verbívor barceloní declara que entre els vuit mil volums de la seva biblioteca (en part, és una "biblioteca captiva", diu, "d'especialista, una passió que m'ha fet gastar molts diners quan no en tenia"; això ens passa a més d'un, Màrius), doncs, entremig de tant de llibre, ens informa que també hi ha diccionaris. I molts. I antics. I llavors ho deixa anar: "L'Enric Gomà és el veritable erudit en diccionaris antics en català". No "un" veritable erudit, no: "el" veritable erudit. El nom d'Enric Gomà em sonava d'altres coses, però si ignorava que fos erudit en diccionaris catalans antics, ¿com podia arribar a sospitar que n'era "el veritable erudit"? Així que senzillament em vaig posar en contacte amb ell i vam intercanviar alguns correus electrònics farcits d'informacions interessants, que em disposo a airejar succintament, amb el seu consentiment més o menys explícit.
Segons explica en Gomà, la seva afició diccionaire prové dels estudis de Filologia catalana. Això, unit a la seva condició de professor i guionista, fa que la divulgació lingüística sempre hagi estat un dels eixos de la seva vida. Així, moltes de les seves ocupacions han estat relacionades amb la filologia recreativa: codirecció (1a temporada) i direcció lingüística (2a temporada) de la sèrie televisiva Caçadors de paraules, espais sobre llengua a La tarda de Barcelona Televisió o a El Cafè de la República de Catalunya Ràdio, el llibre Ubert tot l'any (que recull errades ortogràfiques al carrer), els llibres La vida pública i Al carrer, que recullen alcarrers, comentaris simpàtics de la gent del carrer i que provenen d'un fòrum electrònic, etc.
Però anem als diccionaris. N'Enric Gomà col·lecciona diccionaris antics en català i en altres llengües (com el Covarrubias o les Etimologies de sant Isidor), així com literatura vuitcentista (sainets, de canya i cordill), sobretot anterior a l'any 1875. Però no en té prou i, a més, els llegeix (que vol dir prendre'n notes, comparar-los, fer-hi descobriments lèxics...). Amb aquest fantàstic esperit confessa haver llegit moltes de les principals obres lexicogràfiques del XIX i del XX. I confessa haver-los llegit de cap a peus, no ara aquí i ara allà. "Unes planes cada dia i vaig fent". ¿De quins diccionaris parlem? Ens referim, per exemple, al prestigiós diccionari Labèrnia de 1839-40 (dos volums, 988 i 1004 pàg.), que li va ser una lectura molt profitosa, o al clàssic Fabra de 1932 (1782 pàg.), del qual li encuriosiren especialment els exemples (molts dels quals es conserven al DIEC2).
Però també ens referim a les obres de Coromines, i aquí cal que agafem aire. Enric Gomà confessa (perquè això és gairebé un pecat d'excés) haver llegit els vuit volums de l'Onomasticon Cataloniae publicats entre 1989 i 1997 (més de 400.000 topònims). La lectura va tenir lloc el 2002 i li va durar exactament 134 dies. Abans del 2002, però, va tenir lloc la seva gesta com a lector de diccionaris catalans: la lectura del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana publicat entre 1980 i 1991. Nou volums que va llegir en 499 dies, repartits en sis anys, entre 1995 i 2001. Hi ha qui diu que aquesta obra té un aire novel·lesc i en Gomà confessa que, malgrat l'escriptura enrevessada, és molt amena, a l'estil d'unes memòries on trobem aspectes personals de la vida d'en Coromines: la seva adoració envers el pare, les crítiques als companys Alcover, Aramon, Careta, Griera...
En definitiva, Enric Gomà, l'Ammon Shea català.
(a qui li interessi l'Etimològic que sàpiga que el traductor Xavier Pàmies va iniciar l'any passat un buidatge del Coromines en un bloc. El va iniciar i el va aturar; confiem que continuarà )
PD 15/2/11: El traductor Xavier Pàmies ens indica als comentaris que no és que el bloc estigui inactiu, sinó que actualitza periòdicament (cada centenar de pàgines llegides) els mateixos apunts d'abril del 2010.
PD 10/4/11: Un article d'en Gomà: "Lectura oculta del Diccionari Fabra (1932)".
