El que s'ha de saber de la llengua cerdana

El parlar de Cerdanya. Gramàtica, diccionari cerdà, dites populars (La Seu d'Urgell: Salòria, 2011) de Manel Figuera, Anna Montané, Agnès Figuera, Enric Quílez i Salvador Vigo.

De fa temps que els habitants de la capçalera del Segre mostren amb orgull el paisatge de les seves muntanyes (mig dels esquiadors, mig dels boletaires), els naps dels seus camps (amb peus de porc, si us plau), els formatges dels seus tupins, i els trinxats dels seus fogons. Ara, a més, poden ensenyar-nos (i ensenyar-se a ells mateixos), el seu important patrimoni lingüístic. Perquè després d'anys de treball (la recerca s'inicià als anys vuitanta...), acaba d'aparèixer una extensa obra sobre el parlar cerdà que inclou aspectes gramaticals (fonètics, morfosintàctics i sintàctics), lèxic i dites populars. Aquests tres apartats principals (amb més de 500 pàgines) són complementats amb una contextualització del dialecte, amb fragments de textos escrits, i entrevistes, i amb un breu epíleg reflexiu que porta per títol "El futur del parlar de Cerdanya".

La part més extensa de l'obra l'ocupa el diccionari cerdà, el primer en aparèixer com a llibre. És un recull alfabètic, amb categoria gramatical i definició, d'uns 3.000 mots, des de localismes genuïns a castellanismes freqüents (pronunciats en cerdà). De fet el català parlat a Cerdanya (pas "la Cerdanya", aquí) és septentrional de transició, això és, el dialecte que es troba entre el septentrional o rossellonès al nord i el central al sud. A banda de la influència d'aquests parlars, també hi trobem occitanismes, gal·licismes, castellanismes i altres mots de l'urgellenc o el pallarès. Igual que en d'altres reculls, en els exemples que acompanyen algunes entrades trobem un humor que fa ben amena la lectura: "Con va tornar de viatge va trapar la dona embrassada", "Que tu ara ets pogressista? Pro si fa conts anys naves vestit de falangista!", "Aquest govern que tenim ara és de xixel·les, xixamaixetes i tomacaldos"...

En la reflexió final sobre el futur de la parla cerdana s'indiquen elements que posen en risc la seva pervivència, especialment l'estandardització dels mitjans de comunicació i el sistema educatiu, dues realitats que tant serveixen per consolidar el català com per uniformitzar-lo. Però aquesta diagnosi no es presenta d'una manera alarmant, sinó com part d'un procés natural en la normalització lingüística: es dilueixen les parles locals però s'enforteix la llengua estàndard. Això no implica però, que s'hagin d'oblidar els trets lingüístics locals. Com més elements locals salvem, més ampliem el patrimoni lingüístic global. En aquest sentit hi tenen molt a dir les decisions, lèxiques i gramaticals, dels escriptors de cada territori. Amb eines com aquest llibre la seva feina pot ser més fàcil.