"Lexicografia catalana" d'Emili Vallès

1927: "Lexicografia catalana" d'Emili Vallès, a la revista La Paraula Cristiana, volum 6, any tercer, pàg. 459-463:

Emili Vallès i Vidal (Igualada, 1878 - Barcelona, 1950), el filòleg i matemàtic que escriu aquest article, fou autor de diverses obres lexicogràfiques. Les que coneixem són: Pal·las. Diccionari català-castellà-francès (1927, reeditat cap al 1949)*, Diccionari de barbarismes del català modern (1930), Vocabulari castellà-català (1935), Pal·las. Diccionari català il·lustrat. Amb equivalències en castellà, anglès i francès, (anys 40, reeeditat el 1962). És autor també de moltes altres obres lingüístiques. Amic de Fabra, va ser divulgador de les tesis de l'IEC, així no és d'estranyar la seva postura davant l'ortografia de l'Alcover-Moll que es pot veure a l'article.

La revista barcelonina La Paraula Cristiana, fundada per Carles Cardó, es publicà des de 1925 fins a 1936. Inicialment de temàtica religiosa, estava oberta a molts d'altres temes culturals, com ara la crítica lexicogràfica. Josep Maria Junoy, Josep Gudiol o Miquel d'Esplugues, entre molts d'altres, en van ser col·laboradors.

En aquest article Vallès parla molt elogiosament del diccionari Aguiló i del Balari. Especialment interessants són els detalls que aporta sobre els preparatius de l'edició d'aquest últim, el diccionari català que fou víctima de la guerra. L'any 1927 ningú sabia que el Balari només es publicaria fins a la lletra G (el mot gutaperxa) i que la resta desapareixeria. De fet s'acabava d'iniciar la seva lenta publicació l'any 1926. Gràcies a aquest article sabem que l'any 1922 dos ex-alumnes de Josep Balari, Banqué i Segalà, entre d'altres, s'encarregaven d'ordenar les paperetes dels mots del Balari. A part d'aquestes informacions, Vallès centra el seu article en la crítica d'una altra obra tan important com polèmica dins la lexicografia catalana: el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll. El centre de les seves crítiques són el títol de l''obra, l'ortografia de Mossèn Alcover contrària a les normes de l'IEC i l'excessiva abundor d'informació, sense criteris clars de selecció. Tampoc estalviarà elogis vers l'obra, però, com veurem més endavant, aquestes crítiques van portar cua.



* A la fitxa d'Enciclopèdia Catalana s'indica erròniament que aquest diccionari inclou l'anglès. Aquesta fitxa també el fa autor d'una obra, Lexis (1952), que desconeixem i no trobem referenciada enlloc.

Publicitat lexicogràfica

Dels anys 30. Avui en dia l' és consultable en línia. Per sort.

Lo vistaire

Entre tanta xafogor estival, també hi ha alguna notícia fresca. Diuen que els naixements són sempre motiu d'alegria. Doncs alegrem-nos del naixement del bloc Lo vistaire, que és cosa fina!

L'autor, professional de la llengua, ha començat amb aquest bloc un recull de formes catalanes de l'Alt Urgell i Andorra, que és la zona on labora, cohabita i intenta caçar ceps.

Cada entrada està molt ben documentada amb exemples, definicions, fonts, etimologies, localitzacions i múltiples notes, una mica a l'estil Alcover-Moll. Tot plegat, una delícia.

Galegem tots plegats, que amb paios com aquest vistaire, els mots estan una mica més salvats.

El catalán en dos semanas

Si actualment existissin obres com aquesta, alguns dels nostres estimats companys lingüístics peninsulars no tindrien cap necessitat de manifestar-se. Escrit en una fàcilment comprensible llengua comuna, garanteix resultats en dues setmanes, un període de temps prou curt com perquè qualsevol, fins i tot un president d'aerolínia, es llenci a l'aventura del saber.

El catalán en dos semanas va ser un manual publicat per l'editorial Miguel Arimany (els del bloc Maragall) l'any 1963. Desconeixem el seu meritori autor, però en cent setanta-set pàgines condensa l'essència de la nostra llengua amb normes, frases habituals, conjugacions verbals (amb verbs model atractius com témer o patir), llistat de barbarismes (on per exemple se'ns aconsella substituir bones tardes per Déu vos guard) i vocabulari complementari castellà-català ("ñoño: sonso, babau, neula").

Entre les frases de conversa trobem: "El grum li pujarà el bagatge", "On trobaré un cirabotes?", "Guanyarà aquest sou base, més tantes pessetes de punts al mes", "Busco un paraigua plegable, d'aquests que caben al portamonedes", "Em sembla que s'ha cremat el rotor de la rentadora", "Aquesta navalla em fa mal. No m'afaiti a repèl", "No noto cap molèstia, però he observat que la meva orina és molt tèrbola", "Hi havia molts fems allà on he caigut", "El nen s'ha empassat un botó", "Els joves podrien ballar una estona al saló", "El teginat presenta influències mudèjars" , "Aquestes gaseles són molt manyagues" i, com no, "Voldria un llibre en català, però no massa difícil. L'estic practicant".

8

El vuit monosil·làbic prové del numeral cardinal indeclinable llatí octo. Entre d'altres faramalles al voltant del 8 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 7), esmentarem aquestes 8:

L'any 1888 comença la tercera edició del Labèrnia, la que il·lustrà Apel·les Mestres amb els iconòfors que aquí anem mostrant.

Octubre era el vuitè mes del calendari romà. D'aquí el seu nom. I és el segon disc d'U2, de l'any 1981.