Segons explica en Gomà, la seva afició diccionaire prové dels estudis de Filologia catalana. Això, unit a la seva condició de professor i guionista, fa que la divulgació lingüística sempre hagi estat un dels eixos de la seva vida. Així, moltes de les seves ocupacions han estat relacionades amb la filologia recreativa: codirecció (1a temporada) i direcció lingüística (2a temporada) de la sèrie televisiva Caçadors de paraules, espais sobre llengua a La tarda de Barcelona Televisió o a El Cafè de la República de Catalunya Ràdio, el llibre Ubert tot l'any (que recull errades ortogràfiques al carrer), els llibres La vida pública i Al carrer, que recullen alcarrers, comentaris simpàtics de la gent del carrer i que provenen d'un fòrum electrònic, etc.
Però anem als diccionaris. N'Enric Gomà col·lecciona diccionaris antics en català i en altres llengües (com el Covarrubias o les Etimologies de sant Isidor), així com literatura vuitcentista (sainets, de canya i cordill), sobretot anterior a l'any 1875. Però no en té prou i, a més, els llegeix (que vol dir prendre'n notes, comparar-los, fer-hi descobriments lèxics...). Amb aquest fantàstic esperit confessa haver llegit moltes de les principals obres lexicogràfiques del XIX i del XX. I confessa haver-los llegit de cap a peus, no ara aquí i ara allà. "Unes planes cada dia i vaig fent". ¿De quins diccionaris parlem? Ens referim, per exemple, al prestigiós diccionari Labèrnia de 1839-40 (dos volums, 988 i 1004 pàg.), que li va ser una lectura molt profitosa, o al clàssic Fabra de 1932 (1782 pàg.), del qual li encuriosiren especialment els exemples (molts dels quals es conserven al DIEC2).
Però també ens referim a les obres de Coromines, i aquí cal que agafem aire. Enric Gomà confessa (perquè això és gairebé un pecat d'excés) haver llegit els vuit volums de l'Onomasticon Cataloniae publicats entre 1989 i 1997 (més de 400.000 topònims). La lectura va tenir lloc el 2002 i li va durar exactament 134 dies. Abans del 2002, però, va tenir lloc la seva gesta com a lector de diccionaris catalans: la lectura del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana publicat entre 1980 i 1991. Nou volums que va llegir en 499 dies, repartits en sis anys, entre 1995 i 2001. Hi ha qui diu que aquesta obra té un aire novel·lesc i en Gomà confessa que, malgrat l'escriptura enrevessada, és molt amena, a l'estil d'unes memòries on trobem aspectes personals de la vida d'en Coromines: la seva adoració envers el pare, les crítiques als companys Alcover, Aramon, Careta, Griera...
En definitiva, Enric Gomà, l'Ammon Shea català.
(a qui li interessi l'Etimològic que sàpiga que el traductor Xavier Pàmies va iniciar l'any passat un buidatge del Coromines en un bloc.
PD 15/2/11: El traductor Xavier Pàmies ens indica als comentaris que no és que el bloc estigui inactiu, sinó que actualitza periòdicament (cada centenar de pàgines llegides) els mateixos apunts d'abril del 2010.
PD 10/4/11: Un article d'en Gomà: "Lectura oculta del Diccionari Fabra (1932)".
Escrits
18 Comentaris:
Quina troballa, Puigmalet! Un lector de diccionaris!
Jo n'estic llegint (i buidant) uns quants, però no puc dur el bon ritme d'Enric Gomà, ni de bon tros! Però si troben veritables perles, i tant!
El blog del Xavier Pàmies, penso que és més aviat un buidat en un moment determinat d'una informació que tenia ell a mà. Tant de bo tingués continuïtat!
I t'ha pogut aclarir alguna cosa en relació a l'edició en fascicles del Fabra que, els propers dies, sortirà a la venda a eBay?
Gazo,
Suposo que davant d'això tancaràs el bloc i et dedicaràs a llegir diccionaris!
El més curiós és que l'escolto ben sovint al Cafè de la República. Ara li poso rostre i més coneixement de qui dona voltes a les paraules!