Vuit minuts i uns trenta segons és el que tarda en venir la llum des del sol (des de la lluna només 1,3 segons). Al cel res és tal com sembla. Com a la terra, més o menys.

La bola negra del billar, la darrera que normalment s'ha de colar, porta el número 8. Hi ha molta teca cultural sobre aquesta bola. Fins i tot un dels dolents de la Marvel es diu 8-ball en clara referència al tema. Però és blau.


Vuit són els planetes del nostre sistema solar després de l'expulsió de Plutó de la llista, en la polèmica reunió de la Unió Astronòmica Internacional l'any 2006 a Praga.



Les aranyes tenen vuit potes (i, normalment, vuit ulls). Les de l'escultora Louise Bourgeois, també.




Els pops (o polps) també tenen vuit potes. I el Doctor Octopus, un altre dolent de la Marvel, també.






Tot plegat, vuits i nous i cartes que no lliguen... Però 8=5+1+2 i 8³=512. Això sí que lliga.




^{Nota: aquest apunt és del dia 8 del 8 del 08 a les 8 i 8 minuts del matí.}

De vacances

(Programa que genera entrades de diccionari de l'empresa hetemeel.com. Gentilesa del Xavi Caballé)

"Lexicografía catalana"

1902: "Lexicografía catalana" de Gabriel Palau, a la revista Razón y Fe, tom 2, Madrid, pàg. 374-379:

Gabriel Palau (Barcelona, 1863 - Buenos Aires, 1939) fou jesuïta, sociòleg i músic. Intervingué en la fundació d'associacions polítiques i catòliques i també conreà el periodisme, essent director d'El Crit de la Pàtria i redactor d'El Correo Catalán i La Hormiga de Oro. Compongué diverses peces musicals, però després de la seva ordenació sacerdotal es dedicà exclusivament a la propaganda catòlico-social. A partir de 1906 viatjà per Europa per tal de conèixer les institucions socials de diversos països. Després de moltes activitats socials i sindicals s'embarcà a Buenos Aires on s'encarregà de la càtedra de Sociologia del Seminari. Entre d'altres obres, escriví El católico de acción (1905), que tingué dues edicions, a més de traduccions a diverses llengües, La acción social del sacerdote. Un campo de acción (1907), Deberes sociales de la mujer en las cuestiones obreras (1910), La contrarrevolución social (1911) i Círculos y sindicatos (1935).

Razón y fe és una revista mensual publicada pels jesuïtes a Madrid, i que sortí a partir de l'any 1901. Actualment té el mateix nom, però amb l'afegit de "Revista de cultura fundada en 1901". Aquest estiu es publicà el núm. 1317. L'article "Lexicografía catalana", en castellà, sortí a l'any primer, segon tom, d'aquesta ara centenària revista.

A l'article "Lexicografía catalana" Gabriel Palau es refereix a la Lletra de convit que Mossèn Alcover va publicar i difondre molt per tal d'exposar a "tots els amics de la llengua catalana" el seu gran projecte de fer un diccionari català exhaustiu, una fita cabdal en la lexicografia catalana. Aquesta Lletra es publicà just abans de la redacció de l'article de Palau, i n'és la raó de ser. L'article es planteja si existeixen o han existit mai una gramàtica i un diccionari catalans complets i perfectes. Tot seguit fa un repàs dels dos tipus d'obres.
Quant a gramàtiques, comença per la Gramática y apología de la llengua catalana (1814) de José Pablo Ballot i fa un repàs de totes les altres obres similars del XIX, lloant-les però sense parlar d'un èxit feliç absolut.
Quant a diccionaris, també comença per les obres del XIX, tot i que en una nota a peu de la pàgina 377 es refereix al Gazophylacium (escrit Gazophilacium) i a les obres de Fons, Torra, Roca, Ros, Broch i Pedro Lacavalleria). Així, dins de l'article fa referència al Diccionario catalán-castellano-latino (1803) d'Esteve, Belvitges i Juglà, al diccionari d'Antonio Roca (del qual cita l'edició de 1806, però oblida la de 1824), al primer diccionari de Magí Ferrer de 1836 (amagat sota les inicials F.M.,F.P. y M.M., que ell no descobreix), al quintilingüe de la Societat de Catalans de 1839, al "más notable" Labèrnia (del qual indica estranyament només la primera i la tercera edicions), al diccionari de 1845 de J.G. y C. (el cita malament com de J.G. y G.), al Diccionari suplement de 1868 i al Saura (del qual cita l'edició de 1884 i indica que n'hi ha d'anteriors, sense detallar-les; de 1851 creiem que és la primera).
Després d'aquest repàs, Palau justifica la necessitat d'un diccionari que "reclaman las necesidades de la época" i lloa la iniciativa de Mossèn Alcover ("La amplitud de criterio, la alteza de miras y la extensión del trabajo emprendido son verdaderamente dignas de alabanza"). És de destacar el paràgraf final referit a l'incipient Alcover-Moll, amb cita de don Pelayo (perdó, Menéndez y Pelayo), inclosa:

"La empresa, si, como lo esperamos, se lleva á feliz remate, será sin duda alguna un nuevo timbre de honor para la Iglesia, fautora y protectora de cuanto significa verdadero progreso, y una gloria más para España, nuestra querida patria, pues como dijo muy bien el Sr. Menéndez y Pelayo, la lengua catalana es "llengua no forastera y exótica, sino espanyola y neta de tota taca de bastardia."

Sort en tenim de ser espanyols però no bastards, després de tot. Un "feliz remate" a l'article, sí senyor.