Doncs sí, Parèmies. Déu els cria i ells s'ajunten. Jo n'he llegit algun però no li arribo a la sola de la sabata.
He he, Caballé. Serà un apòcrif d'algun bibliòfil aprofitat...
Així m'agrada, Pisco. Ara que tinc poc temps per al bloc em suggereixes que tanqui la paradeta. Mira que et faré cas...
Puigma... a veure si haurem de crear la pàgina de suport al Gazo dins del carallibre ;)
No, Fary, al Gazo deixem-lo tranquil de carallibres que prou feina té a casa, pobrissó.
En Gomà el tinc molt vist. Té una pinta molt particular que em recorda Monsieur Hulot.
Vaig conèixer el Gomà de jovenet. Ja prometia. Però realment no sé com a sobreviscut al Coromines..., sense enfollir!
No entenc que la gent no llegeixi diccionaris, ja que no hauria de llegir altra cosa entre gramàtica i gramàtica i poesia de la bona, de tard en tard. Ferrater diu que Pla es posava a llegir el Codi Civil napoleònic cada cop que perdia la noció del seu estil. La veritat és que és trist, perquè el Fabra és tot un compendi d'estil irrepetible i ben a mà (i una veritable mina de gramàtica, i si no pregunteu-li-ho a Albert Jané, que se'l sap de memòria).
El Coromines, ja ho va dir Solà en algun lloc (i em sap greu ara ser incapaç de precisar més la referència, si no és que m'hagi confós, que també podria ser), és ideal per dur a la platja (dic jo que sempre que en tinguis un altre de recanvi o que pensis "alliberar-lo" quan te l'acabis de llegit, no?): i si no aconsegueixes avançar en la lectura almenys fas braços i et quedes amb el personal.
Personalment m'entra millor a l'hora del vermut, sobretot en els passatges en què reparteix estopa a tort i a dret o es treu de la màniga una etimologia patillera (la de xuixo és un cas insuperable, com ja va assenyalar Màrius Serra, per no esmentar la tan coneguda de la xiruca). Vejam si mai surt publicat el recull que tenia fet a mà el recentment desaparegut Jordi Bruguera de les andanades de Coromines contra tot cristo (riu-te'n d'aquesta patuleia que surten a qualsevol canal de la tele escorxant-se vius per quatre xavos).
Jo tinc una especial predilecció per l'Alcover-Moll perquè de tots els diccionaris catalans és el que més s'acosta al concepte d'obra total o de festa contínua (salvant totes les distàncies que calgui, naturalment): llàstima que Alcover i la tropa d'informadors que tenia no disposessin a l'època de gravadores ni filmadores en les seves enquestes, perquè ara tindríem un canal Alcover-Moll al youtube que tallaria el bacallà.
Llegiu diccionaris (i alguna gramàtica que s'ho valgui), penso que hem avançat una mica des que el mataroní Puigblanch va dir allò de "Queda pues probado que nuestro idioma ofrece grandes ventajas para la poesía y tambien que nuestros autores antiguos y modernos han hecho empeño en estropearlo y que sólo faltaba la gramática de Ballot para acabarlo de asesinar". Tot i que avui encara hi ha diccionaris i gramàtiques que mereixen sobradament les paraules de Puigblanch.
Allau: Personalment no el conec, però si a més de culte és graciós com Mr. Hulot, fantàstic.
Veí: Segons explica, llegint Coromines no només no ha enfollit sinó que ha gaudit! En haver-hi tant de contingut personal, potser no s'allunya tant del guió d'alguna telesèrie de les seves. Els diccionaris ofereixen sorpreses constants a qui s'hi entrega.
Anònim: El seu comentari és tot un manifest a favor de la cosa lexicogràfica, escrit amb l'estil impecable de qui llegeix diccionaris i gramàtiques acompanyats de poesia de la bona, de tard en tard. Desconec l'origen de la citació del Coromines a la platja, però és tan fina com allò d'Einstein on the beach i si mai el trobem caldrà deixar-ne constància. Per altra banda, estic segur que amb el volum d'en Bruguera xalaríem molt (i aviam si apareix, i tant!). Entre atacs personals i algunes etimologies inventades, el tema dóna, i per molt. Per acabar, fantàstica la citació del filòleg Puigblanch sobre en Ballot. Quins inicis gramaticals, la nostra pobra llengua!
El teu post m'ha fet venir al cap un acudit de Mafalda que va sobre "lectors de diccionaris".
Segurament ja el coneixes però em sembla ben adient posar-lo AQUÍ.
Evidentment, en Quino no es va basar en Enric Gomà quan el va dibuixar. ;-)
Moltes gràcies, Pere Llada! Ho desconeixia i es mereixerà un apunt gazofilàctic.
Caram, jo pensava que era malaltís llegir-me el diccionari, però fer-ho amb els volums ja és sublim!!
Quina por tenir-vos costat per costat a taula en un sopar!
El mèrit de la citació de Puigblanch és tot de l'arenyenc Josep M. Miquel i Vergés, que exhumà el text (paga la pena llegir-lo íntegre) i el féu conèixer en apèndix al final del seu treball cabdal "La filologia catalana en el període de la Decadència" publicat a la Revista de Catalunya l'any 1938 (núms. 90, p. 63-80; 91, p. 261-285; 92, p. 429-452 i 641-672). Malgrat la importància d'aquest estudi, no se'n fan ressò ni la Viquipèdia ni la GEC. Sobre l'autor, també podeu llegir, entre altres coses, una semblança de Tasis a Serra d'Or, any VI, núm. 8 (ag. 1964), p. 63-64 o bé el volum que li dedicaren els Quaderns d'Estudis Arenyencs, núm. 6 (set. 1998).
L'estudi de Miquel i Vergés, reeditat el 1989 a càrrec de Mila Segarra, és una obra fonamental de referència obligada en els estudis filològics (comptant-hi, és clar, la lexicografia) i només ha estat superada més ençà pels ingents treballs de Colón i Soberanas o de Solà i Rico (sense oblidar el monumental de Solà i Marcet).
Gràcies al pròleg de Mila Segarra a aquesta reedició sabem que Miquel i Vergés també fou autor a l'exili d'una interessant sèrie sobre els americanismes del català ("Vocables indígenes americans incorporats al català", Pont Blau, 1959-1960, núms. 79, p.153-156; 81, p. 229; 82-83, p. 304; 84-85, p. 302-304; 86, p. 342-344; 87, p. 370-371; 88, p. 409-411; 89, p. 95-97), en què aporta dades que, entre altres coses, deixen en evidència el diccionari etimològic espanyol de Coromines. També és autor d'un treballet menor sobre "Els catalanismes en els primers monuments de la literatura castellana, publicat també a l'exili al Full Català, núm. 10 (jul. 1940), p. 3 (no esmentat per Solà al seu treball "Tractats de catalanismes", dins Estudis Universitaris Catalans, XXIV, 1980, p. 559-582; recollit posteriorment a Episodis d'història de la llengua catalana, 1991, p. 57-96).
Crec que la vàlua dels dos primers treballs esmentats els fa mereixedors de constar (si més no el primer) en el panteó de la bibliografia de la lexicologia catalana.
Joan: Benvingut! La lectura de diccionaris via Internet o en paper són dues experiències ben diferents. Quan Ammon Shea va llegir-se tot l'Oxford English Dictionary va fer-ho en paper, tot i que tenia la possibilitat digital, si no m'erro.
Clidice: Cap por. Durant els àpats els diccionariers no parlem del tema, a no ser que ens provoquin, esclar.
Anònim: Prenc nota de les seves sempre fantàstiques referències, de cara a enterrar-les al panteó familiar. I afegeixo una altra semblança biogràfica d'en Miquel i Vergés al Diccionari biogràfic d'Albertí (vol. III, pàg. 190), no tan sentida com la d'en Tasis, òbviament.
Una puntualització. Sembla que el blog "Un buidatge del Coromines" no s'actualitzi perquè no canvio les dates dels "posts", però periòdicament els vaig actualitzant (cada centenar de pàgines llegides més o menys). Una salutació cordial,
Xavier Pàmies
Benvingut al bloc, Xavier. I gràcies per la puntualització. M'esmeno la plana (o sigui l'apunt).
Publica un comentari